Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Fundació Qatar, un acord meteòric

Sandro Rosell pot aconseguir el que cap president del Barça ha aconseguit mai abans: passar de ser el més votat en unes eleccions a ser el més qüestionat en poques setmanes. Una ascensió meteòrica a la fama per caure abruptament a l’abisme més profund. Quan he vist la notícia al telenotícies ho he tingut clar: m’he de comprar la samarreta del Barça d’aquesta temporada, potser l’equipació sencera tenint en compte que la temporada que ve serà obra del Sandro i la seua troupe i ja portarà el logo de Qatar, vés a saber què s’inventaran més d’aquí a allà. Ara entenc els esforços de la junta entrant de dir que la situació del Barça era molt crítica econòmicament, quan feia només unes setmanes la junta anterior havia cantat les excel·lències de la salut econòmica. Perdoneu, però em crec a Sala i Martín com a economista, l’avala una trajectoria i una serietat en la feina, i me’l crec quan diu que el Barça anava bé. No sé qui és el Sr. Faus i del que ha transcendit de l’auditoria l’únic que prova és que es van gastar diners per als jugadors i per a fer funcionar la institució, ningú se’ls va quedar a la butxaca. En fi, sembla que la campanya de desprestigi de la institució i l’aparició dels “salvadors” anava teledirigida a aquest acord que ha arribat ara (“Si no ens haguéssim trobat la situació econòmica que vam trobar, l’operació amb Qatar Foundation no s’hagués concretat”, ha assegurat Faus.), fent la quadratura del cercle: han aconseguit lligar l’acord més quantiós de la història mundial de les samarretes i penjar-se una medalla, de passada comencen a salvar la situació “crítica” del Barça i és una “Fundació” que (en teoria) no embruta el nom del club.

Hi ha molts comentaris a la xarxa i debats al Twiter que no semblen gaire favorables, alguns diuen que el Barça ha deixat de ser “més que un club”. Bé, no crec que això sigui així, però si dur UNICEF a la samarreta a tothom li va semblar una idea brillant que omplia les butxaques de prestigi i no de diners, aquesta Fundació Qatar no sembla gens de bona idea malgrat ompli les butxaques unes temporades. No sé encara quin model de club té pensat el Sr. Rosell, a banda que les seues àrees de negocis són el substrat d’algunes decisions.

Ja vaig dir el primer dia que no m’agradava, als 100 dies tampoc, ni la no aparició al camp de l’Osasuna, s’està esforçant per continuar donant-me arguments per no agradar-me, reconec que aquesta d’avui no me l’esperava… Fins quan?



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Futbol, Espectacles i Cinema per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent