Les aigües turbulentes

El cel amenaçava pluja però, llevat d’unes gotes imperceptibles, el temps ha respectat el Sant Jordi d’enguany, tant a Tarragona com a Reus. Perquè aquest any m’he repartit la festa entre les dues ciutats.

El matí he recorregut la Rambla de dalt a baix. Una gernació fluïa entre punts de venda de roses (a vessar), parades de llibreries (no moltes) i de tot tipus d’associacions, ONG i partits (cada vegada més nombrosos; calen?). M’he aturat a la parada de l’Agrupament Escola Alverna, on he adquirit dues roses i un llibre-conte que han editat i m’he interessat per la situació actual d’aquesta entitat, molt significativa en una època de la meva vida. Més tard m’he aturat a la Llibreria La Capona, amb la intenció d’adquirir Això del català, d’Albert Pla, però ja s’havia esgotat. He optat per comprar Anticatalanisme i antisionisme, avui, de l’amic i company blocaire Jaume Renyer. Entre la gentada, m’he trobat el també amic Joan que, animal polític com és, no ha tardat ni trenta segons a portar la conversa cap el seu tema predilecte.

Tarda a Reus. El primer Sant Jordi de la meva vida a la capital ganxeta. Objectiu primer, comprar un altre llibre, L’evangeli de la sal, de l’encara més amic Vicenç Vernet. He participat en la seva elaboració i me l’ha dedicat gentilment. A la caseta on els autors locals signaven els seus llibres he coincidit amb la regidora Empar Pont, que m’ha estampat dos petons com només ella sap fer, i amb el president Benach, que també s’ha apuntat, com tots, al costum de treure un llibre el 23 d’abril. Passejada, entre empentes i a pas de tortuga, per la Plaça Mercadal i els carrers adjacents. Més amics saludats: el Xavier, de l’Associació de Minusvàlids, l’Aurelio, el Miquel i el Jordi (felicitació mútua), de l’H2O, i l’Iñaki, d’Esquerra Unida i Alternativa.

Reus estava esplèndida, preparant-se per la cita electoral de diumenge. Publicitat, fulletons, samarretes, pins…, urnes per votar anticipadament i ambient de festa ciutadana. Els reusencs tindran l’oportunitat de pronunciar-se, ni que sigui extraoficialment, pel futur de Catalunya. Trobo encertadíssim el lema de campanya que han escollit, animant a votar: “tant sí, com no, vota”. Mentrestant, Tarragona s’ho segueix rumiant, somorta en les seves ínfules de capital. Cada terra fa sa guerra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!