VilaWeb.cat
cucarella | La Cuca Salamanduca | diumenge, 20 d'abril de 2014 | 09:00h

Açò diuen que va passar fa temps, en ple franquisme criminal, en els anys en què el turisme començava a traure favetes de l'olla. Alguns estrangers triaven aquesta península encara europea, tanmateix endarrerida i potser per això exòtica.

El turista va aterrar per aquestes redors xativines just durant la nostra celebració de la Pasqua. Àvid de conèixer i de tastar els costums indígenes, va demanar a l'establiment on s'hostatjava el menjar més típic d'aquestes dates en què el cel s'ompli de catxerulos. L'hostaler es va afanyar a satisfer adequadament els desitjos del turista, i li va servir una completa representació d'allò que ompli el sarró pasqüer: una mona, dos ous durs i una llonganissa.

El turista ho va devorar amb delit de groumet en taula inèdita. I en acabar va preguntar pel nom amb el qual reconèixer aquell menjar exquisit. El nostre compatriota, sense donar rellevància als nostres costums, va respondre, ras i curt: «Mona».

L'endemà diuen que el turista va marxar cap a Madrid, encara amb el regust de la nostra menja fent-lo salivar de plaer. I així que arriba a Madrid, i pensant-se que açò i allò tot és Espanya, no va dubtar a demanar a l'hosteler castellà allò que més li apetia:

—Mi, querer mona.

L'hostaler castellà, tot i sorprès per la comanda de l'estranger, va decidir, com a bon empresari, que calia satisfer, fóra com fóra, els desitjos del seu client, per més desficaciats que li semblaren. I va aviar un empleat seu cap al zoològic de la capital d'Espanya.

El cas és que va aconseguir un animalet, i li'l donaren al cuiner perquè l'adobara «cual cochinillo lechón». I tal qual li'l presenten en una decorada safata. L'estranger, evidentment, no va reconèixer en aquesta presentació aquella delitosa combinació que li havien servit en terres valencianes. I en això que ho diu:

—Esta no ser mona que yo dessir.

—¡Ah, no? —s'exclamen l'hosteler i el cuiner, que havien hagut de fer figueretes en l'aire per satisfer-li el rot.

—No —insisteix el foraster. I els ho aclareix—: Mona que jo dessir tener dos huevos y longanissa...

Llavors els madrilenys fan un "aspaviento" i s'exclamen tots dos alhora:

—¡Joder, eso es un mono!

I allà que avien l'empleat de nou cap al zoològic, ara per una mona mascle.

cucarella | De política opinió | diumenge, 13 d'abril de 2014 | 08:54h

Em passa al contrari que a molts economistes del "règim" --del règim capitalista que ens maltracta, vull dir--, que sóc fluix en matemàtiques, però fort en sociologia de carrer. Diuen que per a eixir de la crisi cal rebaixar (encara més!) els salaris. Rebaixar salaris, reduir despesa pública, retallar drets... La conseqüència: el comerç de proximitat abaixa les persianes en rastre, les petites i mitjanes empreses tanquen. Això m'ho expliquen, entre d'altres --i no n'hi ha cap d'economista-- un repartidor de begudes a domicili, un llanterner, un botiguer que ha abaixat la persiana, el meu barber, que també va fort, molt fort, en sociologia de carrer i en economia real (no monàrquica, sinó de les persones!)... Tanquen botigues i petites empreses i cal comprar l'aliment i la roba on tot és més barat: els mercadones i les franquícies. Els uns, aprofitant la precarietat i les lleis que l'abonen, maltracten els seus treballadors i treballadores; els altres, fan la seua producció en països on la precarització assoleix nivells d'insuportable explotació humana.

Reducció salarial, doncs, per a eixir de la crisi i instal·lar-nos, a perpetuïtat, en la misèria més absoluta. Això proposen. I reducció del dèficit. L'altra gran fórmula màgica. Una reducció que només l'apliquen als serveis públics: educació, sanitat, dependència... No he escoltat a cap d'aquests doctes economistes, tan forts en matemàtiques, que calga reduir la despesa en administracions i càrrecs polítics. Des de les institucions europees, les de la Troika, tan devotes de l'austeritat per a algunes coses, no han dit res tampoc sobre la necessitat d'aprimar aquesta gruixuda nòmina. No s'han pres amb el mateix interès controlador del dèficit la supressió del Senat o les diputacions provincials, la reducció dràstica dels salaris d'alcaldes i regidors, càrrecs de confiança i assessors, i càrrecs de designació política en general, a Espanya i a Europa; l'eliminació de privilegis com viatges de franc, dietes i subvenció a l'habitatge dels polítics, per equiparar-los amb la resta de la societat, que s'ha de pagar el transport a la seua feina i l'habitatge allà on haja de treballar. Més control de l'absentisme laboral dels polítics, en consonància amb les lleis laborals que ells han aprovat, que castiguen injustament les baixes per malaltia dels treballadors i treballadores i poden ser causa d'acomiadament legal. Fa vergonya veure tant sovint els seus escons buits, i que els períodes de sessions, o siga de feina, siguen tan curts.

O tots moros o tots cristians. Que vol dir, per si algú no va fort en paremiologia, que a tots se'ns han d'aplicar les mateixes lleis. Sobretot les de l'austeritat. Ja n'hi ha prou de la llei de l'embut. Cal predicar amb l'exemple. Perquè si l'exemple és el que ara donen, és exemple de corrupcció, de ganduleria i de cinisme. Una classe política, en general, cortesana i paràsita, inútil i cara. La política no ha de ser una professió, o una porta giratòria: ha de ser un servei públic. Si la política no és útil a les persones, si només serveix per a arruïnar les nostres vides, la política perd tota la seua raó de ser. Si més no des d'una perspectiva democràtica. Perquè les dictadures també en tenen, de polítics. Polítics cortesans, corruptes, paràsits, cínics... a favor del poder i contra les persones. Com ara i ací.

Cal una altra política. Ens calen uns altres polítics. I economistes de debò, no cabassets femeters d'aquesta insuportable dictadura dels amos dels diners.

cucarella | De política opinió | dijous, 10 d'abril de 2014 | 16:08h

Veig per la televisió la ministra Bañez, la beata Bañez, fent un altre anunci triomfal del govern Rajoy. Diu que ara els aturats, sobretot els majors de quaranta-cinc anys, podran cobran tot el subsidi d'atur d'una tacada si volen convertir-se en "emprededors". El canal de televisió on veig la notícia mentre dine (és l'únic moment del dia que m'hi deixe ensarronar), propietat del còmplice Lara, ofereix dades d'un creixement important d'autònoms, d'"emprenedors". Els periodistes a sou remarquen que les dones són més "emprenedores" que no els hòmens, i tot seguit ho il·lustren amb els casos singulars de tres dones: una psicòloga, un protèsica dental i una altra que ara no recorde a què es dedicava. Totes tres havien perdut la seua feina anterior. Ara són "emprenedores" que ofereixen pels mercats i botigues bijouteria pròpia i altres artesanies.

Jo conec alguns casos d'uns altres suposats "emprenedors", inclosos sens dubte en aqueixa estadística, que ara són autònoms. La majoria treballen quan els criden les empreses. I els lloguen només si es paguen ells l'assegurança d'autònom. Treballen, doncs, només quan convé a les empreses. Empreses que paguen un merda d'euros l'hora i totes les despeses corren a càrrec del treballador, altrament considerat "emprenedor" autònom.

Se'ns pixen en la cara i diuen que plou.

cucarella | Xàtiva | dimecres, 9 d'abril de 2014 | 17:31h

Alfonso Rus, alcalde Xàtiva, president de la Diputació Provincial de València, president provincial del PP, president de l'Olímpic de Xàtiva C.F. (me'n deixe cap més?, està fent figueretes en l'aire per convertir-se en futur president del València C.F. Va a raca amb un grup de russos, que no són un clan familiar seu sinó un grup d'inversors de la pàtria de Putin, de Rasputin i d'Stalin. Es pensa ell que és com l'Esperit Sant, que pot estar en molts llocs a l'hora, i que pot abastar-ho tot. El president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, superior jeràrquic seu en el partit de Sanchis-Naseiro-Bárcenas, àlias PP, l'ha cridat a l'odre i a posar trellat i centrar-se en les tasques polítiques. Alfonso Rus, cohet d'eixides, li ha amollat que cadascú té la capacitat que té. I ell en té molta, de capacitat. Més que Fabra, de bon tros. Això diu ell. Alaba't ruc, que a vendre et duc.

Temps arrere discutia amb un bon amic periodista que s'encabotava a fer-me creure que Alfonso Rus és una persona intel·ligent. Jo el vaig contradir. Al meu parer, Alfonso Rus no té gaire intel·ligència, només té "pilladeta". I té diners. Pot arriscar. Amb diners i "pilladeta" un pot triomfar. O semblar que triomfa. O perdre, però els diners ho tapen tot. Si tenim en compte els llocs polítics que ocupa, si haguera sigut intel·ligent, si s'haguera sabut arrestar-se la llengua en més d'una ocasió, possiblement avui seria President de la Generalitat Valenciana, o ministre "Cañete" d'alguna cosa. En canvi, malgrat tant de càrrec, si no fóra pels diners (públics!) que maneja (al seu antull o caprici) com a president de la Diputació, cosa que li permet comptar amb el suport --interessat-- de molts alcaldes, més que res per por de no rebre PPOS i altres subvencions provincials, en aquests moments, dic, Fabra ja li hauria fotut un puntelló que l'haguera encalat dalt del campanar de la Seu (de Xàtiva).

Aquest desig d'acaparar càrrecs i no ocupar-se'n de cap (ha denunciat l'oposició xativina que al darrer Ple municipal de l'Ajuntament no hi havia ordre del dia), m'ha fet pensar en una lliçó que, sent sagalet, em va donar mon pare, en glòria estiga. Anàvem amb una Mobilette pel camí del Mistero cap als Quatre Camins de les Llomes Planes, en terme de Bixquert, quan Bixquert no estava encara avivat de xalets i urbanitzacions. El camí era terrer i la roda de darrere alçava a muntó de polseguera. En això que mon pare atura de sobte la moto i m'assenyala uns metres més avant de nosaltres: una niuada de perdius, amb la mareta al cap, travessava el caminal sense pressa fent filera. Llavors mon pare em va proposar:

--Vols saber perquè diem que no es poden tindre la mare i els pardalets?

Vaig dir que sí, golut de coneixements nous, i llavors mon pare em va comminar a intentar agafar algun d'aquells ocells, fóra la mare o una qualsevol de les cries. Vaig saltar de la moto i vaig córrer cap als animalons, que en aquell moment havien travessat completament el caminal i s'endinsaven en un bancal d'albercoquers. Vaig anar a per la presa fàcil: una cria, i quan ja em pensava que la tenia, la mare, just davant meu, revolava reclamant la meua atenció. Pensant-me que la tenia a tocar de la mà, de tan a prop que batia les ales, vaig desistir de la cria i vaig saltar a per la mare, trofeu més gran. I en això, la mare perdiu va alçar el vol de forma rabent i em va deixar amb un pam de nas. Llavors vaig voler tornar a intentar agafar qualsevol de les cries. Però, ai, que ja no eren a l'abast de la meua desconcertada i derrotada mirada d'aprenent de paremiologia pràctica. Mon pare, des de la moto, prou que reia, de la lliçó. En aquell moment, va explicar-me, la mare no devia ser gaire lluny, potser camuflada entre les branques d'algun d'aquells albercoquers. Les cries encara serien més a prop nostre. Quietes de panxa en amunt, les seues plomades es confonien, indestriables, amb el color de la terra.

En una ocasió en contaren aquest acudit d'un xiquet consentit i dues ties consentidores, revellides i conques. El xiquet, tot allò que veia ho volia, i les ties prou que s'afanyaven a aconseguir-li-ho. Capritxós com era, es va encabotar que volia jugar amb el quadre a l'oli d'un avantpassat mudat i tibat que presidia el salonet. Una de les tietes, presta a satisfer el caprici del nebot, vella i tot i de cames baldades, va voler enfilar-se dalt d'una cadira per intentar despenjar el quadre. I just quan feia l'esforç de pujar la segona cama damunt la cadira, no va poder aguantar-se i se li va escapar un llarg i retronador pet. El xiquet que el va sentir, va canviar tot d'una d'opinió i, ploricant i remugant i pernejant, va clamar que ja no volia el quadre, que ara volia "la trompeteta".

Alfonso Rus vol acaparar-ho tot sense mesura, vol la mare i els pardalets. Que vaja amb compte no siga cosa que, al final, per capritxós, s'enduga només "la trompeteta".

cucarella | De política opinió | dissabte, 5 d'abril de 2014 | 17:46h

Han fent tant el porc, han tibat tant la corda, que s'han posat entre l'espasa i la paret. Tant han insistit a dir No i No que han fet crèixer més i més el Sí i Sí. El govern espanyol, i els partits que li donen suport en la negació a tota ultrança del "dret a decidir" dels catalans, amb la seua burrera s'han abocat a un carreró sense eixida. La seua intransigència els ha resultat del tot contraproduent. En aquests moments, l'única possibilitat que tenen d'impedir la independència de Catalunya democràticament és accedir a la celebració del referèndum i guanyar-lo. Si poden. No els queda cap altra opció (cap altra opció democràtica, insistist). Avui, la consulta és l'única possibilitat que els queda per salvar la seua Unidad de Destino en lo Universal. Com més tarden a accedir-hi, més força pren l'escenari d'una DUI. Més força i més arguments democràtics. Ara, als qui més els convé el dret de decidir és als espanyols, als unionistes. Però ja sabem com són. Encara no s'han adonat que ja no és temps de pronunciamientos, alzamientos i altres aspavientos a la manera de Franco o d'Espartero. Estan, ara més que mai, acorralats entre l'urna i la paret.

cucarella | De política opinió | divendres, 28 de març de 2014 | 17:21h

Els diners i els collons per a les ocasions. Fins ara España només ha oferit als catalans els seus collons. Serà perquè collons són trumfos. En aquella reunió a la Moncloa en què va anar a demanar a Rajoy millor finançament per a Catalunya, Mas va ensopegar amb els collons d'España. I s'hi va fotre un bac de nassos. Mas va anar-hi autonomista i va tornar-hi independentista. Des d'aleshores, la independència de Catalunya, segons els collonuts espanyols, és una enrònia seua i de ningú més.

Ara diuen que el PP aprofitarà el debat del 8 d'abril per a oferir un pacte fiscal a Catalunya. Ara. A buenas horas mangas verdes, o siga mort Pasqual li portaren l'orinal. Ara... Quan fins i tot Shakira ha patit en carn pròpia els gargalls infectes de la catalanofòbia espanyola per haver cantat una cançó en català. Ara... un pacte fiscal. Al final, segons ells tot s'arregla amb diners. És una qüestió de diners. Si tan senzill era la solució per què no l'oferiren a Mas en aquella reunió de la que tornar capcot i independentista si us plau per força?

Diners és tot el que poden oferir. Diners fai hui al món lo joc e fan honor a molt badoc. Oferiran un pacte fiscal a Mas, i estan convençuts que Mas dirà que sí, perquè l'esperava de fa temps como agua de mayo, o siga en candeletes, i sanseacabó i aló. I si cal, entre la Caixa, Abertis, Planeta i Foment del Treball l'agafaran pels collons i diran a Mas: Xiula ara Els segadors! Delenda est Catalonia Independent.

Els partits totalitaris pensen així: sempre hi ha un Duce o un Generalísimo que guia la massa. Mas guia els catalans cap a la independència i els catalans el segueixen ulls a cegues. Si cabdellen Mas, els catalans seguiran Mas ulls a cegues cap on els menarà, cap al pacte fiscal o la fi del món. No cap en el seu cap d'espanyols, animals de quatre potes amb banyes com són, que si volen aturar el procés independentista potser hauran d'adreçar-se als centenars de milers de catalans que s'han manifestat tantes vegades pel dret a decidir i per la independència en els darrers mesos. Majoria ciutadana que ha crescut afavorida per la cabezonería, és la dir la burrera, del govern del PP, i per la catalanofòbia insistent dels seues mitjans de comunicació, públics i privats, i pel suport del PSOE i del falangisme vell amb sigles noves com Movimiento Ciudadano, UPyD i VOX.

Si es pensen de debò que la solució és una qüestió de diners és que no han entès res. I potser ni volen entendre. Reaccionen tard i malament. A banda del PSOE, avui redundància del PP, l'únic que xala amb la proposta econòmica és Duran i Lleida. D'altra banda, un cadàver a Catalunya en permanent descomposició d'ençà que va convertir-se en cabasset femeter de l'espanyolisme. No sé si Mas i CiU s'escolten amb alguna mena d'interès aquests cants de sinera que ara espampolen des dels esculls encativadors de la Meseta. No sé si Mas té cap interès a fer de parella de Duran en una versió nostrada de Walking Deads. La pèrdua de vots que ha patit fins ara CiU ha anat a parar a les piques d'Esquerra i no a les del PP, menys encara a les PSOE. Els del PP han anat a les del Glorioso Movimiento Ciudadano i rodalies falangistes. Les del PSOE, arrempampa! Això són faves comptades. És voler dir, que si Mas s'escolta Rajoy qui més guanyarà serà Junqueras. Com compten els espanyols, amb els dits o amb les peüngles?

Si Rajoy i la seua companyia volen aturar ara el procés independentista, després d'haver-lo alimentat tan eficaçment, crec que arriben a misses dites. I si volen parar-lo oferint un pacte econòmic a Mas, no solament demostren ser no gens democràtics i molt caudillistas, de més a més més burros que Tacó.

En qualsevol cas, a qui caldria que s'adreçaren Rajoy i les seues hosts collonudes és als centenars de milers de catalans que s'han manifestat, físicament i verbalment --democràticament-- durant aquests darrers mesos; als milers de persones de SomEscola, de l'ACN, de Súmate, posem per cas i per exemple, que n'hi ha més. No és una qüestió de diners. És una qüestió de dignitat. D'això, a España, no en tenen. España només té collons. I banyes. Per això no han pensat en els catalans quan han atacat la llengua catalana, l'escola catalana, el cabal del riu Ebre... Per això Rajoy i la seua banda no han oferit aturar la catalanofòbia i respectar el català, l'escola catalana, el Delta de l'Ebre... D'això, no n'han dit ni mu.

