Coses a dir

Notícia: L’església vincula la violència de gènere a la pèrdua de la família tradicional.
No és un tema per parlar a la lleugera ni per fer-ne broma. Fa no gaire vaig sentir que es vinculava la violència de gènere a tenir un nivell cultural baix. Doncs no, ni una cosa ni l’altra. No hi ha més violència fora de la família tradicional que dins, ni el nivell cultural dels individus té gaire a veure. Per desgràcia la violència de gènere és transversal. Potser amb un nivell cultural alt es té més subtilesa i es practica violència psicògica en comptes de física, potser una separació traumàtica pot fer cometre un crim… però normalment la situació de violència es produeix abans de la separació i, afortunadament, moltes aconsegueixen separar-se i allunyar-se de la situació de violència...

He conegut dones que han patit violència de gènere i s’han associat per
tal d’ajudar a d’altres dones. Les històries que he sentit són
esfereïdores, per sort, aquestes han acabat bé, però hi ha hagut molts
anys de patiments, de dubtes, de pors…

L’església no fa cap bé parlant a la lleugera d’aquest tema, més que al s. XXI sembla que s’hagi quedat al s. XX, a la meitat aproximadament, quan manava un tal Franco i ells tenien molts privilegis. No hi havia cap altra família que la tradicional i separar-se estava més que mal vist, de fet no crec que a ningú se li passés pel cap, com deia la Sra. Francis en una de les seues famoses respostes: “estamos en esta vida para sufrir, cada uno tiene que cargar su cruz”(sic), i avall que fa baixada. De fet la repressió de la dona en aquella època va ser brutal i moltes dones encara en conserven l’herència. L’església hauria de posar-se al dia amb un curset accelerat perquè alguns dels que som cristians de base hem de fer cada vegada més els ulls grossos per no haver de sortir-ne corrents…

Fa set anys CIU va ser foragitada del poder pel primer tripartit. Era clar que calia un canvi al país, la memòria és curta, però veníem d’una època convulsa, els darrers anys del pujolisme, plens de decisions contra el territori; el PHN (Plan Hidrológico Nacional), per exemple, lligat a un cansament després de 23 anys de governs convergents de Jordi Pujol i del PP a Madrid. El país necessitava un canvi, i el va tenir. El primer tripartit va ser vist amb il·lusió col·lectiva, semblava que l’endemà de prendre possessió el govern les coses canviarien com un mitjó, però els canvis són lents, abans i ara, el Sr. Mas ja ho ha advertit…

No tenim cultura de coalició, això és cert, estem acostumats a un partit únic que talli el bacallà i la visió de tres partits al govern en comptes de ser vista amb solidesa, va tenir la feblesa de poder ser atacada per tres costats i des del govern no es va saber gestionar bé, no es va entendre que una feblesa d’una de les parts feia tremolar el conjunt i no només la part en si mateixa. No tothom va acceptar el primer tripartit i menys encara els que demonitzaven als independentistes. Ara no ens en recordem, però fa vuit anys l’independentisme estava associat al terrorisme, ras i curt. Era una paraula tabú, lletja, que calia amagar, i ser independentista era una cosa marginal i radical, de gent poc assenyada i extravagant. El fet que un partit clarament independentista, Esquerra, entrés al govern, va aixecar les alarmes de moltes ments benpensants que no entenien que un partit independentista pogués fer alguna altra cosa que sortir a protestar amb pancartes al carrer, com havien fet sempre, en comptes de legislar des d’un govern. El govern va fer que l’independentisme fos vist com una opció seriosa i de futur i va descriminalitzar la paraula. Ser independentista avui en dia és molt diferent que fa uns anys, afortunadament i, fins i tot, sorgeixen patits com a bolets.

El segon tripartit ha estat bo per al país i dolent per Esquerra. Molts, vistos els resultats, dirien avui que el segon tripartit ha passat factura, i és cert, però fer president al Sr. Montilla segurament ha estat bo per al país, el temps ho dirà. CIU no va saber pair la segona derrota, ara ningú se’n recorda, però la campanya electoral de CIU va ser especialment dura, amb edició d’un vídeo inclòs per criminalitzar el tripartit. Van plantejar-ho com un “ells” o “nosaltres”. I van continuar sent ells. Aquesta vegada no han fet campanya electoral. No els hi ha fet cap falta. S’han limitat a no dir bestieses ni fer estirabots com en les dues darreres eleccions, han après la lliçò, al Sr. Mas se’l veu més madur i reposat. Sap el què li ha costat arribar on és ara, no ho ha tingut fàcil i això farà que apreciï més el que té. Ara, el primer que han fet en tenir la majoria, ara sí, al Parlament, és pactar amb el PP, com van fer exactament fa 12 anys, un pacte que els va abocar a perdre la majoria i a fer guanyar al tripartit. Per tant, han après com fer la campanya electoral, ara la lupa estarà posada a sobre d’Artur Mas, tres cops candidat i ara, per fi, president. Li desitjo el millor pel bé del país. Fer presidenta de la cambra
una dona és un encert, (per cert, el discurs de la senyora presidenta… no em poso amb el contingut, que fou correcte, sinó en la forma, un baix nivell de català, fins i tot pitjor, en alguns aspectes, que el del senyor Montilla, tan criticat per alguns).

