A la brasa i al caliu

Malauradament, ja només fins al pròxim divendres, dia 13 de febrer. A Setba, zona d’art, no obren els migdies, i no m’havia vagat d’anar-hi. Precisament, en aquell pis de la banda de llevant de la Plaça Reial de Barcelona hi havia viscut qui per a mi ha estat el número 1 de la Cançó, ben retirat per a ell, potser no tant per a nosaltres.

Ara, en aquest espai s’hi exhibeix una selecció de 36 imatges a l’entorn del gran cantant i autor, realitzades pel fotògraf Juan Miguel Morales i acompanyades d’11 fragments de text a cura del periodista Omar Jurado. Des d’allí he volgut celebrar, diguem que en la intimitat, el cinquantè aniversari de la Nova Cançó, que ha tingut un cert ressò les darreres setmanes sobretot gràcies a la revista Enderrock.

Les fotografies que es presenten a l’exposició de Setba [www.setba.net] són retrats de Llach i de persones relacionades amb ell, o grans artistes amb qui ha concidit, com Georges Moustaki o Maria del Mar Bonet, per exemple. La mostra fa un recorregut cronològic per la vida del de Verges -ara tan vinculat a Porrera- a través d’uns textos que contextualitzen les imatges i n’expliquen el simbolisme.

Un simbolisme ben punyent en el nostre marc de referències culturals, perquè l’empordanès ens ha ofert molt -molta qualitat, molta identitat, molta energia- i també li hem donat molt. En vaig parlar oportunament en ocasió de la seva retirada oficial del món artístic [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/44419] i no m’estranya gens, doncs, que aquell post figuri entre els 10 més visitats dels 162 que he estat capaç de produir fins ara.

La mostra és concebuda a partir del treball més ampli que va suposar el llibre Món Llach, editat el 2006 per Mina [www.mina.cat] a partir de la creativitat de Morales i Jurado. Visitar aquesta exposició des d’aquest pis em semblava, justament, una de les maneres més oportunes de celebrar el 50è. aniversari de la Nova Cançó, un tema al qual Enderrock [www.enderrock.cat] hi va dedicar un ben interessant dossier al seu número de gener, el 159, sembla que feliçment esgotat.

Ja deveu saber que el 1959 es considera l’any inicial del moviment a partir de la publicació, a la revista montserratina Germinabit, de l’article-manifest Ens calen cançons d’ara, de Lluís Serrahima, un dels impulsors inicials d’Els Setge Jutges.  Salvador Cardús, en dos articles molt interessants apareguts a l’Avui, valorava l’oportunitat del text de Serrahima -li inspirà l’enyorat Josep Benet-, però creia també important que la mítica Al Vent raimoniana fos composada el mateix 1959, tot i que no s’edités fins al 1962. Des d’Enderrock, el periodista gironí Xevi Planas -un dels nostres millors experts en l’àmbit de la Cançó- també insistia en aquest protagonisme de Raimon, el primer gran referent del gènere des del punt de vista històric. 

Cardús publicava el primer dels seus articles el proppassat 16 de gener [podeu trobar-lo a www.avui.cat, a les pàgines de “Diàleg”], i el dia 30 considerava que la cançó A la vora de la nit (1963), de Josep Maria Espinàs, “transmet una radicalitat transgressora que culturalment encara no hem acabat de superar”.

Precisament, aquest és un dels temes que formen part del disc Audiència pública (1966), l’únic treball col·lectiu d’Els Setze Jutges que Enderrock ha distribuït en el número que us estic comentant. Tot plegat, són ja referents històrics que han contribuït, des de la música i la cultura, a fer de nou aquest país d’una manera decisiva.

Uns el fan, altres el desfan i altres no acaben de creure-se’l. Tal com va dir en la presentació al Palau de la Musica del número d’Enderrock l’amic Joan Josep Isern -l’ardit blocaire de les Totxanes… que podeu trobar als meus enllaços-, si col·lectivament no acabem de sortir d’un cert derrotisme és perquè, entre altres pegues, som massa influïts pel “cosmopolitisme tifa”. Vegeu els tres posts que va penjar del 14 al 15 de gener i us adonareu que es tracta d’una feliç expressió que, òbviament, va molt més enllà de la cançó i de la música, perquè abasta diversos aspectes de la nostra vida nacional.

De cosmopolites -equilibradament- tenim el dret, i fins i tot l’obligació, de ser-ne. Però sap greu que, de tant fer el tifa, perdem passades per tots cantons…

No, no sóc un guerrer de l’Edat Mitjana en lluita contra els moros, ni un bandoler del Barroc, ni un carlí del segle XIX. Però, després d’un setge molt llarg, he conquerit finalment Les Borges Blanques, la capital de les Garrigues. El que vull dir-vos és que és l’única capital de les comarques catalanes que em quedava per conèixer, i ja era hora, doncs!

Amb la meva dona, hem aprofitat la bona avinentesa de la Fira de l’Oli de Qualitat Verge Extra per donar un tomb per una petita ciutat que segurament no forma part dels circuïts de turisme, però que té racons plaents com la seva plaça major porticada o les adjuntes basses del parc municipal del Terrall. I disposa -això sí que és més turístic- de centres d’interès com el Parc Temàtic de l’Oli. Tot plegat, en una Catalunya situada a una distància física relativa però que als barcelonins i assimilats, des del punt de vista anímic, potser encara ens cau una mica lluny…

Les dues basses d’aigua del Terrall -amb cignes, ànecs, oques i peixos- i la verdor dels nombrosos arbres del parc deuen mitigar una mica els xafogosos estius ponentins. Aquest darrer diumenge del mes de gener, les branques, òbviament, estaven nues, però arribar a imaginar-s’ho tal com ho veiem a la fotografia costa ben poc.

El temps, certament, no acompanyava gaire -tot i que va parar de ploure-, però el caliu li posava la molta gent que prenia part en la XII Fira de l’Oli de Qualitat Verge Extra i 46a. Fira de les Garrigues [www.firaoli.com]. Un esdeveniment que es vivia des del parc -amb desfilada inclosa- però que era instal·lat, sobretot, a l’adjunt pavelló firal. Amb la inclusió -ben interessant- d’un saló dedicat a la prestigiosa pedra sorrenca de les Garrigues, molt lligada a la tradició de la comarca i també vinculada a referents arquitectònics de la importància de la Seu Vella de Lleida, el monestir de Poblet o la Sagrada Família.

No sé si l’oli garriguenc, com diu la propaganda local, és el millor del món. Un dels millors, segur! Vam anar provant unes quantes llesquetes ben untades i costava de triar la millor marca, perquè totes tenen un gran sabor. Finalment, vam firar-nos amb un formidable oli ecològic de La Granadella, sense filtrar i, per tant, prou dens. Les nostres amanides dels propers mesos se’n beneficiaran molt…

Les Borges Blanques és una capital comarcal que té un cert interès, però no la qualificaria ben bé d’encantadora. Com moltes poblacions de les terres de Ponent -i us confesso que no en conec tantes-, té un aspecte general potser un pèl aspre, la qual cosa deu voler dir que el gust estètic col·lectiu es pot millorar. Ja sé que tot plegat és producte de la història, el territori, l’economia, el clima, la manera de ser… però així és com ho veig, barceloní assimilat com sóc. I, a més, la comparació amb altres parts del país -i no cal dir que amb certes contrades europees- es fa inevitable.

