Coses a dir

Algú n’ha sentit a parlar? bé, fa uns vint-i-tants anys va començar a
cantar i li va arribar a la fama per “Luka”, tot i què no és de bon
troç la seva cançò que més m’agrada. Ara té nou disc, fa una gira per
tota Europa i el més a prop que cantarà serà a Madrid.
Fa molts anys que la segueixo i des del 1998 que no canta a Barcelona,
el darrer cop que va ser a prop la van sentir cantar a Muro (Mallorca)
fa 4 anys, un concert gratuït en una plaça gran i hi vaig ser.

Potser sí que sóc una mica estranya, perquè poca gent sap qui és…

Aquí una cançò dels principis quan em va començar a fascinar:
The Queen and the soldier.

Curiós com passen les coses: Fa setmanes que no actualitzo el meu bloc; per manca de temps, no de ganes, i perquè sempre hi ha tantes "coses a dir" que em seria impossible escriure-les totes. També, perquè no dir-ho, per l’allau de blocs ben fets i ben escrits i que em fan sentir una petitissima cosa en aquest món tan global…. Avui, però, un post de l’Emigdi (gràcies) m’ha retornat a la "vida blocosfèrica". Tot just avui que havia decidit deixar-ho córrer… i és que a la vida "res no és casual"…

Fa calor i necessito vacances, com tothom. Enguany retorno a Itàlia, la meua segona pàtria…

És tard i no tinc son, cosa normal, d’altra banda, a l’estiu. Mirar els estels de nit ha estat una de les millors ocupacions d’aquestes hores nocturnes, ara ho bescanvio per la xarxa…

Ara preparo el retorn a Itàlia, per retrobar paisatges, sabors i uns quants amics i amigues a qui fa temps que no veig en persona (fa més de cinc anys…), com passa el temps!

Ja tinc ganes de veure com ha canviat tot… i d’escriure-ho!

Acabo de veure que un jutge murcià ha llevat la custòdia de les dues filles a una mare pel fet que és lesbiana. Els arguments són una bestiesa en sí mateixos la qual cosa diu molt poc a favor de la justícia espanyola. Si divendres hi havia la retirada de El Jueves, avui toca això i demà què?

Sembla estrany que estem al
2007 i en un país suposadament civilitzat. De la portada de El Jueves se n’ha
parlat a tort i a dret, però sens dubte el pensament més assenyat em continua
sent el d’en Terricabras que comparteixo totalment.

Dissabte a la nit una pel·lícula
de producció parcialment catalana ens relatava, basat en fets reals, com dues dones volien
ser mares i els entrebancs que es trobaven. Fa un parell d’anys es va aprovar
la llei que legalitzava els matrimonis entre persones del mateix sexe i es va
obrir una polèmica escandalosa.

L’església catòlica ha posat
el crit al cel per la nova assignatura “Educació per a la ciutadania” perquè es
parla de l’homosexualitat amb normalitat.

En fi, no sé a quin país
vivim, si al que equipara els drets de les persones o al que els ataca
basant-se en criteris de dubtosa moralitat.

Dissabte a la nit i girant per la xarxa em trobo una de les meues exalumnes… i això em porta a pensar en el recorregut fins avui.

Fa uns quants anys que em dedico a l’educació,
i un dels plaers és veure quin camí han fet els antics alumnes. Amb
alguns encara hi mantinc contacte i em van explicant on paren i què fan.

Quan vaig començar era més fàcil que em confongueren amb alumna que amb “profe”. Vaig tenir la sort de poder explicar a COU (2n Bat), i l’alumnat era generalment bo i amb interès per la matèria. Un plaer indescriptible.

Com que la feina m’ha anat portant per diversos llocs del nostre territori, he anat veient com creixien des de totes les edats i cursos i ha estat prou interessant. Amb el pas dels anys ja han acabat els estudis; orgullosament puc dir que alguns són col·legues meus; altres han esdevingut amics. I avui, mirant-ho amb perspectiva, veig una galeria de cares i llocs que Déu n’hi do.

