Coses a dir

Alguns locals s’han mostrat insubmissos a la nova llei del tabac que prohibeix fumar en espais tancats. Bé, és lamentable i espero que els caigui el pes de la llei, sinó semblarem un país de pandereta. Molta gent es planteja deixar de fumar i no pot fer-ho, digueu-li manca de voluntat o digueu-li que és realment una droga que enganxa molt. “Tan de bo no hagués començat, però ara no sé com deixar-ho”, paraules textuals d’una amiga fumadora fa pocs díes. No és que els fumadors siguin uns proscrits (com deien alguns), sinó que s’ha girat la truita, fa 25 anys (l’època en què molts amics meus van començar), qui no fumava era mal vist; tothom fumava i qui no ho feia era beneit, poc interessant, estrany… (i tots els adjectius poc afalagadors que us pugueu imaginar). Encara, avui en dia, s’explica la fal·làcia que si no t’empasses el fum de la cigarreta t’agafarà càncer de boca, tot per a espantar als incauts i fer caure més fumadors a la trampa. Ara, però, s’han girat les tornes i són els fumadors qui es senten perseguits, aïllats, empetitits… davant les veus que clamen per espais més sàlubres i dur una vida més sana. En aquesta entrevista al doctor Manel Santinyà que lidera la comissió Hospitals sense fum
de l’Hospital Clínic de Barcelona, defensa les lleis restrictives contra
el tabac perquè “han funcionat sempre”. No creu que expulsar els
fumadors dels llocs públics sigui atemptar contra els seus drets. Ho
argumenta amb fonaments científics: “El fum d’una cigarreta conté 4.000
substàncies cancerígenes i si el respira un no fumador també posa en
risc la seva salut”…


Segons
les estadístiques una de cada quatre persones fuma o, dit d’una altra
manera, per cada tres persones que no fumen una sí que ho fa. Fumar ja
no està de moda com havia passat fa unes dècades. Es veu que els restauradors estan molt preocupats per perdre aquest
25% que fumen i, en canvi, no veuen que hi ha un 75% de clients
potencials ara que no es pot fumar a l’interior dels locals. Els
fumadors hi van igual. Bé, igual no, ara surten a fer la cigarreta a la
porta del local, però dins l’ambient és respirable. Passejant pels bars
he vist, per primera vegada, criatures a l’interior atès que ara el fum
ja no existeix. Que no esperin els restauradors que aquest 75% de no
fumadors aniran ara en massa als locals d’un dia per l’altre quan
porten dècades sense anar-hi a causa del fum. Tot al seu temps, s’han de
reconquerir els espais que havien quedat oblidats. Aviat els no
fumadors i els fumadors conviuran en els espais sense fum i, els
fumadors sortiran de tant en tant a fer la cigarreta. Abans era al
contrari, els no fumadors sortíem al carrer de tant en tant a respirar
aire sense fum.

Per si us l’heu perdut durant la marató.

El nou calendari escolar ha comportat que enguany el curs comenci una setmana abans (el 7 de setembre),  i per això ha calgut incloure la setmana blanca al febrer o març (a triar), tenint en compte que les hores lectives són les que són i no es poden allargar. Eliminar, per tant, la setmana blanca enguany significaria posar més dies de festa a triar al calendari. Trobo que anunciar de treure enguany la setmana blanca és una mesura improvisada, feta sense reflexionar i sobretot sense tenir en compte que el calendari d’enguany ja està aprovat, cal mirar el de l’any que ve. Tot i què, és cert, el nou calendari és, al meu entendre, un desgavell. El primer trimestre va acabar molt abans tot i què vam continuar donant les notes el darrer dia de desembre com sempre s’havia fet. Aquesta setmana de vacances al febrer-març també altera el segon trimestre i sobretot a les famílies, que van aconseguir començar més tard el curs (què fan amb els nens a setembre sinó?), sense pensar que després hi hauria una setmana que quedaria coixa… en fi. A vegades els canvis estan bé i són millors i més eficaços que l’original, però si tenim en compte que vivim en un país mediterrani on normalment al setembre encara fa prou calor per anar a la platja o a la piscina, no entenc les presses de començar abans el curs per tenir una setmana extra de vacances al febrer (sigui dit de passada, em fa il·lusió aquesta setmana perquè és en temporada baixa, cosa que els ensenyants no hem pogut fer mai, potser és dolent per al calendari escolar i bo per a les agències de viatges, qui sap?). Acabar classes tan tard al juny també és un petit contratemps, la calor que fa a les aules fa que sigui molt difícil aguantar a la tropa en condicions per a què aprenguin alguna cosa… Que la senyora consellera hi posi seny per l’any que ve, si pot ser…

