Històries des de casa (16: un aliat insospitat)

Canvi d’hora. Primera i insospitada conseqüència: tots els veïns que sortim al balcó a aplaudir a les 8 del vespre (les 7 d’ahir) ens veiem les cares i podem tafanejar algunes intimitats (bàsicament el vestuari: xandalls, bates, pijames i roba presentable). Han tornat les queixes per aquest canvi el rellotge. No entenc per què. Avui, 29 de març, només haurem estat vint-i-tres hores confinats: el dia se’ns farà més curt perquè realment ho haurà estat.

Els mitjans de comunicació, que sempre s’ho fan venir bé per destacar la pitjor cara d’una notícia, ja ens han recordat que el canvi d’hora, com cada any, provocarà desajustos físics i psicològics en la gent. Però això no és veritat. A molta gent, a partir de demà, no els sonarà el despertador, de manera que podran llevar-se, fer les coses que hagin de fer a casa, dinar, fer la migdiada, jugar amb els nens, sopar i tornar-se’n al llit a l’hora que el seu rellotge biològic els hi dicti. Cap desajust en aquest sentit. El desajust ja fa quinze dies que el patim.

I pensar que el canvi d’hora es fa per estalviar energia! Caldrà veure la factura de la llum a final de mes. Sort que l’augment en el consum d’electricitat es veurà compensat, ambientalment parlant, per la millora de l’aire que respirem. Han bastat uns quants dies de poca circulació de vehicles perquè l’aire de les ciutats es netegi de partícules, perquè el cel torni a ser blau (que és com hauria de ser sempre, per si algú ho hagués oblidat), perquè baixi el consum de carburants i perquè la contaminació acústica (tant molesta com desatesa per les administracions) s’hagi reduït fins a valors propers a zero. Poc es podia pensar la nena aquella del canvi climàtic (jo li dic la Greta Garbo) que el Covid-19 seria un insospitat aliat de la seva (i nostra) causa.

[Imatge: forbes.com; foto AP/Getty Images]