No és una qüestió de diners. No es compra amb diners el desig d'una Catalunya independent ben diferent d'España. Més democràtica que España. Més justa que España. I damunt, amb la independència, els diners que puga oferir España, que són els dels catalans, es quedaran tots a Catalunya. I aquests diners són moltíssims més dels que pot oferir España amb un desesperat, i segurament trampós, pacte fiscal.

Sisquera que un dia, això que ara passa a Catalunya, aquesta possibilitat de construir un futur més just i democràtic, passe també, i aviat, a la resta dels Països Catalans. Llavors sí que riuem tots els catalans. I com plorarà España i els seus caudillos, tanmateix por su mala cabeza. Per no haver-la usada quan calia per a pensar em comptes d'embestir. Ara i sempre per a embestir. Diners? El burro en té tres!

cucarella | De política però lingüística | dimecres, 26 de març de 2014 | 16:59h

L'enquestador, posem per cas que està fent una enquesta encomanada a la seua empresa demoscòpica per la Cadena SER, s'acosta a un ciutadà (o ciutadana) mentre espera el canvi de color del semàfor. L'aborda i li pregunta:

--Estem preparant una entrevista per a la cadena SER. Vostè què opina: la terra és plana o redona?

La persona en qüestió, que té una cultura aixina-aixina, és a dir, que del que passa pel món s'assabenta a través de la ràdio i la televisió, i per algu periòdic que llegeix ocasionalment al bar, recorre amb la mirada el seu voltant, com per fer una darrera comprovació, i afirma, tota resolta:

--Plana, naturalment.

«Plana, naturalment». A la vista està que no caminem de gaidó, ni cap per avall, sempre sobre pla.

--Sap qui són Copèrnic, Galileu, Newton...?

--Qui? Qui?

--I Einstein?

--Einstein? Ah, sí! Eixe, sí! El del cabell estorinat que trauen a les fotos amb la llengua fora...! En quin conjunt cantava?

La Cadena Ser ha fet una enquesta lingüística entre els valencians. Els ha preguntat --tornar-li, Catalí!-- si el valencià i el català són la mateixa llengua. El percentatge ha quedat quasi fifty-fifty, però més fifty per als qui neguen la unitat de la llengua. El altres s'han quedat més cap al forty. També ha preguntat si la llengua que parlem els valencians s'ha de dir valencià o català. Una immensa majoria ha respost que "valencià". Només un minso 8'5% ha dit "català". El mateix minso percentatge que, segons altres enquestes, compra habitualment --normalment-- música de grups i cantants valencians (i d'arreu dels Països catalans), llegeix literatura d'autors valencians (i d'arreu dels Països Catalans), i està subscrit a alguna revista en català que es publica al País Valencià (o arreu dels Països Catalans).

El que revela aquesta mena d'enquestes és que els qui posen en qüestió la catalanitat del valencià no llegiran mai un llibre, ni compraran un disc ni aniran a veure una pel·lícula o una obra de teatre, tant se val com es es diga la llengua, que no siga en castellà, o, si voleu, espanyol. Aquesta majoria no compra, no manté, no estima la llengua pròpia dels valencians. Li és hostil, i per tant inútil per a la seua pervivència. Aquestes enquestes només pretenen crear merder, afavorir la superioritat de l'espanyol. No debades, si hagueren preguntat a aqueixa immensa majoria per la seua adscripció "nacional" (i lingüística), sens dubte haurien respost que espanyola. A tot estirar, "tan valenciana como española".

El futur del català del País valencià, ara per ara, depén del nostre minso 8'5%. Per a la resta, la llengua és la que trau el paio del cabell estorinat. I la terra és, indiscutiblement, plana com una post. Com su pan se lo coman, que dirien ells. Pel cantar es coneix l'ocell, per parlar el cervell, que diem nosaltres.

cucarella | Toni Cucarella Edicions | dilluns, 24 de març de 2014 | 20:57h

Em trobe a més de cent quilòmetres de casa i m'he equivocat de carretera. He hagut d'abandonar l'autovia per unes obres i he arribat a una bifurcació, he seguit pel mateix carril i no ha valgut de res adonar-me immediatament de l'error: una maniobra rabent hauria estat perillosa. L'autovia discorria en paral·lel al meu sentit de la marxa i més endavant se n'allunyava fent un revolt. Ara he de seguir aquest camí per força fins que una nova indicació m'ajude a recuperar la meua ruta.

Quan li ho contaré a M. de segur que tornarà a renyar-me per no dur GPS al cotxe. Però jo desconfie d'aquests aparells, sobretot des que vaig conèixer la notícia d'un home que conduïa de nit seguint les indicacions del seu GPS i va estimbar-se en un llac. M'estime més el clàssic mapa de paper i preguntar: qui pregunta a Roma va. La culpa de l'error l'ha tinguda la tronada. Com totes les tronades de tardor, s'ha congriat de sobte, el cel s'ha enfosquit en un no-res i m'ha assaltat l'ansietat. Els trons m'intimiden, però puc confessar, sense embuts, que em fan por.

La carretera fa un parell de revoltes i em duu fins a una redona envaïda per un feréstec brossegar. M'obliga a continuar en direcció al poble perquè les altres eixides són camins rurals. Un rellamp il·lumina d'improvís la carretera i a l'acte el cos se'm tiba, tens, per rebre el consegüent impacte intimidador del tro. Sona potent, brutal, com si el cel s'esgarrara com un vulgar cartó. No m'havia adonat del vent: alça polseguera i papers per la carretera i els vorals; xiula a ramalades; un full de periòdic revola a prop del cotxe com una milotxa sense rumb i amenaça de caure sobre el parabrisa, però una ràfega el desvia i ràpidament desapareix de la meua vista.

Ensopegue amb un cartell de benvinguda abonyegat i doblegat. El rovell se li ha menjat algunes lletres, però encara s'hi pot llegir, de dalt a avall: Benvinguts, Bienvenidos, Bienvenues, Wilkommen, Welcome... I tot seguit apareix el nom del poble en una senzilla placa blanca amb les lletres negres clavada en terra a mitjan alçària. Resolc que aquesta deu ser una entrada antiga a la població, quan hi devia passar la carretera nacional que ha substituït l'autovia, perquè m'adone que travesse per l'entremig d'una mena de polígon industrial, no gaire ordenat: diverses naus industrials, un parell tallers de reparació de cotxes, també un bar, però tot tancat amb pany i forrellat. Sobre el parabrisa s'estavellen les primeres gotes i ansiege per trobar l'entrada a la població, per aparcar en un lloc segur i esperar que es defaça la tronada. És l'antiga carretera nacional, sí: m'ho corrobora un despintat piló oblidat en un costat, mil·liari anacrònic i extravagant. S'agarra a ploure.

No fa gaires anys, la prosperitat d'una població s'anunciava en forma de bulevard de fàbriques, magatzems i gasolineres arrenglerats a l'entrada principal. Ara, però, prefereixen entrades clares a través de redones enjardinades, amb algun element artístic al bell mig, modern o convencional, segons el gust de cada consistori, i el nom de la població esculpit en pedra, soldat en ferro o retallat en una bardissa. A les redones accessòries, en canvi, com la que he trobat abans del polígon, només hi creix brossa a la gana. Si ací hi ha un altre polígon industrial estarà més ben ordenat que no aquest, fins i tot més ben asfaltat. O potser aquest és l'únic, romanalla semiabandonada d'una antiga puixança de petites indústries i tallers. L'asfalt d'aquesta carretera vella està clevillat i plagat de clots, alguns de profunds. En qualevol cas, en aquests moments, amb la tronada damunt meu, l'oratge tenebrós i enfosquit, amb totes les naus tancades i els vorals solitaris, amb aquesta ventúria, fa l'efecte com si penetrara en una població fantasma, els habitants de la qual l'haurien abandonada a corre cuita per por d'una tempesta de dimensions bíbliques. Potser quan esclatarà la tronada, per les rieres, pels barrancs i pels carrers en pendent davallaran abrivades llengües d'aigua i fang que m'arrossegaran dins d'aquest cotxe, esdevingut per això en el meu definitu taüt. Jo mateix em reprenc per cridar la dissort sense trellat: seràs malatruc!

Tinc de cara una altra redona. Aquesta, però, més ben conservada que no l'anterior, amb una mena d'arcada medieval, no pas original sinó una reconstrucció, il·luminada amb dos potents focus de llum blanquinosa. Més claror hi ha en aquesta redona que en tota l'antiga carretera que acabe de travessar com si fóra el riu Aqueront, i jo barquer d'una sola ànima en pena: la meua.

Ara entre al poble a través d'un carrer solitari, amb el vent de tronada sacsant les persianes enrotllades fins a dalt de tot de la portalada. Desemboque en una placeta amb una antiga font de bassi rectangular contra la paret d'una casa, el doll de la qual l'estrafà la ventada; i al costat, el rètol d'un bar.

Hi ha llum a l'interior i lloc per aparcar just al davant. Tinc necessitat de deixar passar la tempesta en companyia de persones. Abans d'entrar al bar telefone a M. per explicar-li el contratemps, que m'aturaré en aquest poble fins que escamparà la tronada, que no passe ànsia, doncs, si em retarde. M. no em tira en galtes la meua tossuda oposició a usar GPS. Em diu que em deixarà una mica de sopar en un plat tapat, per si torne quan ella ja serà al llit, puix que l'endemà ha de matinejar. Amb tot, coneixedora del meu pànic a les tronades, m'aconsella que busque un hotel o un hostal per passar-hi la nit i no haver de conduir sota la tempesta. Li dic que ho intentaré.

