Els catalanoparlants patim un secular conflicte lingüístic, que no té res a veure amb la discutible bondat d'aqueixa falsedat que alguns polítics i intel·lectuals del règim anomenen "bilingüisme". Un concepte que la sociolingüística descriu de manera diferent de com ens la vénen aquests personatges, fins i tot contraposadament. El "bilingüisme" ha estat un embut que ens han clavat als catalanoparlants: «Por justo derecho de conquista, he juzgado por coneveniente reducir todos mis reinos a las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo». Amèn. Si visiteu les zones sota administració valenciana històricament de parla castellana, o les que han estat assimilades per l'espanyolitat (castellanitzades), us adonareu que aquests castellanoparlants no són, en absolut, "bilingües". Nosaltres, en canvi, sí que ho som: «Por justo derecho de conquista». O tots moros o tots cristians, hauríem de exigir, genuïnament. O siga, la mateixa llei per a tots.
És des de del bilingüsime, o des del trilingüisme que ara està de moda, que ens ataca el supremacisme lingüístic espanyol. Espanya s'ha construït des de la imposició, des de la voluntat d'extermini. Espanya no és un projecte de convivència, no admet la pluralitat. És un projecte nacionalista homogeneïtzador, aniquilador de la pluralitat lingüística i cultural. España Una. Aquest supremacisme el defensen partits polítics, en major o menor mesura: els neofranquistes del PP, la nova Falange Española d'UPyD i Ciudadanos, fins i tot una bona part de l'anomenada esquerra espanyola, i a l'Estat francès, com més d'esquerres, més francesos a tota ultrança, més supremacistes. L'Imperio i la Grandeur es fonamenten en la mateixa convicció de superioritat, d'intolerància.
Aquest supremacisme lingüístic, que és genuïna expressió dels nacionalismes espanyol i francès, té gran similitud amb els supremacismes racials. El nazisme predicava la superioitat de la raça ària, i l'apartheid de Sudàfrica o el segregacionisme dels Estats Units d'Amèrica la superioritat de la la raça blanca sobre les de color. Aquests supremacismes, racials i lingüístics, s'arroguen el dret d'imposar als altres la seua arbitrària condició de superioritat; s'arroguen un dret il·legítim de decidir sobre la vida i les condicions de vida de les persones i les llengües que, des de la seua concepció de superioritat, racial o lingüística, consideren inferiors.
Tanmateix, bona part de nosaltres, catalanoparlants, hem assumit aquesta situació d'inferioritat imposada com si fóra la cosa més natural de món. Com si haguérem nascut baldats. Ens condueixen cap a un camp d'extermini lingüístic i no som capaços d'adonar-nos-en. Més i tot, n'hi ha molts que hi corren alegres i convençuts. Una cursa vergonyant per demostrar qui arriba més prompte a la meta de l'autoodi, de la dimissió i submissió absolutes.
Per als qui som conscients d'aquest intent d'extermini i ens hi resistim, per als qui estimem la nostra cultura, la nostra forma ser ser, i d'entendre i explicar el món, per als qui ens sentim vinculats emotivament a la llengua pròpia del nostre país, perquè l'hem rebuda dels nostres avantpassats o perquè hem decidit fer-la nostra, ens calen arguments per a desmentir les mentides del supremacisme lingüístic. Ens calen arguments de tota mena. El llibre que presentem, Llengua i emoció, té aquesta finalitat: aportar arguments.
Set mirades sobre el goig de ser, diu el subtítol del llibre:
–La mirada psicològica de Quin Gibert: De què parlem quan parlem de llengua i emoció?
–La mirada poètica de Josep Borell i Figuera: Llengua i creativitat.
–La mirada literària de Matthew Tree: Vulnerabilitat, llengua i literatura, i emoció.
–La mirada sociolingüística d'Eva Monrós: Treballar per la llengua: un esforç agradable.
–La mirada semiòtica de Rosa Calafat: Llengua i emoció en l'imaginari col·lectiu.
–La mirada històrica de Jordi Bilbeny: Llengua, injustícia i veritat.
–La mirada filosòfica de Josep Maria Terricabras: Com es transmet l'amor per la llengua.
