Contra la violència de tots tipus, però en aquestes dates és bo de recordar aquesta. I a Catalunya també i més. En països tan “civilitzats” com Suïssa poden passar coses com aquesta. Esgarrifós tot plegat.
Continuo sentint i llegint notícies sobre violència a les aules. Un càrrec del departament d’Educació diu que hi ha massa temps entre la realització del fet i el càstig que li correspon. Absolutament d’acord. No tenim controlat bé el tempo. Tenim, sovint, agressions a les aules que han de seguir el protocol: omplir un paper que anirà a parar a coordinador o coordinadora corresponent, que arribarà en un termini més o menys curt (o llarg) fins a cap d’estudis i després es prendran mesures concretes, si cal amb la participació del Consell Escolar.
A mi em recorda el "lent recorregut de la justícia", on també, les coses van molt lentes. A l’institut, però, l’agreujant és que l’alumne el tens cada dia a l’aula i això pot arribar a ser molt dur i difícil de gestionar.
En els casos en que s’ha actuat amb celeritat les coses han anat molt millor per totes bandes. Però això no pot passar sempre. Requeriria que el cap d’estudis tingues plena dedicació a promoure sancions i a passejar-se pel centre com si fos un policia. Els mestres i professorat no som policies, som educadors que hem de fer mil coses en una si no es porten els deures fets des de casa.
En podria explicar mil d’històries del dia a dia dels instituts amb tot de situacions diverses i xocants. Creieu-me, ganes, no me’n falten, potser ho faig algun dia.
De terratrèmols n’hi ha cada dia en algun lloc del món, però que es facin sentir a casa nostra ja no és tan freqüent. Cap a les 19.21 hora local, la taula de treball ha començat a moures i la primera reacció ha estat mirar a terra, com si alguna cosa hagués entrebancat amb la taula, però el moviment no s’ha aturat i ja he pensat en un terratrèmol. Mai n’havia sentit cap en primera persona i ha estat emocionant. Un terratrèmol de més de 4,5 graus a l’escala oberta de Richter, no és poc, però no és per espantar-se. De seguida he mirat les webs de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, part de sismes, per si deia alguna cosa. Però res. Volia inserir el meu comentari, però volia esperar confirmació i dades del fet.
Els terratrèmols són una vibració produïda per algun moviment brusc a l’interior de la Terra. Generalment són les falles el que els poden provocar, també els volcans. No en sé, encara, les dades de l’hipocentre (profunditat) del sisme, però s’ha fet notar bé.
Fa molt anys que llegeixo com succeeixen, on poden ocórrer, què se sent en un terratrèmol… però mai ho havia notat. De fet, cal estar en una posició molt tranquil·la per notar-ho i sempre que havia succeït mai m’havia passat… fins avui!
Per mesurar els terratrèmols hi ha dues escales, la de Richter i la de Mercalli. Justament ahir al programa de Porca Misèria els protagonistes vivien un terratrèmol de 4,5 graus a l’escala Richter, quina casualitat! Tot i què la vibració que he notat no ha estat tan exagerada, però prou maca com per recordar-ho com un fet científicament molt interessant. La Terra tremola, està viva, quin plaer!
Avui hi ha prevista una concentració del professorat per protestar contra la creixent violència que hi ha als centres educatius. No és un problema nou, al contrari, però sembla que els diaris i mitjans de comunicació cada cop se’n fan més ressò.
Ja no és violència verbal, només, sinó també física i si abans era alarmant ara s’han destapat crits d’alerta.
Sóc una de les professores que cada dia intentem fer la feina als instituts. Dono fe que cada institut és un món i no es pot generalitzar, però un denominador comú de molts d’ells és la falta de respecte cap a la feina del professorat, segurament perquè moltes vegades no se’l veu com a educador, sinó com un mer "animador sociocultural que em tindrà al nen o a la nena distret mentre vaig a treballar".
Les causes d’aquesta degradació no són senzilles, però l’anecdotari n’és ple de casos en què els pares tenen una actitud defensiva amb el professorat i permissiva amb els fills. Per desgràcia els insults a docents són el pa de cada dia i has de posar-te la cuirassa per fer veure que no passa res.