El bar no té gaire parròquia: una dona de mitjana edat que neteja amb un drap la cafetera i dos hòmens vora el taulell que miren de gaidó un partit de bàsquet en una vella televisió catòdica sense veu. Un és jove, trenta-i-pocs, gorra de bèisbol i mànegues arromangades, com si tinguera calor, i seria corpulent si haguera tingut més alçada: més aïnes rabassut, doncs; l'altre el dobla en edat, prim i demacrat, ulls vidriosos, encongit com si tinguera molt i molt de fred, per això porta bufanda al coll i casquet de llana al cap, tot i que de fred no en fa gaire: encara som a mitjan tardor i falta prou per al ple hivern. M'adrecen la mirada quan òbric la porta. Sóc un desconegut: estranyesa i curisoitat. Com que fora ja és fosc, salude amb un convencional bona nit i em responen d'igual manera. M'acoste al taulell i demane un tallat a la dona.

L'home jove diu: mal oratge per a la carretera. Roín, roín..., ­assevere. Aquest primer intercanvi propicia que comentem com s'ha congriat tan de sobte la tempesta, en principi una tronada sense més, però si gira a llevantada, ja se sap... Haurà de fer nit ací, augura el xicon, llavors la dona del bar s'afanya a informar-me que ella no té habitacions, que tancarà tan bon punt vindrà el seu marit a per ella, i que abans hi havia un hostal en el poble, a la plaça Major, però quan va morir el propietari tancaren el negoci, que era hostal i restaurant.

Abans el poble tenia més vida, es queixa el xicon. L'home vell atèn però no diu res. Abans quant de temps fa?, pregunte. El xicon no em respon de primeres, però en canvi pregunta a què em dedique, com si de sobte haguera pres por per si diu alguna cosa inoportuna a una persona inconvenient. Sóc periodista, declare. Periodista?, repeteix el xicon, i li note un punt de recel; s'estranya i em pregunta si en aquell poble seu ha passat res d'interessant com perquè puga eixir en els periòdics. Li aclaresc que estic de pas, que m'hi ha portat la tempesta: m'he equivocat en una bifurcació. Per culpa de les obres de l'autovia, endevina el xicon. Jo assentesc amb un gest que intenta representar una certa indignació. Van començar fa un mes, les obres, diu, i encara estan on començaren... És l'atzar, dic ara, més o menys resignat.

Callem uns instants. Jo aprofite per beure'm el tallat abans que es gele més. Després, el xicon repeteix el nom del meu ofici: Periodista... Ací només ens trauen en els periòdics per festes i prou, i llevat d'això, farà tres o quatre anys, quan es va cremar el taller de cotxes de Montell, no, oncle? Quan es va cremar el taller de Montell... Són família, doncs. Almenys els dos hòmens. El vell que sembla tenir fred assenteix repetidament, però no bada boca.

Abans el poble tenia més vida, torna a dir el jove, sense concretar quant de temps: quan corria la taronja. Funcionaven tres o quatre magatzems d'exportació i els camions que anaven i venien a França, a Alemanya, a Holanda, contínuament entraven i eixien carregats de taronja... Però la taronja s'ha acabat, diu. Per aquest temps, els magatzems estaven fent jornades de sis del matí a deu de la nit, sense interrupció, diumenges i tot. Se'n guanyaven, de diners, amb la taronja... Hui només funciona la cooperativa, i d'aquella manera... No tardarà molt a tancar, crec jo.

El xicon s'atura, cavil·la... Sobre què escriu, vostè, em pregunta: política, esports? Jo li ho dic: cultura; música, literatura, cinema i tot això. Ah, gemega el xicon, despagat. I afegeix: aleshores, tot açò que li estic explicant, a vostè tant se li'n dóna? No, home, no, m'afanye a corregir-lo: al periodista li interessa tot. D'açò que li explique podria fer un reportatge, no?, pregunta. Li sóc sincer i li dic que segurament no el faria: al periòdic, escrius sobre allò que et demanen, no sobre allò que vols. Ho entenc, assenteix: com en qualsevol altra faena, qui paga, mana. Així és, així, li done la raó, però l'anime a seguir explicant-me coses sobre el poble. Ei, si no se n'han d'anar abans per la tempesta. I tan bon punt l'esmente, per les finestres penetra un esclat de llum i tots serrem les dents les dents alhora esperant el tro i quan sona, potent, creix la intensitat de la pluja.

Massa tard per fugir, eh, oncle?, riu el xicon. I li diu a la dona: posa-me'n una altra i me la partiré amb l'oncle, i assenyala l'ampolla de cervesa buida que encara roman sobre el taulell. Però l'oncle fa amb el cap que no en vol... Jo dic a la dona: pose-li-la igualment, que jo el convide. El xicon em dóna les gràcies. Això que li deia, reprèn el relat: abans ací hi havia prosperitat quan la taronja valia diners, ara no val un gallet. I això que ens feren gastar un ull de la cara amb l'estafa del reg per goteig... Abandonàrem les sèquies de tota la vida i omplírem els camps de canonades negres i comptadors, i tot per a què? En quatre dies va vindre la competència del Marroc, moguda amb diners d'exportadors d'ací, perquè allà els jornals són més baixos i els treballadors no tenen els mateixos drets que tenim ací, i el preu de la nostra taronja va caure a plom. Alguns xicotets llauradors han arrancat taronges i s'han passat al cultiu del caqui, però estem igual. Al final, has de passar pel cèrcol dels mateixos compradors i els mateixos exportadors que afonaren la taronja. I els qui han volgut tornar a l'hortalissa, com que ja no es pot regar a manta per culpa del reg per goteig, perquè s'han abandonat les sèquies i s'han malmès, ara ja no poden fer-ne i han hagut de deixar perdre la terra. La millor horta del món que teníem... I no queda res, tots els camps perduts, tota la terra erma.

Ja no se'n fa gens, de taronja?, li pregunte. Entre els llauradors xicotets, poca; i els qui encara en tenen, la venen a la cooperativa. Queden alguns propietaris forts, que tenen moltes fanecades i empresa exportadora pròpia, i des d'ací exporten la seua i la que porten d'estranquis del Marroc, que fan passar com a valenciana... Ells imposen els preus de tot, de la taronja en l'arbre i el jornal dels collidors. Si fóra de dia, veuria bancals amb la taronja per collir, semant-se en l'arbre i podrint-se en terra. Els propietaris, abans que malvendre-la, prefereixen llançar-la a perdre.

Li pregunte si ell i el seu oncle són llauradors. No, diu, jornalers només. Però ho sabem fer tot, del camp, eh, oncle?, se'n vanta. Però és com si no sabérem res, se'n plany, perquè no hi ha faena. No en donen, de faena. Alguns jornals solts, més que res quan algú vol arrancar els arbres. Cultivar, ningú no vol cultivar res; per a què? L'oncle esternuda de sobte –Salut!, diem– i s'afanya a mocar-se amb un mocador de fil. Està així des de l'hivern passat, diu el nebot, com si el fred se li haguera quedat perenne dins del cos des d'aleshores. A l'estiu i tot portava jersei de mànega llarga... Quasi es mor. Ben bé orgullós d'aquesta fatalitat, l'oncle assenteix. El nebot m'aclareix que no entra en conversa perquè se li va quedar la veu presa i li fa mal la gola quan parla. Haurà anat al metge, no?, pregunte. I tant!, al metge i a l'especialista, però no li veuen res d'estrany, no s'ho expliquen. Torna a caure un altre llamp, després sentim el tro, i en aquesta ocasió ens quedem a les fosques: se n'ha anat l'electricitat. Amb els llums d'emergència ens hi veíem prou, no cal més.

El vell torna a esternudar –Salut!–. El nebot sangoleja el cap, a manera de preocupació. Tot açò és per culpa del fill de puta de Pessetes, clama. Pessetes?, pregunte. Ell s'explica: Pessetes és el malmon amb què el coneguem per ací. No li agrada que li ho diguen. Però que es fota, ara que no ens sent. Té un magatzem a l'altra banda del poble. No per on ha entrat vostè, per l'altra banda. És un que té la teulada roja i en la frontera posa, en lletres grosses, Exportacions Sol d'Or. Un exportador explotador, diu, i riu el seu joc de paraules. No li posaren el malnom debades, que s'ha fet ric de pagar jornals de misèria, d'explotar als del poble primer i ara als immigrants. Que li ho diguen a ell –i assenyala amb un colp de cap l'oncle–, i a mon pare també, que en glòria estiga. Mon pare es va deixar la salut i la vida treballant les seues terres. I l'oncle, ací el té, amb el fred clavat en els ossos que de poc no ho conta el passat hivern, eh, oncle? De poc que no conta... L'oncle assenteix en el moment que retorna la llum al bar. Què va passar, pregunte? Eu, que és un malparit, el Pessetes; no respecta ningú. Va ser l'hivern passat, que l'oncle i jo, que érem els únics del poble que treballàvem per a ell, perquè ara ja no treballa ningú, tots són marroquins i romanesos, perquè els paga una merda i no protesten, perquè la majoria no tenen papers i si protesten se'n podrien tornar al seu país d'un puntelló al cul, i si tenen papers i no treballen es moren de gana... Molts malviuen en cases de camp propietat del mateix Pessetes, sense aigua corrent ni res.

