Coses a dir

Hi ha moltes anàlisis a fer, perquè molts van ser els aspectes tractats. Me’n quedo algunes que em van sorprendre i que hem de tenir en compte com a punts forts per millorar-ne el nostre…

• Tot el sistema educatiu és públic i ha estat estable durant els darrers 50 anys, encara que hagi canviat el govern, perquè és un model que funciona i es va crear amb un gran consens per part de tots els grups polítics. Aquí hem tingut diversos models en els darrers anys LOE, LOCE, ara pot venir la LOMCE…
  
• L’Estat té poca influència en l’escola, és l’administració local la que en té més competències per ajustar el model a cada barri o poble. Aquí és justament al contrari.
  
• Tot l’alumnat, des dels anys 50, té el dinar pagat a l’escola. Això és el que es diu “igualtat d’oportunitats”, si no estàs ben alimentat no pots rendir bé. Els diners, però, no venen d’educació sinó de serveis socials. Els infants són el gran tresor del país i els protegeixen. Aquí “no hi ha diners” per a menjador i els pocs que es pagaven ara se’ls estalvien fent jornada intensiva.
  
• Tot el material que utilitza l’alumnat (llibres, llibretes, llapis, etc.) és gratuït. L’alumnat és responsable del que li donen i si el perd o el trenca l’ha de comprar nou. Aquí val a dir que conec petites escoles rurals que ho fan, però no és la norma general.
  
• La ràtio (nombre d’alumnes) per aula és de 15, però baixa a 10 si hi ha algun alumne amb necessitats educatives especials. Aquí, abans del darrer decret, eren un màxim de 25 alumnes per aula, en alguns llocs l’organització del centre podia fer que en fossin 20. Ara en poden ser 35 i en poden ser més d’un els que necessitin atenció especialitzada.
  
• Els pares s’impliquen molt en l’educació dels fills. Aquí… és diferent. A la darrera reunió de l’AMPA érem unes 20 famílies del total de 176 que en formem part.

• L’escolaritat obligatòria comença als 7 anys, edat en què es comença a aprendre a llegir, no abans. Aquí és als 3 anys i als 6 ja tenen deures de llegir a casa, però els Finlandesos continuen sent els primers en lectura.
  
• És un gran honor ser mestre, està molt ben considerat, per això només els millors poden ser-ho. L’accés és a partir de notes altíssimes i la selecció és continuada. Aquí, molts ensenyants pensem que és la feina més important del món… però devem ser els únics! ni l’administració ni la societat ho pensen. Qualsevol pot entrar al sistema amb relativa facilitat. No hi ha gaire control sobre el procés de reciclatge.
  
• Les hores que dediquen a llengua i literatura són moltes menys que en el nostre sistema, però sobta veure que els resultats, en canvi, són espectacularment bons. La solució és senzilla: tenen una gran xarxa de biblioteques públiques totalment accessibles i els pares hi porten sovint els fills a llegir (llibres en paper, especificava, on hi ha un silenci sepulcral), també emeten molts programes en versió original (anglès) subtitulats, el que, a banda d’afavorir l’aprenentatge de l’idioma, fa que sentin curiositat per llegir i aprendre el que es diu i també obliga a llegir des de petit. Aquí hi ha biblioteques, sí, però no hi ha gaires pares que portin els fills a llegir (els que hi trobo sovint són també mestres o professorat), les taules més allunyades de les bibliotecàries estan guixades i fetes malbé. És difícil que hi hagi silenci molta estona seguida…
  

Són algunes de les coses que recordo del vídeo i que trobo certament interessants. També havia tingut l’oportunitat de llegir articles sobre l’educació a Finlàndia que va presentar X. Melgarejo i que adjunto per si és del vostre interès. Trobo excel·lent la frase que s’extreu de l’entrevista “Millorar l’educació per millorar la societat”.

Adjunto dos arxius amb anàlisis sobre l’educació a Finlàndia. Un article de X. Melgarejo i l’altre del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, tot i què cal tenir en compte  que són del 2005 i hi ha algunes dades que han canviat sensiblement (per exemple les ràtios d’alumnes/professor, el nombre d’hores lectives i de permanència i el sou dels docents).