Des de fa un temps s’ha engegat el sistema de mediació entre alumnes per tractar els conflictes. Sembla que funciona. No en la totalitat dels casos, però funciona i contribueix a baixar la conflictivitat. Però el problema més greu (parlo a la secundària), és l’alumnat de 13, 14 i 15 anys que no té perspectives acadèmiques i és obligat a continuar al centre fins als 16 anys. La conflictivitat, entre aquest tipus d’alumnat, és molt alta, i la tasca educativa és molt complicada, perquè són alumnes sense hàbits, sense disciplina que tan els fa tot… i els pares sovint no apareixen al centre, segurament per això ells són així: ningú no els ha posat límits mai.
Al centre posem molt d’èmfasi a
marcar els límits, però no és fàcil. Abans, quan havíem de canviar una actitud
d’un alumne usàvem allò de "segur que a casa no ho fas, això" o
"segur que els teus pares no t’ho deixen fer, això". Però ara aquesta
tècnica s’ha convertit en una mala estratègia. Generalment, si els fills i
filles tenen una actitud concreta és perquè a casa els ho permeten, o, encara
pitjor, perquè ni tan sols s’han plantejat si aquella actitud és correcte o no.
Això, és clar, si els pares en són coneixedors!
Si ho voleu
saber, sovint el professorat fem "teràpia de grup" per intentar
esbrinar-ne les causes i trobar solucions, però el dia a dia ens enxampa,
sempre, amb el pas canviat, cada cop és més difícil educar i sembla que la
societat creixent no ajuda.
He escoltat un programa de ràdio on també es culpava els mestres per manca de professionalitat. D’acord. Ningú neix ensenyat. També és cert que n’hi ha molts que ho fan no per vocació sinó perquè és una sortida més. D’acord, segurament és veritat, però això no ho explica tot, perquè el percentatge d’aquest tipus de professorat és molt baix. El que sí que puc dir és que l’ensenyament requereix molta energia quan entres a una aula i qualsevol error puntual, per petit que sigui, et pot generar un munt de problemes enormes.
Si algú troba algun professor o professora que no l’han amenaçat o insultat o faltat al respecte d’alguna manera "chapeau": ha trobat l’agulla al paller, "el mirlo blanco" si ho vol. Per no dir els que, alguna vegada, han estat agredits físicament, de forma lleu, allò que tampoc cal que surti als diaris.
Ai, què difícil tot plegat, però potser ja n’hi ha prou de no respectar la nostra feina. Amb l’educació passa com amb el futbol: cada aficionat té l’alineació perfecta i la seva manera de veure les coses i es pensa que en sap més que ningú. Així són les coses, som en un país de savis, o sinó diem que és la globalització i au, avall que fa baixada.
Posem-hi remei, si us plau. S’accepten solucions.
Algunes entrades d’interès:
Debat sobre la violència a les aules
Violència a les aules
Convivència i Educació: Una mirada des del gènere
Avui és núvol, però
tan me fa. Sóc a casa davant l?ordinador (una novetat interessant ocorreguda de manera involuntària), a aquestes hores del dia ja m?he
llegit els diaris, els blocs habituals, he parlat amb la família i alguns amics
per telèfon recordant-me que sóc un any més gran i em disposo a encetar un text
d?aquells d?anar fent.
No sé com he arribat
aquí. Vull dir que tinc els anys acabats de fer i miro i remiro el passat per
saber com han estat aquests darrers vint anys. Es diu ràpid: vint anys, però
són molts si et pares a mirar. Entre les alegries, compto els amics de sempre,
aquells que et coneixes des de primària i encara hi mantens contacte, encara
que els camins de la Vida us hagin portat a llocs molts diferents (i també a idees molt diferents). Després,
altres amics i amigues que has anat fet al llarg del camí i, encara que minso,
sempre hi mantens contacte.
Puc comptar uns quants amics
arreu del món, alguns són d?aquí que han marxat per feina o casament, altres
són de fora que un dia van venir aquí i ens vam conèixer. Programes com l?skype
(també en català), fan molt més fàcil el contacte i un veritable plaer sentir la veu dels altres
per un preu mòdic o de franc segons la modalitat. Diumenge, sense anar més lluny, vaig poder parlar més de
tres quarts d?hora amb una amiga que ara viu a Kansas per 50 cèntims d?euro,
una ganga. Segurament cada cop seran millors les comunicacions, si tens càmera
pots fer la video-conferència. Només ho he provat una vegada, amb uns amics que
són a Guadalupe, l?illa francesa del carib. La imatge i el so eren prou
acceptables i va ser tot un plaer ?veure?ns? després de tant temps. Suposo que les comunicacions aniran millorant i abaratint-se per fer-ho tot més còmode i accessible.