El bar no té en marxa la calefacció i el fred hi creix. Em ve de gust un altre tallat calent i el demane a la dona del bar. Li pregunte a l'home vell si li fa més un tallat que una cervesa i diu que sí. La dona en prepara dos. Deixe un bitllet sobre el taulell, la dona cobra la consumició i deixa en el mateix lloc les tornes. Comença a impacientar-se pel retard del seu marit: no para de fer ullades al rellotge de propaganda que ell té a la seua esquena i nosaltres al davant.

El xicon insisteix a explicar-me la seua versió sobre el declivi del cultiu centenari de la taronja: un amic meu diu que el desastre de la taronja i la ruïna del nostre camp és culpa d'Europa, per les seues polítiques agràries, perquè han prevalgut els interessos d'Alemanya i d'França, i perquè hem sigut moneda de canvi amb les negociacions d'Europa amb el Marroc. No ho sé jo si és així o no: jo tinc pocs estudis i moltes coses se m'escapen, però igual té raó el meu amic. Jo del que sé és de treballar el camp i no puc treballar perquè no hi ha faena, o perquè els qui en tenen no en donen, prefereixen els immigrants que els tenen com a esclaus...

Això que li contava que va passar l'hivern passat: l'oncle i jo treballàvem seguit per a Pessetes i un dia, pel matí, ve i em diu: Saül, la previsió de l'oratge diu que aquesta nit gelarà fort. I què vol que li fem?, li pregunte jo. Fum!, diu ell, feu fum en el tarongerar de la Senyoria. El tarongerar de la Senyoria és tot de Navel Late, taronja washingtona tardana, i estaven els arbres carregats a més no poder i comptava Pessetes que la vendria bé de preu, però si la gelada li cremava aquella taronja, no valdria ni per a la peladora per a suc. I això del fum?, interrogue jo, encuriosit. Això no se sol fer amb la taronja, aquesta és la veritat. Quan per ací es feia maduixot... veu, un altre cas fracassat: el maduixot. Quan es va posar de moda, que valia diners, se'n plantava fins per les terrasses de casa, i ara no se'n veu ni una llesca. Tots a fer-ne, tots a fer-ne i amb tanta producció afonaren els preus. Se'n fa encara allà baix, a Huelva, i ara sobretot al Marroc. ¿Per què, pregunte jo, si nosaltres estem en Europa i paguem impostos com a europeus, per què li compren primer al Marroc que no a nosaltres? Els polítics han llançat a perdre la terra, se'n plany amb acritud. Però tornem al fum, que li explicava adés. Quan ací es cultivava maduixot a mansalva, jo això ja no ho he conegut, m'ho conta l'oncle i m'ho contava mon pare, si hi havia amenaça de gelada en arribar la nit feien fogueres a les puntes dels bancals, amb rodes de cautxú, que fan molta fumaguera. El fum s'escampa per damunt la terra i impedeix que la gelada afecte les plantes. Això no sol fer-se amb arbres fruiters, perquè és molt difícil que el fum puge per damunt de l'arbre i faça la protecció, però el targonerar de la Senyoria és terra innovada, una antic tossal que convertiren en taules gràcies al reg per goteig i la terra posada. Per amagar diners negres, perquè amb el que costa en diners de fer la innovació, la inversió no es recupera en cent anys. Així és que Pessetes volia que férem fum per a impedir que es cremara aquella taronja, volia que en els bancals més alts encenguérem bales de palla humides durant tota la nit. L'oncle portava un fort canyamó i es mantenia en peu pels algidols que es prenia. Jo li ho vaig dir a Pessetes, com estava de fotut l'oncle, i li vaig demanar que m'ajudara algun del seus treballadors, dels marroquins i romanesos que tenia llogats. Però em va dir que no, que això ho havíem de fer nosaltres, que érem els que sabíem com fer-ho. Així és que carregàrem en el camió les bales de palla i les escampàrem dels bancals més alts. Quan va començar a fosquejar, ja estàvem a tres graus sota zero, i l'oncle i jo en havíem posat tres o quatre peces de roba, una damunt l'altra, més corfolls que una ceba portàvem, perquè si no ens abrigàvem fort ens anàvem a quedar erts enmig del bancal. Encenguérem les bales de palla amb gasolina i les mantiguérem fent fum tota la nit. De seguida que podíem ens ficàvem dins del camió en marxa i ens hi calfàvem, perquè aquella nit la temperatura va abaixar als deu graus sota zero! Deu graus! De fet, la gelada va cremar totes les collites per la redor, totes! Això els faltava als tarongers. Uei, enguany hem fet llenya de taronger per a deu o dotze hiverns! Un desastre. Però salvàrem la Navel Late del fill de puta de Pessetes, i la va vendre a preu d'or. Però l'oncle va caure en redó, amb calentura i tot, l'endemà. Jo vaig anar a aclarir comptes amb Pessetes, a cobrar els jornals, perquè cobràvem al dia, sovint en mà. I aquelles hores del fum les havíem de cobrar a part perquè eren especials. Jo li vaig dir: Ramon... –perquè li diuen Ramon de nom i no li agrada que li diguen Pessetes– Ramon, aquestes hores a com ens les pagaràs? I Pessetes em reballa que ens les pagarà al mateix que les altres. I jo li retruque que això no és just, que són hores molt patides i treballades de nit, que ens les hauria de pagar més cares. I ell es tira mà a la butxaca, que sempre hi porta un feix de bitllets enrotllats, trau els seus comptes, tantes hores a tant, per dos: tant. Ens les va pagar com a hores senzilles, a pesar del que li havia reclamat, i li vaig tornar a repetir que no em semblava just, que ens estava estafant. I el fill de puta em diu que això hi ha, Saül, si no t'apanya, demà no cal que vingues més, que per la meitat dels que vos he pagat a vosaltres en tinc cent mil esperant-se a la porta, que encara m'ho agraïran més que vosaltres i se'm tiraran als peus d'alegria. Si vols, ho agarres, Saül, si no, ho deixes. Vaig assampar els bitllets i me'n vaig anar. Però des d'aquell dia que no ens ha tornat a llogar. Pessetes, exportador explotador.

L'oncle torna a esternudar –Salut!–.

La dona del bar rep una telefonada i ens diu que el seu home està a punt d'arribar, que ha de tancar el local, i se'n disculpa. Per sort, ara ha deixat de ploure. Se senten encara bufarades de vent i colps de persianes. Els trons, però, sonen llunyans, i esporàdics. Saül m'indica per on he d'eixir del poble per tornar a agafar l'autovia. Em diu que me'n vaja tranquil, que la tronada es mou en direcció contrària cap on jo vaig. Ens acomiadem. Per la vorera, resguardant-se de la pluja arrimats a les cases, Saül i el seu oncle s'allunyen. L'oncle s'atura de sobte, el nebot l'espera i ell esternuda. M'afanye a ficar-me dins del cotxe i telefone a M. per dir-li que em pose en marxa cap a casa. Ella em diu que ja ha sopat i m'ha deixat la meua part en un plat tapat, damunt del banc de la cuina.

http://www.levante-emv.com/comarcas/2014/03/24/peor-campana-naranja-decadas-fuerza/1093129.html

cucarella | Activitats i combois | dimecres, 19 de març de 2014 | 08:18h

Aquest és el tercer any que he col·laborat amb la falla Juan Ramon Jiménez de Xàtiva. Una foto i vint línies és diu la proposta. La foto és d'Antoni Marzal. Enguany el tema ha estat "Falles i Religió".



Temps era temps, l'home va inventar Déu. Per desfici, cosa de la fèrtil imaginació dels primers literats. I amb pas del temps Déu va substituir l'home com a creador de les coses. Fins al punt que ara creia que el foc el feia Déu, i que el llençava pertot en forma de llamps. L'home va aprendre a conservar-lo per calfar-se la cova a l'hivern. Fins que un dia va demostrar ser tan llest com aquell Déu que ell mateix s'havia inventat i va fer foc pels seus propis mitjans. Llavors, va deixar de menjar carn crua i se la va fer a la brasa, i més tard, cansat d'aquella altra monotonia, va inventar l'allioli i l'arròs caldós amb costelletes. L'home venerava el foc que el calfava i li guisava el quemenjar. I el foc va passar a ser considerat Déu. I l'home feia fogueres en honor seu, pel solstici i per l'equinocci: jas, l'origen ancestral de les falles. Cantaven, dansaven i borrutxaven fent-li gran festa. Fins que un dia, alguns s'inventaren un altre Déu, aquest de barba tofuda, dominant i de mal gènit. I alhora una religió un gran negocique el venerava a tall d'espasa. Era un Déu que no tenia fades ni follets, però sí santetes i santets. La seua host de capellans, frares, monges i escolans, va abocar-se a proscriure les festes a la divinitat del foc. I, ai, si algú s'hi negava o posava en dubte la seua suprema autoritat... Descregut! Heretge! Foc amb ell! Aquestes fogueres no feien cap gràcia, puix que hi cremaven persones i no ninots. Però ni així pogueren extingir la festa al foc. Llavors se n'apropiaren. I posaren noms de sants a les fogueres: de Sant Joan, de Sant Antoni, de Sant Josep... Per Sant Josep –per les Falles– fins i tot fan ofrenes de flors. Però no al sant sinó a la MaredeDéu. Un costum recent, del principi de la dictadura franquista...