La magnífica plaça major porticada, per exemple, guanyaria encara més si no s’hi deixessin aparcar cotxes. Faig meva aquesta oportuna observació de la Maria P., de la mateixa manera que ella comparteix amb mi que l’església parroquial de l’Assumpció, neoclàssica, no arriba a impressionar, tot i que el campanar tingui una silueta veritablement poderosa.

Fora del terme, paga la pena visitar el Parc Temàtic de l’Oli [www.turinet.net/empresa/parctematic], situat a la carretera de va de les Borges a Juneda. Tant pels continguts del seu interior com per l’interès de l’entorn -amb les oliveres mil·lenàries, les històriques premses, els arcs dels templers del segle XII, el petit salt d’aigua-, l’oli, abans de perfumar-vos la boca, us envairà la mirada i us omplirà la ment…

Ja de tornada, vam fer una descoberta fabulosa ben a prop d’Arbeca. La cosa s’ho val, i molt. Per això, us en parlaré en un pròxim post.  

Fins a finals de febrer podeu veure de franc, al vestíbul de la Biblioteca de Catalunya, una exposició de butxaca que s’afegeix el centenari del naixement d’Agustí Bartra, commemorat sobretot l’any passat. Alguns documents inèdits i uns quants llibres i mecanoscrits del gran poeta i escriptor -i una de les personalitats cabdals del nostre exili americà– contribueixen a prosseguir la recuperació de la seva figura, que havia quedat una mica oblidada amb el pas del temps.  

Bartra havia nascut a Barcelona el 1908 a tocar d’on treballo, concretament al número 6 de la Rambla de Santa Mònica, al costat del passatge que du al Museu de Cera. Des del 16 de maig proppassat, una placa commemorativa ho recorda com cal.

Va ser un poeta de tons tan èpic com líric i també un autor d’arrel romàntica i clarament vitalista, que tenia Hölderlin, Rilke, Maragall i Walt Whitman, sobretot, com a referents literaris indispensables. Al llarg de la seva trajectòria -que també inclou produccions narratives i dramàtiques, a més de la tasca com a traductor i crític-, sempre va actuar de pont entre la cultura catalana i les grans cultures del món.  

Va alternar el seu llarg exili mexicà amb algunes estades -profitoses- als EUA. Però no crec que ara em pertoqui d’estendre’m massa sobre la seva figura -podeu conèixer-la més, per exemple, mitjançant www.uoc.edu/lletra/noms.html-, sinó explicar-vos una mica la meva relació amb Agustí Bartra -i la seva dona, l’escriptora i periodista Anna Murià– a la Terrassa dels anys 70. 

La parella havia retornat definitivament a Catalunya en començar la dècada i s’havia instal·lat al barceloní carrer de Mallorca, però sembla que a la capital no s’hi acabava de sentir prou a gust. I heus aquí que un grup d’egarencs, vinculats a l’entitat Amics de les Arts i Joventuts Musicals i encapçalats pel prohom Jaume Cañameras -amb qui Bartra es cartejava a Mèxic des de dos anys abans del retorn-, van fer possible l’establiment a Terrassa, on el poeta hi viuria fins a l’any de la seva mort, el 1982, i Murià encara el sobreviuria vint anys més.

A la Terrassa dels darrers anys del franquisme, Agustí Bartra hi fou rebut -parlo, és clar, dels sectors culturalment més actius- com una personalitat gairebé mítica. Precisament, ell havia guanyat, el 1969, el premi literari que aleshores duia el nom de la ciutat amb Doso, la qual cosa havia accelerat la decisió de retornar al nostre país.  

Jo, que aleshores només tenia setze anys, vaig establir-hi contacte poc temps després de la seva arribada, l’any 1971. La parella habitava un pist modest del carrer d’Avinyó, al barri del Segle XX. Absolutament enlluernat per la descoberta d’un creador de la seva talla, vaig escriure’n una petita sèrie d’articles al diari local d’aleshores, Tarrasa Información, en el qual col·laborava cada setmana tot i que era prou conscient de la mentalitat franquista dels seus directius.

No és estrany, doncs, que un d’aquests -conegut falangista local-, em va advertir amb una certa severitat de qui era Bartra, per a ell un comunista i un separatista, o tanto monta… El seu advertiment va tenir -ai las!- una conseqüència: dels tres articles previstos, només se’n van publicar dos -el tercer hagués consistit en una petita antologia poètica.

Vaig continuar tractant Bartra durant alguns anys. La seva immensa cultura literària i l’experiència del món i de la vida em fascinaven, a part de la connexió que permetien establir amb la Catalunya republicana i un exili mític i també, potser, mitificat. La seva humanitat -que s’expressava amb una veu nasal ben característica- era molt acollidora. Es notava que el contacte amb els joves el rejovenia també a ell,  el feia sentir-se encara més viu, tot i que la seva vitalitat fos proverbial. 

Tanmateix -Bartra vivia totalment en poesia-, el seu ego resultava una mica pujat de to, i se li notaven massa -amb raó o sense- les fòbies i les fílies. Menyspreava, per exemple, un crític de la talla de Joan Triadú -no se’n sentia agraït, i no és l’únic cas, com a antòleg-, i d’Espriu recordo que deia: És un bon poeta menor”. I Joan Oliver Pere Quart, per exemple, li provocava urticària… De JV Foix, crec, en tenia més bona opinió.

No era gens diplomàtic, en definitiva, i això, en el fons, és d’agrair, tot i que li comportés algun problema de recepció. Va arribar un moment -la meva adolescència també anava superant-se- que la seva personalitat em va començar a resultar una mica embafadora, i en vaig anar espaiant el contacte.

Tot i així, per a mi continuava sent un gran referent literari i fins i tot de vida. Per això, ja habituat a fer entrevistes a una revista mensual –Al Vent– que durant anys va marcar una fita en el periodisme egarenc -i amb un cert prestigi fora de Terrassa-, sabia prou que la seva intervenció seria indispensable…

Per això vaig tornar a connectar-lo, crec que també amb complaença per part seva. L’extensa i goso dir que ben treballada entrevista Agustí Bartra, inventor d’arrels va aparèixer al número 32 d’Al Vent, del juny i juliol del 1980. Posteriorment, seria inclosa amb meu llibre Terrassencs/Terrassenques, editat el 1982 per l’antiga xarxa de biblioteques local. 

Una massa escadussera -malauradament- i guapa amiga, la Núria -a qui ara, ai!, només podria recuperar a través del Facebook-, m’havia demanat d’assistir a la conversa. Va ser, doncs, un encontre a quatre mans entre nosaltres dos -a més d’un altre amic, el Lluís, que tirava fotos-, Anna Murià i el poeta. Aquest resultava enlluernador, com sempre. Recordo -tot i que no conservo la gravació-, que, en un moment donat, va oferir-nos aquesta visió del món i de la funció de la poesia d’una manera pràcticament literal:

“Viure poesia és viure en un estat contínuament alerta de recepció i d’evolució. El món és interessant, infinitament variat, múltiple, esquinçador, meravellós i terrible. A mi m’interessa viure una poesia en la qual tot això hi sigui reflectit i, ensems, s’hi  reflecteixi la meva peculiaritat en funció d’ànima, esperit i cor”.   

És així com recordo Agustí Bartra, tot energia. Del seu Any se n’ha anat parlant -no en la proporció, és clar, de l’Any Rodoreda. Per sort, ha comptat amb un animador de luxe: el bartrià Sam Abrams, un dels nostres crítics més influents, per a qui Bartra ha estat “un dels constructors de la modernitat literària a Catalunya”. A més, Proa ha editat la versió definitiva d’Odisseu, una de les obres cabdals del poeta, i l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner ha reeditat una de les grans novel·les de l’exili, Crist de 200.000 braços…

Dos anys abans de la commemoració del centenari, Miquel Pujadó va publicar el seu disc d’homenatge [vegeu-ne el vídeo d’un dels temes a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/116173] La sínia i l’estrella. Suite d’Agustí Bartra. De mica en mica -gràcies, també, a l’Ajuntament terrassenc-, l’autor vinculat al Vallès va vencent el combat contra l’oblit.

