La caixera em parla en català abans, durant i després de dir-li jo res. Al marxar, em desitja un bon cap de setmana. Hi ha esperances.
(caixera) …es bolsa?
(jo) sí, en porto, o no, no en necessito, no sé si m’ha dit tienes o quieres…
(caixera) tienes, quieres… ho diem tantes vegades que ja no sabem com dir-ho
(jo, pensant) digues-ho en català; si haguessis dit tens o vols això no passaria
Al marxar, em desitja igualment un bon dia.
Postdata: el supermercat número 1 és d’una coneguda cadena propietat d’un valencià no precisament “dels nostres”.
[Imatge: lavanguardia.com]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sí Jordi, tots els propietaris tenen per idioma matern el valencià, però no l’empren gaire com el vida social, volent aparentar que no ho és.
Josep Blesa