Les aigües turbulentes

Jo vaig ser un dels 70.000 afortunats que ahir van poder contemplar en viu i en directe Bruce Springsteen. Hi vaig anar acompanyant la meva cunyada, fan del cantant nord-americà, i perquè tenia curiositat d’assistir a un gran espectacle musical. No és el tipus de música que més m’entusiasma (també m’agrada, que consti) i per tant em vaig prendre l’acte com una mena d’aproximació al personatge. Aproximació simbòlica, perquè físicament m’en separaven molts metres fins a convertir-lo en una petita figureta, donada la situació de la meva localitat al Camp Nou.

L’arribada a l’estadi del Barça, on per cert tampoc havia estat mai, ja és tota una experiència, amb gentades amunt i avall i cues per proveir-se de beure i jalar. Als exteriors hi descobreixo Ramoncín, el Rey del Pollo Frito, d’incògnit. Abunda la mitjana edat, amb cabells canosos i fills en edat de poder fer el que els doni la gana.

Una vegada instal·lats als nostres seients (quarta fila començant per dalt de tot: es veia tota la ciutat), decideixo anar al lavabo. El de dones es reconeix fàcilment per la llarga cua de ties que hi ha a la porta (però no fan el mateix que nosaltres?). Entro al d’homes i també hi ha dones ocupant els excusats: això és Can Pixa, i mai millor dit. Fet el tràmit minguitori vaig a un punt de venda de begudes i, després de la preceptiva cua, em cobren vuit euros per dues ampolles petites d’aigua. Vuit euros! No sé si és la causa o l’efecte de la crisi econòmica.

M’acomodo definitivament al seient mentre menjo un bocata de pernil i formatge preparat per les expertes mans de la meva cunyada. El públic comença a fer l’ona. L’ambient és expectant, bulliciós, espectacular, vertiginós… A sota, un matrimoni valencià amb fill adolescent. El pare no pararà de seguir entusiàsticament les cançons del Boss, mentre que el fill no acabarà de trobar mai el ritme. Al darrere nostre, tres pesats que no pararan de xerrar en veu alta de coses alienes al concert, acabant cada frase amb el preceptiu tío.

Comença l’actuació amb 40 minuts de retard, però al Bruce se li perdona tot. El públic, com diu el suat tòpic periodístic, està completament entregat i, efectivament, no pararà de seguir les cançons, ballar i aplaudir durant les tres hores d’actuació. Jo, dissortadament, espero escoltar alguna de les cançons que la meva limitada cultura roquera coneix (River, Philadelphia i alguna altre que sé tararejar però no com es titula). Tot debades: les dues que em sonen són les últimes i no són d’ell (el Twist i la Bamba).

Bruce Sprignsteen cau molt bé a tothom. Es guanya el públic des del primer moment i contagia energia i optimisme per tots els porus de la seva pell, que deixaran anar molta suor durant tot el concert. És el que els nord-americans anomenen “el veí del costat”, aquell noi (que ja té 58 anyets…) que tots voldríem d’amic o amant o gendre… Amb el públic de casa nostra hi té un feeling especial: no hi és aliè el fet d’adreçar-s’hi en un voluntariós català (cosa que no va ser capaç de fer, per cert, Zapatero ahir mateix). Un últim detall simbòlic: una senyera a dalt de l’escenari.

En resum, tres hores de canya que van passar molt bé. Ara ja conec una mica més el Boss. Ara ja entenc perquè agrada tant i perquè omple dos Camps Nous, que aviat és dit. Ara ja m’és una mica més familiar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!