D’altra
banda, el 7
de gener, tradicionalment festiu, enguany no ho ha estat i, a més, per
normativa no es podia triar com a festiu de lliure elecció en venir
d’unes vacances i enllaçar en cap de setmana (estic convençuda
que abans de prendre la mesura ningú va mirar el calendari), tot i què
molts centres han fet festa avui i no ha passat res, cosa que tampoc entenc. De fet, avui hem
tingut molts pocs alumnes, s’ho han pres de festa ells…( a vegades són
més racionals que nosaltres).

La tercera és que enguany acabarem la primera setmana de juliol per treballar el que no es pot treballar a setembre al començar abans el curs. Una mica rocambolesc tot plegat, el juliol és el mes tradicional per a fer cursets de reciclatge del professorat. Normalment comencen classes el dia 1 si és laborable i s’allarguen unes tres setmanes. A més, molt professorat està desplaçat i treballaran una setmana en un institut que no saben si hi seran l’any següent…una mica estrany tot plegat. 

La darrera és que estic esperant amb candeletes que la nova consellera
d’Ensenyament (abans Educació i abans encara Ensenyament), compleixi un
dels punts del programa electoral de CIU on deia que es tornaria a
plantejar fer recuperacions a setembre. Ara les recuperacions es fan al juny mateix, uns dies després d’haver acabat el curs. Convindreu amb mi que és impossible estudiar en una setmana el que no s’ha fet durant nou mesos, en canvi tenir dos mesos de coll sempre és una avantatge. Que torni el sentit comú si pot ser, veurem si hi ha sort.

Foto: Irene Rigau, la nova consellera d’Ensenyament.

En aquesta època de crisi profunda molta gent aprofita per substraure, agafar, prendre… robar, en definitiva, material d’altri. I quan ho comentes amb altres sempre t’expliquen alguna història més increïble encara.Fins i tot poden prendre les donacions a Càritas dins l’església, que ja és dir! Cap lloc és segur i menys dins un cotxe… sí, altre cop m’han obert el cotxe i acabo de fer un repàs dels CDs que m’han sostret; fa dies que ho ajornava per no posar-me… en fi, realment és empipador. Més que el valor econòmic, que també, m’empipa el no poder tenir aquesta música que tan m’agradava… Paolo Conte, Suzanne Vega, Nina Simone, Diana Crall, Dagoll Dagom (Mar i Cel), Nina…  No sé si els volen per vendre’ls o si els lladres eren melòmans, fins ara, per molts cops que m’obrissin el cotxe mai me’ls havien pres. Es nota que estem en crisi, tot s’hi val i tot s’aprofita. Sort que tinc les caixes i, a poc a poc, els podré anar recuperant, espero… tot i que alguns són irrepetibles… en fi, que els hi aprofitin!

La meua iaia per part de pare provenia de Mequinensa. La seua mare hi va nàixer, però es va casar amb un xic de Móra. Van viure a molts llocs mentre ella era petita per la contínua mobilitat del pare que treballava en una empresa hidroelèctrica (Capdella), però un desafortunat accident laboral (va morir el pare a la feina), va fer tornar la família a Móra, on hi tenien família. Allà, la iaia es va casar amb mon iaio que era fuster, i feia llaguts. El llagut és una barca de transport fluvial que circulava per l’Ebre en aquells anys. Van tenir cinc fills, el petit de tots, mon pare. Devia ser a principis del s.XX que feien el camí de sirga (que encara hi és), riu amunt i després navegaven a vela riu avall. El transport era lent, però barat i respectuós amb el medi. Més tard vindria l’embassament de Riba-Roja i la presa de Flix.

