La setmana passada vaig gaudir d’un parell de nits inusuals. A Roglà, la nit de dimecres es va cremar un transformador de la llum i tot el rogle al voltant de l’església es va quedar a les fosques. Iberdrola, l’empresa elèctrica propietària, que amb tanta picaresca ens cobra el consum elèctric, alfarrassant sempre a favor de la seua butxaca, no en tenia cap de recanvi, i així hem hagut d’estar durant dues nits: amb els carrers foscos com una gola de llop.

Però en alçar la vista al cel emocionava l’extraordinària visió d’un firmament plagat d’incomptables estreles rutilants. La contaminació lumínica que patim habitualment sol ocultar l’esvaïda bellesa del mapa celest. A Roglà, al voltant de l’església, aquesta contaminació és clamorosa. Fa uns anys, quan va proliferar aquella moda d’il·luminar els campanars del poble, a Roglà també hi plantificaren dos xanglots de llums. D’aleshores ençà, els qui vivim a la vora hem de dormir amb les persianes de les finestres abaixades tot l’any, perquè la llum que penetra a les habitacions és tan potent com un ple migidia d’agost assolellat i tòrrid.

Abans que instal·laren aquesta parafernàlia incandescent hi habitava una moixa, la qual, òbviament, va haver d’alçar el vol i fugir ales em valguen de tanta lluminària. Haig de dir que, de terra estant, veure eixir volant una moixa (o òbila) d’un campanar, batent les ales esteses, blanques per la part inferior, és una imatge espectacular, corprenedora, de les que aborronen en l’instant mateix de veure-la i cada volta en recordar-la.

La pensamentada d’il·luminar el campanar com un camp de futbol va perpetrar-se durant un govern municipal dit –esquemàticament– de “dretes”, que són els qui van a missa més sovint i els agrada desfilar a les processons de vint-i-un botó, amb ciri gros i «vara de mando». No debades són multitud als qui encara la democràcia no ha aconseguit d’aigualir el verí de tants anys de règim nacional-catòlic, i si pogueren encara traurien a més d’un polític de la seua corda sota pal·li endomassat. Però les eleccions feren canviar aquell govern municipal de “dretes” per un de “progressista”, i la lluminària l’apagaren. Per dues raons: perquè el campanar de Roglà no és el Micalet i, sobretot, perquè la factura d’Iberdrola era considerable. Durant quatre anys la plaça va gaudir d’una il·luminació diríem que “normal”. Tanmateix, la moixa ja no va tornar al campanar.

I com la política és més de budell que no de cervell, en retornar les “dretes” al govern municipal, la primera mesura que prengueren va ser restablir l’ordre polític anterior tot il·luminant de nou el campanar, símbol triomfal. L’anècdota podria formar part de la delirant novel·la de Francesc Bodí Volves i olives, un més dels tuactes possibles en un poble dividit entre els qui votaven el PCCDS (Partit Catòlic Conservador De Sempre) i el PTQNR (Partit dels Treballadors Que No Resen).

Iberdrola ja ha restituït el transformador cremat. Tornem a patir contaminació lumínica. Amb tot, pensant en la crisi i en el bon govern, cal lamentar els diners malbaratats en llum que podrien dedicar-se a alguna cosa útil. Però en la política d’ara el que val és demostrar a l’adversari qui mana, qui té més collons. La ponderació i el sentit comú volen lluny de la política. Com la moixa que va haver de fugir del campanar encès de llum.

Article publicat avui a l'edició comarcal de LEVANTE-EMV

Els qui reclamen més mà d’obra immigrant són uns fills de puta, tant si ho diuen gent d’ací com si ho diuen compatriotes dels immigrants, immigrants també, doncs. I si damunt tenen la barra de justificar aquesta necessitat amb l’argument que serà aquesta mà d’obra la que pagarà la nostra jubilació, són encara més fills de puta.

La immigració és una gran tragèdia humana, comparable a l’exili. Tant se val que les persones hagen d’abandonar la seua família, el seu país, per motius polítics, de guerra o per motius econòmics: la tragèdia és la mateixa, i en cap cas admet justificacions de cap mena. Els immigrants abandonen sa casa per anar a ser explotats i menyspreats en un altre país.

El capitalisme és un sistema social i econòmic immoral i criminal. Heus ací l’origen de tots els problemes de la societat actual, de la societat “global”, els dels immigrants i els nostres.

Seria bo que començàrem a dir les coses pel seu nom en comptes de fer el joc al capitalisme inhumà. No calen immigrants enlloc. Cal un sistema social i econòmic que antepose el benestar de les persones als abusius beneficis empresarials i financers.

L’empresari i dissenyador espanyol Adolfo Domínguez ha fet un clam a favor de l’acomiadament lliure. I no solament això: ha afirmat –res d’insinuar: afimar!– que els treballadors som una colla de malfaeners, que no posseïm cultura de l’esforç, que fugim de la faena, que estem sempre pensant a agarrar la baixa per depressió i empalmar-la amb les vacances. No cal dir que la clec que l’escoltava ha aplaudit enfervorida les paraules de docte empresari, qualificant-lo fins i tot de valent. Un milhòmens!

Però és la caldera que li diu al perol: fuig que mascares!

Són els empresaris d’aquest país –de tots els països del món!– exemple clar de gent esforçada i responsable (vés a espai no et pique un lluç!). Tenim el cas paradigmàtic del president dels empresaris espanyols, el tal Díaz Ferran, d’Air Comet. O no és paradigmàtic?

