Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Sobre els mestres i professors

3
Publicat el 12 d'abril de 2007

Un article de Jordi Sedó a l’AVUI torna a tractar la polèmica sobre l’educació a l’escola i a casa. Paral·lelament el programa de El Matí de Catalunya Ràdio d’en Bassas a l’apartat Escola de Pares (i Mares), fa una enquesta als pares sobre què en pensen dels mestres dels seus fills…

Sens dubte el tema de l’educació és com el futbol (si se’m permet), tothom té alguna cosa a dir, si hi ha 100.000 espectadors hi ha 100.000 visions diferents i segur que tothom n’entén més que l’entrenador sobre com ha de ser l’alineació o en quina posició ha de jugar segons qui…

És clara la diferència entre secundària i primària tan pel que fa a continguts com pel que fa a alumnat. Al meu entendre la primària té una importància cabdal en l’educació perquè és la que aporta les bases que després s’aniran desenvolupant durant la secundària. Hi ha alumnat que arriba a secundària sense hàbits adquirits, sense els mínims exigibles i segurament no és perquè els i les mestres no hagin fet bé la seua feina, sinó que moltes vegades és per manca de recursos, tan econòmics com de personal (tot és opinable, és clar).

Com a part del professorat de secundària només puc dir que gràcies als i a les mestres que he trobat pel camí he après moltíssim de com tractar a l’alumnat més difícil: 1r i 2n d’ESO. Sempre m’ha agradat fer classes tot i què mentre estudiava no m’ho havia plantejat com una sortida professional seriosa, tampoc m’havia plantejat a quin tipus de feina podia accedir, però hi vaig anar a parar i, encara que he canviat de feina algunes vegades, amb el temps he vist que la docència és la feina que més m’agrada, suposo que per això em preocupa i m’hi sento implicada, però no menys que el professorat que m’envolta.

En començar ho vaig tenir molt fàcil perquè només feia classes a 2n de Batxillerat (COU), i clar, trobar-te alumnat motivat per a estudiar perquè vol anar a la universitat i, a més, explicar la matèria que més t’agrada, no és una feina, és un regal.

El problema va venir quan de cop i de sobte em vaig trobar fent classes de 1r i 2n d’ESO. Després de sis anys de Batxillerat va ser tota una sotragada i no perquè no m’agradés sinó perquè no tenia recursos suficients per tractar alumnat d’aquestes edats. Gràcies als companys de departament i, sobretot, a les mestres que havien arribat al centre per fer l’ESO, vaig aprendre moltíssim i me’n vaig sortir. Clar que, paral·lelament, també feia cursos de reciclatge (com sempre he fet), i procurava fer d’esponja per captar tot el que hi havia al voltant.

En sis anys a l’ESO n’he vist de tots colors, tan de professorat com d’alumnat. A la ràdio, Maria Jesús Comelles, pedagoga, explicava molt bé les excel·lències del sistema educatiu finès i també els tres col·lectius que estem en "discòrdia": pares i mares, alumnes i educadors. És evident que en un programa de 10 minuts de ràdio no es pot aprofundir en el tema, però s’han donat pinzellades vàries per anar-lo introduint i m’ha tornat al cap la sensació de veure un partit de futbol on tothom ho critica tot (àrbitre, alineació, joc, entrenador…).

Mentrestant en Jordi Sedó ens parla de la violència a les aules. No és un problema generalitzat (em sembla), però sí que és preocupant. Molts ens hi hem trobat o ens hi trobem cada dia. Em refereixo, també, a la violència verbal que encara que no estigui dirigida a tu directament (a vegades), sinó entre ells o elles, et fa nosa i et fa mal i acaba deixant-te un neguit estrany. També hi ha la violència física que ells, segons com, diuen que és un joc, però que moltes vegades sobrepassa límits. Quan hi ha una baralla el més normal seria anar a separar als oponents, però a l’institut el més sensat és fer veure que no has vist res i marxar a buscar reforços, pot ocòrrer que si et poses enmig de la baralla acabis rebent tu i, de retruc, que diguin que l’agressió era teua.

Un professor sol és vulnerable, si anem en parella com a mínim hi ha la versió de dos adults confrontada amb la dels adolescents. En una ocasió vam haver d’anar a recolzar un professor en un judici contra un alumne; el pare de l’alumne l’havia denunciat perquè el noi havia caigut d’un plinton i s’havia fet mal. El professor va ser absolt, però això no treu que va haver d’estar un any amb el tràngol.

A vegades hi ha professorat a l’institut que ja porta molts anys a l’ensenyament i que et sembla que no s’hi implica prou. Després t’assabentes que, fa uns anys, van tenir un problema amb un alumne o uns pares per tal o tal altra qüestió, van acabar anant a judici, etc.etc. Això pot minar la moral del més motivat. Tot són maldecaps i el gat escaldat de l’aigua tèbia fuig

Quan en Bassas li ha preguntat a la pedagoga com s’han de fer respectar els mestres, ella ha respost que "s’han de creure l’autoritat i no tenir por ni de l’alumnat ni dels pares". La reposta s’allarga molt més, però així, d’entrada, no em sembla fàcil, sobretot amb segons quins alumnes i segons quins pares, i, sobretot, cal tenir ajuda, recursos, recolzament… de l’administració, per poder fer la teua feina amb garanties.

Amb tot i sense que la primària sigui una bassa d’oli, crec que el més problemàtic és secundària i en particular els dos primers cursos d’ESO; bàsicament perquè quan fan 16 anys si encara són al centre i han repetit el repetible, a aquesta edat ja poden marxar a treballar o a l’escola d’adults i llavors la conflictivitat en aquests nivells baixa. Com apuntava una professora a la ràdio, han posat tres col·lectius amb interessos diferents junts, quan abans podien anar per separat: els que volen anar a treballar, els que volen fer cicles formatius, els que volen anar a la universitat; i això genera conflictes.

En fi, encara que el problema (o problemes) té difícil solució, com sempre passa, cadascú té la seua visió de la jugada i és molt difícil posar-se d’acord, però cal intentar-ho. Difícil, sí que ho és, però no impossible…

(continuarà)

Autodeterminació

0

“Acció d’una col·lectivitat humana, dins un marc territorial, de decidir lliurement el seu destí polític, especialment de constituir-se entitat estatal autònoma o independent”.

Boniques paraules. Serem capaços de decidir-ho algun dia?

M’agradaria no ser part d’un poble mesell. Sembla que cridem molt quan no toca i a l’hora de la veritat ens costa molt donar un cop de puny sobre la taula. Els fets de l’aeroport de la setmana passada em donen esperança. Que 1000 persones de la societat civil facin aquest cop d’efecte no és habitual. Però, on eren quan es retallava l’Estatut que ens havia de donar l’aeroport? Tan se val, benvinguts si ara han decidit donar la cara, potser ja és hora que reivindiquem el que és nostre, el que ens toca. (Què trist haver de reivindicar, encara avui, el que és nostre).

Lluis Llach, arreveure

0


Dius que te’n vas, que plegues, que vols descansar de grans concerts… No ho entenc, però suposo que tens les teues raons. Això sí, la teua música m’acompanyarà sempre.


Recordo molts concerts, per sort. No podré ser al darrer, ni al penúltim, massa poca gent hi podrà ser. En fi, què hi farem, l’haurem de veure per la tele i potser sortirà en DVD. Tinc l’esperança que d’aquí a uns anys (et desitjo una llarga vida), tinguis a bé tornar a fer concerts, encara que siguin de petit format (que ja m’està bé).

En el record, un concert al castell de Miravet una nit d’estiu plena a vessar d’estels i Corrandes d’Exili, una de les meues cançons preferides. Després vam baixar a peu fins al poble una munió de gent cantant cançons del concert. Inoblidable.

Gràcies per la feina i arreveure.

L’aigua, un bé escàs

0

Si continuem amb el ritme actual d’explotació passarem molta set…
Avui és celebra el Dia Mundial de l’Aigua. Més de 1.000 milions de persones pateixen manca d’aigua potable al món. Aquest món on cada dia moren 3.800 nens i nenes per malalties associades a la manca d’aigua potable i al sanejament.

La manca d’aigua és només una de les conseqüències de l’escalfament global del planeta i és de preveure que anirà a més si no hi posem aturador.

Serem prou conscients els humans per fer-ho?

El canvi climàtic està per venir

0

Ara està de moda parlar del canvi climàtic, quan encara estem molt lluny de que succeeixi de debò. Canviarà el clima, i tant, i el nostre entorn serà molt més càlid, sense aigua, menys còmode i menys habitable. Però tot això és retardable (no evitable) si ens hi posem.

A la natura hi ha cicles, com a tot arreu, i la tendència des de fa uns (bastants) anys és a que augmenti la temperatura. El problema no és que augmenti, sinó que ho faci massa de pressa per a què ens hi puguem acostumar.