El Sr. Mas va dir que faria el govern dels millors i, efectivament, hi ha cares noves independents d’un alt nivell, però també continuisme dels governs de Pujol, cares conegudes que retornen al passat i que em neguitegen. Suposo que és difícil trobar l’equilibri, veurem la gestió que se’n fa.

No sé si ha arribat el canvi, o és el recanvi, Catalunya torna a ser convergent i, això sí que és nou, una mica més del PP que abans, veurem fins quan.

(foto: presa de possessió del Sr. Artur Mas)

Avui fa deu anys i sembla ahir. El meu pare va morir un dissabte al vespre, 23 de desembre, a l’hospital Joan XXIII de Tarragona. No va superar la darrera operació d’un càncer (d’un dels càncers), que li va costar la vida. Tenia 64 anys i en feia uns 15 que lluitava contra la malaltia que va aparèixer en diferents versions a quina més exòtica. Era, no cal dir, fumador des de molt jove, com tants altres de la seua generació i, per desgràcia, tants encara avui en dia. Vaig discutir molt amb ell per a què no fumés, però va continuar fumant fins i tot fent tractament contra el càncer, tenia la teoria que no era el tabac el que l’estava matant, sempre arguïa que no hi havia estudis seriosos sobre la toxicitat i que, si fos tant dolent, els metges no fumarien. I tenia raó perquè els estudis són bastant recents i encara hi ha metges que fumen, cada vegada menys, però…

El meu
pare pot ser recordat per moltes coses de les que va fer, perquè va
implicar-se en moltes activitats que es feien al poble, impulsant-les i
participant-hi des del primer moment. Era un enamorat de Móra i de la
comarca i un gran defensor del català en tots els àmbits en els què va
poder participar des de ben jove i en la clandestinitat, com tothom que ho va fer en
aquella època. Va ser dels primers que va
examinar-se per treure’s el títol de mestre de català per poder donar
classes al poble. Fins i tot va arribar a substituir a Artur Bladé
Desumvila en algunes de les seues classes de català, a qui coneixia personalment per l’ofici de fuster al fer-li mobles per la casa de Tarragona. Per això, quan vam
poder estudiar el català ell ens exigia el màxim perquè era la nostra
llengua. Normalment corregia als locutors de televisió o de ràdio quan feien alguna errada i així n’apreníem… o als parlants que sortien per la tele… els dinars així éren molt interessants. La llengua sempre va tenir un plat a taula a casa nostra.

Aquests dies amb la sentència del Suprem sembla que retornem a temps pretèrits que no haurien de tornar. El català és prou maltractat cada dia a tot arreu (només cal llegir blocs, facebooks o altres canals de comunicació escrita fins i tot per professionals de la paraula -diaris- per veure-ho), com per a què, a més, se li faci això. Tants anys de lluita de tanta gent no poden quedar esborrats per una frase encara que vingui del Suprem.

A la fotografia un dels violins que va construir i que jo vaig aprendre a tocar a través d’ell. Com cada nit de Nadal ens acompanyarà aquest so del violí tan especial. EPR.

Altre cop atzagaiada a la llengua. He llegit alguns comentaris en què hi ha pares que diuen que els seus fills tenen poques classes en català a l’ESO, és possible, tot i què la llei catalana preveu que el professorat parli en català i els llibres de text siguin en català, hi ha, encara, molt professorat provinent de la resta de l’Estat que s’expressa normalment en castellà, sense que ningú pugui dir o fer res. Suposo que es considerava que obligar als docents a tenir un cert nivell de català (ara és exigible i ja el tenen i no va ser una mesura exempta de polèmica), podia provocar una fractura social. Per tant, no veig que ara sigui gens diferent el que planteja el tribunal. Vindrà algú a obligar-me a parlar en castellà a les meues classes quan durant anys el professorat castellanoparlant no ha parlat gens en català a les seues i no ha passat res? Clar que la majoria d’alumnat amb aquest tipus de professorat també és castellanoparlant, per tant ja els anava bé i no havien fet cap denúncia. Si comencem a denunciar casos pot acabar la cosa molt malament… o molt bé, segons com es miri. El que és prou clar és  que si l’Estat espanyol no ens reconeix ni com a nació ni ens deia usar normalment la nostra llengua, no sé per a què volem ser espanyols si no ens deixen ser-ho, volen que siguem castellans.