Són els empresaris espanyols, com ha quedat clar amb la crisi que patim, una colla de deshonrats, estafadors, corruptes, paràsits, gentussa que només busca el benefici ràpid i fàcil, que considera els treballadors menys que persones i ens voldrien esclaus, treballant de sol a sol, mentre ells es rasquen la panxa al sol. Sí, voldrien que el món fóra un ou per a beure-se’l d'un xuplit.

Que uns deshonrats, paparres de la societat, pretenguen erigir-se en exemple d’esforç i responsabilitat, ja són penques. Ell s’ho lloava, però no s’ho llavava; i pudia.

«L´ultim, prenyaburres!», sembla que hagen exclamat, amagats rere les cortines, i tot d’una han començat a aflorar poblets i poblius canditats a tenir paret mitgera amb un femer radioactiu. Llevat d’Ascó, que té central i ja igual li fa morir d’espasme que de garrotillo, totes les altres poblacions que han fet pública candidatura són pobles menuts, sense altra economia que la tradicional agricultura i ramaderia de subsistència. Són presa fàcil, doncs, per al xantatge. El xantatge: els milions d’euros que rebran a canvi del femer. I la llum de bades! Igual que Llanera i l’abocador: milions per al poble i el fem de franc! Quin gran negoci...

Fa temps que hauríem d’haver abandonat l’energia nuclear i els macroabocadors. Hi ha alternatives possibles. Però els canvis costen de posar en marxa. Sobretot quan calen inversions que afecten la xifra de beneficis de les grans empreses del sector. Per això es resisteixen a impulsar els canvis que haurien de redundar en la seguretat i en la salut de les persones. Són plaga, els polítics cortesans i incompetents que fan el joc a aquestes empreses. No seran possibles els canvis mentre hi hagen ajuntaments com el de Llanera, el de Yebra, el de Zarra i tots els que s’han apuntat i s’apuntaran a ser femer, siga orgànic o radioactiu. Ja podem clamar que volem viure –perquè és possible– en un món més segur i més saludable si sempre hi haurà esquirols que ho impediran.

Els empresaris sense escrúpols contractaven esquirols per a rebentar les vagues dels treballadors. Treballadors que demanaven millores salarials i drets assistencials amb els que augmentar el seu benestar i la seua esperança de vida. Els empresaris reclutaven els esquirols entre persones que no tenien feina, i tant els feia morir de fam que de gana. La misèria dels esquirols –promoguda i sostinguda pels mateixos que els contractaven– servia als empresaris per a rebentar les vagues i continuar tenint mà d’obra barata i sense drets. És així que impedien que els treballadors aconseguiren millorar la seua situació i ells sumaven més beneficis.

Mentre hi hagen ajuntaments esquirols disposats a posar en perill la salut de les persones per un grapat d’euros, malament podrem obligar polítics i empresaris a actuar de manera més responsable; és a dir, a pensar en el benestar i en la salut de la majoria en comptes del benefici econòmic d’uns pocs.

De més a més, Txernòbil va deixar clar que l’energia nuclear és segura fins que una fatal casualitat tècnica o un imprevisible error humà fa petar el nucli. I la desgràcia no és selectiva entre els qui donen suport a ser femer i els qui s’hi oposen. Tant de bo la mort fóra democràtica i triara en conseqüència. Vull dir que la mort diria, democràticament –si això fóra possible–: «Tu has volgut el femer radiactiu? Per a tu serà el càncer limfàtic i no per a qui no el volia...»

    Article publicat avui a l'edició comarcal de LEVANTE-EMV

Esquerres i dretes

Allò que en política marca les diferències entre la dreta i l’esquerra no són els matrimonis homosexuals o la llei de l’avort. És l’economia. La ministra Salgado (PSOE), el ministre Corbacho (PSOE) i Rodrigo Rato (PP), entre d’altres, estan d’acord a fotre els treballadors endarrerint l’edat de jubilació. Tanto monta, monta tanto.

Inoportunitat

A dia d’avui hi ha 4.000.000 de persones a l’atur, i diuen que tardarem anys a eixugar aquesta altíssima taxa de desocupació. I és en aquest context que el govern de Rodríguez Zapatero decideix endarrerir l’edat de jubilació. Així, els qui pensaven ocupar els llocs de treballs dels qui es jubilaran hauran de fotre’s i regolar. Que treballen més els vells, els jóvens que acumulen més anys d’atur.

Fer la feina bruta

El PSOE té ànima d’encarador. Fa de grat la feina bruta que no fa la dreta amb pedigrí. Ja es va encarregar d’aquella “reconversió industrial”, se’n recordeu? Ara, al dictat de les grans institucions del capitalisme salvatge i criminal, el PSOE torna a fer la feina bruta. Això sí, alcen el puny en alt en mítings i congressos del partit, pintant-se-les d’esquerres. Però en realitat són capatassos de l’amo. Cabassets femeters, criadetes sense paga… caragirats i llepaculs.

«Por los servicios prestados»

Si la militància del PSOE fóra d’esquerres, en serien milers els qui esgarrarien el carnet d’afiliat. Però avui dia ser de segons quin partit polític és com ser un club de futbol: a mort amb l’equip encara que els directius siguen una banda d’acabacases i malbaratadors. A mort, doncs, els del PSOE contra els del PP. I en realitat uns i altres són corda i poal del mateix pou. Amb una diferència: molts d’aquests militants ara hauran de jubilar-se tard i malament (amb pensions de merda, vull dir), però els ministres del seu partit que han aprovat la nova llei tindran jubilació immediata i els quedarà una paga vitalícia per a cagar-se i no torcar-se. En qualsevol cas, qui siga burro que l'albarden.