La contaminació a què sotmetem el planeta des de fa uns anys (des del s. XIX i la Revolució Industrial), ens passarà factura tard o d’hora. Això no és cap novetat, fa anys que se sap, ho sap qui ho vol saber, res és de franc i menys a la natura. Cal que hi posem remei el més aviat possible, sinó sí que haurem de parlar de canvi climàtic accelerat en molts pocs anys i el que hem vist fins ara ens semblarà una broma quan el canvi climàtic sigui de debò.

Que ve el llop!

2

Titular de l’AVUI: “El canvi climàtic dispara la plaga de processionària del pi”.
Fa molts anys que la premsa bombardeja amb la por del canvi climàtic. Basta que algú ho digui de passada i els altres s’apunten al carro. En una altra banda del diari “Més de 100 morts a Mèxic pel fort fred de l’hivern”. És un breu, però haguessin pogut titular també: “El canvi climàtic fa 100 morts a Mèxic” i au, embolica que fa fort.

De tots és sabut que fa anys que el primer món estem sobre-explotant recursos naturals. Culpa nostra és que s’aprimi la capa d’ozó i tingui un forat considerable en algunes parts del planeta. El sol no es pot prendre com abans (bé, de fet ara se’n coneixen millor els efectes cancerosos que pot produir a la llarga), però tampoc fa tants anys que podem anar a la platja de vacances i prendre el sol està de moda.

També el tabac era un vici acceptat i potenciat i ja fa uns anys que se n’han vist els efectes negatius.

Sembla que vivim instal·lats en l’alarma permanent, en la por del que fem i què pot passar. Evidentment el clima està canviant, però és que ha canviat sempre. Al massís del Garraf es poden trobar esculls coralins que evidencien que fa uns 100 milions d’anys les coses eren aquí molt diferents: hi feia molta més calor. També podem trobar mamuts prop del Pirineu Lleidatà, evidencien que a la darrera glaciació hi feia molt més fred que l’actual. També als Pirineus hi ha valls glacials perfectes que ara (de fa 40.000 anys ençà), amb clima molt més càlid han passat a ser valls de rius i de les glaceres que van originar les valls només en queda el rastre. I així podríem continuar amb exemples per totes bandes.

Només fa uns 150 anys que es prenen les dades de temperatura regularment i no a tot arreu i amb això ens atrevim a parlar de canvi climàtic a l’engròs, em sembla exagerat. Amb això no vull dir que no s’hagi de fer res per no contribuir a l’escalfament global del planeta, al contrari, s’han de prendre mesures per no accelerar el procés natural, però tampoc cal espantar amb el “Que ve el llop!” cada vegada; com quan van explicar la possible pandèmia del virus de la grip del pollastre i que seria un desastre a nivell mundial, les possibilitats eren ínfimes, però feien vendre més diaris.

8 de març, Dia Internacional de les Dones

2
Publicat el 8 de març de 2007

Cada any passa el mateix: per aquestes dates es fan balanços de com està el tema de la igualtat home-dona i sempre, sense excepció, en sortim perdent. Cada any s’alerta de la pobresa femenina, de que tenim els pitjors treballs i si són els mateixos que els dels homes sovint estan pitjor remunerats. No cal parlar de la violència de gènere que ja té un dia dedicat en exclusiva (25 de novembre), però que tal dia com avui també es fa recordatori per si de cas se’ns escapa que, a Catalunya, enguany ja hi han mort tres dones per violència masclista i algunes més n’han sortit pels pèls.

I amb tot això on anem a parar?

Fa més d’un segle que les dones reivindiquem els nostres drets i s’ha avançat molt des de llavors, però no prou, no suficientment. Avui ens tornarem a manifestar, tornarem a protestar, tornarem a escriure i viurem amb l’esperança que l’any que ve sigui millor, que hi hagi més igualtat real, que deixi de ser notícia que una dona arribi a tal o tal altre lloc de poder, que no hi hagi denúncies a empresaris perquè les dones cobren menys per fer la mateixa feina, que no hi hagin maltractaments…

Per desgràcia encara hi ha moltes dones que segueixen els patrons establerts fa segles i que consideren que les coses són així i no han de canviar. Ahir mateix ho sentia a la ràdio a una noia de Tarragona: “he de planxar, rentar els plats, fer-me el llit i parar taula mentre el meu germà és al sofà i la meva àvia em diu que m’hi acostumi que sempre ha sigut així i sempre serà així…”. La igualtat no és només això, però també ho és i per desgràcia aquests testimonis no són casos aïllats.

