De vergonyes, solidaritats i trampetes

Sobre l’afer Borràs, quatre ratlles. És inacceptable la fugida d’estudi d’ERC i de la CUP, grotesques les raons que addueixen i decebedora la imatge de desunió i cainisme que ofereixen a l’opinió pública. És també, i aquí hi incloc també el paquet PDECAT/Junts/Crida, de vergonya aliena el combat de baix nivell que es lliura a les xarxes socials. N’hi ha per no entrar a Twitter una bona temporada. A la Laura Borràs se l’està acusant, atacant (i jutjant/condemnant abans d’hora) per raons estríctament polítiques, per representar el que representa. Tothom ho sap. Per tant, el que tocava ahir al Congrés és donar una resposta també política al nou embat estatal i votar no al suplicatori demanat. Era el mínim que es podia esperar de les tres formacions independentistes amb representació a Madrid: no són capaces de posar-se d’acord en alguna cosa?, Tan difícil era fer-ho en un tema bàsicament anti-repressiu? L’estratègia comuna no arriba ni tan sols a aquest estadi bàsic de solidaritat? Aquestes formacions són les que diuen voler construir una República (no se sap ben bé quan ni com)? Doncs estem apanyats.

Sobre el fons de l’assumpte, el “pecat” de què s’acusa Borràs, tant clar és que es tracta d’una irregularitat administrativa com que no es mereix cap mena de represàlia, i molt menys 15 anys (sic) de presó, que quan ho vaig sentir per primera vegada els ulls em feien pampallugues (chiribitas com diuen els que volen eliminar la Laura Borràs). Partir contractes en trossets de menys de 15.000 € és el pa de cada dia a les administracions públiques, de sempre. Es tracta d’una aplicació pràctica d’aquell principi de “feta la llei, feta la trampa” (que personalment odio), i la mateixa habitualitat justifica implícitament la seva legitimitat a la pràctica. En tot cas s’hauria d’afinar més la llei de contractes públics (introduint, potser, mecanismes de control extern) per posar fi a aquestes trampes al solitari practicades per tota mena d’entitats, gestors i colors polítics. Ja és casualitat que l’única persona que lleparà per això és Laura Borràs. Potser el que caldria és contraatacar i denunciar tots els trossejaments de contractes públics de què es tingui coneixement. Tots. Tothom a la cangrí. Si hem de morir que sigui matant.

[Imatge: regio7.cat]

 

Govern, llibertat

Amb la detenció i empresonament avui de nou consellers del Govern de la Generalitat, la justícia/govern/PP/estat (que al final ja són indistingibles) traspassa la darrera línia vermella que separa una democràcia més o menys acceptable d’un règim que fa por. Han perdut el sentit comú, ells que tant ens refreguen per la cara la paraula seny (l’única que saben pronunciar -malament- en català), tot prenent unes duríssimes decisions que, aquesta és l’esperança, els esclataran a la cara en el moment més oportú.

Aquesta nit, vuit bones persones i Santi Vila dormiran a la presó pel gravíssim delicte d’haver complert un programa electoral i per haver-ho fet de forma exquisidament democràtica, “sense fer mal a ningú” com bé ha dit avui un dels nostres líders després de conèixer la notícia.

Què hem de fer? La societat catalana ha de reaccionar amb fermesa però amb serenitat. Comencen a sorgir veus que, de forma comprensible, demanen alguna cosa més que concentracions, cassolades, clavells o mans enlaire. “S’ha acabat la revolució dels somriures” (Toni Castellà): hi estic plenament d’acord. No sé si l’opció ha de ser una vaga general o boicots selectius, s’ha parlat d’això i de més coses: Sigui el que sigui que se’ns proposi, estem disposats a la mobilització. Per la meva part només demano una cosa: unitat de tots els agents implicats. La unitat ens farà imbatibles, avui, les properes setmanes i el 21 de desembre.

Junqueras, Romeva, Turull, Mundó, Borràs, Forn, Rull, Bassa: no esteu sols. Volem la vostra llibertat. I també la de Vila, malgrat tot.