A Mequinensa parlen català. No vaig sentir-li dir res en cap altra llengua a ma iaia i, això sí, deien que era una dona geniüda perquè era de l’Aragó. Jo no vaig tenir temps de conèixer-la gaire, però sí la recordo amb els cabells blancs cuidant el seu jardí de roses i amb la veu forta i segura. Ella era la miquerensana igual que un cosí de mon pare és l’Antonio el miquerensà, els cognoms sobraven. Em feia gràcia dir que la meua iaia era mig aragonesa, però es veu que un mapa publicat fa poc a l’Heraldo de Aragon i escampat per aquest bloc, la situa ara a terra catalana. No sé què en diran els de Mequinensa, estar al mig com el dijous té aquestes coses.

Ja han passat els anys en què el tabac tenia el glamour d’estrella de Hollywood, fumar era un acte per fer-se l’interessant o com a eina de seducció (el mític “Fumando espero” -que, per cert, va escriure Félix Garzo, sobrenom d’Antoni Josep Gaya, a un bar molt conegut -i ara desaparegut- a Móra d’Ebre-), i que va popularitzar-se a tot arreu. Amb els anys s’han vist els perills del tabac i, ara, és considerat una droga
que crea addicció i provoca la mort directament o indirecta i està
prohibida, afortunadament, en tots els espais públics i, s’acaba d’aprovar la llei antitabac
que prohibirà fumar als bars a partir de demà 2 de gener. Potser és l’única bona notícia d’enguany i només per als no fumadors, els fumadors ho tenen més magre…

Els darrer dia de classe a tutoria, vaig passat el vídeo que hi ha en un anterior post: Fumar, matar a distància del
programa Quèquicom i vam estar parlant sobre el tema. Us el recomano vívament, només dura mitja hora. Els
nens de 4t d’ESO han estat extraordinàriament atents a tot el que s’hi
deia i es mostraven sorpresos davant la concentració de substàncies
altament tòxiques que hi pot haver a l’interior d’un bar (al vídeo es
demostra que la contaminació dins un bar és 10 vegades més gran que la
que hi ha a l’aire de Barcelona, que ja és dir). Alguns tot just
comencen ara amb el tabac, fumen poc, em diuen, d’amagat, però poc ja és
molt perquè continuaran fent-ho més al llarg dels anys. El tabaquisme
està associat no només a tot tipus de càncers, sinó també a malalties
cardiovasculars i fins i tot disfuncions erèctils…

Cert és
que no tots els càncers provenen del tabac, de fet tots coneixem
persones que han mort de càncer que no han fumat mai, però no sabem si
eren fumadors passius o tenien altres hàbits poc saludables. El “matar a distància” del títol del vídeo és per
alguna cosa.

A partir del 2 de gener, afortunadament, tots els bars
quedaran lliures de fum, encara que s’han aixecat veus de la restauració en contra, i tanta gent que hi està exposada
involuntàriament estarà més protegida, és aquí on rau el sentit de la llei, protegir als treballadors en el seu lloc de treball i de passada als no fumadors que volen respirar lliures de fum. És un èxit que per fi s’hagi fet la llei que tocava i agraeixo que sigui
així. Lleis com aquesta ajuden a que hi hagi menys consum de tabac,
sobretot entre els joves que encara estan a temps de deixar-ho, els més
grans que porten molts anys ho tenen més difícil, però res no és impossible.

Que tingueu un bon any… i si pot ser, lliure de fums!

Notícia: L’església vincula la violència de gènere a la pèrdua de la família tradicional.
No és un tema per parlar a la lleugera ni per fer-ne broma. Fa no gaire vaig sentir que es vinculava la violència de gènere a tenir un nivell cultural baix. Doncs no, ni una cosa ni l’altra. No hi ha més violència fora de la família tradicional que dins, ni el nivell cultural dels individus té gaire a veure. Per desgràcia la violència de gènere és transversal. Potser amb un nivell cultural alt es té més subtilesa i es practica violència psicògica en comptes de física, potser una separació traumàtica pot fer cometre un crim… però normalment la situació de violència es produeix abans de la separació i, afortunadament, moltes aconsegueixen separar-se i allunyar-se de la situació de violència...

He conegut dones que han patit violència de gènere i s’han associat per
tal d’ajudar a d’altres dones. Les històries que he sentit són
esfereïdores, per sort, aquestes han acabat bé, però hi ha hagut molts
anys de patiments, de dubtes, de pors…

L’església no fa cap bé parlant a la lleugera d’aquest tema, més que al s. XXI sembla que s’hagi quedat al s. XX, a la meitat aproximadament, quan manava un tal Franco i ells tenien molts privilegis. No hi havia cap altra família que la tradicional i separar-se estava més que mal vist, de fet no crec que a ningú se li passés pel cap, com deia la Sra. Francis en una de les seues famoses respostes: “estamos en esta vida para sufrir, cada uno tiene que cargar su cruz”(sic), i avall que fa baixada. De fet la repressió de la dona en aquella època va ser brutal i moltes dones encara en conserven l’herència. L’església hauria de posar-se al dia amb un curset accelerat perquè alguns dels que som cristians de base hem de fer cada vegada més els ulls grossos per no haver de sortir-ne corrents…

Fa set anys CIU va ser foragitada del poder pel primer tripartit. Era clar que calia un canvi al país, la memòria és curta, però veníem d’una època convulsa, els darrers anys del pujolisme, plens de decisions contra el territori; el PHN (Plan Hidrológico Nacional), per exemple, lligat a un cansament després de 23 anys de governs convergents de Jordi Pujol i del PP a Madrid. El país necessitava un canvi, i el va tenir. El primer tripartit va ser vist amb il·lusió col·lectiva, semblava que l’endemà de prendre possessió el govern les coses canviarien com un mitjó, però els canvis són lents, abans i ara, el Sr. Mas ja ho ha advertit…

No
tenim cultura de coalició, això és cert, estem acostumats a un partit
únic que talli el bacallà i la visió de tres partits al govern en comptes de ser vista amb solidesa, va tenir la feblesa de poder ser atacada per tres costats i des del govern no es va saber gestionar bé, no es va entendre que una feblesa d’una de les parts feia tremolar el conjunt i no només la part en si mateixa. No tothom va acceptar el primer tripartit i menys encara els que demonitzaven als
independentistes. Ara no ens en recordem, però fa vuit anys
l’independentisme estava associat al terrorisme, ras i curt. Era una
paraula tabú, lletja, que calia amagar, i ser independentista era una
cosa marginal i radical, de gent poc assenyada i extravagant. El fet que
un partit clarament independentista, Esquerra, entrés al govern, va
aixecar les alarmes de moltes ments benpensants que no entenien que un
partit independentista pogués fer alguna altra cosa que sortir a
protestar amb pancartes al carrer, com havien fet sempre, en comptes de
legislar des d’un govern. El govern va fer que l’independentisme fos
vist com una opció seriosa i de futur i va descriminalitzar la paraula.
Ser independentista avui en dia és molt diferent que fa uns anys, afortunadament i, fins i tot, sorgeixen patits com a bolets.

El segon tripartit ha estat bo per al país i dolent
per Esquerra. Molts, vistos els resultats, dirien avui que el
segon tripartit ha passat factura, i és cert, però fer president al Sr.
Montilla segurament ha estat bo per al país, el temps ho dirà. CIU no va saber païr la segona
derrota, ara ningú se’n recorda, però la campanya electoral de CIU va
ser especialment dura, amb edició d’un vídeo inclòs per criminalitzar el
tripartit. Van plantejar-ho com un “ells” o “nosaltres”. I van
continuar sent ells. Aquesta vegada no han fet campanya electoral. No
els hi ha fet cap falta. S’han limitat a no dir bestieses ni fer
estirabots com en les dues darreres eleccions, han après la lliçò, al Sr. Mas se’l veu més madur i reposat. Sap el què li ha costat arribar on és ara, no ho ha tingut fàcil i això farà que apreciï més el que té. Ara, el primer que han fet en tenir la majoria, ara
sí, al Parlament, és pactar amb el PP, com van fer exactament fa 12
anys, un pacte que els va abocar a perdre la majoria i a fer guanyar al
tripartit. Per tant, han après com fer la campanya electoral, ara la
lupa estarà posada a sobre d’Artur Mas, tres cops candidat i ara, per
fi, president. Li desitjo el millor pel bé del país. Fer presidenta de la cambra
una dona és un encert, (per cert, el discurs de la senyora presidenta… no em poso amb el
contingut, que fou correcte, sinó en la forma, un baix nivell de
català, fins i tot pitjor, en alguns aspectes, que el del senyor
Montilla, tan criticat per alguns).

El Sr. Mas va dir que faria el govern dels millors i, efectivament, hi ha cares noves independents d’un alt nivell, però també continuïsme dels governs de Pujol, cares conegudes que retornen al passat i que em neguitegen. Suposo que és difícil trobar l’equilibri, veurem la gestió que se’n fa.

No sé si ha arribat el canvi, o és el recanvi, Catalunya torna a ser convergent i, això sí que és nou, una mica més del PP que abans, veurem fins quan.

(foto: presa de possessió del Sr. Artur Mas)

Avui fa deu anys i sembla ahir. El meu pare va morir un dissabte al vespre, 23 de desembre, a l’hospital Joan XXIII de Tarragona. No va superar la darrera operació d’un càncer (d’un dels càncers), que li va costar la vida. Tenia 64 anys i en feia uns 15 que lluitava contra la malaltia que va aparèixer en diferents versions a quina més exòtica. Era, no cal dir, fumador des de molt jove, com tants altres de la seua generació i, per desgràcia, tants encara avui en dia. Vaig discutir molt amb ell per a què no fumés, però va continuar fumant fins i tot fent tractament contra el càncer, tenia la teoria que no era el tabac el que l’estava matant, sempre arguïa que no hi havia estudis seriosos sobre la toxicitat i que, si fos tant dolent, els metges no fumarien. I tenia raó perquè els estudis són bastant recents i encara hi ha metges que fumen, cada vegada menys, però…

El meu
pare pot ser recordat per moltes coses de les que va fer, perquè va
implicar-se en moltes activitats que es feien al poble, impulsant-les i
participant-hi des del primer moment. Era un enamorat de Móra i de la
comarca i un gran defensor del català en tots els àmbits en els què va
poder participar des de ben jove i en la clandestinitat, com tothom que ho va fer en
aquella època. Va ser dels primers que va
examinar-se per treure’s el títol de mestre de català per poder donar
classes al poble. Fins i tot va arribar a substituir a Artur Bladé
Desumvila en algunes de les seues classes de català, a qui coneixia personalment per l’ofici de fuster al fer-li mobles per la casa de Tarragona. Per això, quan vam
poder estudiar el català ell ens exigia el màxim perquè era la nostra
llengua. Normalment corregia als locutors de televisió o de ràdio quan feien alguna errada i així n’apreníem… o als parlants que sortien per la tele… els dinars així éren molt interessants. La llengua sempre va tenir un plat a taula a casa nostra.

Aquests dies amb la sentència del Suprem sembla que retornem a temps pretèrits que no haurien de tornar. El català és prou maltractat cada dia a tot arreu (només cal llegir blocs, facebooks o altres canals de comunicació escrita fins i tot per professionals de la paraula -diaris- per veure-ho), com per a què, a més, se li faci això. Tants anys de lluita de tanta gent no poden quedar esborrats per una frase encara que vingui del Suprem.

A la fotografia un dels violins que va construir i que jo vaig aprendre a tocar a través d’ell. Com cada nit de Nadal ens acompanyarà aquest so del violí tan especial. EPR.

Altre cop atzagaiada a la llengua. He llegit alguns comentaris en què hi ha pares que diuen que els seus fills tenen poques classes en català a l’ESO, és possible, tot i què la llei catalana preveu que el professorat parli en català i els llibres de text siguin en català, hi ha, encara, molt professorat provinent de la resta de l’Estat que s’expressa normalment en castellà, sense que ningú pugui dir o fer res. Suposo que es considerava que obligar als docents a tenir un cert nivell de català (ara és exigible i ja el tenen i no va ser una mesura exempta de polèmica), podia provocar una fractura social. Per tant, no veig que ara sigui gens diferent el que planteja el tribunal. Vindrà algú a obligar-me a parlar en castellà a les meues classes quan durant anys el professorat castellanoparlant no ha parlat gens en català a les seues i no ha passat res? Clar que la majoria d’alumnat amb aquest tipus de professorat també és castellanoparlant, per tant ja els anava bé i no havien fet cap denúncia. Si comencem a denunciar casos pot acabar la cosa molt malament… o molt bé, segons com es miri. El que és prou clar és  que si l’Estat espanyol no ens reconeix ni com a nació ni ens deia usar normalment la nostra llengua, no sé per a què volem ser espanyols si no ens deixen ser-ho, volen que siguem castellans.

