En campanya (i 7: l’altre piromusical)

Mirava ahir per televisió el piromusical de la Mercè, aquesta banal distracció de masses barcelonines elevada a la categoria de gran espectacle mediàtic per obra i gràcia de TV3, i la meva ment no podia evitar relacionar-ho amb la campanya electoral que en quatre hores acabarà formalment (de facto però, les xarxes socials bulliran fins a l’obertura d’urnes, quin remei). La transcendència i l’envergadura del tema estrella d’aquestes eleccions demanaven per part de totes les formacions polítiques, sembla, argumentacions de calat, profunditat en els debats i seriosa exhibició de dades contrastades, i ens hem trobat en canvi amb una successió de coets, trons i piules de coloració i estridència diverses, com si del divertimento de Maria Cristina es tractés, que res no aporten a ningú: no fan canviar el sentit del vot ni als que estem convençuts ni als que no.

Sense anar més lluny, el PP ens ha obsequiat avui amb un video. Quaranta-vuit hores abans de que el xollo català se’ls acabi, es despengen amb una desesperada demostració d’amor cap a tots nosaltres en forma d’una successió de floretes en la llengua de Verdaguer (com dirien els cursis). Remata el vídeo Rajoy vocalitzant perquè units guanyem. Són la segona, tercera i quarta paraula en català que li hem sentit mai dir (la primera va ser l’inevitable seny pronunciat en seu parlamentària). Qui tingui temptacions de retreure a Rajoy aquesta escassedat idiomàtica, que sàpiga que el gallec guanya, en aquests moments, a Felipe González per 4 a 0.

I de l’andalús volia parlar. Com que allò de dir que la situació actual sembla l’Europa dels trenta quedava molt i molt malament, i tenint en compte que aquestes comparacions insultants són patrimoni d’El Mundo cap enllà, es va permetre l’altre dia una innovació historiogràfica al respecte i relacionar “dret a l’autodeterminació” amb Stalin, un insospitat petard llançat per un polític en plena decadència i sense conseqüències com s’ha vist després.

També restarà en l’oblit l’afirmació del seu company de files ideològiques Miquel Iceta, cridant-li al respectable que ho volen ser tot, catalans i espanyols, i que ningú els ha de fer triar entre Miró i Velázquez. Tal sorprenent afirmació diu molt del concepte de la cultura d’aquesta gent, més enllà del gastat argument (leit motiv de la Chacón) de que no podem elegir entre el pare i la mare… Cal recordar a Iceta que, posats a triar entre pintors també tenim Renoir, Durer o Kandinski i que, com a català, admiro Velázquez sigui el que sigui nacionalment: el que no vull és que el Museu del Prado, on està exposat el genial pintor sevillà, sigui estatal o madrileny, segons convingui, quan es calculen les balances fiscals i sempre en contra nostre, és clar.

Iceta, en fi, haurà deixat en aquesta campanya una altra figura pirotècnica com és el seu desenfrenat ball al ritme de “Don’t stop me now”. Una anècdota que haurà servit només per distreure al personal, igualet igualet que el castell de focs. Com era allò de la lluna i el dit? Bé, si que va ser aprofitat pels seus oponents: l’inevitable Albiol, del PP, va retreure-li-ho tot pronunciant aquella frase fetitxe de l’unionisme: con la que está cayendo en Cataluña…” Em sembla que l’únic que està caient a les enquestes és, precisament, el seu partit.

Bé, podríem seguir amb més focs d’artifici però l’apunt m’ha sortit llarg, la campanya electoral s’ha fet no llarga sinó infinita (quants mesos portem així?) i hem d’anar acabant. A aquesta hora, al mateix escenari que el piromusical d’ahir està tenint lloc l’acte final de Junts pel Sí. Els petards seran substituïts, ara sí, per la darrera argumentació, la darrera crida a la il·lusió, el darrer reclam de vot perquè diumenge s’alcin, ells i els companys de la CUP, amb la victòria. Bon viatge pels guerrers. Ítaca ja s’albira.

[Imatge: www.elperiodico.cat]