Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

“El Suplement” de Catalunya Ràdio

3

He tornat a escoltar la ràdio els matins dels caps de setmana. No tinc res en contra del Xavier Solà, però la seua veu enganxosa, arrossegada, reposada, pastelosa… no m’acabava d’agradar i no podia sentir mai el programa sencer, m’embafava. La Núria Ferrer ja va ser un bon canvi, molt més dinàmica, però, ara, amb la Tatiana Sisquella i la seua permanent rialla, l’espai té un altre caire, molt més dinàmic, divertit, despert, interessant… en fi, com diu en aquesta entrevista, deu ser molt romàntic conduir el programa on va començar i tot un repte. Espero que tingui molt èxit, perquè es deixa escoltar molt bé.

Bona Diada!

2

Fa molts, molts anys, la meua va ser la primera estel·lada al balcó, sortosament ara n’hi ha moltes, fa goig veure-les barrejades amb les senyeres; ja no fa por penjar l’estel·lada ni t’assenyalen amb el dit. Felicitem-nos, la independència ja no espanta i cada cop la tenim més a tocar.

Que gaudiu de la Festa!

Antoni Castells

0
Publicat el 5 d'agost de 2010
El dia a dia va molt de pressa i ja en fa quatre que va saltar la notícia: Antoni Castells no repetirà a les llistes del PSc-PSoE (les minúscules no són un error tipogràfic). Na Montserrat Tura s’ho està pensant. Són dos bons consellers socialistes i catalanistes, sembla. Sempre m’ha agradat Antoni Castells i la seua renúncia no ha fet més que confirmar el seu nivell polític. Veurem com acaba tot plegat, sembla que el PSc ho té magre per aconseguir prou diputats per tenir alguna cosa a dir al proper govern. Artur Mas té l’èxit a tocar, si no ho espatlla, però em temo que en Castells té raó quan diu que Mas té “poca categoria política” en referència a l’afirmació que va fer al conèixer la renúncia de Castells dient que és una “estocada al PSC”.

Sembla que la tardor serà calenta. Espero que no caiguin (com ha passat sovint), amb l’insult o les desqualificacions mútues, Antoni Castells no ho faria, té aire de gentleman. Ha demostrat fermesa, però al seu partit té les de perdre, com s’ha vist recentment en la votació a Madrid. És una incògnita què farà ara, però fan falta més homes i dones com en Castells al PSc o potser hi són i encara no s’han fet visibles. O vés a saber, potser és una punta de llança esperançadora que al si del PSc canviï alguna cosa per a arribar a ser realment PSC.

Jordi M. Boixader

0
Publicat el 2 d'agost de 2010

Jordi Martínez Boixader, Jordi M. Boixader, com es dóna a conèixer per evitar confusions amb en Jordi Boixaderas o Jordi Martínez, tots dos també actors, viu a Móra d’Ebre i és un artista polifacètic. El vaig conèixer fa molt temps, quan ell estudiava a l’institut del teatre a Barcelona. Llavors vam coincidir al mateix pis, una temporada molt estimulant en la què vam visitar cinemes, exposicions i, sobretot, teatres per tota la ciutat. Des de llavors no ha deixat de sorprendre’m amb les seues creacions, perquè si bé va iniciar-se en l’art de la interpretació (té una veu profunda i molt ben modulada i com a actor és molt autèntic i creïble), s’ha decantat des d’un temps ençà pels dibuixos. Ara té un projecte entre mans: 25.000 postales por la paz interior. Podeu veure també els seus dibuixos a El museo virtual i el podeu seguir al seu bloc.

Les conseqüències d’un cementiri nuclear a Gorleben (Alemanya)

1

La CANC (Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya) ha fet públic un comunicat sobre l’acte informatiu que va tenir lloc a la Llanterna de Móra d’Ebre divendres passat 16 de juliol. El transmeto íntegrament per a fer-ne difusió:
(el subratllat és meu)

COMUNICAT
DE PREMSA: Èxit de la jornada sobre les conseqüències d’un cementiri
nuclear a Alemanya

El Sr. Martin Donat,
president de la Comissió d’Energia Nuclear i Seguretat Pública del
districte de Lüchow-Dannenberg, i el Sr. Hans Werner Zachow, portaveu de
la l’Associació Agrícola de Gorleben, expliquen a la Ribera d’Ebre els
perjudicis territorials del cementiri nuclear de Gorleben (Baixa
Saxònia).

