A la brasa i al caliu

La imponent imatge del Cervino, a la frontera amb Itàlia, és una de les belleses helvètiques més perennes. M’agrada molt haver-la conegut de prop, però ara es tracta de baixar una mica a les valls i de fer unes quantes consideracions -senzills apunts, en definitiva- sobre un dels països més genuïnament europeus. La seva singular estructura confederal no l’ha decidit fins ara, com és prou sabut, a confederar-se amb molts altres estats del continent.
Assaborir la felicitat deu ser, per exemple, alguna cosa semblant a passejar-se cap al tard per Lucerna. A admirar la riba urbana del llac que rep el nom de la major ciutat del centre de Suïssa i anar a trobar, tot seguit, el riu Reuss -cabalós, com ho són els dels Alps. A travessar el Kapellbrücke o pont de la Capella, del segle XIV, símbol de la població, refet després de l’incendi que el va destruir parcialment ara fa quinze anys. A visualitzar -ni que no es tingui temps de visitar-lo- les esplèndides instal·lacions del moderníssim Museu d’Art, encarat al llac. A perdre’s pels carrers del casc antic, amb les seves tan originals façanes… 

Però tot plegat es gaudeix millor si tens la impressió de trobar-te en un país i un estat que funcionen. Tractant-se de Suïssa, ja saps que jugues sobre segur, però és bo comprovar novament, in situ, l’eficiència, i comparar-la –pecat inevitable- amb la que les administracions catalanes i espanyoles ens dispensen quotidiament.

Així, si el nostre viatge s’articulava a base d’enllaços de tren, cal dir que els ferrocarrils helvètics funcionen a la perfecció, en un país que ha hagut de fer grans esforços -en vies fèrries i en altres àmbits- per domesticar la natura. És clar, quan t’adones d’això, ja penses que és difícil que tots els altres serveis públics -i privats- fallin massa…

I és que, en molts aspectes, ja va començar bé, aquesta gent. A finals del segle XIII, les bases de la futura Confederació van quedar establertes en conjurar-se els representants cantonals dels pagesos lliures contra les dinasties feudals, la més poderosa dels quals era la dels Habsburg. O sigui, que de reis i prínceps… el mateix que a l’Estat espanyol, ja em torneu a entendre.

La resta és producte de molt d’esforç, enginy, eficàcia, voluntat de ser. I sí, no ignoro que Suïssa ha jugat i juga a fons la carta del capital, i que la seva banca -la d’un dels paradisos fiscals europeus- ho deu ser tot menys ètica, i que a algunes caixes fortes s’hi va guardar or robat pels nazis i també béns de jueus morts en l’Holocaust… I que la immigració hi és vista amb recel, i que les idees d’extrema dreta hi tenen una certa audiència, i que…

Tot això és tan cert com també ho és el curós respecte per la natura, simbolitzat per tant d’impuls excursionista i esportiu. O el desplegament de les identitats lingüístiques i culturals, inclosa la comuna identitat suïssa, tal com vam comprovar plenament la Diada Nacional de l’1 d’agost i jo ja ho havia fet fa força anys a Lausana. És una llàstima que la llengua romanx, tot i mantenir-se relativament, no tingui més vitalitat, però competir amb tres famílies lingüístiques de la potencialitat de l’alemany, el francès i l’italià no deu ser gens fàcil.

I és admirable l’exercici continuat -llegiu convocatòries de referèndums- del dret de decidir sobre les més diverses qüestions. Com aquí, també… O el referent humanitari que suposa una ciutat com Ginebra, seu europea de l’ONU i lloc de naixement de la Creu Roja Internacional. O la potència tecnològica que representa, a la mateixa capital del llac Léman, l’Organització Europea per a la Recerca Nuclear (CERN), amb unes modèliques instal·lacions que, a començaments dels anys 90, vaig tenir ocasió de visitar en qualitat de redactor en cap d’un setmanari de vida efímera, Set Dies d’Actualitat. O l’olimpisme que ara vivim de nou des de terres orientals, però que té la seva seu permanent a Lausana.

En fi, hi ha moltes coses a destacar, al cor i el cim dels Alps. Amb partidaris i detractors de la Unió Europea, és obvi que entre els ciutadans helvètics -només ells deuen saber, per exemple, com es diu el president de la Confederació- no hi ha encara prou consens sobre el tema. Prefereixen les avantatges d’associar-s’hi des de fora a les de ser-hi a dins. Aquestes no acaban d’interessar-los, i, per raons no sempre confessables, a d’altres països i ciutadans del món sembla que tampoc…

Entre finals de juliol i començaments d’agost he passat una setmana a Suïssa, en un viatge l’objectiu del qual eren algunes de les seves grans muntanyes de la mà dels trens que hi porten. Cims mítics com la Jungfrau -i el supercomplex del Jungfraujoch, que, només en la seva part no soterrada, veieu a la foto, com a cim civilitzat més alt del continent- o el Cervino, juntament amb d’altres no tan coneguts, han estat al meu abast sense tenir fusta d’alpinista. I ciutats com Lucerna i Interlaken o una població alpina de l’encant i la fama de Zermatt m’han permès conèixer una mica més de prop una societat que participa, en uns quants aspectes, del millor d’Europa, però sense integrar-se en la seva superestructura plenament.  

Havia estat a ciutats com Zuric, Ginebra i Lausana, però no es pot dir que conegués massa un país sobre el qual, com em recordava la Montserrat pocs dies abans de començar les vacances, hi ha qui veu amb recel perquè el considera un exponent del més pèrfid capitalisme.

Però jo mai no viatjo a nacions ni estats en funció del que són -i que difícilment puc contribuir a canviar-, sinó del que poden aportar a la meva curiositat, el meu coneixement i, en definitiva, el plaer conceptual i estètic que pugui ser capaç de compartir. Ja faré algunes consideracions sobre la Confederació Helvètica en la segona part d’aquest post, però he de dir que quan he estat a la Xina, al Brasil, a Turquia, a Tunísia, als EUA i a diferents països europeus he pensat principalment en la cultura, la natura i la història més que no pas en la política, la societat o l’economia, per molt que aquests tres últims paràmetres pesin també en la meva visió del món.   

Així, contemplar ben de prop -en un entorn declarat Patrimoni Natural per la UNESCO- el cim de la mítica Jungfrau (4.158 m.) amb els seus tan colossos companys, l’Eiger i el Mönch, o la glacera adjunta d’Aletsch -la més gran dels Alps-, produeix una emoció poc descriptible. L’enginy suís i la tecnologia humana ho han posat a l’abast de molta gent en construir, dins la muntanya, el complex del Jungfraujoch, que, amb 3.454 m. d’alçària, conté l’estació de tren situada més amunt del continent, el Top of Europe, tal com la propaganda -que podeu consultar, per exemple, a www.jungfraubahn.ch– s’encarrega insistentment de recordar.

També és increïble el fet de poder-se meravellar, amb ben poc esforç, davant del Cervino (4.478 m.) -o Matterhorn, en alemany- gràcies a l’excursió amb el tren cremallera que et puja al cim del Gornergrat. Diuen que es tracta, per la seva singular estructura piramidal, de la “muntanya més bonica del món”, i és evident que això sempre resulta arriscat d’afirmar, però també sembla segur que deu ser una de les més belles, tot intentant conquerir el cim de la qual s’hi han matat tants alpinistes, d’altra banda. El cementiri de Zermatt –www.zermatt.ch– i el seu tan interessant etnomuseu alpí són bons testimonis d’aquestes fallides heroïcitats.

Per cert, que a la meva filla gran -la més excursionista de la família- se li va acudir que baixéssim des del Gornergrat a Zermatt a peu en comptes d’agafar el còmode creamallera de tornada. Va ser -sobretot al final- relativament pesat salvar un desnivell d’uns 1.600 m., però, com sempre en aquests casos, l’esforç paga la pena. I com que a Suïssa -exactament com aquí, ja m’enteneu- sembla que el cartellets per a indicar els indrets de muntanya estan col·locats perfectament al seu lloc, l’aventura només va dependre de la resistència de les nostres vuit cames…

Esforç muntanyenc durant vuit dies realment meravellosos, també amb ascensions com la del Titlis -prop de Lucerna, amb el singular telefèric circular del Rotair- o la del Rothorn, a més de la visita al complet jardí de flora alpina de Schynigge Plate. I periple ben original –Suïssa: la ruta dels trens de muntanya– que confio que estigui al vostre abast de la mà de l’agència Tourist Forum [www.touristforum.net], organitzadora d’aquest i de molts altres “viatges, experiències, somnis” per Europa i altres punts del nostre increïble -i a voltes terrible- món.