Perillen les pensions del futur?

Això ens volen fer creure. En realitat ens fan por perquè obrirm un pla de pensions a ca l’amo: els bancs, vull dir. Ens amenacen que en el futur hi haurà més jubilats i pensionistes que no persones treballant. Però nosaltres contribuïm econòmicament a les nostres pensions del futur pagant els nostres impostos i fent les nostres aportacions mensuals a la caixa de la Tresoreria de la Seguretat Social. I cal que l’Estat sàpiga administrar correctament la nostra contribució. Si (segons que ens diuen) els bancs poden assegurar-nos una pensió en el futur, per què l’Estat, que no ha de repartir beneficis entre directius sàtrapes i voraços inversors, rebent els mateixos diners ens diu que no pot assegurar-nos la pensió futura? Els bancs sí, l’Estat no. Serà per incompetents o per ganduls?

Robar als pobres perquè no hagen de pagar els rics

Nosaltres ens haurem de jubilar tard i amb pensions de misèria (i encara sort si en cobrarem cap). Els directius dels bancs i de les empreses financeres i els membres dels consells d’administració de les gran empreses i tutti quanti continuaran guanyant diners a malsalva. Amb el sou mensual d’un d’aquests indecents i sàtrapes i paràsits poden pagar-se moltíssimes jubilacions. Però a ells, ni aquest ni cap govern els tocarà la rebotida butxaca.

El sistema capitalista està podrit

És el sistema captalista, sistema injust, insolidari, immoral i criminal, el culpable dels nostres problemes. És un sistema obsolet, insolvent. Cal un sistema social i econòmic més just, més ètic, més solidari, en el que la riquesa que creem amb el nostre treball siga destinada a assegurar el benestar de la majoria. Un govern d’esquerres prendria mesures per tal d’avançar cap a una societat més equilibrada i democràtica. En l’actual sistema capitalista, tot el nostre esforç se l’empassa la butxaca insaciable d’uns pocs malparits. El capitalisme salvatge, com s’ha demostrat en l’actual crisi, no té futur. I tot el suport polític encaminant a mantenir-lo en comptes de superar-lo, comportarà més atur, més misèria i un profund deteriorament democràtic.

Què diuen els sindicats “majoritaris”?

Afarta’m i digue’m moro (o sindicalista alliberat).

Amenaça el ministre Corbacho d'endarrerir l’edat de jubilació fins als 67 anys. No sé si quan arribaré als 60-i-tants el cos aguantarà bé repartint cartes en dies com els d’ahir i despús-ahir, plovent i amb un fred que badava les pedres. Pense en mi –en la meua salut, vull dir– i en tota la gent que treballa en l’obra, en una fàbrica, en qualsevol feina d’assalariat… I m’indigna la proposta –l'amenaça!– del ministre Corbacho. Ministre “progressista”, ai! Fins i tot algú, o potser ell mateix, s’atrevirà a espolsar-se que és d’”esquerres”... Quants ne cria la farina, i ella fina que fina…

Si treballara en el mateix caixó del pa que Corbacho i companyia, si em dedicara a criar ouera en un escó parlamentari com un gossaro malfaener, i damunt cobrant una fotracada de bitllets barat a fer el manta… tant se me’n donaria que l’edat de jubilació la posaren als 67 que als 76: no fer un brot no cansa.

Però jo treballe en un altre lloc. Jo, treballe. Treballa el ministre Corbacho? Vull dir: fa cap esforç que puga arribar a cansar-lo?

Allargar l’edat de jubilació… si als 45 anys les empreses ja no et volen contractar per massa “vell”!

En quina "realitat" viuen aquests polítics? Són d’aquest món o han vingut a fotre?

Que els donen pel cul amb una canya badâ!

Des de Cremats, Xàtiva, ens conviden al segon volum de "Compartint camins". Després de l'èxit de la primera quedada (xerrada, intercanvi d'opinions, soparet i oci alternatiu) volen seguir amb la tradició i, si pot ser, continuar-la durant un llarg temps.

El proper dia divendres 29 de gener tenim una cita al local de Cremats:

C/ Font de Sant Joan nº13 (prop de la Plaça Pintor Joaquin Tudela, barri del Raval)

AQUESTA VEGADA AMB LA COL·LABORACIÓ DE L'ATENEU POPULAR LA FORCA DE CARCAIXENT

Programació:

A les 7:30 de la vesprada xerrada: "Estratègies i eines per a la transformació social".

 A les 10:30 sopar, a càrrec dels "cremats", 5€ per a les despeses del manteniment del local.

 Per baixar el soparet, una actuació de "Toni de l'Hostal".

Asseguren una vetllada agradable i moltes rialles. Així que esperen la nostra assistència i que ningú no se n'escape!

Confirmeu l'assistència, per calcular el menjar, al correu: cremats@googlegroups.com

L’alcalde de Xàtiva se n’ha anat a Madrid, a la cosa eixa de Fitur, la fira del turisme. Si la feren a Barcelona no hi aniria ni que el portaren en calessa d’or. Com ha canviat en el darrer segle la percepció històrica dels valencians... Hem deixat d’anar a ca la mare per anar a alçar-li el pet a l’amo. I l’amo content. He trobat a la xarxa internètica la portada d’un exemplar de la revista Valencia Mensual, de 1917: «Amb lo còr valencià brollant de goig venim a tú, Catalunya, dolça germana gran; del abraç ben fecond que a tots ara ens unix surta altra vegada nòstra Patria triomfant».