Ie, el de cadafal: alerta! Per a espai, que si caus de tos no vindran a empomar-te angelets celestials...


                    

La col·laboració de l'any 2012: Convideu-los a un xàmbit.

Arxius: 3 | 2 | 1
cucarella | De política opinió | dijous, 13 de març de 2014 | 16:51h
Aquest mes he repartit la factura d'Iberdrola al poble on faig de carter. La bona gent sol fer un gest de pànic quan li allargue la carta amb el logotip de l'empresa elèctrica. Quan l'obrin, n'hi ha molts que automàticament amollen un renec: «Fills de puta!», i sovint n'afegeixen un altre: «Lladres!». Obren la carta pensionistes, persones ja grans, i es lamenten que la factura se'ls menja la pensió: «Som vells, necessitem posar l'estufa contínuament si no volem morir-nos de fred...» L'aturat i el qui cobra un salari de misèria, que són també a muntó, diuen que han de triar entre calfar-se o menjar. Tinc al cap totes aquestes expressions, els renecs, els planys. En són molts.

Per això m'ha indignat aquesta publicitat d'Iberdrola per captar nous accionistes. Classes d'anglès, vacances, el passi del club... Indecències. Ni un bri de sensibilitat humana. La sensibilitat de les caparres, de les sangoneres.

Diu la sentència popular que en aquest món uns pasten i uns altres van al forn. O també, uns s'arruïnen per pagar la factura d'Iberdrola i uns altres hi disfruten gràcies als dividends.

Té raó d'ofendre's la bona gent. Ens roben i encara tenen la barra de fer publicitat perquè vinguen més lladres a robar-nos més.







cucarella | De política opinió | dissabte, 1 de març de 2014 | 10:13h

Olli Rehn, Comissari Europeu d'Assumptes Econòmics, ha dit que dóna suport a les mesures contra els drets socials dels treballadors que ha imposat el govern de Mariano Rajoy, i ha afegit que encara en calen més. No podia expressar-se altrament si és la Unió Europea qui ha insistit, exigit, aquesta extorsió continuada que ens aboca a la penúria de drets i de salaris.

Calen vora quaranta anys cotitzats per a poder jubilar-se (mai abans dels 67 anys!) amb una pensió completa, tot i que segons quin salari hom haja cobrat òbviament rebrà una jubilació de puta pena. I amb la reforma actual de les pensions, com més anys viurem menys cobrarem. I encara més: és possible cotitzar quaranta anys amb els nivells d'atur actuals? Els anys d'atur allarguen encara més l'edat de jubilació: qui més, qui menys, en porta alguns a les esquenes; i molts jóvens no han pogut encara incorporar-se al món laboral, i encara hi tardaran. I amb les contractacions precàries, a temps parcial i sovint sense drets, no cal haver-se llicenciat en matemàtiques per a entendre que, amb aquestes condicions, la majoria no podran jubilar-se en la puta vida. Només la mort ens jubilarà. Aquest és el futur que ha dissenyat per a nosaltres la Unió Europea.

Per saber a quin amo serveix la Unió Europea només cal acudir a una de les seues iniciatives més controvertides: la Directiva Bolkestein. Esclavisme dins les fronteres de la UE. Mà d'obra esclava per a les empreses dels països més rics. Posem per cas: treballadors que cobren un salari mínim de 600 euros en el seu país d'origen dins la UE són contractats per a treballar en un altre país, també dins la UE, on el salari mínim, és a dir, el nivell de vida, és tres o quatre vegades més elevat, però cobrant el salari del país d'origen. Quines condicions de vida es presenten per a aquests treballadors, també "europeus"? Viure en barracots i en pisos pastera? Sense oblidar la condició d'esquirols a què els obliguen, puix que les seues infames condicions laborals suposen un clar fre a les reivindicacions socials i econòmiques dels treballadors del país on són contractats. Se'n diu xantatge. La Directiva Bolkestein susposa en realitat donar cobertura legal a l'esclavisme dins la Unió Europea.

Aquesta Unió Europea tan "coherent", per no dir contradictòria, amb el seu europeïsme, que brama contra Suïssa, que no és país de la UE, per aprovar en referèndum el control de l'emigració provinent de països de la UE, i tanmateix calla quan Bèlgica, que sí que és membre de la UE, expulsa del seu país treballadors de la mateixa UE als tres mesos d'haver-se quedat sense feina.

Així pensen la majoria dels polítics de la UE. I encara hi ha qui vol participar en les seues eleccions i legitimar aquestes agressions. Sí, ja sé que algú em retraurà que no participar-hi és deixar la Unió Europea en mans de l'Extrema Dreta ascendent. Però la realitat és que l'extrema dreta econòmica fa temps que governa a les institucions de la UE i legisla contra els drets socials i econòmics dels treballadors. Les seues directives així ho corroboren. No entenc l'interès de l'esquerra per legitimar, amb la seua participació, tantes agressions contra les persones. La UE no és un espai democràtic, no és un projecte social i polític democràtic. La democràcia té fonaments socials i no només electorals. No és conseqüent dir que la UE és democràtica perquè hi pots votar, perquè té un parlament: la democràcia es calcula en drets per a les persones. L'únic estat democràtic és aquell que defensa les persones i el seu benestar. Els estats que defensen els beneficis dels bancs, dels inversors i de les grans empreses a costa de precaritzar i de destruir el benestar de les persones no són democràtics i no s'han de legitimar amb els vots. Els vots s'usen només en democràcia. La Unió Europea no té una Constitució pròpia, però té la Directiva Bolkestein. Voteu-la si la voleu, perquè canviar-la no la canviareu.

cucarella | La Cuca Salamanduca | dijous, 27 de febrer de 2014 | 16:24h

Avui a Xàtiva i poblacions de la rodalia celebrem el Darrer Dijous, també conegut en altres indrets dels Països Catalans per Dijous Gras i Dijous Llarder. Avui, com en els anteriors dijous de carnestoles, menjarem monjàvena (ei: monjàvena, no pas això tan estrany que alguns anomenen "almoixàvena"). Tanmateix, si haguérem hagut de fer cas a Francisco Camps, ex-Poc o Gens Honorable President de la Generalitat Valenciana, no podríem dir "Darrer Dijous". Abans de President la nostra Generalitat, Francisco Camps va ser Conseller de Cultura (ei, no és broma!). Una de les seues mesures més controvertides va ser, precisament en suport de eixes que diuen ells «genuinas señas de identidad del pueblo valenciano», prohibir el mot "darrer" per considerar-lo català (és a dir, segons el llenguatge polític espanyolista, aliè als valencians). Així doncs, quedava prohibit el Darrer Dijous de Carnestoltes, així com el darrer toc de campanes que convoca la beateria a oir missa arreu de la nostra comarca, i va ser considerat il·legal i antivalencià demanar i donar la darrera al forn i a la carnisseria. Afortunadament, no li hem cas, a Francisco Camps. En conseqüència, continuem celebrant el Darrer Dijous, les nostres beates, si pregunten quin toc han fet les campanes, encara diuen «el darrer: afanyem-nos que farem tard», i demanen i donen, com han fet secularment, la darrera a la botiga. Perquè, encara que semble mentida, en ocasions els valencians reaccionem amb gran sentit comú i no solem fer cas dels destarifos de gent com Francisco Camps, un home que, com gairebé tothom reconeix, no sap ni vestir-se.

cucarella | Dones d'aigua, hòmens de fang | dilluns, 24 de febrer de 2014 | 06:52h




Dilluns, 24 de febrer, a les 19'30 h., presentació de "Dones d'aigua, hòmens de fang" a l'Escola d'Adults de Canals.


ESCOLA D’ADULTS DE CANALS

LA PEBRELLA, ASSOCIACIÓ CULTURAL

cucarella | Literatura | dissabte, 22 de febrer de 2014 | 22:52h

Pau Tobar és llicenciat en Història per la Universitat de València, i format també a la Università Ca'Foscari de Venècia. Ha col·laborat en diverses publicacions, com ara la revista de literatura Caràcters i el periòdic L'Accent, entre d'altres. En l'actualitat fa de professor de Geografia i Història en un centre públic d'ensenyament.

Jo no vaig a explicar-vos l'argument de la novel·la. Dels motius pels quals l'ha escrita i de l'argument s'encarregarà l'autor tot seguit. Jo he preferit emmarcar el llibre, el seu relat, a més de la seua utilitat, en el context històric actual, polític més aviat, per tant. Perquè no som idiotes. És a dir, ens interessem pel bé col·lectiu, i en conseqüència ens interessem per l'estat de la memòria i la consciència col·lectives. Perquè «no s'és res si no és poble». No som idiotes.

En el propòsit de fer més comprensible la història, la literatura ha esdevingut una eina eficaç, una estratègia útil per a acostar-la als lectors, fer-los-la propera, abastable, humana. Amb aquest llibre Pau Tobar fa palès que ha buscat en la literatura una aliada per fer conèixer i fer comprendre als alumnes --als lectors en general-- no solament la nostra història, també que els fets esdevinguts i les seues conseqüències són distints segons qui els conta: és a dir, no és la mateixa història si la contem que si ens la conten. No hem d'oblidar que la història la fan servir massa sovint per justificar i cohesionar imperis, i alhora per exterminar pobles i nacions: per exterminar la memòria, la història i la consciència col·lectiva dels pobles i nacions sotmesos a la tirania dels imperis.