Caldrà estar atents a les reaccions dels partits i les actuacions dels nostres polítics. Artur Mas comença un mandat amb un greu problema, més, sobre la taula. Veurem de què som capaços tots plegats.

L’Escola Oficial d’Idiomes de la Ribera d’Ebre ha celebrat aquests dies cinc anys.. Cinc anys ja d’escola, ensenyant fins a cinquè d’anglès i fins a tercer de francès. Una proesa, diria, en una comarca d’uns 25.000 habitants i una població de 6.000. Clar que l’àrea d’influència és més gran, la Terra Alta, la Ribera, el Priorat…, les tres comarques han anat sempre bastant unides. Una bona notícia per a la Ribera d’Ebre que, gràcies a això, apareix al mapa i l’escola està ubicada dins l’IES Julio Antonio, emblemàtic perquè porta molts anys essent un centre de serveis educatius per a Móra i comarca, també és el lloc on vaig estudiar i sempre fa goig tornar als orígens.

Els que em coneixeu ja sabeu que l’ús del tabac em preocupa i que fa dècades que sóc de la lliga anti-tabac. Aviat pot entrar en vigor la llei que prohibirà, per fi, l’ús del tabac en espais tancats, i que ha generat moltes protestes sobretot del sector de la restauració, adduint que baixarà el volum de negoci al no deixar fumar dins els locals. Desconec si això ha succeït així en altres països, però a tot arreu la llei prohibeix fumar en espais tancats, en aquestes coses de salut pública anem a la cua.
No he fumat mai, per això no sé exactament si costa molt deixar-ho, suposo que és una qüestió de voluntat i n’hi ha que en tenen més i altres menys. Conec molts ex-fumadors, per tant si un vol, pot.

El programa Quequicom fa un recorregut excel·lent pels perills del tabac per a què en prenguem consciència. El títol és prou eloqüent: Fumar, matar a distància. Si teniu temps i ganes aquí teniu el vídeo i després parlem sobre si cal prohibir fumar en espais tancats:

_{Advertiment: aquest bloc ha deixat de publicar comentaris anònims i/o poc respectuosos.}

Avui s’ha escollit la primera dona presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert. Som al 2010, anem una mica tard, però bé, més val això que res. De fet, avui arrenca la primera legislatura que arriba al percentatge marcat mínim de dones a l’hemicicle (40%), amb un 41,5%. No és molt, però tampoc és poc i ha de continuar creixent en les properes legislatures per a arribar a la igualtat real. Veurem ara com es configurarà el govern i el percentatge de dones que hi trobarem. Molts són contraris a posar percentatges a l’hora de donar càrrecs o de confeccionar llistes, però l’experiència demostra que enfront d’un home i una dona igual d’aptes per al mateix càrrec es sol triar a l’home, la dona sempre ha de demostrar molt més. No ho té fàcil la Sra. de Gispert després de la magnífica presidència d’Ernest Benach, però espero i desitjo que ho faci molt bé per continuar endavant amb el país. Diu en el seu discurs: “Les dones, llevat d’alguns casos, no hem escrit la història fins ara, però volem escriure-la en el futur”, esperem-ho! Això sí, espero que vagi millorant el nivell de català parlat, em sorprèn el seu accent amb el cognom català tan nostrat.

Lamentablement ni Esquerra ni Iniciativa seran a la mesa del Parlament i la nova configuració sorgida de les urnes mostra un PP més ben situat just darrera de Mas, no sé si pot ser premonitori amb les preferències dels pactes. Tres partits grans, dos de mitjans, dos de petits… Veurem com van els pactes per saber qui és qui. Una novena legislatura per no avorrir-se.