En dies com aquest,
en moments com aquest, el que em fa més feliç és sentir la veu o saber-se
recordada per aquells que més estimes i que saps que t?estimen.
Tothom té dret a una segona oportunitat. El nostre govern també. Han passat tres anys plens de bon govern i de soroll excessiu, però s’ha fet bona feina pel país; mirat en la distància ha estat una segona transició, un impàs en què tots ens haviem d’acostumar a coses noves, tant els del govern com els de l’oposició.
Almenys aquest cop l’acord ha estat d’una manera ràpida, veurem si començant
amb discreció i posant seny la cosa funciona millor, el país s’ho
mereix i ho necessita. I, sobretot, que tothom estigui a l’alçada des
de tots els cantons.
Tot el que ve de Catalunya és dolent per definició. Sinó no entenc que el PP no hagi protestat perquè Andalusia sigui una realitat nacional i Catalunya…bé, Catalunya is diferent!
No som diferents perquè ho vulguem ser, sinó perquè ens ho fan ser. Com que l’andalús s’assembla bastant al castellà i no tenen cap intenció (almenys que jo sàpiga, de moment), de demanar la segregació del “idioma patrio”, no són perillosos. Fins i tot cauen bé. Tenen un tarannà divertit, salerós… en canvi aquí treballem molt… i molt… per a què puguin viure bé els altres. Cornuts i pagar el beure, vaja.
Em sembla patològica aquesta mania persecutòria que tenen alguns vers el que és (o fa olor) de català. Em sembla inexplicable. Tan bé que estariem en un estat que entengués les “realidades nacionales”, com diuen ells. S’omplen la boca de que todos somos iguales, però a l’hora de la veritat, si passem comptes, veiem que no és cert. El rebombori (extraordinari rebombori), que es va produir per l’Estatut català (l’original i el rebaixat), em va semblar fora de mida. Potser l’Estat Espanyol està al s. XXI pel que fa a infrastructures (Catalunya torna a ser diferent), però la mentalitat és de principis del s. XX (cap a l’any 36 diria, potser un 18 de juliol).
El somni republicà de l’Estat Federal ha desaparegut, s’ha fos en l’immens soroll mediàtic que fan les dretes. No cal dir que aquest soroll ha entrat amb tres diputats al Parlament de Catalunya, potser que comencem a espabilar.
Nit més curta de l’habitual resseguint els resultats, la tècnica avança i és d’agrair. Potser un sistema més fàcil faria que l’abstenció no fos tan alta. La maquinària electoral fa cada cop més mandra a més ciutadans que no s’apropen als col·legis ni en festiu entre setmana. Això em preocupa. L’abstenció.
I la pujada de partits curiosos (constato que molts partits marginals han tingut molts més vots que la darrera vegada), i els vots en blanc serien el setè partit.
Generalment es parla poc de política i si se’n parla es fa negativament. Segons el meu parer és el desconeixement el que regna, la desinformació. Curiosament estem a l’era de la informació i estem més desinformats que mai. Sinó no ho entenc.
Estic buscant fórmules per explicar l’abstenció, els politòlegs en tenen alguna idea? Algú en sap el per què?
Començo per preguntar-me si vaig sempre a les reunions d’escala: la resposta és que no, generalment s’han de votar temes en els què tan me fa el resultat o ja confio prou en el altres perquè sé que ho fan bé; no hi haurà grans canvis perquè s’han de posar tots d’acord i sé que això no passarà; també hi ha la possibilitat que es facin a hores en les que no puc ser-hi, però si m’interessa el que s’ha de dir procur-ho dir-ho al president. És a dir, constato que també hi ha un cert passotisme i normalment, si hi vaig, acabem sent els mateixos…
No serà això, el passotisme, el que “ja m’està bé el que decideixin els altres perquè jo tinc altres coses més importants a fer?”.
En fi, continuaré reflexionant.
