Cent anys

Avui el pare hagués fet cent anys. La contínua constatació de que el temps és relatiu o en tot cas de que s’escurça inexorablement, no amaga un cert sentiment de vertigen al pensar que ja ha passat un segle, un segle!, des que es va produir un fet tan decisiu per a la meva vida (i per a la de qualsevol persona) com és el naixement del progenitor.

No crec que aquest bloc, per molt que s’intituli “personal”, sigui el lloc més adequat per parlar del pare i de tot el que envolta la seva figura (la relació que hi tenia, el record que en guardo). Una comprensible preservació de la privadesa m’hi obliga, fins i tot en aquests temps de tot tipus d’impudoroses exhibicions a les xarxes socials i de persistents exigències de transparència a tots nivells. Algun comentari o anècdota sobre ell ha tret el nas per aquest bloc en èpoques passades: escrit està per a la curiositat dels meus lectors. Afegim-hi ara que el fet que avui commemorem va esdevenir a la bonica població garriguenca de l’Albi, famosa per les runes del seu castell i per un petit call vora la plaça major. Conec alguns detalls del passat del poble, explicats precisament pel pare amb la seva innegable gràcia: que en un moment tenia quatre forns, de la germanofília i francofòbia del seu rector quan el pare va néixer (en el moment més cruel de la Guerra del 14) o de les picabaralles amb els pobles veïns, Cervià, el Vilosell… que a vegades es resolien amb mètodes més propis del Far-West.

Arribarà la nostra generació a celebrar els cent anys, no dels nostres progenitors sinó dels propis interessats? No ho sabem, encara que l’esperança de vida sigui de “només” vuitanta i tants anys, això si fem bondat, mengem el que toca quan toca i no ens estressem massa amb el nostre entorn, tasca francament difícil. La il·lusió d’assolir el centenari hi és, naturalment, però sospito que és un privilegi reservat a personatges com la britànica reina Mare (a qui el pare anomenava sarcàsticament “la carnissera”) o l’actriu Olivia de Havilland (a la imatge) que va bufar espelmes el passat dia 1: el pare, cinèfil reconegut, es portava onze dies amb la protagonista d’Allò que el vent s’endugué. Sí, el vent s’ho acaba enduent tot, quin remei.

[Imatge: www.oliviadehavillandonline.com]