No s’ensenya a les escoles

com va esclafar un país,

perquè d’aquella sembrada

continuen collint fruits.

Al ministro Wert, àlies l'Españolizador, no li agradarà gens aquest llibre. Menys encara li agradarà que puga llegir-lo el jovent valencià, que puga estar al seu abast, a l'abast de la seua curiositat lectora i de la seua lliure reflexió. No li agradarà que el puguen llegir els valencians en general, ni ningú d'arreu dels Països Catalans. Si per ell fóra, El pas dels Maulets segurament acabaria en cendra, com la ciutat de Xàtiva, com la Bíblia Valenciana de fra Bonifaci Ferrer, com Nosaltres, els valencians de Joan Fuster. Ell prou que voldria obligar, potser ho obligarà, que a les escoles no solament torne el crucifix nacionalcatòlic, també aquella rància i feixista doctrina de la Formación del Espíritu Nacional. Tornaran els textos falangistes a reomplir el llibres de text, hi tornaran José Antonio Primo de Rivera i Onésimo Redondo; hi tornarà el propagandista del franquisme Giménez Caballero, que avui seria abrandat tertulià del TDT Party hispànic; tornarà per tornar-nos a solc als valencians, per posar-nos el braç dins la mànega (braç valencià, mànega espanyola): «A ti, Valencia, era casi ya de un siglo que te venía susurrando al oído esa celestina inmunda que se llama la Democracia […] Como a Cataluña y Vasconia te empezaron a halagar tu vanidad femenina con versos de juegos florales, con zalamerías de lengua vernácula […] Poco a poco, esa celestina de la Democracia té fue apartando de tu huerta, de tus quehaceres honestos y nacionales, del hogar de tu madre española.»

Als espanyols no els agrada que contem la història des del nostre cantó, des del nostre patiment, des dels nostres sentiments. Volen contar-nos-la ells. Consideren que tenen el dret de contar-nos-la, i nosaltres l'obligació de creure-nos-la. Però és una història atibacada de mentides. D'unitats («de Destino en lo Universal») que ho foren «por la gracia de Dios», però sobretot «por justo derecho de conquista». El poble vençut no té dret a la seua pròpia història. Però, malgrat l'obstinada (i grollera i matussera) insistència dels vençedors, el poble vençut que anhela la seua llibertat, la seua victòria, té dret a la seua pròpia història. El tenim. Tenim el dret, i tenim la història: «Hi ha un licor en la resina dels antics oliverals que fa tendra la memòria i aclareix la veritat».

Hi va haver un temps que sospitàvem la nostra història, que la intuïem entre les gruixudes i oprobioses línies farcides de mentides dels propagandistes d'aquell, i encara aquest, «Imperio Español donde nunca se ponía el sol». Flato i propaganda. Com deia el nazi Goebbels: una mentida repetida mil vegades acaba convertint-se en una veritat. I la veritat de deveres, o la veritat que toca bona part de vertitat, acaba llavors convertida en falòrnia de ressentits i superxeria de rústics, en temptació de secessió, en conxorxa de traïdors: «No necesitamos que nadie de fuera tenga que defender a la Comunidad Valenciana con tesis que rechazamos de manera muy contundente, porque aquí no estamos ni por el independentismo, ni la autodeterminación, ni por entelequias absolutamente fuera de lugar como son los denominados Países Catalanes». «Zalamerías de celestina inmunda», que diria aquell. Les declaracions són de Serafín Castellano. Que el compre qui no el conega.

Avui veiem que l'espanyolisme, en totes les seues versions, les unes més falangistes o més franquistes, o «tanto monta monta tanto», ataquen la nostra llengua catalana, la nostra cultura, la nostra història, la nostra escola. I ho fan en defensa d'unes «señas de identidad» que no són en absolut nostres, perquè són les seues, les que ens imposaren a còpia de mentides, per justificar i cohesionar el seu Imperio. «Por el imperio hacia Dios» «Hablad en cristiano» «¡Ja estamos aquí! Obuses y morteros, fusiles y cañones, ametralladoras y bayonetas, aviones y tanques: las armas de España!

Nosaltres, l'única arma que tenim per defensar-nos és la cultura. És a dir, el coneixement, la reflexió. És, en primer lloc, l'escola. Per això l'ataquen amb tant d'acarnisasament. És bo, per tant, atrinxerar-nos en la defensa democràtica del dret a explicar la nostra història, d'explicar als nostres quins foren els botxins, quins són els seus hereus. Aquells que donaven instruccions perquè al nostre país, tot just abolits i derogats els nostres furs i costums i sotmesos tots els habitants a les lleis de Castella, «se introduzca la lengua castellana, sin que se note el cuidado, mas que se note el efecto». Els valencians, doncs, com la resta dels Països Catalans, fórem sotmesos a les lleis castellanes, «tan loables i plausibles en todo el universo» (Caga't ja, Martorell!). Lleis que han reeditat, que ens han imposat, al llarg dels darrers 300 anys: Felip V, Francisco Franco Bahamonde, «Caudillo de España por la Gracia de Dios», la consellera Català, el ministro Wert, el Poc o Gens Honorable Fabra i els seus altres immediats antecessors, de tan infausta memòria...

Hem d'explicar la nostra història. Per sabem qui som, per restituir la memòria dels qui foren realment els nostres herois, els qui lluitaren per nosaltres: maulets i Joan Baptista Basset. Així doncs: «Invocarem alquimistes, bruixes, fades i ocultistes (i escriptors), que dissipen la foscor perquè conjuren el temps que tot tracta d'amagar-ho»

El llibre de Pau Tobar és un llibre doblement útil. Per un costat, és un relat amè, entretingut, que ajudarà sens dubte a fer lectors que estimaran la literatura. I per altra banda, ajudarà a comprendre perquè els valencians no diem debades que que quan el mal ve d'Almansa a tots alcança. Triplement útil, diria, si afegim que servirà per defensar-nos de l'agressió que la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra escola, estan patint per part d'aquells que pertot arreu lloen i glorifiquen els monarques que nosaltres, per dignitat i per orgull, hem decidir de posar-los de cap per avall. Per criminals i corruptes.

Qui perd els orígens per la identitat, ens advertia Raimon. I ara en discuplareu la següent autocita: «La història, fet i fet, és tan pedagògica com inapelable. És inapelable si més no pel que fa al passat. La seua part pedagògica, que hauria d’incidir en la història del futur, no és tinguda en consideració. Potser perquè la desmemòria és un altre dels objectius bàsics de qualsevol totalitarisme.»

Tal com explica un dels personatges de la novel·la d'Aldous Huxley, Un món feliç: «Tot el condicionament tendeix a això: a fer que la gent estime el seu indefugible destí social... que els esclaus estimen la seua servitud». O que els valencians estimem aquesta Espanya de la que formem part «por justo derecho de conquista»: España del Cid i dels Reyes Católicos, de Cervantes i Quevedo, de Felip Vé i Francisco Franco; aquesta España que ens ha ocultat les aspiracions de llibertat dels Maulets i del general Basset, que ens ha amagat Ausiàs March i Joanot Martorell, aquesta Espanya que menysprea Fuster, Ovidi i l'Estellés, que persegueix la nostra llengua catalana, que tanca escoles valencianes i reprimeix «la primavera valenciana». Aquesta Espanya que prohibeix els nostres Països Catalans a la seua postfranquista Constitución.

Hi ha moltes manera d'enfrontar-se a aquest intent d'extermini de la nostra llengua, de la nostra cultura, de la nostra història. A les nostres escoles i instituts és pot fer donant a conèixer la nostra història. Si hem de canviar el futur per fer-lo nostre, haurem d'esforçar-nos per conèixer el nostre passat. Intentar-ho a través de la literatura és una bona estratègia pedagògica. Fer-ho amb la novel·la de Pau Tobar, El pas dels Maulets, ens proporciona una doble utilitat: és la nostra història, és la nostra literatura.

Xàtiva, 22 de febrer de 2014

cucarella | Literatura | divendres, 21 de febrer de 2014 | 06:43h
.
cucarella | De política però lingüística | divendres, 14 de febrer de 2014 | 16:38h

La inventaren per al PP i ara el PP no la vol. Quin bolet! Quin bolet per als qui s'esforçaren per dur-los a un pacte. Debades han mallat. D'on no hi ha no se'n pot traure. No se'n pot traure ficaci, és a dir trellat, d'una banda d'acabacases. Als sompos i guilopes del PP només el interessa el negoci, que no ho sabien? Els interessa «ofrendar nuevas glorias a España», o siga saquejar el calaix públic. Els oferiren --en safata de plata, com a un melindrosa Salomé de decaigudes varietès-- una acadèmia per donar-los l'oportunitat d'empolainar-se saragüells democràtics i brusons valencianistes, una acadèmia perquè es difressaren de persones de compte i raó, cultes i alfabetitzades en una llengua que estimen tan poc que la parlen a puntellons, que no l'escriuren ni en pintura de mascara, que no la poden veure ni per espitllera: només la fan servir per al seu interès polític espanyolista i espanyolitzador, obscè i depravat; i com a espanyolistes que són (castellans de cap i de cor i de paraula com els volia Ortega y Gasset: España es una cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integra...) no dubten a mentir, enganyar, tergiversar... Per a aquesta gentola de got i ganivet alguns balòsties inventaren l'AVL i els l'oferiren com un regal de genollons, sincera genuflexió dels qui viuen amb por permanent de morir vestits. I el PP ara no la vol.