Acabo d’arribar de l’institut, avui una llarga jornada que ha acabat amb la visita d’alguns pares i mares. Els hem presentat l’organització del centre, les coses que hi poden trobar, esdeveniments, cites, actes… en un moment determinat, a les acaballes, una senyora m’ha demanat en quina llengua es fan les classes…
He posat cara de pòquer i he respost que en català, per suposat, exceptuant (clar), castellà, anglès i francès, per raons òbvies. La senyora m’ha replicat que la seva filla (nouvinguda a l’institut), li diu que no és així, que el professor de tal matèria demana amb quina llengua volen les classes i que des que les fan en castellà la seva filla ho entén molt millor, de fet aquest és el motiu que addueix per dir que ara li van millor les matemàtiques. (la noia és nouvinguda al centre, però tant ella com els seus progenitors no són nouvinguts a Catalunya).
No cal dir que la majoria dels nens i nenes de la classe només s’expressen en castellà, tampoc gaire eficaçment. No sé si això és un problema general o particular d’una zona determinada, però tan malament estem que som incapaços de fer que els nostres nois i noies dominin perfectament les dues llengües?
Estic molt contenta perquè, finalment, hi ha data per fer-li un homenatge com cal a aquest "homenot" del bàsquet català. De petita el seguia amb admiració i fruïció, i el recordo vivament de tants i tants partits, però, sobretot, dels Barça-Madrid llegendaris.
No vaig entendre mai perquè se n’havia anat en silenci i no se n’havia
fet esment des del club, però ja ho diu el clàssic: "Tot arriba si se
sap esperar" i ara tindrà el lloc que es mereix a la història del
Palau, ja era hora!
I només se
m’acut donar-li les gràcies per ser com és, per jugar tan bé al bàsquet
i fer-nos gaudir de l’espectacle durant tants anys; gràcies per la
discreció, pel teu immens cor i per ser un barcelonista de cap a peus.
Potser ara et fan l’homenatge, però durant tots aquests anys sempre
t’hem portat al cor.
Felicitats!
Curiós el merder organitzat per si aquesta senyora fa el seu discurs en castellà o català. Segur que això ho aprofita algú per manipular-ho quan, crec jo, no és una qüestió d’idioma, sinó de continguts; d’estar vinculat/da a la ciutat, de tenir coses a dir a la gent que hi viu.
A una entrevista ella mateixa explica la manera curiosa que va tenir l’exalcalde Clos de contractar-la, em sembla increïble i amb molta manca de criteri. En fi, veurem com acaba tot plegat, però així, d’entrada, la seva literatura no em sedueix.
I és que aquesta campanya té la seva gràcia… sobretot quan has hagut de passar fronteres africanes omplint papers a tort i a dret i has pogut posar l'”estat” on vas nèixer: Catalonia (clar, què saben ells), però llavors et demanaven “nacionalitat del teu passaport” i aquí ja és més fomut. Si el funcionari tenia molta feina a voltes ni s’ho mirava, segell va i avall que fa baixada; però si n’hi havia algun d’escrupolós ho tenies més pelut. El pitjor era deixar-ho en blanc, així que un altre “catalanish” i avall, feien el fet…o no, segons qui tenies al davant.
Aix, què bonic seria tenir un estat propi, almenys perquè els documents oficials no mentissin… i per tantes altres coses…
Quan te’n vas a l’altra punta de món, encara que només siguin unes setmanes, el temps canvia de dimensió i es dilata. Afortunadament és un bàlsam fantàstic i tornes renovada i plena d’energies.
Fa pocs dies he tornat d’un viatge llarg per terres llunyanes amb molt de Tarannà. Un grup de 16 més el cuiner, el conductor i la traductora (ups, on és el/la guia que ens havien dit?), hem emprés un camí llarg creuant un munt de països, de terres, de paisatges, de realitats diferents. El viatge ha estat un èxit per motius propis i un fracàs per motius aliens. L’agència (aquelles de turisme d’aventura en diuen), ha fallat en la seva apreciació, en l’organització i en proporcionar-nos algú que conegués els països de cap a cap.
Després de la queixa oportuna em trobo amb l’atzucac que els 16 que hem fet el viatge ara som guies experts en l’Àfrica austral, segons la deficinió donada per l’agència. No sé si canviar de feina. Ja m’estaria bé que em paguessin les vacances mentre acompanyo els turistes amunt i avall, sense haver de donar gaires explicacions perquè no em cal.
Alerta, no som els primers (i per desgràcia), els últims turistes amb vocació de veure món divers que serem enredats. Cal llegir-se molt bé la lletra petita dels contractes (com si no tinguessim prou feina), i reclamar el que calgui. Les agències denominades "serioses" poden deixar de ser-ho en un instant i llavors ja estàs atrapat enmig del no-res sense poder queixar-te massa.