La «nostra Patria triomfant» a què es referien aquells valencians de fa un segle no era la pàtria a la que rendeix acatament i submissió l’alcalde Alfonso Rus i companyia. Aquells sabien que els valencians no hem plogut del cel com un cullerot de granota. Per a aquells valencians la pàtria triomfant era la mateixa que la dels Borja. Els papes de Xàtiva que diu Rus, «els amos del món». I quina era la pàtria dels Borja? Calixt III, artífex de l’èxit borgià, se’n desvania i ho refregava per la cara a les altres nacions: «Magna profectus est gloria nationis catalanae diebus nostris: Papa catalanus, Rex Aragonum et Siciliae catalanus, vicecancellarius catalanus, capitaneus Eclesiae catalanus...». «La història és la que és…», Alfonso Rus dixit (Levante-EMV, 22-01-2010).

Se n’ha anat a Madrid a dir als espanyols, que és per als qui es fa Fitur, que els papes Borja són de Xàtiva. I a ells què? Em sembla a mi que s’ha equivocat de fira. Als espanyols els importa un pimentó els Borja. Tots els estudiosos de la història borgiana han remarcat el destinterès espanyol per uns papes que es declaraven catalans i que entre ells usaven la llengua pròpia dels valencians. Si els Borja hagueren nascut a Tordesillas i hagueren escrit les seues cartes familiars en castellà, avui Espanya veneraria els Borja. Però els Borja formaven part d’una altra pàtria.

Diuen que a març faran una recreació històrica sobre els Borja pel nucli antic de Xàtiva. Si aquesta iniciativa forma part d’eixe estrafolari invent turístic del «Xátiva, diferente desde siempre», ja puc imaginar-me Calixt III i Alexandre VI parlant com si hagueren nascut a Tordesillas. Si la història ha de ser reclam turístic, cal oferir-la, primer de tot, als qui realment senten interès per la historia d’un poble. I aquests no són a Madrid. Són ací i són nord enllà. L’heroic general Basset, avui tan oblidat, després de defensar Xàtiva del setge borbònic se’n va anar a defensar Barcelona. I d’on són el Comte d’Urgell i Hug Roger III? En quina universitat va estudiar Calixt III? Per què porta l’escut de Xàtiva «les barres catalanes»?

«La història és la que és...» I si volem vendre història, que siga de qualitat i a qui sap apreciar-la. Si l’Ajuntament de Xàtiva pensara en termes de “negoci” –dic “negoci”–, l’oferta turística de la ciutat s’abocaria a buscar clients entre aquells amb qui comparteix història, cultura i llengua. Però a Fitur no han anat a fer promoció turística, sinó a fer politiqueria, i a fartar i a borrutxar a compte de l’erari públic.

   Article publicat avui a l'edició comarcal de LEVANTE-EMV

Una prèvia aclaridora. Són molts els escriptors que han afirmat, sense complexos, que la seua pàtria és la seua llengua. Així, doncs, en tant que escriptor, em plau aquest sil·logisme: si la pàtria de l'escriptor és la seua llengua i la meua llengua és el català, la meua pàtria és, per tant, també catalana. Tanmateix sóc valencià -ai!. I no manifeste el meu plany perquè ser valència i català siguen condicions incompatibles. Joan Fuster va dir, i hi estic plenament d'acord, que ser valencians és la nostra manera de ser catalans. Però la pertinença nacional, en un sentit político-administratiu, no em preocupa com a escriptor. En tot cas és una decisió sens dubte de caire polític. I tothom és lliure d'adscriure's políticament a una nació o a una altra.

El problema és lingüístic, de la "pàtria" lingüística, i, subsegüentment, de l'autoritat lingüística a què cadascú estima adscriure's i respectar. La pregunta és: Si sóc valencià, ¿a quina autoritat lingüística m'he de sotmetre com a escriptor, a l'AVL o a l'IEC? La disquisició és capciosa, és clar, en la mesura que adés he fet explícita professió de catalanitat, no solament lingüística, ans també política. Cal sobreentendre-hi, doncs, que l'autoritat lingüística a què haig de sotmetre'm és l'IEC. Ara bé: ¿Què hem de fer si tot d'una l'IEC renuncia expressament a l'autoritat que li confereix la llei en tots els territoris catalanoparlants? ¿Els valencians hem d'escindir-nos del referent integrador (l'IEC) per sotmetre'ns al segregador (l'AVL) si el primer renuncia a les seues atribucions en favor del segon? Algunes veus, que gose qualificar d'apocades, esgrimeixen que un ésser amb dos caps no és un monstre, és a dir, que, malgrat tot l'enfilall de barbaritats (que no enumeraré) perpetrades per part de l'AVL contra la unitat del català, el text legal de la seua creació inclou una descripció que reconeix aquesta unitat, per més que aquesta pretesa unitat s'hi formule en termes el·líptics, enrevessats i críptics. Heus ací l'endevinalla: «El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d'Autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó, reconeixen com a llengua pròpia». Al tall d'aquesta perifràstica descripció, permeteu-me una comparança pedagògica. És com si demanàrem el resultat de la suma de dos més dos i la resposta fóra, com ara, aquesta: «Addició de dos parells el producte de la qual és representat per un signe o xifra en forma de cadireta». Cal recordar Wittgenstein: "Tot allò que pot dir-se, es pot dir amb claredat". La llengua catalana, però, no es pot dir al País Valencià. Almenys no es pot dir amb claredat. La Terra no és redona, doncs («Eppure si muove»). Fi de la prèvia.