Arribats en aquest punt, potser valdria la pena que tothom: els qui mai no l'hem acceptada, els qui l'han acceptada com a mal a menor, fins i tot els qui la inventaren i també els qui en formen part... potser valdria la pena, dic, declarar que a tots plegats ens la bufa l'AVL, que si el PP no la vol ara, que se la confite. Llavors que ressuscite l'IEC, tanmateix per fer acte de contrició i propòsit d'esmena, i que tornen les aigües a l'antic solc de la unitat i es refacen tots els ponts. La burrera del PP no fa bona l'AVL. Aprofitem l'avinentesa, que diríem.

cucarella | De política però lingüística | dimarts, 11 de febrer de 2014 | 18:31h

No diu res l'IEC del tuacte de l'AVL. No ha fet cap intent per recuperar l'autoritat normativa arrabassada ara que l'AVL navega entre marors. I això que ara és una bona ocasió per a ratificar-se com l'entitat normativa dels escriptors valencians en llengua catalana. Seria el moment d'esmenar-se per convertir-se en la institució nacional que ens cal en comptes d'aquesta d'àmbit regional. I posar-se a pensar, doncs, integradorament, tot considerant la pluralitat alhora que donant instruccions per a la unitat.

Però l'IEC calla. Potser els seus il·lustres acadèmics s'han avingut a considerar el "valencià" llengua diferent del català i per això no s'hi fiquen. No són partidaris de la ingerència entre acadèmies. Cadascú en sa casa sap on es penja el cresol. I qui diu sa casa diu "comunidad autónoma".

Jo, que sóc escriptor valencià en llengua catalana, a quina acadèmia m'aclame, si una no la vull per incompetent i l'altra m'ignora per prepotent?

Qui calla, hi consent, diuen. Però també poguera ser que callara perquè s'ha mort.

cucarella | De política però lingüística | dissabte, 8 de febrer de 2014 | 09:24h

Els qui tan convençudament i enardidament pactaren amb el PP la "pau lingüística", i alhora l'AVL, crec que ja hauran après la lliçó de realisme polític que els explicàvem, sense èxit, alguns "individuos asilvestrados", com ens denomina Josep Torrent, director regional d'El País, periòdic de referència del jacobinisme espanyol a tota ultrança. La lliçó, que encara són a temps d'aprendre i interioritzar (si volen), és la que diu que pactar amb el PP és llavar-li el cap a un tinyós. Fi del primer cap.

Ara en mamprenc un altre, del mateix embolic de cordes, però. L'altre dia vaig llegir que l'actor José Luis Gómez ha estat elegit nou acadèmic de la RAE. Segons que tinc entès, en aqueixa acadèmia hi ha, a més d'actors, científics, lingüistes, periodistes i fins i tot escriptors. Llavors he pensat en la composició de l'AVL i m'he preguntat quants n'hi ha que siguen actors, científics, cantants, periodistes, fins i tot escriptors.

No n'hi trobareu gaires. Ni molts tampoc. No hem d'oblidar que la majoria dels escollits hi accediren al càrrec no pels seus mèrits en la matèria de la qual havien de ser autoritat, sinó pel seu perfil polític. Jo, "individuo asilvestrado", que diu aquell periodista "del régimen", recorde --n'he fet esment en un apunt anterior-- que durant les converses prèvies a "la pau lingüística" i a l'AVL, el "consell de notables" que sumava afectes al pacte va cridar a consultes a tota mena d'associacions. Tanmateix, va bandejar-ne una de prou significativa, si més no al meu entendre, sobretot si es tractava de firmar la pau amb la creació d'una (altra) entitat normativitzadora per a la llengua dels valencians: l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual eren socis una part important dels creadors literaris del País Valencià. Si aquell consell de notables va escoltar l'opinió de l'AELC va ser perquè s'hi va presentar sense ser convidada. Més i tot, posteriorment, ja constituïda l'AVL, l'únic escriptor de novel·les que en forma part, el vicepresident Josep Palomero, militant del PSOE, de la mateixa manera que qui va ser la primera presidenta de l'AVL era militant del PP, va intentar cabdellar alguns escriptors de l'AELC perquè abandonaren l'entitat per afegir-se a una altra de nova creació, tanmateix "bilingüe", segons que m'explicaren alguns dels "temptats" per Palomero, i que havia de rebre substancioses subvencions públiques per a la realització d'activitats literàries. L'intent "secessionista" no va quallar.

Vull dir amb això que l'AVL va nàixer menyspreant la literatura del País Valencià. El baix perfil cultural de bona part dels acadèmics contrasta amb el definit perfil polític que va ser determinant per a la seua elecció. Per això l'AVL no compta amb creadors de llengua, amb creadors de cultura, només amb baratadors de paraules: tu m'aproves "artista" i jo t'aprove "artiste", i tu i jo "artistassos".

Amb tot, malgrat el baix perfil cultural de la majoria dels membres de l'AVL, finalment ha estat acollida i beneïda per la majoria d'entitats associatives i polítiques valencianes que diuen defensar "la nostra llengua". Més i tot després de l'atac furibund del PP. Com si l'eixida de solc del corrupte partit de Zaplana, Camps, Fabra, Gürtel i companyia haguera concedit un crèdit especial als membres i a l'entitat "agredida".

I una reflexió final: els valencians serem que allò ara defensem. L'abast de les nostres aspiracions determinarà la qualitat cultural del nostre país en el futur. Estic convençut que amb l'AVL la cultura dels valencians assolirà els més alts cims de la mediocritat. Però, és clar, aquesta és l'opinió, sens dubte avinagrada, d'un escriptor valencià en llengua catalana, de més a més, o potser per això, "individuo asilvestrado".

cucarella | Xàtiva | dimecres, 5 de febrer de 2014 | 18:03h

No entenc quina utilitat té voler mantenir una dialèctica democràtica amb el PP. Per al PP la democràcia és un escenari més a través del qual vèncer i imposar. No té sentit voler traure-li els colors de la vergonya democràtica perquè no en té, de vergonya democràtica. No té sentit demanar-li que com a partit demòcrata hauria de retirar al dictador Francisco Franco el títol d'alcalde honorífic de la ciutat de Xàtiva perquè no n'és, de demòcrata. No té sentit exigir-li que actue d'acord amb uns valors democràtics perquè el PP, la seua militància, bona part del seu electorat, provenen dels budells d'aquell règim totalitari i corrupte. I criminal. No poden renunciar a la seua identitat política, als seus símbols, als seus herois.

No té sentit tampoc demanar-los que vinguen a l'estació de trens de Xàtiva per recordar i homenatjar les víctimes del bombardeig de 1939, com han demanat al PP els regidors de Compromís. Que algú del PP apareguera en aquest acte seria una gravíssima ofensa a les víctimes d'aquella atrocitat. Siga l'actual alcalde de Xàtiva Alfonso Rus qui hi acudira o qualsevol altre membre del seu partit. Seria una ofensa perquè el PP prou que es vanaglòria de ser encara hereu de la victòria feixista sobre la II República. I és una incongruència que un partit democràtic demane al PP la seua participació en l'homenatge a les víctimes d'aquell acte criminal. De la mateixa manera que seria considerat incongruència i despropòsit que algú convidara a membres d'un partit neonazi a participar, en nom de no sabem quina mena de "consens", en un homenatge a les víctimes dels camps de concentració d'Auschwitz o Mathausen; seria considerat incongruència i despropòsit que algú convidarà a un homenatge a les víctimes de la massacre d'Srebrenica els serbis seguidors de Ratko Mladic .

Cadascú ha d'ocupar el lloc que li correspon. Els demòcrates de Xàtiva, al costat de les víctimes del franquisme criminal; el PP lloant i fent honors als botxins feixistes del franquisme criminal.

El millor homenatge que se li pot fer a les víctimes del bombardeig de l'estació de Xàtiva, a tots els xativins assassinats a la Casa Blanca, a Paterna i a les presons franquistes... el millor homenatge dic, seria que el PP no tornara a governar l'ajuntament de Xàtiva, perquè amb la seua derrota derrotaríem definitivament el franquisme criminal i els seus hereus polítics. Llavors el criminal Francisco Franco Caudillo de España por gracia de Dios deixarà de ser alcalde honorífic de Xàtiva, tornarà la democràcia a Xàtiva i les víctimes del franquisme criminal tindran el record i l'homenatge que es mereixen. Mentrestant, deixem que el PP pense i actue com allò que és, que lloe i honore el seu estimadíssim dictador, que insulte les víctimes del franquisme com només saben fer-ho els franquistes. Quan es morirà el gos (el PP), amb ell es morirà la seua infame ràbia (el franquisme).

cucarella | Dones d'aigua, hòmens de fang | dilluns, 3 de febrer de 2014 | 16:51h
.

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Últims 40 canvis

Arxiu

« Abril 2014 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930    
RSS 2.0 RSS Comentaris