Avui, un apunt optimista: Catalunya, només, sempre

Reprodueixo (tallar i enganxar) l’article de Quim Torra a El Singular Digital del 14 de novembre passat. Una injecció d’optimisme, que bona falta fa. Atenció a la frase final:

Gabancho, Sostres i Joel Joan, l’orgull de ser català

Quim Torra

Sospito que tots tres voten partits polítics diferents –o no voten-; m’entusiasma que tots tres hagin excel·lit en les seves professions; constato que tots tres es guanyen la vida amb el seu talent; accepto que tots tres puguin tenir una idea diferent de Catalunya; m’il·lusiona pensar que tots tres votarien sí a la independència; i estic convençut que tots tres s’horroritzarien de veure el seu nom escrit un al costat de l’altre. Tant se me’n dóna. A mi m’agrada veure’ls junts perquè són alguns dels noms que m’han retornat l’orgull de ser català.

L’havia perdut, jo, l’orgull de ser català. El pujolisme, que tan beneficiós deu haver estat en altres coses, a mi em va deixar narcotitzat. Catalunya convertit en el país de les belles dorments, esperant eternament el bes del príncep espanyol del moment. I, és clar, no arriba mai el príncep blau muntat en el cavall blanc, sinó que en el món real té forma de gripau socialista o del PP, també tant se me’n dóna, vigilant que continuem restant adormits, ben quietets i tapadets amb la manta, perquè puguin passejar-se pel país tranquil·lament a passar-hi el ribot. Al menys, sempre podrem agrair-li al tripartit que ens hagi despertat.

Sí, hi ha gent que ha deixat de somniar truites –espanyoles– i fan de la seva vida un exercici diari de compromís. Davant de tant nacionalista de regional preferent, catalanistes al bany maria, tebis i assenyadíssims, masoquistes d’Espanya a la que es donen un cop i un altre, aquí hi ha gent que ha dit prou i, cada un a la seva manera, combat per unes idees i un país. Gent que ja s’ha oblidat de mirar al Sud i torna a mirar al Nord, on la gent és neta, noble, lliure i culta. I feliç.

I jo vinc i els ho agreixo. Perquè és clar, ara resulta que els Sostres, Joans i Gabanchos, i els centenars com ells, que s’hi juguen el coll cada dia i que han compromès el seu futur professional per defensar uns ideals, encara hi ha qui, des de les mateixes files que es diuen nacionalistes, rastrerament, rosegadors de sofà, s’escandalitzen. I així sentim a dir que en Sostres “es passa”, en Joel Joan “crida molt” o que la Gabancho, ja se sap, “diu el que diu perquè no hi té res a perdre”.

On hem arribat? I què si algun cop no l’encerten? M’importa un rave que s’equivoquin (que, per descomptat, passa poques vegades). Ells i gent com ells han obert el camí. Que no hi ha full de ruta? Perdonin! És imparable el moviment independentista que ho arrasarà tot, especialment als polítics que s’hi oposin. Han entrat mai al Facebook? Jo l’acabo de descobrir. El Facebook és nostre, dels catalans. Hi bullen milers d’iniciatives. Catalans desacomplexats, orgullosos de ser-ho, que parlen normal, que escriuen normal, que s’interessen per coses normals. Sobretot, doncs, per la llibertat del seu país. Que lluny està el món del Facebook dels partits polítics catalans! Que no s’adonen que aquí, a Catalunya, alguna cosa es mou, que molta gent s’està bellugant, que aviat ja no seran necessaris?

Un amic meu, que té una tendència irreprimible al pugilisme dialèctic, em va dir un cop que érem uns capats –políticament parlant-. Error. Érem uns estruços capats. Així segueixen la majoria dels polítics catalans, amb el cap enterrat. La resta, encara que no sé si ja podrem mai recuperar la integritat física, ens anem aixecant, traient-nos la sorra de la cara i mirant-nos als ulls i avancem, com podem, però endavant, sempre endavant. Ells, en canvi, es van quedant enrere.

Sostres, Joan, Gabancho. Tan diferents però que jo veig tan iguals: l’orgull de ser i de sentir-se català. Es tracta d’això precisament, de donar-li la volta, de fer escampar la boira de tants anys, de recuperar un orgull que és civisme, pàtria i compromís, de deixar de fer-nos perdonar ser catalans. Sí, ho som, som catalans. I ens agrada ser-ho. Cada u a la seva manera i com pugui. Tots, amb el mateix objectiu: Catalunya, només, sempre.