Quan la tele distreia

Un record per a Chicho Ibáñez Serrador, segurament el millor realitzador de la trista televisió de la nostra infància. És curiós, sempre havia pensat que era argentí, com el seu pare Ibáñez Menta, i resulta que van néixer a Montevideo i Astúries, respectivament. Crec que tenia algun avantpassat català. Bé, és igual. Desapareix el creador d’un programa que congregava setmanalment milions d’espectadors davant la petita (molt petita) pantalla i en blanc i negre (molt en blanc i negre). Parlo de l'”Un, dos, tres, responda otra vez”, és clar. Calia, però, empassar-se primer un mini-espai de cinc minuts, una xerrada religiosa a càrrec del bisbe ultra Guerra Campos, intercalada a traïdoria pel franquisme entre el “Telediario” i el programa d’entreteniment del Chicho. Sembla mentida que passés això i certament a les generacions que no ho van viure els costarà de creure.

Mirat en perspectiva aquell programa, amb les seves noies en minifaldilla, humor relaxat o xaró i nivell cultural mitjà tirant a baix, constituí una relativa alenada d’aire fresc en el resclosit ambient del tardofranquisme. Però si avui en dia es tornés a emetre seria objecte de les invectives de sectors ben diversos de la nostra societat. Els acudits masclistes de Kiko Ledgard, les sis secretàries d’ulleres vintage, ensenyant cuixa i perfectament col·locades a l’escenari a mode de decoració, les intervencions de la Bombi, els jocs de paraules dels Cicutas i les Tacañonas, el foment del consum de cotxes i apartaments… res no aguantaria els severs exàmens dels nous inquisidors. No se salvaria ni la carbassa. Però en aquells anys això no importava i, ben al contrari, la ciutadania premiava la professionalitat d’Ibáñez Serrador amb altíssimes audiències, tenint en compte fins i tot que només hi havia dues cadenes a l’estat.

Però Chicho va ser conegut per més programes. Va ser l’autor de “Historias para no dormir”, terror contingut i intel·ligent, precedit pels dos rombes que informaven de que es tractava d’un programa per a adults. En vaig parlar al bloc en una ocasió. L’altre fou “¿Es usted el asesino?”, algú que es dedicava a matar gent amb un paraigües; a cada capítol apareixien més sospitosos, cosa que enganxava l’audiència com no ho faria qualsevol de les sèries d’ara. Era la genialitat del mestre d’una televisió ben diferent a l’actual, que no hi ha per on mirar-la.

[Imatge: undostresweb.16mb.com]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *