I tiro perquè em toca

Els resultats de les eleccions espanyoles (no “generals”) d’ahir han tingut la virtut-defecte de fer que es replantegi novament tot el que fa referència al procés sobiranista català. Com que una força catalano-estatal, que ha guanyat aquí i té una presència no determinant però sí important allà, ha promès un referèndum, ara resulta que hem de desteixir part del full de ruta assolit: alguns en diuen tornar a la pantalla anterior del nostre particular videojoc; jo, que sóc d’una altra època, en dic tornar a una casella anterior, com el joc de l’oca.

L’alineació planetària ha donat una combinació que dóna molt de joc, sens dubte, i permet fer volar tots els coloms que vulguem, però com diria Rajoy el filòsof, “una tassa continua sent una tassa”: imaginar-se que es pugui formar un govern entre el PSOE, Podemos (més amics, marees i coneguts) i IU, que aquest govern tingui el suport dels nostres partits independentistes, que inclogui un referèndum (o consulta o com li vulgueu dir) i que es pugui realitzar ja demana importants dosis de fantasia. I si s’arribessin a posar les urnes, el referèndum exigiria una reforma constitucional que, com saben ja fins i tot els pàrvuls, exigeix unes condicions impossibles d’assolir; i si no exigís aquesta reforma, és a dir, si fos una consulta sense més ni més, ja no cal fer-la perquè ja la vam fer: ja estem en una pantalla (o casella) posterior.

Només la impossibilitat de formar govern aquí (veurem què decideixen diumenge ses majestats les CUP) faria que s’hagués de replantejar tot: noves eleccions, retrocés de l’independentisme… ens obligarien a fer marxa enrere i reconsiderar el camí seguit. Trist colofó quan semblava que tot tornava a estar encarrilat.

Ja veig a venir que el 2016 serà també interessant i divertit.

[Imatge: www.racoindependentista.cat]