Hi ha molta feina a fer i dies com el d’avui ens la recorden tot esperant que ja no calgui tenir el mes de març marcat de lila al calendari. Mentrestant s’organitzen xerrades, jornades, passejades, exposicions, obres de teatre… tot entorn a la dona… tan de bo ens consciensciem més tots plegats.

Publicat dins de Dona | Deixa un comentari

El Delta del Llobregat

0
Publicat el 1 de març de 2007

Sortida de ciències i matemàtiques dins del crèdit de síntesi. Em feia certa gràcia veure el delta del Llobregat. M’agraden els deltes i els seus ecosistemes, però veure un delta tan petitet i sorollós no estava en els meus plans…

Hi vam arribar vora les 10 i els monitors ens ensenyaven una mica l’entorn natural. Pocs minuts després d’arribar te n’adones que no serà fàcil fer-se entendre, els avions surten a vol ras amb un sorollam eixordador. La imponent terminal sud, plena de grues, es veu allà mateix i et fas creus que algú, voluntàriament, hagi triat aquell lloc per a viure. Els monitors ens expliquen que els ocells i animals, en general, tenen estrès pel soroll dels avions -res d’estrany-, que es tradueix en menys anys de vida, menys cries, menys qualitat…

Uns deu minuts més tard arribem a les guaites que hi ha estratègicament posades. Dins trobem uns caçadors d’imatges amb uns teleobjectius potents. Certament t’ha d’agradar molt la natura per estar allà molta estona amb la intranquil·litat que, personalment a mi, em genera. I, de sobte, veiem un munt d’aus diverses que transiten per sobre de l’aigua o a les illetes o per on poden, sense sentir-se molestes per l’enorme soroll aeri, però mostrant-se neguitoses a les veus humanes. Deuen pensar que els avions són naturals.

Unes tres hores més tard vam acabar el recorregut a la platja. Les dunes estan protegides amb tanques, potser algunes arriben al metre i mig d’alt. Ocells, allà, pocs. Afortunadament els avions queden més lluny i ja és més tranquil, per dir alguna cosa.

Després d’haver vist alguns deltes, grans, tranquils, plens de vida… l’entorn d’aquest delta em sembla increïblement una estafa, per als humans i per a les bèsties que hi viuen. Penso amb la gent que viu a les poblacions del voltant i que estan en conflicte amb l’aeroport pel soroll dels avions. No em puc imaginar viure en un lloc així, amb tanta fressa, però potser acaben com les aus: s’hi acostumen, encara que tinguin menys qualitat de vida, més estrès, etc.

Quin país!

Bladé Desumvila

0

El primer cop que vaig llegir un llibre seu no vaig poder aturar-me fins que el vaig acabar. Vaig plorar d’emoció en veure les paraules tan ben escrites, tan ben posades, tan ben triades… Sens dubte em trobava davant un geni i vaig plorar de ràbia perquè no era conegut…

No entenia com ningú l’havia descobert ni m’explicava com era possible;
segurament havia estat amagat perquè els catalans del sud del principat
sempre han tingut més dificultats per donar-se a conèixer… En aquells temps en Bladé encara vivia i vam intentar organitzar una mena d’"Ateneu Riberenc" a Barcelona per a tots els "exiliats" d’aquelles terres. Ell n’era el president honorífic i fins i tot li vam fer saber. Se’n va alegrar que els riberencs volguéssim organitzar-nos i que haguéssim pensat en ell.

Per sort,
han passat els anys i avui llegeixo que Cossetània Edicions i gràcies a l’Associació Cultural Bladé Desumvila de Benissanet i en Xavier Garcia, entre d’altres, es tirarà endavant la publicació de l’obra complerta d’aquest insigne autor. Un bon moment doncs per a redescobrir-lo i posar-lo al lloc que li pertoca de la nostra literatura, sens dubte un dels autors més brillants de la seva generació.

Oleguer, un crack!

4
Sembla que l’Oleguer és ara el cap d’esquila de les ordes espanyoles. Ja van sentir el seu atac ferotge l’Iu Forn, en Rubianes i ara ell, només pel fet simple de dir el que pensa, que no és poc.

Felicito l’Oleguer perquè és un home compromès amb la societat en que viu. Vaig llegir el seu llibre i em vaig quedar gratament sorpresa. Fa goig tenir jugadors així!

Aquí l’enllaç a la campanya, per si encara no l’heu vist.