És un fet inqüestionable que l’actual literatura del País Valencià s’ha consolidat a l’empara de la influència del català oriental, d’un major prestigi literari i, tot s’ha de dir, d’un mercat més ampli i normalitzat. Modernament, nosaltres –els valencians– hem tingut poca tradició literària on emmirallar-nos per re-construir la nostra literatura amb referents “dialectals” propis (de lèxic). Tanmateix, caldrà advertir que aquesta circumstància no afecta solament els valencians. Pep Coll, escriptor de Pessonada, al Pallars Jussà, comentava en un article publicat a la revista Lletra de Canvi: «Si per exemple, Joaquim Ruyra, un dels assessors de Fabra en qüestions de lèxic, en lloc d’haver nascut a Blanes, ho hagués fet a qualsevol poblet del Pallars, és evident que avui el lèxic pirinenc (i nord-occidental) gaudiria d’una presència més normal i generosa en l’actual diccionari normatiu. Malauradament, però, els mots més específics d’aquestes muntanyes, en lloc de lliscar riu avall cap a l’oficialitat de la lletra impresa, s’han quedat al lloc d’origen a morir amb la seua gent. Mentrestant, a la gran ciutat (i a tot arreu) la llengua cada dia s’empobreix més.» [continua...]

Dies arrere, el successor de Ricardo Costa en la taulada del PPCV, Antonio Clemente, assegurava que l’any 2009 es tancava amb un augment significatiu de militants: més de 13.000 noves afiliacions! «Aquests del PP se les pinten a l’oli!», ho han descreditat alguns. D’altres, però, s’han tirat les mans al cap, encesos d’indignació democràtica: com pot ser que un partit cresca en militants quan està avivat d’acusacions per corrupció, quan s’ha demostrat que es gasten els diners públics en captrixos i trellats, que practiquen el caciquisme sense complexos!

Estic convençut que eixe creixement d’afiliacions és cosa certa. També estic convençut que el PP revalidarà la majoria absoluta a les properes eleccions. I la causa d’aquesta victòria irreversible no és només perquè l’oposició, en particular el ser sense ser d’Alarte, no siga percebuda com una alternativa convincent al despotisme assolador de Camps, Costa, Fabra, Rus i tutti quanti.... És davant d’aquesta falta d’il·lusió que apareix la filosofia popular, tan conservadora en ocasions, per a convèncer-nos: «Aconformem-nos amb aquest bon senyor, no en vinga un altre pitjor!».

El franquisme va deixar molta llavor fecunda en l’imaginari polític col·lectiu. Així, la falta de tradició i de cultura han convertit la democràcia d’ací en una vulgar confrontació, el guanyador de la qual imposa als altres «rodilla en tierra» i el seu embut. Com si diguérem: hem passat de la dictadura vitalícia a la dictadura temporal per sufragi universal directe. Ací, els qui guanyen no governen: manen. Per això es creuen legitimats per mentir, censurar, manipular, fer ús capritxós dels diners públics... De més a més, no hi ha institucions al marge del poder polític que vetlen per la transparència, l’honradesa o l’ètica democràtica de les institucions públiques. De fet, la separació de poders és una impostura: ací tots els poders naixen, creixen i manxen en un mateix llit.

Un sistema democràtic comporta, més enllà del dret de vot, un entorn de garanties, un sistema d’igualdat d’oportunitats. Però ací hi ha pocs que creguen en un sistema democràtic com cal. En un sistema –diguem-ho clar– corrupte com el nostre, qui voldrà un lloc de treball –per exemple–, en comptes de presentar-se a unes oposicions li eixirà més a compte afiliar-se al partit en el poder i repartir les cireres en comptes de guanyar-se-les. No és estrany, doncs, veient amb quina impunitat s’ha (des)aclarit el cas Gürtel, que molta gent pense que més val un en tinc que dos te’n donaré, i hagen decidit apuntar-se al partit per a traure’n resquit. A l’olor del dot acudeix el borinot, que diríem. S’estimen més participar dels privilegis de la pirateria que no defensar els drets igualitaris de la democràcia. Quins “demòcrates”...

     Article publicat avui a l'edició comarcal de LEVANTE-EMV

Déu els cria i l’Espanya histèrica els uneix. A l’hora de defensar els privilegis dels vencedors espanyols sobre nosaltres, els sindicats espanyolistes, en aquest cas CCOO i –ai!– CGT (qui t’ha vist i et veu, mateta de fenoll!), s’han manifestat contra la llei del català al cinema al costat dels seus amos espanyols. Quin cas com un cabàs! Al costat dels empresaris de distribució i exhibició, que només projecten cinema made in USA comercial i multinacional, que han convertit les sales de cinema en un espai clònic: vages al cinema que vages hi fan les mateixes pel·lícules. Quants llocs de treball s’han perdut a Europa per no tenir distribuïdores i sales de projecció per a les pel·lícules europees…

Que el català puga ser normal als cinemes de Catalunya (almenys a Catalunya, no dic ja arreu dels Països Catalans, com caldria) és un dret democràtic irrenunciable. Com irrenunciable és el dret dels treballadors a tenir cobertura sanitària total i una digna pensió de jubilació. Si a aquests "treballadors" tant els preocupa la hipotètica (dic hipotètica!) pèrdua de benefici empresarial dels seus amos, que renuncien ells als seus drets, així els amos tindran més beneficis i podran contractar més treballadors (en precari, és clar).