Se’n va -per fi!- George W. Bush i el món, sense ell, potser serà una mica més feliç. No sé -falta encara perspectiva- si podem parlar del pitjor president de la història dels Estats Units, però d’un dels pitjors, segur! Per als iraquians, ha estat un criminal de guerra; per als europeus, una nosa, i per a molts nord-americans, un neocon, ja ho veiem, clarament prescindible.   

Ahir pensava si a una figura menor com aquesta pagava la pena de dedicar-li un post. Crec que sí, perquè un bloc -si no un dietari extens- també constitueix una mena de memòria selectiva d’una època determinada de la teva vida.

O sigui que no es tracta d’esborrar Bush de la memòria d’aquests anys, sinó de recordar-lo com a exemple d’algun dels camins equivocats que pot prendre el món. I no d’una manera masoca, és clar, sinó amb l’esperança d’un futur millor.

El d’un món en què no sigui tan fàcil, per exemple, recórrer al terror de la guerra preventiva -el conflicte de Gaza, per terrible que sigui, és d’una altra naturalesa. Un món on peculiaritats com Guantánamo, en democràcia, no siguin possibles. I en què el capitalisme -si bé, ara com ara, inevitable- observi unes certes regles de joc. 

Aquests reptes, i d’altres, sabrà afrontar-los Obama? Tot i que caldrà esperar i veure, crec que un cert canvi està garantit en la mesura que, als EUA, dóna la impressió que s’ha tocat fons. Confiem, doncs, si no en la màgia, sí en la bona disposició del nou mandatari. I, pel que fa a les relacions internacionals, en la diplomàcia intel·ligent de la Hillary.

De més bon rotllo i, no cal dir, amb una mica de talent, potser ens en sortirem. I és que el món depèn encara molt del que faci Nord-Amèrica, tot i que es va tornant -com ja tocava- progressivament multipolar.

Mentrestant, em sembla que cal imitar l’arriscat periodista iraquià Muntadar al-Zeidi i tirar-li a Bush una altra sabata a manera de comiat. Virtual, en aquest cas, però del tot clara com a signe de menyspreu i també una manera, simbòlica, de foragitar els mals esperits.

L’economista Ramon Tremosa, futur candidat de CiU a les eleccions europees, és una de les incorporacions més vàlides de les que hi ha hagut a la vida pública del país durant els últims anys. El seu -per competència i sentit nacional- és un dels millors perfils que podia triar la federació, també amb congruència amb el projecte de la Casa Gran del Catalanisme. I, tanmateix, és una llàstima que no s’hagi considerat la posibilitat d’intentar una candidatura catalanista més transversal, tal com propugnava Joan Puigcercós.

Potser valdria la pena d’haver-ho provat, i no solament en relació a la política europea. Però ja se sap: els partits, aquí i arreu, van molt a la seva. En tot cas, necessitem portar a la política gent preparada, que d’amateurs -estic pensant, per exemple, en el conseller que s’ocupa dels Mossos- ja n’hi ha massa…

Artur Mas, a l’hora de triar el cap de llista, tenia diverses opcions. La primera, de continuïtat, passava per Ignasi Guardans, un polític treballador i digne -ho va demostrar recentment enmig dels atemptats de Bombai-, però que segurament no es troba en sintonia amb els nous temps que bufen a CDC. Jo no sóc qui per aconsellar-li res, però, si fos d’ell, em rumiaria una aproximació estratègica a Unió Democràtica, per exemple. Al cap i a la fi, i mentre la federació no es trenqui -i això tindria avantatges, però també inconvenients-, els actius continuarien sumant.

La segona opció era la d’Alfons López Tena. Una personalitat valuosa per més d’un motiu, i jurídicament preparada. Ja vaig explicar les meves impressions sobre ell a partir d’un sopar al qual em van convidar l’any passat [vegeu-ho a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/89673]. D’aquell encontre i d’algunes declaracions posteriors em vaig fer a la idea que López Tena, un sobiranista claríssim, té un caràcter vehement que potser en dóna una imatge una mica massa sobrada. És tan optimista respecte de la viabilitat de la independència, per exemple, que sembla que no en vegi les dificultats…

Sigui com sigui, Mas i el seu equip de confiança s’han decidit finalment per l’opció de Ramon Tremosa, un catedràtic d’Economia que té una visió realment estratègica de la situació política i econòmica -i logística, molt singulament- del nostre país i també de les seves possibilitats de futur, aquí i a Europa. Com que disposa de pàgina web pròpia, us l’adjunto per si el voleu conèixer una mica millor: www.ramontremosa.com.

Tremosa és, com López Tena, un sobiranista clar. La gent del Club Arnau de Vilanova, quan vam convidar-lo a sopar ja fa un cert temps, vam tenir l’ocasió de comprovar-ho de primera mà. I em sembla -a diferència del notari d’origen valencià- més capaç d’atreure gent no tan convençuda de la causa, i això, ara mateix, ens convé, i molt. Home idealista però pragmàtic alhora, probablement és més de dretes que jo, per exemple, però és obvi que molt més influent. A més, avui dia, les qüestions ideològiques continuen sent importants, però també cal valorar els coneixements de cadascú i la seva capacitat de prospectiva.

Vegeu, per exemple, aquesta resposta de l’eurocanditat in pectore en l’entrevista que li feien a l’Avui d’ahir, i que podeu conèixer íntegrament clicant la secció de Política a www.avui.cat:
  
“Avui m’han explicat que el tripartit de l’Ajuntament de Manresa no veu clar un aeroport per al Bages. Si l’any 2009, el govern d’una ciutat de 80.000 habitants no veu clar el què és un aeroport d’un quilòmetre i mig, que ho deixin estar. De què es pensen que viurem a Catalunya quan fora de la zona euro hi ha països que van com una moto? Aquest any a la Xina es llicencien 2 milions d’economistes. Hi ha una ciutat a Flandes que es diu Ostent que va moure 100.000 tones en tràfic aeri l’any passat, més que el Prat”.

Jutgeu vosaltres mateixos. En tot cas, i ara que CiU ja té nou cap de llista, potser cal lamentar que no s’hagi pogut intentar una candidatura catalanista més unitària, tal com Puigcercós va proposar-li a Mas. Amb Tremosa o una altra figura susceptible de poder ser votada conjuntament pels electorats d’ERC i CiU, i així obrir la porta -que prou que convindria- a possibles col·laboracions més àmplies…

I no sé si la mateixa porta es podria haver empès encara més i fer-la arribar fins a Iniciativa, però, francament, a partir de les darreres actuacions de Joan Saura -i també per altres qüestions- ho veig una mica difícil. Em congratulo, doncs, amb el fet que el propable eurocanditat roig-i-verd, Raül Romeva -que repetiria-, pertanyi al sector més sobiranista de la formació.

I tampoc no sé si, obrint encara una mica més, sensibilitats properes a les d’un polític que, en tot el tema del finançament, està demostrant la competència i la dignitat nacional del conseller Antoni Castells, podrien estar-hi interessades. O referents com Ferran Mascarell, per exemple. Però ja se sap: el PSC, en política catalana -que no en l’espanyola-, només juga a fons els reptes que sap que guanyarà.     

