Les aigües turbulentes

Estic molt satisfet que la Laura Borràs hagi esdevingut presidenta del Parlament de Catalunya, i quedi clar que no soc un entusiasta de la seva persona, a la manera de com la concep el seu nombrós i sorollós, a vegades una mica infantil, club de fans. S’ha d’entendre que a la que algun polític destaca una mica per la seva intel·ligència, preparació o naturalitat (i no costa gaire, vist el nivell de la cosa pública dels darrers anys), aquest polític o aquesta política siguin encimbellats per l’opinió pública ideològicament propera, fins a la mitificació o, com és el meu cas, com el senyal d’un futur esperançador.

Se li ha criticat molt que no esmentés en el seu discurs d’inauguració de mandat (molt bon discurs, per cert) el seu predecessor Roger Torrent. El detall, que no se li escapà a ningú ja al primer minut, entrà a formar part ben aviat del gruix de discussions gallinàcies a què ens tenen acostumats (avorrits, més aviat) les diverses faccions de l’independentisme real, sincer o presumpte, via xarxes socials. No en faré sang, naturalment, però quan el partit del senyor Torrent contraataca dient que durant la presidència d’aquest la dignitat de la cambra també es va preservar (una dignitat que Borràs vol convertir en pal de paller de la seva actuació), podríem recordar-li les seves rendicions en els moments més significatius de la legislatura passada, començant per la nonada re-investidura del president Puigdemont. I si ERC replica que les decisions de Torrent obeïen a un exercici de pragmatisme o d’humana prudència, vistes les conseqüències amb què se l’amenaçava, podríem treure a col·lació un famós vídeo que corre per les xarxes on el nostre personatge assegura que aniria a totes, comminant tothom que no ho tingués clar a apartar-se del camí. Clar que això ho deia abans de l’1 d’octubre.

Tornem a Laura Borràs. És nova en política de fa ben poc, no és per tant una professional, no està contaminada. Té un carrerón d’estudis, publicacions i (bona) gestió en organismes relacionats amb la cultura. Va tenir un record per l’aranès i per la llengua de signes, per Joan Solà i per Simone de Beauvoir. Ara que esmento la famosa feminista francesa, durant el discurs no va usar el desdoblament de gènere i això em va sorprendre agradablement: el seu feminisme és sincer, no de formes vàcues. Prometé tornar al capteniment i el compromís de la seva predecessora Carme Forcadell. El diputat Lluís Puig podrà (naturalment!) delegar el seu vot. S’endevina, per la seva manera de ser i de fer, que superarà amb èxit la difícil tasca de dirigir uns debats amb vuit grups polítics, inclosos la prescindible extrema dreta i els molestos Ciudadanos. La Borràs combina hàbilment la seguretat i la tenacitat amb les bones formes sense perdre el somriure. No la superaran els nervis com inevitablement li va passar a Forcadell, però tampoc exhibirà l’altivesa de Torrent.

Ja tenim un flanc, el de la cambra parlamentària, en bones mans, crec, i una certa idea que les coses estan canviant, a bé, s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu, almenys al que jo percebo. Veurem.

[Imatge: diaridegirona.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!