Caldrà estar atents a les reaccions dels partits i les actuacions dels nostres polítics. Artur Mas comença un mandat amb un greu problema, més, sobre la taula. Veurem de què som capaços tots plegats.

L’Escola Oficial d’Idiomes de la Ribera d’Ebre ha celebrat aquests dies cinc anys.. Cinc anys ja d’escola, ensenyant fins a cinquè d’anglès i fins a tercer de francès. Una proesa, diria, en una comarca d’uns 25.000 habitants i una població de 6.000. Clar que l’àrea d’influència és més gran, la Terra Alta, la Ribera, el Priorat…, les tres comarques han anat sempre bastant unides. Una bona notícia per a la Ribera d’Ebre que, gràcies a això, apareix al mapa i l’escola està ubicada dins l’IES Julio Antonio, emblemàtic perquè porta molts anys essent un centre de serveis educatius per a Móra i comarca, també és el lloc on vaig estudiar i sempre fa goig tornar als orígens.

Els que em coneixeu ja sabeu que l’ús del tabac em preocupa i que fa dècades que sóc de la lliga anti-tabac. Aviat pot entrar en vigor la llei que prohibirà, per fi, l’ús del tabac en espais tancats, i que ha generat moltes protestes sobretot del sector de la restauració, adduint que baixarà el volum de negoci al no deixar fumar dins els locals. Desconec si això ha succeït així en altres països, però a tot arreu la llei prohibeix fumar en espais tancats, en aquestes coses de salut pública anem a la cua.
No he fumat mai, per això no sé exactament si costa molt deixar-ho, suposo que és una qüestió de voluntat i n’hi ha que en tenen més i altres menys. Conec molts ex-fumadors, per tant si un vol, pot.

El programa Quequicom fa un recorregut excel·lent pels perills del tabac per a què en prenguem consciència. El títol és prou eloqüent: Fumar, matar a distància. Si teniu temps i ganes aquí teniu el vídeo i després parlem sobre si cal prohibir fumar en espais tancats:

_{Advertiment: aquest bloc ha deixat de publicar comentaris anònims i/o poc respectuosos.}

Avui s’ha escollit la primera dona presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert. Som al 2010, anem una mica tard, però bé, més val això que res. De fet, avui arrenca la primera legislatura que arriba al percentatge marcat mínim de dones a l’hemicicle (40%), amb un 41,5%. No és molt, però tampoc és poc i ha de continuar creixent en les properes legislatures per a arribar a la igualtat real. Veurem ara com es configurarà el govern i el percentatge de dones que hi trobarem. Molts són contraris a posar percentatges a l’hora de donar càrrecs o de confeccionar llistes, però l’experiència demostra que enfront d’un home i una dona igual d’aptes per al mateix càrrec es sol triar a l’home, la dona sempre ha de demostrar molt més. No ho té fàcil la Sra. de Gispert després de la magnífica presidència d’Ernest Benach, però espero i desitjo que ho faci molt bé per continuar endavant amb el país. Diu en el seu discurs: “Les dones, llevat d’alguns casos, no hem escrit la història fins ara, però volem escriure-la en el futur”, esperem-ho! Això sí, espero que vagi millorant el nivell de català parlat, em sorprén el seu accent amb el cognom català tan nostrat.

Lamentablement ni Esquerra ni Iniciativa seran a la mesa del Parlament i la nova configuració sorgida de les urnes mostra un PP més ben situat just darrera de Mas, no sé si pot ser premonitori amb les preferències dels pactes. Tres partits grans, dos de mitjans, dos de petits… Veurem com van els pactes per saber qui és qui. Una novena legislatura per no avorrir-se.