En qualsevol cas, benvingut sigui Ramon Tremosa al món polític. Al seu aparador, precisem-ho, perquè sembla que fa alguns anys ja havia militat a Convergència i abans a la JNC. Tal com diu ell, “jo vull baixar ara a la trinxera per mobilitzar el vot catalanista passiu i passota”. De feina, segur que no li’n falta, i de preparació -acadèmica, si més no-, tampoc.

Quan ahir participàvem amb la Maria P., a Barcelona, a la manifestació contra l’ofensiva a Gaza, encara tenia previst un altre títol per a aquest post: “Pel poble PALESTÍ, no contra ISRAEL”. Però, tal com van les coses, l’admiració que sempre he sentit per la identitat jueva no m’ha de fer justificar totes les barbaritats que perpetri l’exèrcit israelià sota les ordres del seu govern. Ni que pensi, com tanta altra gent, que l’estratègia d’una organització com Hamàs, a més d’errònia, és suïcida, perquè perjudica d’una manera gravíssima la causa que diu defensar.
De manera que he decidit posar un altre títol -aquest de “PAU ara”–, tot identificant-me amb el moviment pacifista israelià que es diu així [www.peacenow.org.il] i que ahir també va aconseguir d’aplegar uns quants centenars de persones a Tel Aviv. Ni que la causa de la pau, en un conflicte que dúra ja tants anys, no sigui gens fàcil, perquè són complexos els interessos en joc.

Hamàs és una organització terrorista que no solament ha provocat una guerra civil entre els palestins, sinó que fustiga Israel tant com pot perquè en voldria la destrucció. Però el seu potencial bèl·lic és el que és -el dels atemptats i la pluja de coets sobre el territori israelià-, i no hauria de venir-li gens de nou que la reacció sionista hagi estat, diguem-ho clarament, tan bèstia. Hi ha prou precedents que permetien preveure-ho, però el fanatisme dels radicals palestins els ho impedeix.

I Israel hauria d’adonar-se que, amb les formes militars que està exhibint aquests dies, no aconseguirà d’acabar fàcilment amb el problema. Ben al contrari: multiplicarà fins a l’infinit l’espiral de l’odi i continuarà sent, li agradi o no, un país assetjat, tot i que temut.

En sectors amplis del nacionalisme català i, per extensió, del catalanisme, hi ha una admiració amb fonament pel sentit de la identitat jueva. Ens enmirallem en la seva força perquè encara sigui més clara la nostra feblesa. Però, naturalment, no tot s’hi val, i els Drets Humans, fins i tot en la situació terrible d’una guerra -i aquesta té un caire massa desequilibrat- han de prevaldre per damunt de tot, ni que sigui a precari.

Yasser Arafat, el mític rais palestí, va acabar acceptant, de grat o per força, la inevitabilitat de l’existència de l’Estat hebreu. Mahmud Abbas, l’afeblit president d’una Autoritat Nacional Palestina que Hamàs no vol obeir, ha intentat ser un digne hereu del seu llegat en la fràgil mesura que li ha estat possible. D’aquí a -hi confio- pocs dies, quan l’alto-el-foc sigui un fet, totes les parts implicades en el conflicte haurien de procurar recomençar de nou. Ni que això no sigui gens fàcil. 

La nova Administració nord-americana no sé si contribuirà a arreglar massa la situació, però segur que no l’espatlla encara més del que ja ho està. L’Estat palestí esdevé, més que mai, un objectiu urgent, tot i que el camí torna a estar ple de pedres. Senyor Barack Obama, senyora Hillary Rodham Clinton com a imminent secretària d’Estat: vostès, en aquest merder oriental del dimoni, haurien de tenir molt a dir-hi…     

Us he parlat sovint de la meva passió per la cançó d’autor. Però en matèria sonora, d’addiccions, també en tinc d’altres: la música per a piano, molt singularment. 

Estudiant fugit del tacte, complex i subtil, de les tecles blanques i negres des de l’època de adolescència, vaig heretar-ne la sensibilitat -i la debilitat- per sempre. O sigui, l’elegància, la magnificència, el món vellutat i resplendent. En definitiva, la plasmació sonora de tot un estat de gràcia que el piano, sol o en companyia -d’un altre instrument, d’una veu, d’una orquestra, d’un conjunt-, senyoreja en plenitud.

…perquè malgrat que ja no hi ets, Héctor Roberto Chavero, pervius artísticament -i crec que això durarà- com Atahualpa Yupanqui. El teu, no en tinc cap dubte, és un dels millors referents que ens ha llegat la música popular. Ja et posseïa fa anys en un disc antològic, però ara -gràcies, novament, al sistema bibliotecari- he tingut un accés realment fascinant a L’Integrale en cinc CD que el 1992 -el mateix any de la teva mort- va editar el prestigiós segell Le Chant du Monde.  

Ets andí, argentí i universal. Ens vas fer sentir plenament el potencial de la Pachamama -la deessa de la mare terra dels indis- quan la lluita pel medi ambient encara no sabíem ben bé el que era. Només cal escoltar les teves lletres, que ens connecten profundament amb la natura, des de la bellesa de les teves composicions, l’emoció de la teva veu i la cadència de la teva guitarra.

Los ejes de mi carreta, que ara podeu tornar a escoltar, és un dels temes més coneguts d’Atahualpa Yupanqui, un dels artistes veritablement emblemàtics del segle XX. Ara el col·locaríem a l’apartat de world-music -músiques del món- i ens quedaríem tan amples i cocacolonitzats. I tanmateix -tant de bo no m’equivoqui-, crec que aquest àmbit anirà adquirint, progressivament, una major importància. Artistes com Atahualpa li han donat tot el sentit, perquè la diversitat cultural en té i molt, sobretot si volem un segle XXI veritablement digne de ser viscut.

Yupanqui és molt viu, i crec que ho continuarà sent per molts anys. El senyor Héctor Roberto Chavero Haran, fill de crioll argentí d’origen quítxua i de mare basca, no, malauradament. Va morir el 1992 d’una aturada cardíaca, després d’una actuació, a una cambra d’hotel de la ciutat de Nimes, a la Provença. I és que l’artista Atahualpa havia viscut força anys a París i era un habitual, doncs, de la França que tant ens ha influït històricament.

La seva obra, com us deia, constitueix un gran cant a la terra i al paisatge, simbolitzats per la divinitat índia de la Pachamama; aborda també molt sovint la idea del camí com a metàfora i símbol de l’aventura de viure; reflecteix una especial sensibilitat contra la injustícia i una reivindicació permanent de la llibertat, i recupera, en fi, la tradició i la memòria.

                           
                           “Caminito del indio,
                           sendero coya sembrao de piedras.
                           Caminito del indio,
                           que junta el valle con las estrellas.

                           Caminito que anduvo
                           de sur a norte mi raza vieja.
                           Antes que en la montaña
                           la Pachamama se ensombreciera.

                           Cantando en el cerro,
                           llorando en el río,
                           se agranda en la noche
                           la pena del indio.”
                          

Aquestes són les estrofes inicials de la primera cançó important d’Atahualpa Yupanqui, Camino del indio, composada als dinou anys. Podreu ampliar la informació sobre l’argentí si consulteu el volum dedicat a l’Amèrica Llatina de l’obra …Y la palabra se hizo música, el gran treball de referència sobre els cantautors escrit per Fernando González Lucini.

