Les aigües turbulentes

Amb el final de les maniobres político-tècnico-legals pensades per a justificar la retirada de l’escó del diputat Juvillà, Laura Borràs i companyia s’afegeixen a la ja nodrida llista de decepcions que l’independentisme ha de suportar. Sempre ens va vendre (ella) i ens van vendre (Junts) que ella faria les coses diferents de com les va fer Roger Torrent, que ella sí que seria ferma, que ella sí que defensaria fins al final la sobirania del Parlament davant de les amenaces de la Junta Electoral, un òrgan simplement administratiu que de cap manera està habilitat per violar la independències dels poders públics, una de les bases d’una democràcia.

¿Per què, després de proclamar una vegada i una altra que no cedirien als xantatges estatals, s’han embolicat en un laberint procedimental i reglamentari per acabar fent exactament el mateix que Torrent? És a dir, rentar-se les mans i passar la patata calenta als funcionaris de la Cambra que, com és lògic i esperable, complirien les lleis i les resolucions judicials o parajudicials. O sigui, de desobediència res de res, i això és el retreiem jo i molta més gent a la presidenta i als tres partits que tenen seient a la Mesa del Parlament: proclamar una cosa i acabar fent-ne una altra, una pràctica dissortadament massa freqüent en la política d’aquí i d’allà d’avui en dia. Per què no s’admetia des del principi que no era possible el que no s’han atrevit a fer? Potser era perquè això dona més vots a uns que a altres, en un intent de reproduir l’estratègia James Dean (ja sabeu, a veure qui frena més a prop del precipici)? No és conscient Junts que d’aquesta manera també perdrà vots (i més val no saber a on anirien a parar)? La crítica també va a Esquerra, que encara té la barra d’alegrar-se que els altres siguin tan porucs com ells, i a la CUP que, com sempre, ha tingut l’habilitat d’estar al mig de la tempesta i no mullar-se en cap moment.

Vicent Partal ho diu molt més bé que jo en l’editorial d’avui: així no podem anar enlloc. Si Esquerra i Junts creuen convenient jugar a fons la carta autonòmica (discutible però coherent: gestionar el dia a dia, intentar vies de negociació amb Madrid, obeir còmodament la legalitat espanyola), que ho plantegin nítidament a la ciutadania: no obtindran més èxits que ara, però tampoc no defraudaran l’electorat català, a banda que aconseguiran convèncer més gent de la necessitat d’un estat propi i, el que és més important jo crec, que afavorirà el necessari acostament estratègic entre els tres partits i les dues entitats independentistes per tal d’acabar la feina ja començada amb les decisions i accions que entre tots hagin acordat, sense punyalades entre ells i sense fraus al sofert elector.

El Consell per la República, marc propici per a facilitar-lo, espera amb els braços oberts aquest acostament.

[Imatge: ara.cat, foto Francesc Melcion]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!