Els arguments d'aquest llibre no només ens aporten raons per defensar-nos de la iniquitat, de la mentida insistent, dels nostres agressors, més aïnes ens mostren les nocions bàsiques de l'autoestima: que «la llengua crea vincles afectius» (Quim Gibert), que hem de defensar el català perquè és la nostra llengua.
Sanchis Guarner deia en un dels seu llibres que nosaltres no som, afortunadament, una raça. Som una cultura que es transmet a través de la llengua, i en conseqüència qualsevol persona, quan l'assumeix com a pròpia, haja nascut o no entre nosaltres, passa a ser part activa de la nostra cultura, com a receptor i com a transmissor.
Del llibre que presentem, de la «mirada poètica» de Josep Borrell, destaque un paràgraf que diu: «La llengua és l'expressió i el receptacle de la memòria personal i col·lectiva. Memòria de classe social, de família, de la nació [...] La nostra llengua és el catalitzador més important, juntament amb la memòria col·lectiva i l'inconscient, de la identitat col·lectiva...» Si no som conscients de valor humà que té la llengua que parlem, que hem heretat, difícilment podrem ser concients del desastre humà que suposa la seua desaparició; difícilment podrem defensar-la de l'extermini. Llibres com Llengua i emoció ens ajuden a fonamentar i consolidar una consciència lingüística necessària, sense la qual serem, tard o prompte, un poble mort, extint. Ens cal aquesta consciència lingüística per no ser còmplices, actius o passius, del nostre propi extermini.
Acabe. El supremacisme lingüístic és tossut i radical en la seua missió per exteminar la nostra llengua. De bon principi, malda per reduir-la al «reducte folclòric», segons que va advertir Joan Fuster. I compta sovint amb la col·laboració dels nostres, per submissió, claudicació, comoditat, o només per finejar i bufar en caldo gelat. Per plantar-los cara ens haurem d'armar convenientment. Armar-nos d'arguments, que és com els pobles intel·ligents i democràtics combaten la barbàrie dels intolerants, aquesta barbàrie del supremacisme lingüístic, espanyol i francès, germà del supremacisme racial del nazisme i de l'apartheid, puix que la seua finalitat és imposar-se sobre els altres i, si els convé, exterminar-los.
Ja ho deia: una casa de putes sense ama! Quina és la norma que hem de seguir: el cafè (IEC) o el café (AVL)? Francès (IEC) o francés (AVL)? I res serà quan comencen a deliberar els de la de l'aragonès-aragonés oriental, ara en suspensió; o quan Bauzá ressucite l'acadèmia baleàrica de Matas... Trellat, cavallers, trellat! Pose-m'hi trellat, puix que de seny hem demostrat tenir-ne ben poc... O viceversa.
Gallejava l'altre dia la impassible –encara– Soraya Sáenz de Santamaría que malgrat els terratrèmols que sacsegen el PP, estaven tranquils perquè tenen una "majoria estable", i anys per davant per a sostenella y no enmendalla. O siga que ja poden caure sobres de punta que les cadires no les deixen ni que baixe el sumsum corda. I no s'estan de clamar que tota la seua corrupció és una gran mentida i una gran conspiració.
Tanmateix, els sobres de punta que han caigut són molts i de punta afuada, que ja no s'hi val a llevar-se l'espart de l'ala dient que no són sobres que són confetis, perquè són sobres i ben a gust i sense remordiments que s'embutxacaren els diners que contenien. Se'ls embutxacaren i no els declararen. Diners més negres que un tió. I ara, predica'm, Tomàs, que predicant et quedaràs!
Però, això: malgrat la "majoria estable" de què se'n vanten, se'ls veu nerviosos i nervioses. I no crec que siga la cridòria indignada de la ciutadania per la seua repoca vergonya allò que els acreix el neguit. No els ha importat mai la ciutadania, va a importar-los ara!
No, no temen la gent arruïnada, indignada, maltractada, estafada... No li tenen gens de por. Ni de respecte, és clar. De fet, estaven tranquils, més tranquils que un porc, com afirmava na Soraya, perquè tenien anys per davant de "majoria estable".
Però, ai, que avui dia la ciutadania, per més urnes que òmpliga a vessar de vots, mana menys que un gos. Ací mana la "troika".
Així doncs, una fantasma recorre la Moncloa i el carrer Gènova: el fantasma decapitat de Berlusconi. Perquè la troika vol més mesures "d'ajust", que diuen ells, per tancar el cicle de precarització social, o de neoesclavisme, que ens volen imposar. I amb aquesta merderada de corrupció brollant a borbollons, és arriscat voler imposar-nos més misèria. Per si un cas es bota foc el carrer i se'ls encèn la impunitat.
No fóra d'estranyar, doncs, que la troika, per mirar d'encalmar, si poguera ser, els ànims, deposara el titella Rajoy per posar-hi un Monti qualsevol. O imposara la convocatòria de noves eleccions. Per desgràcia, l'oposició a la UE totalitària i ultraliberal (valga la redundància) és mínima entre els partits oficials, d'esquerra a dreta, i no hi hauria el risc, encara, d'un vot massiu anti UE, com temien a les darreres eleccions gregues.
Ací, doncs, les majories són estables fins que l'amo les desestabilitza quan li convé. Berlusconi ho sap prou bé això. I Mariano i la seua tropa de corruptes tenen ben present, potser perquè ja els han bufat l'orella, que d'eixe mal ells també poden morir. I per això frisen. Milions de veus podran esgargamellar-se i enrogallar-se exigint la dimissió dels corruptes, que no els faran dimitir. Seran els hòmens de negre de la troika, els mateixos que a nosaltres ens eixarreten sense pietat, els qui els fotran el puntelló al cul. I a Rajoy l'encalaran en la mateixa teulada on remuga, amb el cap en un cistell, el sàtrapa calent de Berlusconi.
Alberto Fabra, president de la Comunidad Valenciana, ha proposat a les empreses que tenen seu i fàbriques a Catalunya i que són contràries a la separació d'Espanya, que la terra quasi erma dels valencians és el lloc ideal per a traslladar els seus negocis. L'espanyolitat profunda de la Comunidad Valenciana que Fabra presideix és constatable a través de noms tan solvents per als negocis com Terra Mítica, Noo's, Cacsa, Emarsa, Brugal, Aeropuerto de Castellón, Gürtel, Cooperación... De més a més, no es coneix cap obra pagada amb diners públics que no tinga espectaculars i llaminers sobrescostos. I poden incorporar als seus consells assessors negociants i mangantes tan reconeguts com Zaplana, Fabra (don Carlos), Crespo, Rita (Barberà), Betoret, Vicent Sanz, Blasco i molts més (tots del PP)... I tingueu ben present, negociants que encara teniu negocis a la futura Catalunya independent, què exalta la lletra de l'himne regional valencià: «Para ofrendar nuevas glorias a España, nuestra región supo robar». Vingueu, doncs, catalans o no de Catalunya, que us sentiu profundament espanyols, rabiosament espanyols, a aquesta terra d'impune promissió. Espanya us necessita. Les butxaques i l'esquena del poble valencià encara poden suportar moltes més sangoneres per a ofrenar més glòries Espanya: vosaltres.
La declaració de sobirania pactada entre CiU, Esquerra i ICV té un acudit molt bo. L'acudit té títol i tot i es diu Europeisme. Diu així: «Es defensaran i promouran els principis fundacionals de la Unió Europea, particularment els drets fonamentals dels ciutadans, la democràcia, el compromís amb l'estat del benestar, la solidaritat entre els diferents pobles d'Europa i l'aposta pel progrés econòmic, social i cultural».
M'ha vingut al pensament l'actuació de la troika europea a Grècia i Portugal, i totes les mesures antisocials amb què ens ataquen des de la UE. Així que llegir això m'ha fet molta gràcia. És un acudit molt bo. Però dels que tenen mala folla. Molta mala folla. Un acudit per burlar-se de la bona gent. Per això uns altres se'n riuen com farten: a dos queixos: Draghi, Merkel i companyia. Qui vulga ser de la UE que l'albarden.
CiU i Esquerra són reaccionaris a incorporar la referència als Països Catalans en la declaració de sobirania. He llegit alguns dels comentaris que critiquen la decisió de la CUP que considerar imprescindible aquest esment. I la votació que reflecteix l'enquesta del periòdic ARA és decebedora (58% en contra dels Països Catalans), mostra un blaverisme catalunyès esfereïdor, capaç de demolir qualsevol esperança. Les úniques batalles que es perden són les que s'abandonen, cal recordar-ho. I jo em pregunte, si de primeres ja abandonen els Països Catalans, per què hauríem de creure que els defensaran després? Tot sembla demostrar que la independència de Catalunya (la de les quatre províncies) és una aventura en solitari ara i per sempre més. Per a CiU i Esquerra la nació és la porció. De bon principi abandonen la motxilla dels Països Catalans perquè diuen que així arribaran més lluny. I quan seran lluny, estic convençut que no refaran el camí per recuperar-la. Llavors l'abandonaran definitivament. Són faves comptades. Hi ha l'experiència de la unitat del català, fragmentat a més no poder, o el catalunyisme extrem i poruc de TV3. Qui calla per no irritar els enemics no és més intel·ligent: és més covard. Això també són faves comptades. Així doncs, no esmenteu els Països Catalans no siga cosa que es cabregen (encara més) els espanyols. Vergonya, cavallers, vergonya!
PS. Aclarim més coses. Encara que alguns aclariments són exasperants, per ser tan obvis, que només cal una mica d'intel·ligència, i de voluntat, per a entendre'ls.
Incloure els Països Catalans en la declaració de sobirania, i més ara que el PSOE s'ha desenganxat del procés, no vol dir que la resta de territoris pretenguen votar en un improbable referèndum per la independència -sí o no- de Catalunya. Es tracta només de posar les coses en clar des del principi, de no amagar res, de deixar, per una vegada en la història, de jugar tant a la puta i la Ramoneta, de deixar les coses lligades i no embastades. Fet i fet, posem per cas, després de molts anys encara no hem aconseguit cohesionar entre la majoria dels nostres la consciència de tenir la mateixa llengua i la mateixa literatura, fins i tot de compratir un mateix espai de comunicació diferenciat de l'espanyol i el francès. Dic cohesionar la consciència, dic, doncs, pensar i actuar en conseqüència. És a dir, superar l'estadi retòric de la teoria i actuar efectivament i conseqüentment en la pràctica.
Catalunya ha de fer el seu camí, i tant! I fóra suïcida voler incloure ara tots els Països Catalans en la participació d'aqueix improbable referèndum. Naturalment! Però això no lleva que no hàgem de ser clars. Hi ha coses que cal deixar-les per escrit. Als altres països catalans ens interessa que la independència de Catalunya siga un èxit, que el projecte funcione perquè cree empaties, que moga el desig de prosperitat i democràcia de la resta dels territoris. Però cal deixar el projecte ben definit des del principi, per decència, per coherència, per valentia política. El procès independentista dels Països Catalans no és bufar i fer ampolles, té ritmes i estratègies totalment diferents, és clar. I possiblement no tots reeixiran. O potser cap no reeixirà: toquem de peus a terra. Però més val un llapis curt que una memòria llarga: direm qui som i qui no som, que cantava Carles Barranco. No entenc aquesta estrambòtica estratègia de no voler importunar els espanyols, de no irritar-los amb els Països Catalans, no entenc aquesta por de morir vestits. Per què sempre ha fet tanta por la reacció dels espanyols?
Mireu, porucs: tan anticatalanistes són la Sanchez-Camacho (i companyia) con Fabra (i companyia) com Bauzá i (companyia), tan anticatalanistes són UPyD,com Ciudadanos, com España 2000, allò de Coalición Valenciana i tots els voltants d'aquella extinta Unión Valenciana, i els de la Facao i els del Círculo Balear, fins i tot el PSOE de Guerra, Bono, Vázquez i totes les seues sucursals autonòmiques, en particular les dels Països Catalans. Tota aquesta patuleia hispanofílica i catalanofòbica és la que brama quan sent que algú esmenta els Països Catalans. Aquesta i no cap altra. Naixen irritats de fàbrica contra tot allò que siga català o catalanista. I qui creu que cal tenir-los en consideració? Per què? És més lògic tenir en consideració els qui són comuns a l'hora de construir un projecte de futur, encara que en diferents fases i estratègies, que els qui són contraris. Que Catalunya d'indepedentitze de seguida que puga. I els altres, ja farem. Però deixar les coses clares des del principi no hauria de costar tant. Per deixar clar qui som i qui no som, quins són els nostres. I sobretot, on volem arribar tots junts. O el problema serà, al capdavall, que això de tots junts ens ho creiem només uns pocs. Que tenim dos enemics a casa: els qui fan servir la mentida i els qui fan servir la retòrica.
Fa temps que sóc crític amb la UE, aci, ací, ací, ací i ací he deixat exposades raons i exabruptes. Amb els fets que veiem vora nostre i els que vivim en carn pròpia, cada dia que passa sóc més contrari a pertànyer a la UE. Per què hauríem de voler formar part d'un camp d'esclaus? La UE s'ha convertit en un cementeri dels nostres drets laborals i socials, democràtics en suma. La UE ha fet camí cap a una dictadura sense pal·liatius. I com en qualsevol dictadura, com en qualsevol sistema polític totalitari, el poder imposa el seu terror a les persones.
L'esquerra (el tercerviïsme socialdemòcrata no hi compta) i el sindicalisme (el sindicalisme que canvia cromos amb la patronal tampoc: 1 i 2) haurien de plantejar-se (els qui encara el sostenen) el seu discurs europeïsta per no ser còmplices d'un sistema polític que tracta les persones com a mercaderia, com a bèsties de càrrega i d'escorxador. La UE i les seues institucions han demostrat que són insensibles a les necessitats de les persones, que menyspreen el dolor humà que provoquen les seues imposicions, que estan al servei dels diners (i cada vegada que sent que la troika i els "hòmens de negre" exigeixen més retallades socials a Grècia i Portugal, em venen a la ment la Gestapo i els seus sinistres oficials).
Donem-nos una oportunitat a favor del benestar i la democràcia: abandonem la UE: les persones eixirem guanyant.
Trobe que és necessari que la declaració de sobirania que s'ha d'aprovar al Parlament de Catalunya faça una referència explícita als Països Catalans. Ni que siga en el preàmbul. És la Nació completa. És l'horitzó. I els espanyols, si no els agrada, que bramen, que manipulen, que enganyen, que enverinen com a espanyols que són, puix que ni ara ni mai no han sabut ni sabran raonar com a persones. No oculteu els Països Catalans, que no som fills bords de la història, collons! Ja n'hi ha prou de renúncies! I qui primer puga anar-se'n que pegue a córrer cap a la llibertat. Els qui encara no podrem, posarem paciència i tossuderia.També il·lusió. Ei!, si no ens gireu l'esquena...
Diu Patxi López, del PSOE "federalista", que la proposta sobiranista de CiU i ERC "s'ha carregat el dret a decidir". I Duran, d'UDC, diu que s'oposa a una consulta en què només es puga votar independència "sí" o "no". El dret de decidir no és sobiranista o unionista, és el dret de votar en un consulta on es puga decidir entre seguir lligats a Espanya o constituir un estat propi. No hi ha, en aquest cas, la possibilitat d'una independència fifty-fifty, i l'actual "café para todos" no ha funcionat.
Per tant, una cosa és la consulta democràtica, el dret a decidir, i una altra el sentit del vot. Que el PSOE faça la seua proposta unionista o federalista -simètrica, asimètrica o cosmètica- de la mateixa manera que CiU i ERC han fet la seua sobiranista, igual que la farà la CUP. La consulta només té dues opcions: sí o no. I com més clars, més amics (o més enemics, però sempre clars).
Duran no vol que Catalunya siga un estat independent perquè llavors ell no podrà ser mai Ministro de España. Perquè -alerta!- no té la mateixa categoria un Ministro que un Conseller. Vanitat de vanitats o quants ne cria la farina i ella fina que fina...
El cas del PSOE és de psiquiatria política. O alguna cosa pitjor. Potser estafa política. O sense potser.
Nacionalment són tan falangistes, o siga tan nacionalistes espanyols, com el PP i UPyD. I socialment, només semblen d'esquerres quan són a l'oposició. Quan governen són tan de dretes com el PP.
Com a espanyols no enganyen: ho són profundament. Encara que això també els crea sovint problemes de coherència. Com ara quan s'afirmen "federalistes" i alhora neguen rotundament el dret d'autodeterminació dels pobles, més i tot el dret de decidir a través d'una consulta democràtica. Espanya és també per al PSOE «Unidad de Destino en lo Universal» (José Antonio dixit).
Però quan enganyen les persones de debò és quan són a l'oposició contra el PP i es posen la pell d'ovella obrera i socialista, quan diuen que defensen la classe treballadora i els serveis públics. Quan governen ataquen, retallen i precaritzen els drets dels treballadors com una altra dreta qualsevol.