Jo, que sóc assalariat i tinc consciència de classe, els diré quin nom tenen els qui fan costat ulls a cegues als amos i s’avenen a fer costat al seu victimisme fals i histriònic: llepaculs.

L’anunci de l’alcalde Jordi Hereu de presentar la candidatura de Barcelona per ser seu d’uns jocs olímpics d’hivern, i el suport immediat, diria que incondicional, que la majoria dels partits polítics s’han afanyat a proclamar, demostra fins a quin punt la política està avivada de desficaciats. La pensamentada d’Hereu m’ha fer recordar el sussoït d’un regidor de Xàtiva –conegut popularment com «el concejal granota» arran d’aquell fet–, que va tenir lloc en els primer anys del franquisme. Segons que conten, aquell regidor va proposar en un ple que el que Xàtiva necessitava per a impulsar-se econòmicament era… un passeig marítim! Val a dir, per als qui vagen fluixos en geografia dels Països Catalans, que Xàtiva es troba a l’interior, a uns quaranta quilòmetres de la platja més propera.

Era a Barcelona quan el franquista Samaranch va anunciar la proclamació de la ciutat com a seu dels jocs olímpics de 1992. Vivia en un vell i petit pis del carrer Sagunt, a Sants. Tanmateix era un pis assolellat i hi vivíem a gust. El veïnat era agradable, entre els quals alguns valencians arribats a Barcelona unes dècades abans que nosaltres. No ens hauríem mogut d’aquell pis si l’amo no ens haguera rescindit el contracte de lloguer. Ens ho va dir ben clar: volia reformar-lo i tornar-lo a llogar, però a un preu molt superior al que nosaltres li pagàvem. Acabàrem trobant pis a Sant Feliu de Llobregat, perquè a Barcelona, eufòrica de jocs olímpics, els lloguers s’havien enfilat pels núvols. Els jocs olímpics de l’especulació immobiliària precedien els de l’esport. De fet, els qui, com nosaltres, havien arribat a Barcelona a primeries dels vuitanta però amb diners per comprar un pis, quan se’n tornaren a València en els noranta es trobaren que el negoci no l’havien fet treballant, sinó venent el pis que l’especulació havia sobrevalorat olímpicament.

Ai, els polítics de casa nostra… o ens venen fum o ens venen neu, però de forment ni un gra; és a dir, de trellat ni una molla.

Des d'aquell esclafit remotíssim que va ser Tirant Lo Blanc, el panorama de la novel.la al País Valencià era, fins fa un parell de decàdes, un territori de punyent desolació, un erm on només hi creixien algunes botges escarransides. Ni tan sols la tímida repercussió de la divuitesca Renaixença, tan dominada, però, per la floraresca i devanida figura poètica del patriarca Llorente, va aconseguir de promoure una reviscolada mínimament consistent entre els conreadors de la nostra literatura. Poca cosa hi aportaren els crítics de l'època, la "renaixença progressista" que capitanejà Constantí Llombart.

El primer quart del segle XX tampoc no va destacar en producció novel.lística. De més a més, Joan Fuster n'ha descrit la nònima amb rotunditat en sentenciar que els "novel.listes" -les cometes són meues- d'aquest període no sabien escriure en cap llengua.

La generació posterior, l'anomenada "generació dels trenta" -Artur Perucho, Francesc Carreres, Ernest Martínez Ferrando…- ja tenia unes altres ambicions. Tanmateix, l'ensulsida de la República, amb totes les esperances de recuperació língüística i cultural que s'hi entreveien, va deixar l'erm convertit en terra de cementeri.

Aquesta generació precedent a Enric Valor, i la seua pròpia, podrien haver remogut les aigües somortes de la novel.la catalana al País Valencià. Tota aquesta plausible esperança va desbaratar-se amb la victòria del franquisme. Amb tot, la dictadura, malgrat la seua intenció d'aniquilar el català, especialment com a llengua de cultura, no podrà impedir que, tot i la repressió que va imposar, començaren a aparéixer, arreu dels Països Catalans, noves veus d'una literatura que mirava de reviure a pesar de la forta persecució a què era sotmesa. La literatura catalana de postguerra pren embranzida amb noms com Joan Sales, Mercè Rodoreda o el mallorquí Llorenç Villalonga. Si la continuïtat de la República haguera consolidat al País Valencià una mínima normalitat lingüística, tal com preveia aquell esborrany d'estatut d'autonomia que tot just s'enllestia a les acaballes de la guerra, potser Enric Valor i els seus coetanis haurien trobat condicions per fomentar eixa novel.lística valenciana que tant ens calia. Amb tot, aquesta possibilitat és tan sols una hipòtesi, un plor al muscle.[continua]

És odi. Odi a borbollons és el que senten els polítics del PP pel Cabanyal. És odi i menyspreu profund per la convivència democràtica i pels drets de les persones. Estan encabotats a destruir el Cabanyal. Hi ha bon negoci en aqueixa eixida al mar amb què justifiquen el seu projecte de destrucció. I si algú els desbarata el negoci, se’ls puja l’odi a la gola i els vessa per la boca com una lava roent. El poble del Cabanyal –el que se sent orgullós de ser-ho, el que l’estima i, per tant, l’únic que moralment pot dir que representa el Cabanyal– ha lluitat contra la sentència a mort a què l’havia condemnat el PP. Finalment les lleis li han donat raó. Tanmateix, no comptaven amb l’odi del PP, ràbia cega dels energúmens, que s’ha empescat una “contra-llei” per a poder consumar la seua destrucció «por cojones».

En una societat democràtica com cal tots tenim els mateixos drets i les mateixes obligacions. En una societat democràtica com cal, dic. On governa el PP, però, tots no tenen les mateixes obligacions. Eduardo Zaplana ho va fer amb Julio Iglesias, i ara Francisco Camps l’imita –si el pare músic, el fill ballador– i paga en un paradís fiscal la part del cànon de la Fórmula I: diners públics cap a les butxaques profundes d’Ecclestone, lliures d’impostos. El més indignant d’aquest afer és que la justícia no haja alçat el cul de la cadira, ni l’alçarà! Tanmateix, si qualsevol de nosaltres s’equivoca en la declaració de renda o intenta –il·lús!– la pillada d’estalviar-se l’IVA en una factura i l’empomen, la maça d’Hisenda l’esclafarà –ens esclafarà!– implacablement. És el que passa quan no hi ha democràcia, que uns pasten i uns altres van al forn.

Tant com ens costen de guanyar a la gent honrada –ja ho diuen: és curt, el jornal d’un home honrat–, i el Consell de Camps desbalafia els nostres diners. Més i tot, la seua gestió econòmica és tan desastrosa i irresponsable que estan endeutats fins als ulls. En què se’ls s’han gastat? En sanitat no, perquè és una de les comunitats autònomes que menys hi inverteix. Les llistes d’espera als hospitals, fins i tot als ambulatoris d’assistència primària, ens situen en un país quasi tercermundista. Si inverteixen poc en sanitat, en educació, en millores socials, ¿com han acumulat un deute tan desbaratat? I damunt tenen la barra de pagar als amigatxos en paradissos fiscal, quan fins i tot als futbolistes d’elit se’ls ha acabat l’excepció tributària. Podeu imaginar-vos en quins trellats malbaraten els nostres diners. En quins trellats i en quines destruccions. Més encara us en diré: si l’oposició demana factures per saber com i de quina manera se’ls s’han gastat –els nostres diners, els diners de tots!–, els hi diuen que no, que no els mostren les factures.

En una democràcia no hi ha calaixos secrets per a ocultar factures. I si les han d’ocultar serà perquè no han actuat honradament. Perquè els polítics honrats no tenen por de mostrar les factures. És més, en una democràcia estarien obligats a fer-ho. I si no ho feien, en un tres i no res la justícia els posaria el braç dins la mànega. Si tinguérem justícia –ai!– en comptes de jutges de la Rúa. Però ací no hi ha justícia ni democràcia: ací mana el PP.

     Article publicat avui a l'edició comarcal de LEVANTE-EMV

La Penyeta Esgoladora forma part de la memòria mítica dels qui hem crescut al barri de les Barreres, entre la Plaça de la Galera i el Camí de la Bola, entre la Polaca i el Martínez Bellver. Quan el carrer Blanc sembla que s’acaba en topar amb la cantonada del Calvari Baixet, encara s’enfila un tram cap amunt, seguint el mur emblanquinat que tanca el calvari. Quina llàstima, el Calvari Baixet, tancat amb clau i forrellat, com un solar a l’espera d’un projecte urbanitzador que ens l’arrabasse definitivament. Fins que les monges el mutilaren i el clausuraren al públic per fer l’ampliació de l’asil, solíem correr entre els xiprers i les capelletes del via crucis: «Partírem una taronja, la férem en sis gallons, tots els qui se la menjaren es tocaren els coooo....» Mentrestant les mares o les ties o les àvies o les germanes passejadores donaven pacients mulladetes de berenar, però la criatura, per enjogassada o per fetillera, només rebia el bocí si li l’empapussaven a traïció, en un descuit, o per la força.

Tot seguint fins al capdamunt, el carrer Blanc s’acaba en una replaceta amb pendent, i si la descric amb la memòria antiga hi veig una remota figuera. Plantats de cara a la serra Vernissa, a la dreta trobem l’entrada a la finca de la Polaca i l’inici del camí del Portet, a un tir de fona de la Casamata, avui desapareguda. Era en aquella replaceta on hi havia hagut la Penyeta Esgoladora. Penyeta era, sí; tanmateix enorme als nostres ulls de xiquets enjogassats, aventurers, que corríem el terme de confí a confí. Cos de pedra brunyida, lluenta com una ascla d’or, per tants culs com s’hi havien esgolat: camal curt, cuixa a l’aire, genolls negres. Avui la Penyeta Esgoladora jau enterrada a pocs metres d’on antany s’havia dreçat, túmul estimat, mític, colgada cap per avall, com si l’hagueren volguda punir per algun pecat o crim imperdonable. I si algú ha pensat que calia castigar-la arrancant-la del seu pedestal com qui arranca l’arrel profunda d’un queixal del seny, és perquè deu avorrir la desbordada felicitat dels anys d’infantesa, o menysprea tot allò que ignora, per ser foraster arrogant o natural rebordonit.

Els qui ens hem esgolat feliços pel seu cos esvaradís, la recordem com un dels nostres punts de referència, agafall de la memòria, i jo en faré una lletania: Calvari Baixet, Penyeta Esgoladora, la Polaca, la Canària i l’Ullet. I en faig encara una altra, fent via cap a Bixquert i les Llomes Planes: camí del Portet, la Casamata, la font de Cirera o del “Cagalló”, la penya de la Tallada de Meló, els Dos Ullets i la Creueta...

