Anuncis que posen nerviosos a alguns (el d’Estrella Damm)

L’anunci de moda és el d’Estrella Damm. Sí, aquest on surt el Quim Gutiérrez i els Amics de les Arts cantant les coses bones que tenim “aquí” (us heu fixat que en cap moment apareixen els mots català i Catalunya?). Si fem abstracció d’aquesta mancança, que no sabem si és una estretègia per fer circular l’espot per aquesta Espanya que ens estima tant i tant, he de dir que l’anunci m’agrada. Tot un mèrit per una persona com jo, que, com saben els meus lectors, col·lecciono anuncis insufribles.

L’anunci està ben fetet, doncs. Té estètica jove i urbana, invita a l’optimisme i a l’autoestima, tan necessaris en els moments en què vivim. Semblava que provocaria un consens general entre la societat, però no. Ja han hagut de sortir els mindundis de torn a diseccionar-lo i carregar-se’l. La primera acusació ha estat, precisament, a veure-li el revers de la moneda a aquest optimisme i a aquesta autoestima. S’acusa l’espot de mirar-se massa el melic, de cofoïsme, de no tocar de peus a terra… El gran pecat català no és la gasiveria o el pragmatisme, sinó la baixa autoestima, aquest càncer mental que ens corrou els cervells fins a convèncer-nos de que no som ningú i de que no som capaços de sortir-nos-en de cap situació difícil. L’anunci desmunta l’argument dels ploramiques i els Amics de les Arts ens reciten, com una mena de lletania, tot allò de què sentir-nos orgullosos, presentable internacionalment si ho sabem vendre, des del Pirineu fins Quim Monzó, passant per la gastronomia i el folklore. Una mica tòpic tot plegat, és veritat, però precisament perquè és tòpic és el que s’ha de posar en valor (no hi ha res més tòpic que la pizza italiana i mireu on ha arribat…).

L’altra crítica a l’anunci, i me la temia des de la primera vegada que el vaig visionar, prové dels que s’han dedicat a analitzar què no s’esmenta i s’hauria d’esmentar. Per exemple, ha sortit gent de Lleida dient que no apareix cap element interessant del seu territori, ni tan sols els cargols (una mena de càstig a la competidora San Miguel?). Home, si ens posem tant tontos, tampoc hi apareix res tarragoní, a no ser que considerem com a tal els castellers, els calçots o Gaudí (a qui també se li omet el nom), però això a mi no m’importa. No siguem tan provincians, si us plau!

Ja només trobo a faltar una observació tiquis-miquis, però tot arribarà: la dels que diguin que no és prou correcte políticament. Uns diran que esmentar Mercè Rodoreda és massa poc per cobrir la quota femenina, i uns altres opinaran que precisament la inclouen forçadament, perquè no sigui dit. Un altre element per aquest debat gallinaci: els quatre glosadors són homes i tots llueixen fàl·liques corbates. Potser no ho ha descobert ni la més perspicaç de les feministes nostrades.

La qüestió és buscar-li tres peus al gat, i anar fent.