Fa maco, vés.

Ahir va començar l’Umbria Jazz (pronuncieu accentuant la “u”), un dels festivals de Jazz més importants d’Itàlia. Perugia, capital d’aquesta regió central italiana, és una “belíssima” ciutat d’uns 150.000 habitants, dels quals uns 30.000 són estudiants d’arreu del món.

No cal dir que al juliol s’hi respira un ambient especial. Normalment s’hi fan molts cursos d’estiu (de dia) i moltes festes (de nit i matinada).

Ja fa uns quants anys, gràcies a uns amics que hi vivien i que me’n parlaven meravelles, vaig decidir anar a Perugia al juliol i no a l’agost com sempre. El resultat va ser espectacular: deu dies de música per tot arreu. La festa comença a migdia a la piazza Italia i continua durant la tarda, vespre i nit amb concerts, tant de pagament com gratuïts. L’ambient de la ciutat és màgic gairebé sempre, però s’accentua durant aquests dies. Passejar per Corso Vanucci és un plaer. Després pots endinsar-te pels diferents carrerons de la part antiga i potser vas a petar a un local amb jazz en directe.

Per sopar i tros de pizza (és clar) i una birra. I a continuar ballant i rient fins a la matinada, on la gent es reuneix davant les facultats de lletres (amb gespa magnífica) i continua fent música fins que surt el sol. I així un dia i un altre… aix, quin plaer!

Fa unes setmanes arribava el final de curs i amb ell tot de cites i opinadors diversos sobre les vacances del professorat, dels seus sous, etc.


Especialment dur va ser en Xavier Roig,
que en la seva línia, va disparar a tot el que va poder del sistema
educatiu, va posar com a exemple els sous del professorat italià i per
això hi he tornat a pensar ara, es veu que allà les coses no són tan de
color de rosa.

El text va ser molt ben respost per Gerard Palacín en una altra carta llarga que va ser vista i no vista al diari on estava penjada.

Avui navegant per La Repubblica, he trobat aquest article d’opinió en que explica la degradació del sistema educatiu i que cal reconduir-lo altre cop. Recordo que, fa una vintena d’anys, els companys de la Universitat que venien d’Itàlia elogiaven el nostre sistema d’estudis, allà estaven en ple procés de reformar-lo per aconseguir que la Universitat fos mínim de cinc anys. Aquí era de cinc anys i allà de quatre i tothom coincidia que allà era poc.

Vint anys més tard en trobem a la inversa: allà són cinc anys d’Universitat i aquí quatre (teòricament). Mentrestant, sembla que el problema no és el nivell de l’alumnat (dono fe que una companya Erasmus italiana aquí va treure uns quants deus als exàmens i s’enduia els elogis de tothom, cosa que no entenia perquè em deia que aquí la gent no estudia i els exàmens són més fàcils, per tant li era més senzill), que allà és bo, sinó els sous del professorat. Segur que hi posaran remei aviat.

Sigui com sigui l’educació sempre és enmig del debat i, si parlem d’altres coses que l’envolten, encara més.

Aquesta frase s’ha fet famosa i s’usa ja per tot. A l’institut, tanmateix, encara es fa difícil i hem tingut xiquets i xiquetes que han patit molt perquè altres els han escomès per la seua tendència sexual.

No diguem ja el professorat, que també han patit atacs verbals o la incomprensió dels propis companys. En un lloc on hauria de prevaldre l’educació, la tolerància, el respecte, el bon rotllo, etc., pot passar de tot menys això.

I no us penseu que el professorat és més tolerant que l’alumnat, hi ha de tot com a tot arreu i a vegades es fan comentaris generals, com si tothom hagués de ser heterosexual, molt poc afortunats.

Hi ha molt camí per a fer i dies com el d’avui poc o molt ens ho recorden.