Gorleben és un petit municipi del
Districte de Lüchow-Dannenberg (1.220 km²), a l’extrem nord-est del
Lander de la Baixa Saxònia, a Alemanya. Té 21,25 km2 i una població de
638 hab. El nucli urbà està a la riba esquerra del riu Elba, i a uns 20
metres sobre el nivell del mar.

L’elecció de Gorleben per acollir el
cementiri nuclear es va realitzar el 1977, i es va basar principalment
en criteris socials i polítics, per l’escassa població i per la
proximitat amb l’antiga frontera la República Democràtica Alemanya.

De fet, en aquest complex hi ha quatre
grans plantes diferents. Per una banda, hi ha dues unitats
d’emmagatzematge provisional per l’emmagatzematge en sec: una per als
vitrificats provinents de França, i l’altra per a provinents directament
de les nuclears alemanyes. Per altra banda, hi ha una planta pilot
d’emmagatzematge geològic i una planta de condicionament

La jornada programada per la CANC per
apropar els problemes derivats d’un cementiri nuclear als càrrecs
electes, als sectors socioeconòmics i la població de la Ribera d’Ebre va
ser tot un èxit, tant de participació com pels continguts. Al matí va
tenir lloc una reunió de treball amb una trentena de càrrecs electes. A
mitja tarda, els invitats es van reunir amb una vintena de persones
provinents dels sectors socioeconòmics. I finalment, al vespre, es va
omplir el Teatre la Llanterna de Móra d’Ebre amb uns 400 assistents.

Els dos convidats van respondre a les
inquietuds dels assistents explicant que després de 30 anys de
funcionament del cementiri nuclear de Gorleben, la zona continua
despoblant-se degut a que el cementiri ha donat pocs llocs de treball i
poc qualificats, i el territori ha esdevingut poc atractiu per a les
empreses.

Efectivament,
el Sr. Martin Donat,
explicà que el cementiri només ha comportat uns quants pocs llocs de
treball per a la població de la zona, i que bàsicament són tasques de
guàrdies de seguretat o de jardineria. El cementiri no ha donat cap lloc
de treball qualificat per la gent del territori.

(continua a vull llegir la resta de l’article)

Per
la seva banda, el Sr. Hans Werner
Zachow destacà que la imatge negativa que ha significat el cementiri
nuclear per al territori, fa que en 30 km. a la rodona els seus productes
agropecuaris no tinguin sortida al mercat.

Per
altra banda, tots dos van destacar
que a la zona no hi ha aparegut cap altra indústria, ni vinculada al
cementiri nuclear, ni a cap altra activitat econòmica. Especialment greu
és la restricció de les llibertats democràtiques i la militarització
que pateix la zona de Gorleben quan es produeixen els transports de
residus radioactius, quan queden conculcats els drets de manifestació i
la zona es ocupada per 20.000 policies.

La
mala imatge de la zona, tant per la
pròpia presència del cementiri nuclear com per la forta militarització,
ha comportat que els habitatges perdin valor patrimonial.

Una
altra qüestió que van destacar
tots dos és la falsa temporalitat del cementiri, ja que existeixen tots
els protocols d’entrada dels residus, però cap protocol de sortida. I
van advertir que la zona que aculli el cementiri de residus radioactius
en superfície té totes les probabilitats per acabar acollint el
cementiri geològic definitiu.

Totes
aquestes conseqüències negatives
d’un cementiri nuclear, refermen el posicionament contrari que manté la
CANC contra la candidatura d’Ascó, tal i com ja han expressat 144
ajuntaments, 12 consells comarcals, les Diputacions de Tarragona i
Lleida, i, per dos cops, els Parlament de Catalunya.

