La gran Reforma

Avui fa cinc-cents anys exactes d’un fet transcendent per a la història religiosa, política, social i cultural d’Europa i de la humanitat. Un monjo agustí, Martí Luter, clavava a l’església de Wittenberg el que es coneix com “95 tesis” o, més aviat, noranta-cinc propostes de discussió, sorgides de la constatació de que el cristianisme de l’època, especialment la cúpula dirigent, s’havia apartat del missatge evangèlic fins a límits escandalosos. L’acció va acabar esdevenint revolucionària perquè va donar origen a un conjunt de confessions religioses esteses per tot el món i amb una gran diversitat de denominacions, que coneixem usualment com el protestantisme.

Val la pena recordar el fet, més enllà del seu vessant purament espiritual, perquè va representar tota una revolució en la manera de concebre l’exercici del poder, les relacions socials i econòmiques, la moral pública i privada, la transmissió del coneixement… Uns canvis que van tenir lloc paral·lelament a la descoberta de nous mons i al progrés tecnològic, amb la invenció de la impremta com a fet capital. La descoberta de Gutemberg facilità l’accés de la Bíblia a una gran massa de fidels. Juntament amb les versions traduïdes del text sagrat, la idea de que és el creient qui ha de guanyar-se la salvació per la fe i que és ell qui ha d’acostar-se a la interpretació de la Bíblia, sense intermediaris, constitueix la gran aportació luterana. Una aposta per l’individualisme i la llibertat, les bases que han fet pròsperes i avançades determinades societats, que coincideixen, quina casualitat, amb els països on arrelà el missatge protestant.

En el nostre país, l’existència del protestantisme no sempre ha estat prou coneguda. Josep Lluís Carod-Rovira hi ha contribuït decisivament a posar-hi remei amb un prolix estudi publicat no fa massa, on historia la implantació i el desenvolupament d’aquesta confessió convertida, encara que no ho sembli, en la segona dels Països Catalans. Potser la seva relativa discreció i la seva aposta per la reflexió personal i la vivència de la fe en petites comunitats és la seva clau de l’èxit, en contrast amb d’altres religions més conegudes per la seva no sempre encertada voluntat d’ocupar espais públics o de condicionar cultures i societats a qualsevol preu. I no em refereixo a cap en concret. I ara…

“Luter 500 anys, el luteranisme a casa nostre”, actes a Tarragona:

Dijous, 2 de novembre, 19 h, Seminari de Tarragona: Taula rodona “Luteranisme a Catalunya”, amb J.L.Carod-Rovira, Christine Bell (Parròquia Evangèlica Luterana) i Macià Riutort (professor URV).

Dilluns, 6 de novembre, 19 h, Campus Catalunya de la URV: Cine-club amb tertúlia. Pel·lícula Lutero, d’Eric Till.

[Imatge: liturgyandmusic.wordpres]

 

Luter a casa nostra

Ahir es va fer la presentació a Tarragona de l’obra de Josep Lluís Carod Rovira Història del protestantisme als Països Catalans. Acompanyat d’un pastor baptista de la capital i de qui fou directora general d’Afers Religiosos (Montserrat Coll), l’autor va explicar, amb les seves habituals amenitat i ironia, els motius que l’havien dut a elaborar el seu voluminós i documentat llibre: el seu interès per tot el que sigui dissidència i el desconeixement de la importància del protestantisme al nostre país.

Efectivament, la història del protestants és una història de dissidència enfront del dogma catòlic omnipresent, i ben car ho van pagar en èpoques pretèrites, com bé documenta l’obra de Carod. D’altra banda, la presència del protestantisme a casa nostra representà la introducció de noves idees procedents d’uns països que (oh, sorpresa) són els més desenvolupats del món. I encara representà també un focus de catalanisme insospitadament matiner: la traducció al català del Nou Evangeli s’avançà en un any a la Renaixença.

Josep Lluís Carod va fer una detallada descripció de tot allò relacionat específicament amb Tarragona i el protestantisme: personatges, escoles… fins i tot el cementiri. La presència d’aquestes confessions a la capital tarragonina té un mèrit especial, atès el pràctic monopoli que ha exercit sempre, per motius obvis, l’Església catòlica. Una presència constant, a vegades discreta o clandestina i, potser per això, poc o gens coneguda. El llibre de Carod és una aportació de primer ordre per tal de que ho deixi de ser.

L’octubre de 2017 farà 500 anys de les famoses 95 tesis clavades per Luter al castell de Wittenberg: tot un programa està en marxa per commemorar-ho com cal. Almenys, ai, a l’Europa més culta i civilitzada.

 

De París a Roma

Quan es publiqui aquest apunt haurà acabat la multitudinària manifestació a París contra el terrorisme i a favor de les llibertats. Els luctuosos fets dels darrers tres dies han posat de nou a l’actualitat informativa les grans qüestions, els grans dilemes, els grans reptes que les societats del segle XXI, i en particular l’europea, tenen plantejats i als quals no s’acaba de trobar el desllorigador. La gestió de la diversitat cultural i religiosa, l’equilibri entre la preservació de les peculiaritats de les minories i el respecte a uns valors universals, la cerca de la compatibilitat entre el ple exercici de drets i llibertats i un alt grau de seguretat personal i col·lectiva (un dret també, a fi de comptes), la necessària cooperació entre uns estats massa hipotecats per conveniències o interessos particulars en el sempre complicat escaquer mundial, els límits (si n’hi ha d’haver) a la llibertat d’expressió i el significat d’allò “sagrat” en unes societats que els és difícil dimensionar el concepte pel fet de ser necessàriament laiques. I podríem seguir.

Els fets de París també han posat llum sobre les dues xacres de les que hauríem de fugir com de la pesta: la demagògia extremista, que intenta estendre el seu missatge xenòfob dividint la societat i demonitzant determinats col·lectius, i el progressisme banal, comprensiu amb determinats règims polítics i fanatismes. Els primers no tan sols no solucionarien els problemes que plantegen si arribessin al poder sinó que els agreujarien; els segons, amb el seu relativisme, ús de diferents vares de mesurar o simplement silenci còmplice, tampoc ajuden gens a fer llum sobre la solució. La resposta de la societat, immediata, multitudinària, pacífica i festiva, sembla marcar territori davant les dues actituds a evitar i contribueix a donar un punt de serenor i d’esperança al futur que ens espera.

images (7)

La setmana acaba amb la notícia de la mort d’Anita Ekberg i té més relació amb el que hem dit fins ara del que podria semblar. Com se sap, els tràgics fets d’aquests dies tenen la seva causa específica en la publicació, des de fa temps, de dibuixos considerats blasfems o irreverents per una determinada religió. És bo recordar ara que la pel·lícula més coneguda de la voluptuosa actriu sueca, La dolce vita, conté dues escenes que en el moment de l’estrena del film, als anys seixanta, van causar molt rebombori: la primera, l’helicòpter amb un santcrist penjat i saludat per unes noies en biquini (imatge original i onírica, com corresponia a l’autoria de Fellini), i la segona, la pròpia Anita Ekberg, disfressada de capellà, traient-se el barret i deixant anar al vent la seva cinematogràfica cabellera rossa. Oh, escàndol. No tenen res a veure uns dibuixos més o menys passats de rosca amb les avui ben innocents imatges de la pel·lícula, però no crec que la reacció de cap catòlic de l’època, per molt ofès que se sentís, anés més enllà de quatre jaculatòries davant la sala d’estrena…

[Imatges: Vilaweb i genius.com]