Enllaços d’interès:
Ca la dona
ACORD
FAGC
Inclou

En Pepe s’ha jubilat avui i hem fet festa grossa. Són més de vint-i-cinc anys a l’institut i n’ha vist de tots colors. L’alumnat l’ha adorat sempre i el professorat també. És d’aquells mestres que han creat una manera de treballar, d’acollir, de conduir… que fan que les coses siguin més fàcils per a la resta. Ha estat un acte emocionant i, emocionat, ha pronunciat la darrera frase: "tingueu en compte que aprendreu tant dels vostres alumnes com ells de vosaltres i acolliu sempre al professorat que arribi que necessita saber on està i que és estimat".

Certament he compartit unes quantes hores de guàrdia amb en Pepe que, justament avui, recordava que va arribar d’Andalusia el 1968. Aquí s’ha fet gran, va estudiar magisteri i després història, més tard va fer diversos estudis per conduir la reforma i finalment ha acabat fent el doctorat en història. Sempre amb la rialla als llavis tracta a tothom amb amor, especialment els alumnes amb més dificultats.

Recordava que la tasca dels mestres és de molta paciència perquè els resultats no es veuen immediatament sinó al cap de 20 anys. I així és, la paciència és una de les principals virtuts que ha de tenir un mestre.

Això va per a ell i per a tots els/les mestres del nostre país que han fet una tasta silenciosa, però imprescindible.

————————————————————
Ara que ve l’estiu i tindré una mica més de temps friso per llegir "Estimat mestre", un homenatge emotiu i sincer als mestres del nostre país.

Potser ja toca parlar dels mestres en positiu!

Fa dies que volia escriure sobre el tema arran d’un article d’en Xavier Roig a l’Avui, però es veu que la cosa no acaba aquí: Francesc Puigpelat, Marçal Sintes i Ada Castells, també s’hi afegeixen amb opinions diverses. Tots estan preocupats per on posaran als seus fills durant aquests mesos, però, a priori, no sembla que els preocupi l’educació que han de rebre.

La manca de temps fa que no m’hi pugui posar a fons, però, per sort, hi ha gent que està a l’aguait i que posa els punts sobre les is.

La carta al director la reprodueixo a continuació.

_{(el subratllat és meu)}

Sobre vacances escolars i altres qüestions. Els forjadors d?opinió

A mesura que s?acosten les vacances escolars comencen a publicar-se
opinions certament agressives en contra dels mestres. Algunes són
realment interessants, altres són simplement demagògiques que vull
creure no calculen el dany que fan als que les emeten, als receptors de
les seves invectives i en general a tot el sistema educatiu .

Comentaré
diversos articles que he llegit a l?AVUI de Francesc Puigpelat
(10/6/07), Xavier Roig (22/6/07), Marçal Sintes (24/6/07) i Ada
Castells (25/6/07). El lector determinarà ell mateix a quina categoria
correspon encaixar cadascun d?ells.

Aquest forjadors d?opinió al·leguen diversos fets. N?esmentaré alguns d?ells i després introduiré les meves anotacions.

Els
tòpics (certs) que introdueixen són: els canvis a la societat, la
conciliació dels horaris escolars amb els de treball dels pares, la
voluntat dels pares de traspassar a algú la responsabilitat de tenir
cura dels seus fills, els interessos a allargar o escurçar les vacances
escolars, els cost de tenir cura dels fills en aquest període, la
queixa que l?Estat no els soluciona el seu problema, el interessos de
les companyies de transport dels nens, el salari del mestres, el
corporativisme dels mestres, la ineptitud dels polítics, la violència a
l?escola, l?educació (la mala educació) actual dels joves. Curiosament
cap d?ells parla de la qualitat de l?ensenyament o del que seria bo per
l?ensenyament dels infants i, naturalment, fora d?allargar el curs
escolar no aporten cap altra solució (per reducció a l?absurd la seva
solució seria internar 365 dies a l?any els nens a l?escola?).
Algun
d?ells fins i tot es permet ser sarcàstic (Roig); uns només s?indignen
(Sintes). Altres es lamenten del paquet que els ve a sobre: tenir cura
del seus fills (Puigpelat), o bé de la incultura del país (A.Castells),
oblidant que ells en són la mostra més notable.