A http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/69790 ja us en vaig parlar oportunament. Don Ata, com veieu que també li deien, connectava de manera genial la tradició folklòrica d’origen incaic -d’aquí prové el seu nom artístic- amb el sentit crític i reflexiu que és propi de les lletres de la cançó d’autor. 

Chavero, durant els anys 40, va prendre la decisió d’afiliar-se al Partit Comunista argentí, que abandonaria al cap d’un temps. El règim peronista, que aleshores dominava el país, va perjudicar-lo artísticament i maltractar-lo personalment. “En tiempos de Perón -comentava Atahualpa- estuve varios años sin poder trabajar en la Argentina… Me acusaban de todo, hasta del crimen de la semana que viene. Desde esa olvidable época tengo el índice de la mano derecha quebrado. Una vez más pusieron sobre mi mano una máquina de escribir y luego se sentaban arriba, otros saltaban. Buscaban deshacerme la mano, pero no se percataron de un detalle: me dañaron la mano derecha, y yo, para tocar la guitarra, como soy zurdo, utilizo la izquierda. Todavía hoy, a varios años de ese hecho, hay tonos como el Si menor que me cuesta hacerlos. Los puedo ejecutar porque uso el oficio, la maña; pero realmente me cuestan”. 

I és que, a voltes, la vida és dura. Val molt la pena, per tant, d’endolcir-la tant com es pugui escoltant, per exemple, una milonga -el cant lent i greu de la Pampa-, una chacarera o una zamba -danses de ritme viu i alegre-, la intimista vidala, la reivindicativa baguala… En definitiva, els sons de vida i esperança que ens arriben d’una veu i una guitarra tan amarades d’humanitat com les de Yupanqui. 

A qui, precisament, la Fundació que du el seu nom i que impulsa un fill del gran artista ha homenatjat a partir de la commemoració, aquest 2008 que s’acaba, del Año Yupanquiano. Nascut el 1908, Héctor Roberto Chavero  
no ha pogut esdevenir centenari, però el seu compadrito Atahualpa arriba al seu primer segle, ja us ho dic, més fresc que mai…

Tal com recordareu, un dels eslògans de la darrera campanya dels socialistes al Parlament de Catalunya va ser el “Fets, no paraules“. Volien adequar-se al tarannà personal del seu candidat, José Montilla, per tal d’impregnar, després, l’acció de govern. La votació d’ahir de l’executiva del partit sobre la intenció de vot davant dels pressupostos estatals del 2009 permet, novament, calibrar quin és el valor de les paraules… i la contundència dels fets.

FETS:

El PSC (PSOE, a l’hora de la veritat) ha certificat el seu aval als pressupostos que es votaran dijous al Congrés dels Diputats. Els socialistes sostenen que fer caure els comptes de l’Estat provocaria una inestabilitat política que s’afegiria a l’econòmica, i que res garanteix que d’aquesta manera es tanqués l’acord per al finançament de la Generalitat que es desprèn de l’Estatut.

Fins aquí, res de nou…

PARAULES:

“Si es donés el cas, que no desitgem en absolut, que no s’arribés a un acord; si s’evidenciés que el Govern d’Espanya no tingués voluntat de complir l’Estatut, les relacions entre el PSC i el PSOE no tornarien a ser com abans” .

Bla, bla, bla…

Montilla a Zapatero davant el plenari de XIè. Congrés del PSC:

“José Luis, los socialistas catalanes te queremos mucho, pero aún queremos más a Cataluña y a sus ciudadanos”.

Bla, bla, bla…

Malgrat tot, potser la tasca del conseller Antoni Castells, la visió il·lustrada de Ferran Mascarell -cada cop més nacionalment transversal– i l’interès d’algú altre podrien aconseguir que paraules com aquestes, algun dia, es transformessin en fets.

Pasqual Maragall, per exemple, prou que ha patit les dificultats que al PSC hi hagi, en matèria nacional, una certa coherència entre els fets i les paraules. I així va el país…

Crisàlide és el tercer lliurament de la Integral oberta de Miquel Pujadó, presentada dimecres al vespre a la seu barcelonina de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE). Els dos volums anteriors, publicats en pocs mesos, són Frontissa i Sediments. És clar que el cantautor terrassenc, després de més de mig segle de carrera, es troba en un bon moment creatiu, com espero que ho corrobori el disc amb temes nous que veurà la llum relativament aviat i del qual ens va oferir algun tast.

L’acte va tenir oficiants de luxe: Isabel-Clara Simó, Manel Camp i Miquel Àngel Pascual, l’antic trincaire que no s’ha dedicat als negocis lucratius a l’entorn del món de l’espectacle. Em va complaure -a més d’admirar novament la creació pujadosiana- saludar l’escriptora i també el pianista i compositor, i descobrir la lucidesa i el sentit de l’humor del barbut nascut a Mataró.  

Miquel Pujadó torna a ser protagonista d’aquest bloc -ja ho va ser l’any passat a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/55116– perquè una Integral oberta no es presenta cada dia, i menys en l’àmbit de la Cançó. Després de l’èxit -us n’adjunto en el vídeo Tot és nostàlgia, un dels temes més bells- que representà La sínia i l’estrella. Suite d’Agustí Bartra (2006) -disc d’homenatge a un gran poeta del qual enguany es commemora el centenari del seu naixement-, Discmedi té en curs d’edició aquesta mena de balanç provisional de la trajectòria d’un artista -i també crític musical- que disposa, crec, de corda per a estona.

Frontissa, Sediments i ara Crisàlide en són els tres primers lliuraments. Al web pujadosià [www.miquelpujado.cat] en trobareu una informació més àmplia. Però ara vull centrar-me en un acte de presentació que em va resultar particularment emotiu. No em sap gens de greu, doncs, haver fet campana de la meva classe setmanal de ioga, interessant experiència de la qual us en parlaré algun dia.

Isabel-Clara Simó va ser prou vehement -com és el seu estil- a l’hora de ressaltar el sentit incisiu de les lletres del Miquel, la qualitat de les quals sempre li ha estat reconeguda. I va fer especial èmfasi en el compromís -patriòtic i cívic- de l’artista, la qual cosa no l’impedeix de ser crític amb el país i el món que li ha -ens ha- tocat viure.

Manel Camp -un dels nostres reconeguts mestres moderns sonors- va subratllar l’ofici musical de Pujadó, amb el qual ha anat col·laborant d’una manera intermitent. Al manresà, aquesta col·laboració li resulta còmoda. Segons ell, MP té molt clar el que vol i, a més, grava habitualment els temes gairebé d’una tirada. Remarcà, de tota manera, que fer arranjaments a partir de les lletres del de Terrassa -pèrò nascut a Madrid l’any 1959- no sempre és fàcil, ja que són, sovint, ben llargues.

I Miquel Àngel Pascual va fer una exposició ben divertida en la qual donà a entendre que la irrupció massiva, a partir del rock i dels Beatles, de la música popular anglosaxona desequilibrà profundament el panorama de les músiques del món. Pot semblar aquesta una actitud resistencialista, però també és la meva des de sempre perquè la crec prou ajustada a la realitat. Ep!, i això sense menysprear alguns grans noms de compositors i/o intèrprets en llengua anglesa que es mereixen, si s’escau, tots els honors.   

Pujadó accepta que se’l consideri una mena de representant aquí de la cançó de tradició francesa –“és el nostre Brassens”, proclama I-C Simó-, però es creu més aviat deutor d’una gran tradició poètica i musical europea que es remunta al temps dels trobadors. Ens ho tornà a demostrar al final de l’acte, en interpretar algunes cançons dels cedés que es presentaven -entre les quals la molt punyent L’hecatómbola, sobre el destí incert dels infants al món segons el seu origen– i dos dels interessants temes nous. Abans, Manel Camp havia interpretat al piano la seva singular versió de Sóc un peix de terra endins.

Precisament, em va complaure saludar aquest músic abans de prendre alguna cosa en el petit xeflis final. No havíem tornat a trobar-nos des de l’entrevista que l’any 2003 vaig fer-li per a El Temps. Camp, cap del departament de jazz i música moderna de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), ha prestigiat des de sempre la Cançó com a acompanyant de molts dels seus grans artistes i arranjador d’un bon nombre de temes. Un remarcable servei a la cultura i al país, doncs, i un luxe per a la música.

I també resultà interessant la breu conversa amb Isabel-Clara Simó i el seu marit, Xavier Dalfó, als quals conec des dels temps que jo havia col·laborat a Canigó, la mítica capçalera nacionalista del període de la Transició i primers anys de la democràcia que ells comandaven. Ja sabeu que l’escriptora d’Alcoi és una novel·lista i narradora molt llegida i una columnista que, diàriament des de l’Avui, ens posa en contacte amb el món vist des d’una realitat nacional, la nostra, que s’estima a bastament, però, quan s’escau -i això és molt sovint-, d’una manera ben crítica.

Entre el públic vaig distingir l’exconseller convergent Joan Guitart -un brassenià impenitent- i l’escriptor Robert Saladrigas. D’una manera o altra, l’obra de Miquel Pujadó -com la de tants altres cantautors- propicia la convivència perquè de sempre sabem que la música, la poesia i la cançó són, sobretot, rastres de vida.

L’obra de Jordi Alcaraz és una de les més valorades d’entre els artistes contemporanis catalans de les darreres dècades. Com podeu suposar, això em complau, tot i que entre ell i jo no hi hagi, que se sàpiga, parentiu de cap mena. Esperonat per la feliç coincidència dels cognoms, ja havia vist mostres d’aquesta producció en alguna galeria barcelonina i me n’havia interessat el llenguatge molt personal i, alhora, tenaç i subtil. 

Ara he refermat aquest interès en visitar l’exposició La pintura als pregons al Centre d’Art Tecla Sala, de L’Hospitalet de Llobregat. Alcaraz hi exposa una seixantena d’obres, realitzades d’una manera tan artesanal com imaginativa. Són peces que transgredeixen els límits entre pintura i escultura i, en alguns casos, envaeixen l’espai arquitectònic. Esdevenen, igualment, jocs de representació i exercicis de desaparició.  

Al catàleg de la mostra -que, si més no per la portada, és un autèntic “llibre d’artista”- el crític Manuel Guerrero hi escriu: “L’art i la societat del segle XXI viuen un creixement exponencial de pantalles; les imatges en moviment, al cinema, a la televisió o a Internet, esborren les imatges fixes, fan cada vegada més difícil la contemplació reposada de les imatges. (…). El món virtual s’imposa a la realitat.”

“I, tanmateix -continua dient-, hi ha la realitat de la pintura, que reneix amb una nova consciència matèrica i amb una nova força metafòrica. És interessant de constatar que Jordi Alcaraz (Calella, 1963) es va començar a interessar per l’edició gràfica i el dibuix als anys vuitanta, i que va ser als noranta, mentre es consolidava la societat digital i de la comunicació, quan va desenvolupar la seva original revisió de la pintura i de l’escultura.”

No és estrany, doncs, que Alcaraz també hagi col·laborat amb altres artistes, com a autor o editor de llibres de bibliòfil. Guerrero n’assenyala la “precisió artesana” i el “treball d’investigació a partir d’idees i d’intuïcions molt personals”. Jo, que no sóc crític, sinó només una persona sensibilitzada per l’art, us he de dir que la pell d’aquesta obra m’atrau, més enllà de com es digui el seu creador -que es diu com un germà meu, per cert.

M’agrada sobretot la determinació de JA en el tractament d’elements simples. De la seva mà, el paper, el vidre, el mirall o les pedres, a més de la matèria gairebé màgica que per a l’art i la sensibilitat ha estat la pintura, adopten un nou sentit. Es transformen en metàfores i imatges que configuren una altra realitat. De fet, i ja que, com dèiem, som al temps del cinema, la televisió, Internet…, és aquest un dels camins que cal que continuï explorant l’art del nostre temps. 

Per això us convido a visitar, fins al dia 25 de gener, aquesta àmplia i ben instal·lada exposició al Tecla Sala [www.teclasala.net]. Comprovareu, de passada, que centres d’art així vertebren amb eficàcia la gran àrea metropolitana barcelonina. Ho fan més enllà que l’art i la cultura tinguin una certa força transformadora però disposin -ens agradi o no- d’un poder limitat…
  

Apareix El professor d’història, la darrera novel·la de Joan Francesc Mira, poques setmanes després del retrat que, en forma d’àmplia entrevista, li dedica Joan Josep Isern en una edició de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. És aquest últim el llibre que acabo de llegir -són poques pàgines, però se n’obté prou benefici- i del qual em proposo de transcriure’n unes quantes opinions. Amb un objectiu primordial: que pogueu compartir -i després, si s’escau, aprofondir- l’admiració que jo sento per un dels intel·lectuals més sòlids de la cultura catalana i del nostre temps.

Pels meus enllaços -i també directament, és clar- podeu seguir les Totxanes… de JJ Isern, un dels blocs veterans de Vilaweb i obert -com procuro que ho sigui el meu- a moltes inquietuds. Ja sabreu que l’autor -company de feina, tot i que la barcelonina Rambla de Santa Mònica ens separi físicament- és un reconegut crític literari. Admirador, a més, de JF Mira, va fer abans de l’estiu una reposada i reeixida entrevista a l’escriptor de València que viu als Masets de Castelló, i que tant coneix el nostre temps, el nostre país i també, d’una manera intensa i extensa, aquesta època convulsa -però no més que tantes altres- que ens ha tocat viure.

De manera que, seguint els codis visuals que habitualment faig servir, aquest post tindrà molt de groc -el meu color preferit, precisament. I així, transcriuré les sàvies opinions de Mira sobre:

Escriptura, llengua i nació

“Jo mai no he cregut que existesca un ofici d’escriure en català, així entre cometes. Hi ha l’ofici d’escriure i res més, que prou complicat arriba a ser. (…). La meua presa de posició nacional, ideològica, lingüística estava ja feta abans que iniciés la meua activitat com a escriptor. És a dir, que l’opció nacional implicava l’opció lingüística”.

Literatura catalana: quantitat i qualitat

“En literatura catalana tot es despatxa al mateix nivell, com un totum revolutum que no distingeix la gran quantitat de llibres mediocres que surten dels que realment tenen un gruix i una consistència digna de ser tinguda en compte”.

El paper de la crítica
   
“El país és tan complicat que alguns dels pocs crítics -diria que són tres o quatre a tot estirar- que realment són rigorosos passen per antipàtics i enemics de no sé quantes coses. Si alguna vegada he estat realment satisfet d’una crítica és quan me l’ha feta un d’aquests personatges amb fama de durs o punyeters. Amb independència de si em deixava bé o no”.

Passió per Roma

“Quan em vaig posar a estudiar els Borja i el seu temps, vaig anar a Roma, una ciutat que m’apassiona des de ben jove, i que és quasi la meua segona pàtria: el meu primer títol universitari el vaig obtindre a Roma, i la meva primera nòvia era romana. M’apassiona la Roma del segle XV i XVI, i la d’ara”.

