Les aigües turbulentes

En els deu anys que portem de procés sobiranista, meditant sobre què cal fer, com i quan, una de les principals conclusions que n’he extret és que en cap cas hem de fer marxa enrere. Abans de l’U d’Octubre es parlava molt del xoc de trens; el director d’aquesta casa, Vicent Partal, parla a vegades d’una locomotora que va tan de pressa que ja no pot frenar a temps; jo també tinc la meva teoria ferroviària: el procés ha de ser com un tren de cremallera, que va molt a poc a poc, com a molt queda aturat però mai no recula. Amb els anys, he intentat que les meves opinions, decisions o actuacions fossin sempre coherents amb aquest símil.

Ara ho tornaré a fer votant diumenge a la formació a la qual estic afiliat, Junts per Catalunya. Respecto tant com puc els plantejaments pragmàtics i realistes que ens ofereixen, des d’òptiques ideològiques diferents, ERC i PDeCAT. Entenc la seva posició i no m’importaria dipositar una papereta amb una d’aquestes formacions, però representen una evident reculada en tot allò que hem estat capaços d’assolir fins avui. Considero igualment que altres opcions (la CUP i Primàries) formen part també del meu món, son “dels nostres”, malgrat les seves a vegades inversemblants propostes. Però l’única opció que representa aquest “no fer marxa enrere” en el procés i que, alhora, és capaç d’oferir una imatge de responsabilitat i maduresa a l’hora de governar (que, en el fons, aquestes eleccions autonòmiques també van d’això), aquesta és Junts per Catalunya.

S’ha criticat molt que a vegades sigui indistingible Junts i el Consell per la República, a l’estar encapçalats tots dos per la figura del president Puigdemont. No nego que a vegades pot provocar alguna disfunció aquest intent de compatibilitzar una opció partidista, pensada en clau autonòmica i necessitada d’un cert biaix ideològic (la primera) i una aposta de més llarg abast, de caràcter institucional i molt més unitari (el segon). Però representen dues cares d’una mateixa estratègia i aquesta és una altra de les raons que aconsellen votar Junts: el Consell per la República, Waterloo i tot el que l’envolta representen l’únic flanc on estem aconseguint victòries, són l’únic lloc d’on ens vénen les bones notícies, i Junts per Catalunya és el seu corresponent reflex en termes partidistes.

També s’ha dit que si guanyen Junts i Esquerra, per aquest ordre, la situació continuarà sent igual, la formació d’un govern lligat de mans i peus a condicionants centralistes i decisions judicials, format per dos partits que com a mínim es miren de reüll. Bé doncs, i què? En les actuals circumstàncies, algú té en ment una opció millor (de les que aquests dies ens suggereixen les enquestes, és clar)? Seria tenir el tren aturat o marxant molt a poc a poc, però no reculant a escenaris ja superats. El cremallera, recordeu.

Més raons per votar la papereta que a Tarragona encapçala Albert Batet: raons més emotives. Tots els presos polítics mereixen el mateix respecte i consideració, tots tenen el mateix dret a ser lliures avui mateix, però sentint parlar Jordi Turull o Josep Rull comparats amb algun altre pres polític se m’esvairien els dubtes (si en tingués) sobre quina opció triar. Personifiquen com ningú la fermesa i la dignitat que no han perdut mai i hem de correspondre-hi d’alguna manera. Almenys jo tinc aquesta necessitat.

I per acabar, una última espenta per acabar de decidir-se a tots aquells que estan fets un mar de dubtes encara ara. Tindrem la primera presidenta de la Generalitat. Qui segueix aquest blocaire sabrà que arrufo el nas amb aquesta tendència actual a aplicar la denominada “perspectiva de gènere” a tort i a dret. La igualtat de sexes (o de gèneres, com preferiu) és un dels grans objectius de la nostra societat, naturalment, però introduir paritats amb calçador legal o dir que algú serà la millor persona per a presidir una institució només pel fet de ser dona fa un flac favor a la causa de la igualtat. I tot i així, és difícilment discutible l’argument de que “ja toca” una dona a dalt de tot. I aquesta dona, la Laura Borràs, s’ho mereix i reuneix mèrits de sobra. La seva empenta, la seva preparació, aquest suaviter fortiter que me’n gasta quan parla, constitueixen un currículum que supera els dels digníssims rivals independentistes que li han tocat en aquests comicis.

Diumenge, si t’ho penses, Junts. La via àmplia, però amb un tercer carril al mig, per no retrocedir mai.

[Imatge: naciodigital.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!