Cap d?ells fa la
més petita reflexió de que estan parlant públicament dels mestres dels
seus fills i si per escrit diuen el que diuen, què els deuen dir a casa
verbalment?Cap d?ells posa sobre la taula el problema de disciplina
que hi ha a l?escola, en bona part propiciada per comentaris com els
que fan ells que porten a la desconsideració i desprestigi dels
mestres, dels mestres dels seus fills. Cap d?ells assumeix la quota de
responsabilitat que té com part de la societat que entre tots formem,
sinó que ho presenten des de fora: ells són d?un altre planeta.

Roig
s?atura sobre el salari. Esmenta una taula de l?OCDE, i en cita la
font. Com que la cita he anat a veure el que diu. La taula parla dels
salaris dels mestres de primària i diu que guanyen 31.000? a l?any en
el moment d?entrada. Tinc informació fidedigna d?un mestre de primària
(declaració IRPF 2006) que fa més de 5 anys que és fix. El seu sou és
de 24.000? bruts, per tots conceptes.

Veient aquesta font
d?informació no em queda més remei que no creure?m res del que diu.
Però és més ¿al Sr. Roig li sembla que 2.000 ? al mes per a un mestre
que porta 5 anys d?experiència i dedicació és un sou massa elevat?
¿Voldria el Sr. Roig que els mestres fossin mileuristes? ¿Voldria ell
que és empresari mantenir els sous dels treballadors congelats durant
10 anys (com ha publicat ara la premsa) mentre les empreses continuïn
guanyant diners a punta pala? La veritat és que no sé on vol anar a
parar.

Roig parla de productivitat, concepte que com a empresari
suposo ha de dominar. Posa l?exemple del transport escolar i del
trasllat dels nens. Sembla que el seu concepte de productivitat deu ser
que com més nens transportin amunt i avall més productivitat es genera.
Roig no explica (segurament perquè no ho sap) que el que hauria de ser
lògic és que els nens anessin a peu a l?escola i no d?una punta a
l?altra de la ciutat perquè l?escola és més guai. Continua les
comparances fent uns números que sens dubte deuen estar ben fets, però
que no figuren en les taules que esmenta, sinó que responen a
elaboracions pròpies, d?on surten unes diferències salarials poc
comprensibles.

Un altre tòpic: els canvis a la societat. Vull
creure que aquests forjadors d?opinió s?han assabentat que els canvis
culturals i socials a la nostra societat occidental més importants van
ocórrer en el període que va des de la finalització de la Segona Guerra
mundial fins a la caiguda del Mur de Berlín. Sincerament, em sorprèn
que s?adonin ara d?aquests canvis i s?adonin de la incorporació de la
dona al món del treball, etc. (els puc facilitar bibliografia).

Consegüentment
a aquests canvis arriba la necessitat del pares d?endossar aquesta
responsabilitat a algú, ja que ells treballen i no se?n poden ocupar.
Alguna referència (vergonyant) a que l?Estat no se n’ocupa de
solucionar el seu problema, etc.

El corporativisme dels mestres.
Bé, això sí que passa de la ratlla. No que els mestres no siguin
corporativistes, o que no defensin els seus interessos, sinó el que em
resulta escandalós és que la denúncia vingui del grup professional més
corporativista del món: els periodistes! Heu provat alguna vegada de
fer comentaris (crítics) sobre algun article periodístic enviant una
carta al director del periòdic en qüestió? Us l’han publicat? Podeu
dir el que vulgueu dels polítics, d?alguna empresa que no sigui
espònsor del diari, i segurament la publicaran. Però si el comentari
crític es refereix a un periodista, ja heu begut oli. Mai veurà la llum!