Novel·la i entorn

“Jo mai he cregut en aquesta infinita i estúpida collonada de la novel·la urbana. O la rural, tan denigrada pels nostres moderns ignorants. Doncs miren, senyors moderns, la que possiblement siga la novel·la més gran de la Història, el Quixot, és una novel·la rural. I gairebé tot Faulkner és rural. I què?

Els límits de la creativitat

“Podem afegir, no inventar. Per aquest motiu em fa tanta gràcia quan veig que cada mes es publiquen tres o quatre novel·les cridades, segons l’editor, a revolucionar la història de la literatura. On vas, moniato? els diria… (…) Hi ha una cosa que és fonamental, que és la modèstia. Sàviament combinada amb l’orgull. La modèstia d’assumir que no es poden dir coses radicalment noves, (…), l’orgull d’intentar-ho amb totes les forces”.

Escriptura i oralitat

“Quan escric procure que el text sone -fins on és possible- com si fóra parlat. Abans de la impremta, de la puntuació, de l’organització del text en paràgrafs, etcètera, la lectura no entrava directament de la vista al cervell, sinó a través del seu vehicle natural que era l’oralitat, la boca. Açò és el que busque. Sembla molt fàcil, però no ho és gens”.

La “minoria nacional” del País Valencià

“Al País Valencià ens estem reduint a una minoria. Representativa i significativa, sí, però minoria. En tant que minoria nacional dins del propi país aguantarem molt de temps. Ara, aconseguir que aquesta minoria avance substancialment i arribe a poder tenir una capacitat decisòria capaç d’alterar el curs de la vida política i de l’evolució natural del país, açò ho trobe bastant més complicat. A açò he dedicat jo moltes energies, i hi dedicaré encara les que em queden”.

La meva reconeguda admiració per Joan Francesc Mira (amplieu-ne els coneixements, per exemple, a www.joanfmira.info) ja és hora que pugi un graó decisiu: passar dels molts articles que li he llegit -singularment a El Temps i l’Avui– als llibres. Sí, ho confesso: estic xop del Mira espectador del món i líder d’opinió, i massa verge del literat. Em passa amb les seves i moltes altres lectures -l’hàbit compulsiu d’empassar-me premsa n’és una de les causes-, però aquest és un pecat que haurà de tenir penitència…

M’atreu, doncs, començar per Borja, papa, i també em sedueix el tema d’El professor d’història, aquesta obra que acaba d’editar Proa i que tracta de la València d’avui vista per un intel·lectual que redescobreix el món. Però abans tinc pendent de reparació -entre tantes- una altra gran mancança: la lectura de les conegudes Memòries d’Adrià, de Marguerite Yourcenar -llibre de culte que surt esmentat, precisament, al petit volum d’Isern.

I és que jo també sento, com el mestre, una gran passió per Roma, tot i no haver tingut, com ell, cap nòvia romana… Prou que m’hagués agradat!

Llegeixo a La Vanguardia d’avui que la indústria automobilística, aquest mes de desembre que ja és a tocar, aturarà, d’una manera o altra, gairebé totes les fàbriques. Valga’m Déu, val! I la situació nostrada és força similar a la que es dóna arreu del món. Els tancaments temporals afecten marques ben diverses, o sigui que Nissan, Seat o Ford, per exemple, no seran -ja era de témer- flors que facin estiu.

Però, és clar, aquest sistema -capitalista, que en tornen a dir- arrossega contradiccions estructurals. Funciona, per exemple, si la gent d’un país està disposada a canviar-se de cotxe sovint o si l’exportació rutlla com cal, i, en cas contrari, és la debacle. Tots desitgem -jo, el primer- que els operaris de les fàbriques automobilístiques no perdin la feina, però és evident que els efectes del seu treball resulten més aviat poc sostenibles. I és que, si el meu cotxe continua portant-me als llocs, per què me l’hauria de canviar abans d’hora?  

Aquestes Festes, el meu Opel Vectra color de vi complirà 12 anyets. Porta recorreguts prop de 117.000 quilòmetres, acostuma a dormir cada nit sota terra i pateix ja, naturalment, algunes xacres, però raonables. Ahir diumenge, la meva dona i jo li vam exigir que ens portés des de Barcelona a Santpedor, el poble de Pep Guardiola, al Bages, i ens retornés a casa. I el noi ho va fer, sense problemes… 

Un amic em deia fa un temps que cal canviar-se de cotxe quan les factures a pagar al taller són, o bé massa continuades, o bé excessives. Per ara anem bé, tot i que sabem que el canvi s’escaurà un any d’aquests. Les nostres filles comencen -la vida mana- a no acompanyar-nos habitualment, i ja toca trobar un cotxe no tan familiar. Però de moment no hi ha pressa, i espero que la crisi no ens condicioni massa a l’hora de prendre la decisió, ni en un sentit ni en el contrari.

No vaig contra el consum, però sí que intento comportar-me com un individu moderadament sostenible -la Maria P. és encara més verda que jo, en el bon sentit. No veig per què cal canviar-se de cotxe si no resulta estrictament necessari, i ja sé que la lògica del sistema no és, precisament, aquesta. Els operaris de les fàbriques d’automòbils participen -encara que no vulguin- d’una contradicció flagrant, i això, ara que hem entrat en recessió, encara es nota més. 

Com que no sóc endeví ni economista, ni tan sols politòleg, no sé quina és la fórmula de futur. El comunisme fracassà estrepitosament, el capitalisme sol fer-ho cíclicament. La socialdemocràcia -la fórmula política que més correspon a una economia social de mercat– deu ser la solució menys dolenta, però està exposada, com tothom, als corrents d’aire…

Una cosa sí que crec certa: davant la present crisi, els mandamassos mundials haurien de ser capaços d’enviar a la garjola uns quants capos dels bancs i executius de les multinacionals, però és obvi que l’autoproclamada refundació del capitalisme no va per aquí. I, a més, suposo que la mesura resultaria, jurídicament, força complicada. Ja serà molt que la màgia de sant Barack Obama ens faciliti una mica les coses…

Mentrestant, companys de Nissan, Seat, Ford, empreses de components i etc., etc., ho sento: no trobo que calgui canviar-se de cotxe si la ITV no et demostra el contrari. Ni crec que el món funcioni millor a base d’entotxanar -verb que acabo d’inventar-me, presumptament- ciutats, pobles, façanes litorals… La lògica capitalista, sovint, no és la que més ens convé, però la veritat és que a totes i a tots ens interessa que funcioni raonablement bé aquest sistema. Agradi o no, és així.

Per això cal tornar-lo, més que a refundar, a regular, si és que no som capaços de trobar-ne cap d’alternatiu. Ara com ara, el més calent és a l’aigüera.

Durant el franquisme va haver-hi a Barcelona una vaga de tramvies que esdevindria mítica, la del 1951. Tanmateix, no va ser l’única. Sis anys després, el 1957, se’n va desenvolupar una altra que, sense assolir els nivells de participació de l’anterior, també seria molt important. Però, pel motiu que sigui -i això és ben curiós, atès que hi ha encara prou testimonis-, havia quedat com soterrada. Ara, els historiadors mataronins Maria Coll i Pigem i Josep Puig i Pla ens l’expliquen, molt reeixidament, al llibre La vaga d’usuaris de tramvies de Barcelona de 1957.