Intercanvi amb “França”

4

Divendres van arribar els alumnes d’intercanvi des de la Bretanya, una localitat pròxima a Rennes. Les tres primeres hores han vingut a classe amb els alumnes que els acullen a casa i res no ha estat normal; hi havia una excitació a l’ambient, sort que estàvem en un taller, han xerrat pels colzes i s’han esforçat a explicar-los el que anàvem fent. Mentrestant he tingut ocasió d’intercanviar impressions amb els nouvinguts i els he demanat si parlaven Bretó...

Ells (14-16 anys) no, els pares l’entenen, però només el parlen els
avis. L’Estat francès ha fet una bona feina de colonització
lingüística, impecable. Els nens se senten orgullosos de pertànyer a
França i parlar francès, del Bretó ni rastre. Val a dir que en altres àrees de la Bretanya més allunyades de la influència francesa sí que el Bretó existeix i fins i tot també es veu la recuperació de matrícules específiques. Però a Rennes, la capital, la cosa és més complicada. Sort que la consciència lingüística és per tot arreu i sembla que la cosa va a més.

Els nostres alumnes han de parlar-los en castellà o francès (és evident que amb la primera llengua no tenen cap problema). Van amb el diccionari de francès a tot arreu, veurem si podem despertar consciències de llengua en aquests vailets, cosa molt difícil ara com ara…

Números rodons

0

Acabo de veure que el comptador ja passa de les 10.000 visites per poc i sempre m’han agradat els números rodons. Vista la tradició de posar les entrades més vistes, aprofito aquest moment per fer-vos-en cinc cèntims aquí a sota.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Català a l’escola, una utopia

1

M’aixeco amb la notícia del decret que farà que hi hagi una hora més en castellà a primària. Després vindrà la secundària i després ves a saber què més. Qui controlarà que es faci aquesta hora de castellà més? Perquè és sabut que, almenys a secundària, se’n fan moltes d’hores en castellà sense que això hagi influït ni un gram en la competència lingüística sobre el castellà del nostre alumnat. Fa molt temps que, també per decret, el professorat de secundària hem de parlar en català a les nostres classes, llevat de les matèries específiques en una altra llengua, i això no es compleix, perquè molt professorat només parla en castellà (encara avui) o perquè, tot i parlar català, a l’hora d’explicar se senten més còmodes en aquella llengua o no tenen militància lingüística i canvien sense adonar-se’n.
L’alumnat tampoc ajuda. La majoria no parlen català ni per equivocació i si els ho demanes fan l’esforç que seria com si jo ara pretengués pujar la Pica d’Estats sense haver fet mai muntanya…

És preocupant, però, la sensació que es recula en aquest aspecte, això fa més
mal que l’abast real del que serà la situació.

Carretero

2
Això sí que és una sorpresa, dos dies sense internet a casa i amb tele de vacances i en tornar em trobo al xic dels Pirineus que li ha agafat per explicar un problema (segons ell), però sense aportar solucions… Quina llàstima que sempre hi ha algú que ha d’aixafar la guitarra…

Un país a miques

Isabel-Clara Simó

Havia sentit rumors d’un cert desassossec en les files d’ERC, que s’han fet evidents amb els dos articles que ha publicat l’AVUI de Joan Carretero, exconseller de Governació. Em fa la impressió que no hi ha raons ideològiques, sinó quelcom més incontrolable que és l’antipatia per tenir Montilla de president, car haver fet costat al PSC no va ocasionar l’allau de protestes que ara s’han esdevingut. No sóc qui per ficar-me en els sentiments de ningú ni en els prejudicis que cadascú arrosseguem, però sí que hi veig un perill per al nostre esdevenidor nacional.

Els votants de Convergència, que han estat desencisats en moltes ocasions, són, però, uns votants fidels; així també ho són els dels socialistes o els d’Iniciativa. El teu partit et decep sovint, però a l’hora de dipositar el vot, ni que sigui davant de l’evidència d’alguna barbaritat -com és el cas del PSOE, quan aquelles corrupcions a escala majúscula-, li dónes la teva confiança. Però els independentistes catalans som més llepafils. Quan hi ha un entrebanc, exigim una escissió, de la qual en sortirà una altra i d’aquesta una altra, però no com les cèl·lules, que acaben formant un teixit orgànic, sinó com si esmicoléssim un tros de pa per fer-ne engrunes. Cadascuna d’aquestes subdivisions, òbviament, presumirà de ser molt més pura que les altres, cosa que ens permetrà fer un gest d’arrogància des de la més absoluta inanitat. La cèlebre divisa “divideix i venceràs” nosaltres la practiquem sobre nosaltres mateixos, per tal que vencin els altres, esclar. I és que no sabem distingir entre la política i la poètica, i això ens perd. Quina greu calamitat!