Fet i fet, quan són al govern no es diferencien gaire del PP. Són servidors fidels dels mateixos amos i fan servir les mateixes tralles. El problema per a ells és que el PP és la dreta espanyolíssima genuïna, i el PSOE una còpia amb molts càrrecs, de consciència i dels altres. Una redundància política, vaja. Un partit que sobra.
Una empresa de Madrid respon d'aquesta guisa un carta que li havia estat tramesa en català: «Estimada Naima, vemos que tu mail viene redactado en una extraña y curiosa lengua, totalmente ajena al idioma de estos pagos patrios. Agradeceríamos que se nos volviese a enviar, esta vez correctamente redactado y sin faltas de ortografía en el idioma oficial común de nuestra Nación, esto es, el ESPAÑOL, lengua en las que se han escrito las mejores obras de la Literatura Universal, con las que se civilizó (sic) medio mundo y prácticamente hablada en tot el».
L'empresa que bufa en caldo gelat es diu... Workout Events!
A banda de respondre amb un exemple claríssim de supremacisme espanyol, en aquesta empresa són ridículs amb avarícia. Podríem enviar-los un correu que diguera:
«Señores directivos de Workout Events, vemos que el nombre de su empresa está escrito en una extraña y curiosa lengua, totalmente ajena al idioma de estos pagos patrios. Agradeceríamos que se nos volviese a enviar, esta vez correctamente escrita en el idioma oficial común de nuestra Nación, esto es, el ESPAÑOL, lengua en las que se han escrito las mejores obras de la Literatura Universal, con las que se civilizó medio mundo y prácticamente hablada en tot el». I a veure com s'ho mengen.
En el pecat porten la penitència... Si són més ninots rebenten.
Jo, sempre que puc, pague en metàl·lic, i si algú em diu que si no em fa factura ens partim l'IVA, m'hi avinc de seguida. Els de la confraria d'en Sala i Martín m'acusaran aïradament de defraudador, potser de delinqüent i tot. Però el que sóc realment és una persona farta de ser estafada i robada per l'Estat i per totes les Administracions Públiques. Perquè el frau més gran el comet qui ens exigeix el pagament d'impostos i no només no ens dóna res a canvi --serveis públics--, com ésla seua obligació, més i tot allò que està obligat a donar-nos ens ho lleva. Però continua exigint-nos que paguem.
Paguem tota mena d'impostos i de contribucions, a l'Estat, a la Generalitat, als ajuntaments... Els paguem, però, perquè volem rebre uns serveis públics de qualitat. La nostra obligació és pagar els nostres impostos, d'acord; però l'obligació de qui els cobra és oferir a la ciutadania aqueixos serveis públics de qualitat pels quals ens cobra els impostos. Aquest és el tracte. El tracte i el pacte democràtics. El que ara ens ofereix l'Estat i les Administracions Públiques és la privatització salvatge de tots els serveis públics i el repagament per llei dels serveis ja pagats.
No paguem impostos per mantenir una classe política excessiva, cortesana, mesella i inútil, que legisla i recapta per afavorir les grans empreses, els bancs i els inversors en detriment dels drets i els serveis que paga la ciutadania, que paguem entre tots. Paguem perquè el tracte diu que a canvi dels nostres impostos l'Estat i les Administracions Públiques estan obligades a donar-nos unes cobertures socials i econòmiques. No ens regalen res. Per tant, si parlem de frau, aclarim que el vertader frau, el més insostenible, és el frau polític, el frau actual de l'Estat i de totes les Administracions públiques.
Ara assistim al desmantellament de l'Estat Social (el poc que s'havia construït) o del Benestar, per donar pas a l'Estat Fraudulent i Lladre. Jo estic cansat de pagar i plorar. Per això, sempre que puc, intente recuperar els meus diners. En diuen pagar en negre. De tota manera, comparat amb el frau professional, el que practiquen les grans empreses, els bancs, els inversors i les grans fortunes, el nostre "frau" són quatre xavos mal comptats.
En definitiva, practiquem la legítima defensa dels nostres diners, que tant ens costen de guanyar, davant la pretensió del lladre d'estafar-nos. Aquest és debat: si paguem, volem; si no ens donen, ens roben. I a Sala i Martín, economista de salonet, baronet ridícul i mesell, que l'escolte qui no el conega.
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
.