Hi ha una gran diferència entre els qui són de «Xátiva, diferente desde siempre» i els qui som d’Aixàtiva des de sempre. Entre els qui l’hem viscuda i els qui l’han ignorada. Abans i ara.

    Article publicat avui a l'edició comarcal de LEVANTE-EMV

Francesc Bodí és un autor exigent a l’hora de construir les seues obres: planificador, meticulós, no deixa gaire espai per a l’albir del lector, no permet escletxes per on s’hi esquitlle una interpretació a atzar. El qui coneixem el seu univers literari, si detectem qualsevol aparent disfunció en un relat nou tot d’una ens posem en guàrdia, conscients que res no hi és casual, ni l’aparent error. Tanmateix, hi ha lectors que, desconcertats pels camins que solen emprendre alguns dels seus relats, es declaren incapaços d’assumir els sobtats canvis de guió.

Bodí intenta no repetir-se, i tot i que és evident que entre les seues obres trobem trets comuns que les identifiquen, hi ha notables diferències d’estructura i d’estil entre elles. Els qui s’estimen autors d’una sola obra allargada fins a l’extenuació, reiteratius, indentificables tot just encetar el primer paràgraf, no tindran en Bodí un autor de reverència: el seu és un trajecte amb molts camins, sovint tan diferents que diríem que no formen part d’un mateix mapa o plànol literari.

La primera de les seues novel·les, Volves i Olives (Edicions del Bullent, 1995), ha patit l’estigma d’haver guanyat un premi de narrativa de juvenil, l’Enric Valor de 1994. Delirant comèdia alimentada per l’humor dels succeïts, per la màgia de les rondalles, per la memòria oral del poble, hi conviuen alhora, en convincent consonància, la dimensió física i la sobrenatural. Una obra coral on Bodí demostra el seu profund coneixement de la cultura popular, i on podem copsar la influència dels primers relats de Jesús Moncada (El cafè de la Granota, Contes de la mà esquerra). El menyspreu general envers les obres etiquetades de “juvenils” ha impedit, però, una valoració més justa d’un debut que va ser excepcional.

A Guerres perdudes (Edicions 62, 1999) Bodí reïx en un arriscat exercici de travestisme en impostar la veu narrativa: construeix la consciència i la memòria de Clàudia de Can Cirera, una dona que, en el final dels seus dies, intenta explicar a la seua filla la motivació dels seus actes d’amor i d’idees, i que té en el recurs de la memòria el darrer agafall salvavides. Bodí no solament es mostra eficaç en la construcció d’una veu de dona, perfectament versemblant no solament en l´ús “femení” del llenguatge, ans també en la plasmació mental d’univers sentimental plausible, fins i tot dotada de coherent accent “històric”. No és debades que, segons declaracions del mateix autor, hi va haver qui va pensar que darrere del nom de Francesc Bodí hi havia un altre/a Víctor Català.

Però si Clàudia de Can Ciera és veu de dona, amb arguments de fidelidat i de coherència, la d’Amadeu, el protagonista de L’Infidel (Bromera, 1999), és una creació just als antípodes: veu de mascle, infidel i incoherent. Aquesta és, sens dubte, la millor novel·la de Bodí, la més complexa, en el llenguatge i en l’arquitectura. Bodí és capaç de fer-nos sentir el vertigen del fracàs que trasbalsa Amadeu, la seua obsessió per trobar aquell instant faltal de la seua vida en què «va ficar la pota» i tot se li’n va anar a orri. Com si identificant el punt de l’inici li fóra possible de poder redreçar les conseqüències i l’angoixa del present. L’Infidel, però, no és solament el retrat obsessiu d’un home que s’interroga sobre el seu fracàs vital. En el paisatge històric descriu alhora el frau d’un temps històric nostre: la transició. Més perfiladament encara: la traïció dels polítics que la manegaren amb claudicacions i amnèsies.

En Havanera (Bromera, 2006) tobrem la constatació definitiva que Bodí té recursos literaris suficients com per construir qualsevol història amb solvència i ser capaç d’allunyar-se tant de les precedents fins al punt que, sense el seu nom que les identificara, dubtaríem prou abans d’atritruir-les a un mateix ventre literari. Inspirada en la tradició novel·lística sudamericana –de García Márquez a Jorge Amado–, Havanera narra l’aventura cubana de l’alcoià Josep Martí en el tombant convuls del segle XIX. Ambició, sensualitat, màgia… Havanera té els ingredients argumentals i la textura literària d’un bestseller de qualitat.

El soroll de la resta (Bromera, 2008) també ens situa en el moment d’un fracàs vital, en aquest cas d’un publicista d’èxit, Bataller. Si l’habilitat narrativa de Bodí ha fet que patim solidàriament l’obsessió de l’infidel Amadeu, amb Bataller arribem a creure –il·lusòriament– que la vida ens pot oferir una segona oportunitat per a reprendre camins adés bandejats o emprendre’n de nous. Bodí, però, ens ha teixit ací un parany perfecte, meticulosament planificat perquè hi caiguem de quatre grapes, lectors incauts com som que ens deixem suggestionar per l’aparença que descriuen les paraules. I Bodí en sap molt, de suggestionar-nos i enredar-nos amb paraules; fins al punt que no llegim, “vivim”.

Amb aquest conjunt de novel·les –he citat, però, les més rellevants– n’hi ha prou per considerar Francesc Bodí un dels novel·listes amb més recursos de la literatura catalana, i potser el més destacat dels del País Valencià.

Publicat a la revista CARÀCTERS (núm. 49)