La majoria de companys de viatge no protestaran la presa de pèl. Molta gent no sap on i a qui s’ha de dirigir la queixa, però sobretot és mandra (crec jo), una mandra crònica que tenim tots de protestar quan no estem satisfets perquè estem massa cansats de papers i ja tenim prou preocupacions.
Tanmateix l’agència mereix una queixa, no ja pel nostre viatge, que no té solució, sinó pels que vindràn, per a què ho sàpiguin, ho valorin, ho tinguin en compte i no siguin enganyats. La protesta no és només això sinó una vocació de servei als altres i al país per tal de millorar les coses en la mesura del possible. Crec jo.
Fa tres anys vam tenir la sort d’ensopegar un guia excel·lent que ho sabia tot sobre el seu país. Ara és un amic que està fent la tesi doctoral a Barcelona. No hem trobat cap altre guia del seu nivell i això ens ha creat un problema.
Un/una guia estima la seva feina i sap tot allò que els llibres no poden dir-te, que només el fet d’estar en un lloc molt de temps et pot dir. I si et fa conèixer el país acabes estimant-lo, no tens més remei, i llavors el recordes d’una altra manera.
Des d’aquí vull agrair la feina excel·lent que fan milers de guies turístics a tot el món ajudant-nos a comprendre la realitat que ens envolta, i faig una crida a les agències de viatge d’aventura per a què no prenguin més el pèl a la clientela àvida de saber coses noves i que es trobarà perduda enmig del no-res. Si no hi ha personal no l’ofereixin, simplement diguin la veritat, serà menys lucratiu per vostès, però infinitament més honest.
L’any passat em van recomanar un spray ruixat que només venien en una farmàcia de la zona perquè els productes habituals (relec, halley…), no feien res contra l’insecte i ho havien provat tot. No cal dir que l’ampolleta en qüestió et podia desestabilitzar el pressupost setmanal, i més si tens família nombrosa com és el cas del meu cosí i família que viuen en una sénia a la vora del riu, a tocar de Miravet. Una ampolleta de més et pot desequilibrar del tot el pressupost.
Enguany m’han explicat que, després de gastar-se carretades de duros en antimosquits de disseny, el millor remei per a evitar les picades és empotingar-se el cos amb una crema hidratant “la més barateta del súper” que té un efecte repel·lent extraordinari (suposadament només per a les minúscules bèsties en qüestió). No sé qui ho ha descobert, segurament una casualitat com tantes, però realment és molt efectiu segons m’apunten amics de Tortosa i de Móra d’Ebre.
Tot i això, la presència de la mosca (que enguany ha estat ruixada amb un producte per fer-la desaparèixer, sense gaire èxit), no deixa de ser un greu problema que esperem que les autoritats pertinents sàpiguen resoldre adequadament.
Ahir vam donar les notes finals. Com que no hi ha setembre, fem uns exàmens finals al juny per a que l’alumnat que no hagi assolit tots els coneixements pugui rescabalar-se (en dues setmanes), i passar de curs. Alguns ho aconsegueixen. Altres no tenen tanta sort. Segurament en el seu intern saben que no han fet un bon curs i repetir-lo no és cap mal. Al contrari. A alguns els va molt bé. Poden esmenar errors, girar full al passat i començar de nou. Altres no s’ho prenen tan bé. Han aconseguit regals dels pares amb les promeses que aprovaran o que en suspendran menys i ara es veuen al final del final, amb el crèdit consumit i massa assignatures suspeses per passar de curs i els regals que fugen altre cop.
La impotència dóna pas al plor. Ahir en vam tenir exemples clars. Quin
drama! Gens real, només llàgrimes de cocodril per fer canviar una nota
que no tenia remei. Procés inútil. Teatre ineficaç. De sempre hi ha
hagut valls de llàgrimes quan es donen les notes i no són les
esperades. També n’hi ha que riuen ben a gust, perquè passen al curs
superior i ja "són grans".
En fi, amb aquesta humitat i una
calor insuportable es tanca el curs d’enguany. Ara venen tres setmanes
de formació i cinc de vacances i divendres u a tornar a començar. Que
l’estiu ens carregui ben bé les piles que de ben segur que ho
necessitarem.