Cesc, venir o no venir

2
Cesc és el rei de l’Arsenal, el capità, l’home de referència, i té molt camí per córrer encara. Es va formar al Barça, això sí, però ho deu tot a l’Arsenal i no ha de ser fàcil per a ell triar on vol jugar l’any que ve i molts anys més. Em dóna la sensació que, ara com ara, es deixa estimar; potser realment té el cor dividit i no sap què fer, però la tria la deu tenir feta, si vol venir al Barça hi acabarà venint tard o d’hora, però el compromís amb l’Arsenal deu pesar, encara, molt.

D’altra banda, potser al Barça hi té l’origen, però no em va agradar gens que es trenqués després de xutar un penal contra el Barça al partit de Champions o potser havia de demostrar, aquell dia més que mai, el seu compromís amb el club que l’ha consagrat com a jugador. Si és així té passió per l’Arsenal, s’hi sent còmode i a gust, allà ho té tot fet, però li falta guanyar títols, aquí tot està per fer, potser vol guanyar alguna cosa important amb l’Arsenal (Champions), abans de marxar. De tota manera que un jugador format a la Masia digui que va sentir “vergonya” quan li van posar la samarreta del Barça durant la celebració del mundial, és que ja no és del Barça,  encara que al Barça hi tingui molt bons amics i l’origen.

Rosalind Franklin

1

Amb tanta sentència, manifestacions i futbol, m’ha passat per alt l’aniversari del naixement d’una gran científica del s. XX, que va contribuir a diversos descobriments i va estudiar cristal·lografia, bioquímica i física. Rosalind Franklin va nàixer un 5 de juliol de 1920 i va morir només gairebé 38 anys més tard i tot i això va tenir prou temps per treballar amb la difracció de raigs-X i contribuir decisivament al descobriment de l’estructura de l’ADN, entre moltes altres coses. La seua vida i obra, però, no està exempta de polèmiques que es poden aprofundir en el llibre The dark lady of DNA. Personalment, i a pesar de tot, com més conec la seua vida i la seua obra més em continuen fascinant.

Rosalind Franklin és també el nom que hem triat per al bloc del departament de ciències experimentals de l’IES Terra Alta. Volíem reconèixer alguna dona científica i la història de Rosalind Franklin i la seua vida dedicada a la investigació ens va semblar perfecta per a un bloc dedicat a les ciències. Amb aquest gest volem contribuir a donar-la a conèixer i, de passada, reconèixer les dones científiques i les dificultats que han tingut al llarg de la història. Esperem que el bloc serveixi d’estímul per a l’estudi de les ciències entre els estudiants de secundària… i potser més enllà.

És “la roja” o és el Barça?

3
Diuen que anit jugava el Barça contra el Bayern, és a dir, Espanya contra Alemanya. Potser per això tinc un sentiment estrany aquests dies amb això del mundial de futbol. Normalment no em diu res que jugui “la roja”, però anit (i tot el mundial), no paro de veure jugadors del Barça fent meravelles al camp (Piqué, Puyol, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro i -ara- Villa), només faltaria en Valdès i, si ens posem a filar prim, en Reina es va formar al Barça. Total, que el combinat estatal és una fotocòpia del Barça, en estil de joc també, ajudat per tres jugadors del Madrid i algun altre de no sé l’equip. I el Barça es mereix guanyar el mundial, i tant! (i qui no es conforma és perquè no vol…)

Manifestació? Millor independència

2
Publicat el 29 de juny de 2010
Era tard, anit, quan em vaig assabentar de la sentència. Vaig llegir diaris, vaig veure Àgora… res de nou, res que no esperéssim, de fet, no podem esperar més d’España. Veig que Òmnium preveu una manifestació pel 10 de juliol. Està bé manifestar-se, però és només una manera d’esbravar-se (que també està bé), cal pensar més enllà. Cal que ens manifestem a les urnes, que és on veritablement es poden comptar els manifestants. Si, finalment, es convoca la manifestació el dia 10, veurem, al dia següent, la guerra de xifres, si érem molts o si érem pocs. Potser n’hi ha prou de paraules, cal passar a l’acció i l’acció és el vot directe, ras i curt. No sé si el president Montilla voldrà avançar les eleccions, les enquestes no el situen al Palau de la Generalitat a la tardor, però després d’aquesta sentència cal reaccionar d’alguna manera, si pot ser en bloc i les coses, en política, poden canviar d’un dia per l’altre. I plantegem-nos-ho, no ens entenen ni ens volen com som, volem canviar-nos (sempre ho han volgut), volen minvar la nostra essència, no ens respecten ni ens valoren, potser ja n’hi ha prou i ha arribat l’hora de dir clar i fort: adéu, España!