Paga la pena de llegir aquesta obra, en la qual la situació dels tramvies i la carestia de la vida són el detonant d’un moviment d’oposició ciutadana molt més ampli, preludi de la transformació i desfeta posterior d’una Dictadura que, malgrat tot, encara trigaria massa anys a esvair-se. Si és que, en el fons -penseu-hi un moment-, ho ha arribat a fer del tot…
“No era una simple resposta davant l’increment de 20 cèntims en el preu del bitllet, ni tampoc una simple queixa davant la crisi econòmica i l’augment constant dels preus dels productes bàsics”, es diu a la reracoberta. No, aquella nova crisi dels tramvies constituïa el detonant d’un desafiament molt més ampli a un règim que, malgrat tot, s’havia anat consolidant, en bona part gràcies al suport nord-americà.

Van ser dotze dies, del 14 al 25 de gener del 1957, d’una vaga que comportava que la major part de la ciutadania anés a peu a la feina i en vingués -tot suportant les temperatures d’uns hiverns que no eren com els d’ara- d’una manera massiva. Cal tenir en compte que, en aquella època, el tramvia era el mitjà de transport més utilitzat pels obrers i les classes populars. D’autobusos n’hi havia pocs, i de metro, només dues línies, les actuals 1 i 3, a més dels futurs Ferrocarrils de la Generalitat amb un trajecte que no era com el d’ara.

La protesta no solament va tenir un impacte molt notori entre els usuaris dels transports públics -que anaven pràcticament buits-, sinó una àmplia repercussió entre els estudiants. Aquesta situació culminaria -sempre provisionalment, és clar- poc temps després en els coneguts fets del Paraninf, un altre episodi emblemàtic del combat antifranquista.

Totes aquestes i més referències les trobareu al llibre que ha editat Eumo Editorial [www.eumoeditorial.com], les prestigioses edicions vinculades a la Universitat de Vic. Amb un dels autors, l’amic Josep Puig -funcionari de la Presidència de la Generalitat que havia estat uns quants anys regidor socialista a Mataró-, hi estic en freqüent contacte. Ell i la Maria Coll han elaborat a quatre mans una obra excel·lent que també ens permet observar de prop els conflictes que hi havia entre els propis representants de l’aparell franquista.

Em refereixo, per exemple, a l’enfrontament poc dissimulat entre el ferotge governador civil Felipe Acedo Colunga o el mediocre alcalde barceloní Antoni Maria Simarro. I també és prou interessant constatar el paper rellevant que jugava un capità general com Juan Bautista Sánchez -figura que mereix ser estudiada en un o altres treballs. Es tractava d’un militar de sensibilitat monàrquica mort ben pocs dies després d’acabada la vaga, en circumstàncies que mai no han estat prou aclarides…

Va ser una protesta coratjosa i solidària, però no, com la del 51, exactament espontània. Els monàrquics partidaris de Joan de Borbó, precisament, hi destacarien pel seu impuls, així com personalitats de la influència de Jaume Vicens Vives, Joan Reventós o Josep Benet. 

A aquest darrer, no és estrany que l’obra li sigui dedicada, justament perquè va ser ell mateix qui la va suggerir en adonar-se que, de la vaga del 57, en restava molt poca memòria històrica. Deuria ser un dels últims resultats -llàstima del pròleg que ja no va poder escriure!- d’un extensíssim full de serveis a Catalunya. 

Un documental sobre la vida i la trajectòria de Joan Fuster, far -o un dels cims- de la cultura catalana del segle XX, es va presentar ahir al vespre a l’Institut d’Estudis Catalans. La caricatura adjunta ens presenta divertidament un home que era sobretot càustic, perquè la seva  lucidesa proverbial va impedir-li -singularment, en els seus últims anys- que es fes il·lusions excessives sobre el futur del país…

… o dels països, perquè ja sabeu que Fuster, des del País Valencià, va posar en circulació el concepte de Països Catalans. Ho va fer amb l’optimisme de la intel·ligència que propugnava Gramsci, un dels seus pensadors admirats -sense menystenir la influència de Montaigne i altres monstres de la raó crítica.  Però, és clar, també compta el pessimisme de la voluntat que constatava aquell gran italià represaliat pel feixisme. En definitiva, ¿és perdurable, l’àrea lingüística i cultural que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (o a l’Alguer)? ¿És perdurable, el mestratge fusterià? Suposo que sí, però… 

Els documentals són una de les eines més interessants que tenim a l’abast per tal de poder comprendre, sense dedicar-hi massa esforç ni molt de temps, el món que ens ha tocat viure. En el post anterior us parlava del protagonitzat per Jacques Vergès, de factura molt cinematogràfica. Ara n’he vist un de format més clàssic però prou interessant, si més no, per conèixer més de prop un dels nostres màxims referents culturals.

Ser Joan Fuster és una producció conjunta del Taller d’Audiovisuals i la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València. El seu realitzador és Llorenç Soler, un home prou experimentat en el gènere, i té una durada de 70 minuts. Temps suficient per esbrinar el pensament i la trajectòria de Joan Fuster i Ortells (Sueca, la Ribera Baixa, 1922-1992), de la seva pròpia mà -a través, entre d’altres documents, d’una entrevista que li feu la inoblidable Montserrat Roig- i també dels testimonis de més d’una trentena de les personalitats que van tractar-lo o s’hi senten vinculades.

Entre els valencians hi figuren, per exemple, l’indispensable Eliseu Climent, Francesc de P. Burguera, Júlia Blasco, Adolf Beltran, Vicent Pitarch, Manuel Alcaraz -res a veure amb ell, que jo sàpiga, malgrat que tinc alguns orígens familiars relativament a prop d’Alcoi-, Ricard Pérez Casado, Josep Iborra, Antoni Ferrando… I, entre els catalans del Principat, Lluís Llach, Jordi Pujol, Lola Badia, Albert Manent, Eulàlia Duran, Josep M. Castellet, Josep Fontana i dos dels fusterians més conspicus i que ahir seien, precisament, davant meu: Max Cahner i Joaquim Maluquer. Sense deixar de banda la personalitat de Raimon, que faria d’home-pont en aquest cas.

A part d’informar-vos de l’aparició d’un llibre que ofereix la transcripció íntegra de les 33 entrevistes fetes per al film [http://puv.uv.es], crec que sobre l’abast de la trajectòria de Fuster no crec que sigui necessari estendre’m massa. Ell contribuí poderosament a desvetllar els vincles entre uns territoris que ja hem vist que és molt difícil, ara com ara, que arribin a constituir qualsevol mena d’unitat política. La democràcia autonòmica que patim no ho ha afavorit gaire. Mentre la Generalitat valenciana, per exemple, continuï a les mans del PP -i per decisió popular, que és el que sap més greu-, poc avançarem, i no crec que el nou dirigent socialista Jorge Alarte sigui, precisament, una mena d’Obama en aquest sentit… Potser a les Illes -tant de bo- la situació sigui una mica diferent.

Però, en canvi -i això és un dels mèrits poc discutibles de Fuster-, els Països Catalans sí que continuen sent poc o molt tangibles com a domini cultural i lingüístic. A certs nivells, si més no, i més amenaçats del que caldria. Suposo que això no s’esvaïrà del tot i, amb una mica de sort, tendirà a expandir-se. Però no n’estic prou segur. Tot depèn, en definitiva, del fet que les noves generacions agafin suficientment el relleu i que les altres sàpiguen transmetre’l.

Mentrestant, el senyor Fuster, des de la seva casa del suecà carrer de Sant Josep, 10, continuarà mirant-s’ho amb prou murrieria i un punt d’escepticisme. Ell prou que en va fer, de feina, quan li tocava. I suportant no solament homenatges, sinó alguna bomba de les que poden fer mal…