Respecte
a les qüestions estrictes d?educació. Ningú recorda que a Finlàndia
(que està en boca de tots) l?ensenyament és públic i les interferències
dels polítics són mínimes. Ningú recorda que des de la Transició els
polítics han reformat 8 vegades les Lleis -bàsiques- que li afecten i,
a més, a Catalunya, ningú parla de l?invent de les 6 hores lectives
pels alumnes (com és que aquí ningú diu que això és insòlit a tot
Europa?).

Tot això em porta a dues conclusions:

La
primera, no estic dient que no s?hagi de modificar el calendari
escolar. Probablement s?haurà de fer, però que com a únic argument es
presenti l?aparcament dels nens comprendreu que això rebota als
mestres. No sé que pensarien els periodistes si els diguessin que ells,
mentre fan la seva feina d?escriure articles, haguessin de tenir cura
de 6, 8 o 10 nens cadascun d?ells a casa seva o al despatx del seu
periòdic. Qui els ha dit als periodistes que els mestres s?han d?ocupar
de fer la funció de pares? Els mestres s?han d?ocupar de l?educació
escolar dels nens (no de l?educació familiar). Centrem doncs la
discussió sobre l?educació i veiem què cal fer per millorar-la i,
naturalment, si convé modificar el calendari, fins i tot per motius de
conciliació d?horaris, també s?ha de fer, però sempre sense perdre
l?objectiu educació.

La segona, tornem a Finlàndia on els
nostres polítics han anat (amb una representació prou generosa) a veure
el funcionament d?un país on l?educació no és discuteix. Les seves
conclusions són: els mestres tenen un gran prestigi i no sofreixen la
pressió dels pares, dels alumnes i dels mitjans que qüestionen
permanentment la seva feina.

Com és que aquí això no passa? És
culpa dels mestres que són uns soques, uns irresponsables i bandarres?
Els canvis continus en els sistema d?educació n?és la causa? Els canvis
a la societat, amb uns pares que no assumeixen el més petit compromís
hi té alguna cosa a veure? Els forjadors d?opinió ajuden a aquest estat
de coses?

D?una discussió seriosa d?aquests dos punts n?ha de sortir la solució.

Una
darrera qüestió vull deixar clara. No sóc mestre, però tampoc sóc
neutral. Emocionalment estic implicat amb el tema dels mestres i de
l?educació, per la qual cosa em sento agredit quan sento i llegeixo
determinades opinions, al meu criteri demagògiques, trivials i fins i
tot malèvoles en alguns casos.

Gerard Palacín, carta del lector publicada a l’Avui el 26 de juny de 2006

Nota: el sou del professorat de secundària és públic, el podeu veure aquí, i no és ben bé el que diu l’OCDE (busqueu la taula D.3). Segurament perquè és el sou mitjà de l’Estat.

A tres setmanes d’oposicions de primària i secundària, el professorat anem revolucionat davant de tanta oferta del departament d’educació. Feia anys que no es veia una cosa igual. També hi ha molts companys i companyes que arriben a la dolça edat de jubilació i altres que, per fi, han trobat un altre destí que buscaven de fa anys. Tot plegat un poti poti interessant que farà que molts de nosaltres siguem més necessaris…

El dilema està servit. Apuntar-se a oposicions, és clar que sí, estudiar-les i aprovar-les, això no se sap mai. D’altra banda al maig han tornat a sortir les possibles destinacions per a l’any que ve i següents. Hem de tornar a omplir papers i fer una tria d’on ens agradaria anar, o quedar-nos. S’apropen temps de canvis i d’opcions gens fàcils, veurem què de tot plegat.

Molt professorat interí (jo mateixa), portem alguns anys al mateix centre gràcies a fer aquelles feines que ningú altre vol fer (m’estalviaré detalls escabrosos). El dilema sorgeix quan t’ofereixen continuar amb aquesta feina al mateix lloc, amb el centre que t’agrada, els companys i companyes que ja coneixes i que tens bon rotllo o, d’altra banda, t’arrisques a anar a parar a vés a saber on a fer vés a saber què. Estabilitat a canvi de tenir boig conegut o bé triar el savi per conèixer?