4.227 contra més de 10.000

2
Publicat el 25 de juny de 2010

La plataforma Volem Viure a Flix ha recollit 4.227 signatures a favor de l’MTC (cementiri nuclear) a Ascó, mentre la CANC va recollir-ne més de 10.000 en contra, segons publica avui El PUNT. La balança està desequilibrada cap al NO, doncs, i el sentiment de refús al cementiri nuclear (altrament dit MTC), és gran. Els arguments a favor em semblen irreals. Parlar de llocs de treball en un entorn de crisi és fàcil. La Central Nuclear sempre ha sabut pagar molt bé a qui convenia per a generar menys repulsa o més sentiment a favor. Entenc que moltes famílies hi viuen i que la possibilitat de l’MTC els allargaria la vida laboral amb els (ara ja no tant) generosos sous que paga la Nuclear. Però aquest no pot ser ni l’únic ni el principal argument, perquè entenc que hi ha moltes altres coses a parlar. No paren de repetir que la instal·lació és segura i ho comparen amb l’Holandesa, quan tots sabem a hores d’ara que la projectada a l’Estat és deu vegades més gran que la que es troba als Països Baixos.

Sempre he dit que NO estic en contra de l’MT sinó del C. És a dir, que cal fer un lloc “temporal” per a encabir els residus que aviat saturaran les piscines d’Ascó I i II, doncs segurament sí, però a l’Estat hi ha 10 centrals nuclears amb els residus corresponents, em sembla bastant iresponsable concentrar tots els residus en un lloc concret i, sinó, pregunteu-lo als veïns de El Cabril, que tenen un magatzem de residus de baixa activitat i també els hi van prometre “l’oro i el moro” i així s’han quedat, sense res del que els van prometre i els residus allà.

Jo de l’Estat no me’n refio i en aquests temes encara menys.

foto: Central Nuclear d’Ascó (Ribera d’Ebre).

A Sant Joan per Sant Joan

2
Publicat el 23 de juny de 2010

Arriba la revetlla de Sant Joan, la nit més curta de l’any i potser la més màgica. Molts pobles celebren la Festa Major, entre ells, el meu segon poble: Sant Joan Despí. Just fa un parell d’anys que vaig anar a comprar caragols al “passeillo” de les Planes. Els fan molt bons, gairebé tant com aquí i avui, per aquestes terres, és nit de menjar caragols, de foc i música… i petards.

Bona Revetlla!

Certificats en castellà per al Ministerio

0
Publicat el 20 de juny de 2010

Sorpresa majúscula, em demanen un certificat del centre on treballo per a lliurar-me un certificat per haver fet un curs virtual a nivell estatal. Cap problema, la secretaria del centre me’l lliura i l’envio. Passen les setmanes, els mesos… i res, no rebo el certificat per haver fet el curs i pregunto; la resposta és interessant, es veu que al Ministerio “no entenen” el certificat del centre emès en català i per això no m’han pogut lliurar el certificat conforme he fet el curs, l’hagués hagut de fer en castellà. Som realment al 2010 en un Estat plurinacional? Em sembla increïble que aquestes coses passin encara avui en dia, fins i tot els organitzadors del curs de Madrid s’han queixat, però el que ha d’emetre el certificat al Ministerio es veu que ho té molt clar, ignoro si per iniciativa pròpia o per ordres explícites de més amunt. Està bastant clar que no volen que siguem espanyols, volen que siguem castellans, i per aquí no hi passo…