Hi ha hagut 5-0 o 0-5 a favor del Barça que han estat impressionants. O el 2-6 de fa un parell de temporades. Però avui ha estat el més important. Una superioritat immensa des del primer minut, un Madrid derrotat, fins a 10 jugadors del planter, una fidelitat a l’estil de joc de primer al darrer minut… i perquè no dir-ho, un “chorreo” immens del millor equip del món! La premsa de Madrid i Mourinho han escalfat el clàssic des d’abans de començar la lliga. Mourinho-Guardiola, dos estils oposats. Barça-Madrid dos equips antagònics. Milers de persones han vist el matx des de tots els racons del món, una audiència milionària per un partit que no ha decebut les expectatives. Jo havia pronosticat un 4-0, no he guanyat la porra per poc, però no em sap gens de greu.

Visca el Barça! I visca Catalunya! El Barça, per si algú ho dubtava, ha demostrat que és el millor equip del món!

(foto: Xavi, després del primer gol)

Veient els resultats no podem estar massa contents els que volem la independència del nostre país, el Parlament ha perdut deu diputats independentistes, això sí SI ha entrat amb força i m’agrada que sigui per sobre de Ciutadans. Veurem com es configura el nou Parlament i el nou Govern. A Esquerra ara toca refer-se i tornar a treballar per a aconseguir la confiança de la gent. La davallada ha estat important, però la suma de tots els independentistes no arriba als rèdits d’Esquerra d’ara fa quatre anys, no puc estar més d’acord amb l’editorial de Vilaweb. Ara a Esquerra ens cal tornar a començar, no de zero, afortunadament, però sí tornar a construir ponts que ara s’han trencat. Ens cal, més que mai, responsabilitat, paciència i treball.

Felicitats a CIU i a Artur Mas que ha guanyat clarament aquestes eleccions, espero i desitjo que governi amb seny pel bé del país, ara que ja sap què és estar a l’oposició.

Vull felicitar també al diari ARA, una bona proposta. Ahir, en anar al quiosc a comprar el diari em va recordar la il·lusió generada quan va aparèixer l’AVUI el dia de Sant Jordi de 1977. Ahir es va exhaurir l’edició, avui he tornat a comprar-lo.

(Foto: Artur Mas, amb
Jordi Pujol i Duran i Lleida al darrere, saludant els militants i
simpatitzants de CiU des del balcó de l’hotel Majestic, després de
proclamar-se guanyador del 28-N.)

Solidaritat Catalana per la Independència i Reagrupament són dues formacions polítiques recents que demanen la independència. Els darrers dies he rebut de moltes bandes diferents missatges de suport a ambdues formacions o només a SI a través del correu electrònic i el facebook. Són persones d’arreu que fa molts anys que conec i que mai els havia sentit a parlar d’anhels independentistes. I això fa goig, sobretot perquè fa gairebé vint anys que vaig afiliar-me a ERC justament per aconseguir la independència del meu país i des de llavors que hi treballo. Al cap dels anys la societat ha evolucionat, els militants d’Esquerra que érem vistos altres temps com el dimoni ara som xais, segons alguns; s’ha aconseguit que la independència no faci por, ans al contrari, ara és un somni compartit per molts que pot ser realitat ben aviat.

Votaré a Esquerra, evidentment, de moment l’únic partit de l’arc parlamentari que demana la independència, però que també té un gruix de programa al darrera, que té molts i molts anys d’esforç i de gent que ha treballat i treballa per aconseguir un país lliure, però també socialment just.

Alguns veuen SI o Reagrupament com una manera de restar l’independentisme, permeteu-me que jo ho vegi just al contrari. Conec molta gent que votarà SI o Reagrupament que no s’haurien plantejat votar Esquerra i menys encara des que va fer el primer tripartit. És bo, per això, que hi hagi més partits polítics que demanin la independència i que entrin a l’arc parlamentari, símptoma d’una societat més plural.

No he cregut mai que tots els independentistes votin Esquerra. Tot i sabent que, fins fa poc, era l’únic partit independentista molts s’hi resistien, fos pel que fos. També crec que hi ha molts independentistes a altres partits, potser fins i tot algun al PP (de despistats ni ha arreu), que potser la independència no és una prioritat, o no ho ha estat fins ara, però amb l’aparició d’aquests partits poden mostrar-se més proclius a fer un canvi. Sí, també n’hi ha que fins ara havien votat a Esquerra en tant que és l’únic partit independentista i que ara tenen més per triar i potser triaran altres opcions, però això és la grandesa de la democràcia, que pots triar a qui vulguis.

Qui sap què passarà diumenge, tot està obert, espero, però, que Esquerra continui sent la tercera força al Parlament, l’única cosa clara és que Mas tornarà a guanyar les eleccions; de la força que aconsegueixi Esquerra dependrà si tindrem o no un referèndum per la independència. Per això ara més que mai cal que siguem gent valenta!