Talleu, no és bona

No anem bé quan els responsables de Polònia, un dels programes televisius de més audiència del país, el buc-insígnia de TV3 pel que fa a llibertat i tolerància a l’hora de tractar en clau d’humor l’actualitat política, hagi decidit prescindir d’un dels seus còmics més populars, contradient així la raó bàsica que justifica la seva emissió i justificava fins ara el seu èxit entre el públic.

En un rampell molt poc propi de mi, jo també vaig decidir fer boicot (paraula i pràctica que no m’entusiasmen) al Polònia de dijous passat, engrescat per multitud de piulades i comentaris a la xarxa que instaven a fer-ho amb tots els matisos a l’ús, des del raonament i l’educació fins a la frase concisa o l’insult. Em vaig guardar prou d’haver de penedir-me’n, tot aclarint en xarxes que aquella negativa al visionat del programa era “de moment”, facilitant la tornada a una volguda normalitat. I, efectivament, el protagonista central del conflicte, el gran Toni Albà, ben aviat va demanar que es tornés a veure Polònia, malgrat els perjudicis personals que està patint, amb un incontestable argument: deixar de veure el ja veterà programa televisiu i, per tant, la programació de TV3 afavoreix les intencions de la caverna del 155, que s’ha proposat com un dels seus principals objectius arrasar la cadena catalana, amb tot el què això comporta. Seguiré gaudint setmanalment per tant, i espero que molts més també, de les caracteritzacions i els enginyosos gags i números musicals, rient-nos sanament de tot l’arc parlamentari i de les diferents maneres de defensar idees, governar societats i sentir territoris diversos.

Deixo pel final l’origen de tot l’enrenou: el famós tuit d’Albà sobre el viatge-llampec d’Arrimadas a Waterloo a fer el numeret de rigor, en el qual el còmic de Vilanova efectuava un molt desafortunat comentari sobre unes insospitades i alternatives laborals per a la líder de Ciutadans. Quatre idees sobre la qüestió. Primerament, com sempre he fet en casos com aquests (i en van molts), cal defensar la llibertat d’expressió. Sempre. Còmics, cantants, artistes de tota mena, polítics, intel·lectuals, tertulians, es passen la vida dient-ne de l’alçada d’un campanar disparant contra tothom, desqualificant altres polítics, ridiculitzant la monarquia, burlant-se de les religions, agredint verbalment tota mena de col·lectius socials. Ningú queda a cobert. Agradarà o no, estarà o no justificat, tindran raó o no, però cal inevitablement assumir-ho i aquesta tolerància és una sana mostra del termòmetre democràtic d’una societat, una tolerància que, malauradament, molts països no en poden gaudir prou o ni tan sols la coneixen.

En segon lloc, la relació establerta entre la política de Jerez i el que es dedueix del tuit en qüestió és una mostra de masclisme, mal gust i un insult, per molt que el seu autor ho hagi volgut disfressar. No, Albà, en aquest cas no hi ha “manca de comprensió lectora”: quan algú parla d’una professió tradicionalment femenina i exercida a Amsterdam, tothom té clar a què ens estem referint i, per tant, l’intent del còmic de treure ferro a l’assumpte (més enllà del suat “perdó si algú s’ha sentit ofès”) no ha reeixit.

Tercerament, fan molta gràcia certs comentaris sobre el perillós exercici de relacionar conceptes que practica Albà. Hi ha qui s’ha indignat perquè el tuit és, en realitat, un insult a les prostitutes al relacionar-les amb la política catalano-espanyola (ben aviat només això segon), fent una engrescadora revisió de la consideració ètica de les diferents professions, cosa que em recorda allò del periodista que dissimulava la seva activitat dient que, en  realitat, era un pianista en un club d’alterne. Si tothom té dret a picar-se amb aquest tuit, dic jo que també el tindran els ciutadans d’Amsterdam, amb el seu alcalde (o alcaldessa, ep!) al capdavant, per ser alegrement relacionats no sabem si amb la dirigent d’un partit polític espanyol demagog i cada vegada més dretà o bé amb la professió, diuen, més antiga del món.

Quart, i acabo. Encara que la piulada d’Albà sigui del tot lamentable, parlo específicament del seu to masclista, no acabo de compartir els desaforats esgarips dels sectors progressistes (o no tant progressistes) de la nostra societat. Hem tocat pel que sembla la fibra més sensible de totes, el sector més inqüestionable de la societat: les dones. Toni Albà ha gosat fer un desagradable comentari contra una política que representa un partit (i un conjunt de partits) que no ha parat de menystenir i insultar els catalans, que menysprea les nostres institucions muntant pollos, com es diu ara, que espera en candeletes la victòria electoral per anorrear la ja minsa autonomia de què disposem… Segueixo? Arrimadas l’ofesa contra els soferts catalans. Posats a la balança, guanya la primera i perden els segons. De debò importa més un insult aïllat a una dona que les desqualificacions permanents a tot un col·lectiu nacional com perque justifiquin la presa de posició de certs sectors de la nostra societat? La pluriubiqua  perspectiva de gènere ha entrat també en el debat social i nacional imposant les seves regles i considerant la causa de la igualtat de sexes (molt noble i desitjable, d’altra banda) com la més important, i de vegades l’única, causa a tenir en compte. I això no. Talleu, que aquesta no és bona.

[Imatges: Viquipèdia, elnacional.cat, deia.eus; * la solució de l’enigma, aquí]