Llàstima que no pugui anar a votar avui a les consultes sobre la independència a diferència dels del poble del costat que s’ho han muntat molt bé, potser no serveix per a res, però almenys et descarrega una estona i qui sap què passarà en el futur, fa quatre díes això de la independència era cosa de quatre i ara cada cop té més adeptes i, sincerament, tal i com estan fent les coses a Madrid, no m’estranya, fins i tot el president Pujol, tan equilibrat ell sempre, ho entèn

Catalunya torna a decidir. (El Punt -AVUI)
Mataró estira les consultes. (Vilaweb)

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Sota Terra. La batalla de l’Ebre

2
Publicat el 15 de juny de 2010

Gran capítol anit de Sota Terra recuperant la batalla de l’Ebre. Ho confesso, vaig plorar al final quan el fill d’Owen retorna al camp de batalla on havia lluitat el seu pare que havia vingut dels Estats Units amb la brigada Lincoln a lluitar per uns ideals. Quanta generositat de tanta gent! També quan els avis de la “quinta del biberó” van enterrar el company que havia trobat l’equip d’excavació.

Se’m posa la pell de gallina només de pensar-hi, quantes generacions marcades per la guerra i quantes històries que hi ha encara per explicar.  Tenien raó quan comentaven que calia recuperar la memòria històrica quan abans millor, perquè sembla que estiguin esperant que morin els darrers testimonis de la guerra per a què no puguin explicar res. Certament aquell període de guerra i post-guerra havia de ser terrible.

Justament
aquest cap de setmana l’AVUI ha entrevistat Elena Moya,
una periodista
catalana que treballa a The Guardian, un dels diaris més prestigiosos
del món. Vaig perdre-li la pista fa nou anys, quan encara treballava a
Bloomberg i feia pocs anys que era a Londres i aquest cap de setmana ha
aparegut en una entrevista a l’AVUI on diu que “Catalunya perd talent i no el recupera“, i té raó,
però gràcies a la seua primera obra The olive groves of Belchite, aclamada
per la crítica i un dels llibres més venuts a Amazon, en retorna una
mica a la terra que la va veure nàixer…


A The Olive Groves of Belchite reconstrueix la vida de tres
dones de tres generacions i les conseqüències que el conflicte civil
espanyol va tenir -i encara té- a les seves vides. En 400 pàgines, Moya
descriu l’àvia, la filla i la néta d’un mateix conflicte, però aprofita
la figura de la més jove, Maria, per relatar les incongruències i els
xocs entre un passat i un futur que encara no s’han reconciliat. La història de Maria, que s’enamora d’una noia en un viatge alliberador
al Regne Unit, la introducció de gent de l’Opus Dei o fins i tot una
referència al boicot al cava català són només excuses de la novel·la per
relatar com el passat afecta, a vegades inconscientment, la vida de les
persones.
Friso per tenir temps a l’estiu per llegir-la, el tema de la Guerra Civil sempre m’ha tocat la fibra, una de les meues pel·lícules preferides és Terra i Llibertat, i sí, també hi ploro a llàgrima viva cada cop que la miro.
Estic convençuda que l’Elena tindrà una brillant carrera literària i així, encara que sigui lluny, ens podrà tornar una mica de l’enorme talent que té.

Sandro Rosell

3
Publicat el 13 de juny de 2010
No m’agrada Sandro Rosell i sembla que, d’entrada, tindrà sis anys per demostrar-me que m’equivoco i que serà un bon president per al Barça. Des que va marxar de la junta que ha estat preparant-se per al retorn amb estratagemes amb més o menys fortuna. Sembla, segons les enquestes, que finalment haurà assolit allò que tant ha perseguit els darrers anys. Núñez el recolza, també El Periodico i La Vanguardia… per què deu ser?
Sandro parla poc i moderadament, se sap favorit i no vol espatllar res, se li escapa, de tant en tant, un gest que el delata, té la glòria a tocar i vol anar a poc a poc per fora, per dins és una altra cosa… no sé perquè tinc la sensació que és un llop disfressat de xai…