I després diran de la qualitat de l’ensenyament! Com ens hem de sentir si fem feines per a les que no ens hem preparat i no sabem mai on serem ni què farem? D’un any a l’altre pot canviar un 15 a 25% del professorat del centre. Massa canvis per a què es pugui avançar, cada cop és començar de nou. Algun dia ens n’adonarem que no podem continuar per aquest camí, perquè la qualitat de l’ensenyament és més baixa i sinó que ho comparin amb el model Suec o Norueg o Finlandès i ens diguin si el professorat va d’Erodes a Pilats per fer classes, si fa coses per a les què no està preparat, si canvia de centre, de nivell, etc., d’un any a l’altre o bé es fan les coses més racionalment.

No sé perquè diria que és la segona opció.

Aix, quin país!

L’Eli va i es deixa el carregador de mòbil a casa i el seu ídem s’ha mort fa estona. Ha de trucar d’urgència a la Katy, companya d’àrab amb qui ha quedat per a preparar l’examen de demà. Sap el carrer, però no sap a quin Bar i Barcelona és molt gran. Té un Nokia atrotinadet, però funcional. Jo tampoc en tinc cap de carregador. Provo de canviar la targeta. Trec la tapa, la bateria i la targeta pròpia. Aix, són companyies diferents: “format no reconeixible”. Res. Poso la targeta, la bateria i la tapa. Continuem…
En Dani té un altre mòbil. Fem el canvi. Tapa, bateria i targeta. Ara sí! Ens emocionem. Però el número és al
mòbil i no a la targeta així que res. El temps passa i cada cop és més
urgent. M’ofereixo a endur-me el mòbil a casa, em sembla que encara hi
tinc un carregador de la mateixa marca. Mentrestant ella s’espera a la
feina perquè és més a prop de l’estació. Quedo que la truco en deu
minuts i marxo. Cotxe. Semàfor. Semàfor. Semàfor… Arribo a casa, començo a remenar calaixos i no trobo el carregador que busco. Nervis. Tot d’una
recordo que l’he llençat en la darrera neteja (a mar dirien aquí, a riu
dic jo). Vaig a ca la veïna per si en té un. M’obre la porta un home
que no conec. És el paleta (ah, és veritat que està d’obres). La Carme
no hi és, però té a la criatura plorant pels descosits i l’home no sap què fer. Vaig al
bressol. L’agafo i es calma. Un minut més tard entra la mare per la
porta, era a estendre roba. Li explico. Tampoc té cap carregador. Surto
al carrer. Trobo la Maria (ara no puc parlar que tinc pressa, busco un carregador de Nokia, en tens cap? “no”…).
Vaig a ca una veïna que sí que té el mateix mòbil, però viu al carrer del
costat. El temps passa i apresso el pas. Passo el parc, giro a l’esquerra, m’aturo al semàfor i espero el verd (no canvia mai!), continuo per la vorera i truco. Hi és i m’obre. Pujo les escales de dues en dues mentre cridant li explico que
una companya…, que la veïna…, que la nena… i sí, té el
carregador. Endollo i truco a l’Eli que deu estar desesperada després
de vint minuts… Per fi. Rebo instruccions d’obrir el giny… aix, no sé com va. Ah, sí, el botó de dalt. S’obre, teclejo la contrasenya i “voilà” el número
buscat. Problema resolt.

Uf, quin estres!

Unes setmanes estressants que avui han fet una parada en el camí. Eleccions Municipals i esperes que alguna cosa canviï. El PSC ha fet una campanya espectacular, ja no sé ni els anys que porta de majoria absoluta (tots, menys a les primeres que hi havia el PSUC). I tu que penses que potser aquest cop no els votarà tan massivament i potser albiraràs algun canvi. Però res.

La tieta no ha anat a votar perquè diu que li és igual, que tornaran a guanyar els mateixos, que està decebuda… i al final ha tingut raó, vés per on…