Encara estic paint Incerta glòria, l’emblemàtica novel·la de Joan Sales que m’ha costat tant d’empassar; no perquè sigui indigesta, sinó perquè dilato massa la lectura de llibres literaris. Però és un monument -literari també- en el qual alguns personatges -Soleràs i Lamoneda, sobretot- li donen un to inquietant.

I no és, en absolut, la típica novel·la una mica plasta sobre la Guerra Civil. Per no tenir tendència a llegir-ne, no ho he fet ni amb Soldados de Salamina de Javier Cercas, títol que em fascina, d’altra banda. Però Incerta glòria -que us recomano vivament- va molt més enllà, i ens interpel·la sobre la condició humana.
Va ser Sebastià Alzamora, en algun dels seus tan divertits i incisius articles a l’Avui o El Temps, qui em va fer decidir finalment a llegir-la. En tenia una de les versions superades pels anys, ja que l’escriptor -i també gran editor i patriota- que fou Joan Sales les va anar ampliant a mesura que passava el temps. Vaig decidir prescindir-ne, doncs, i adquirir la darrera i definitiva (Club Editor, 2007).

Alzamora venia a dir, crec recordar, que Incerta glòria és la gran novel·la de Guerra Civil i una de les millors de la literatura catalana de tots els temps. Efectivament, tot i que ja dic que a mi, les novel·les del conflicte del 36, més aviat em causen al·lèrgia. Posats a fer, prefereixo llegir llibres històrics o de document sobre el tema, i encara més quan estem en ple procés de recuperació de la memòria històrica, sobre el qual estic d’acord -un cop més- amb el desaparegut Josep Benet. O sigui, si hem de recuperar la memòria, que sigui de forma completa i en totes direccions, peti qui peti…

Ja dic que la Incerta… prometia ser diferent, i ho és força, sí. Tal com ha escrit Emili Teixidor, “que una novel·la de guerra parlés de sentiments íntims, molt íntims, era nou per al lector. En la novel·la les lluites són més psicològiques que bèl·liques”. Com que ja dic que m’havia pres amb una certa calma la seva lectura, el final -el complement de la novel·la dins la novel·la que és El vent de la nit– m’ha resultat excitant.

Personatges com Soleràs, Cruells, el Lluís, la Trini, en Lamoneda… són d’aquells que no s’obliden fàcilment, ni que les cabòries d’alguns, a voltes, siguin excessives. I una altra cosa que m’ha fascinat és el llenguatge, que sona molt actual per al temps que l’obra va començar a ser escrita. En fi, crec que us puc recomanar -si és que encara no l’heu llegit- Incerta glòria per acabar de passar amb delectança aquestes calors.

Mentrestant, m’agafo uns dies de vacances, bloc inclòs. Gaudiu-ne també i cuideu-vos, a major glòria vostra i del món. Fins a la tornada. 

Ara mateix, Salon des Refusés, de Perico Pastor, és una de les millors exposicions que es poden veure a Barcelona, però només fins al dia 6 d’agost. La pulsió vitalista i la destresa tècnica del pintor, dibuixant i il·lustrador de la Seu d’Urgell -resident a BCN i format aquí i a Nova York- es fan paleses en l’espai emblemàtic de la Sala Parés. És una obra de la qual jo havia sentit parlar en termes elogiosos, però que encara no coneixia prou directament. I n’he quedat -i em plau transmetre-us-ho- molt gratament sorprès.
Me l’havia recomanat l’Anna Maria, que és amiga de l’artista, i com que el seu és un criteri estètic afinat, ja anava a veure la mostra amb una predisposició favorable. I sí, puc dir que vaig quedar prou subjugat per la producció d’un creador -a qui, a més, vaig tenir la sort de conèixer fugaçment abans d’adquirir el catàleg- el món del qual ens transmet, a voltes, una visió hedonista de la vida, la qual cosa també convé. Ho fa amb colors càlids -quan el color té protagonisme en les composicions-, amb traç àgil, amb una mirada detinguda, amb un dinamisme vibrant.

El mateix Perico (Pedro Pastor Bodmer, 1953) escriu, en un tríptic sobre l’exposició, que “l’any 1863, per ordre de Napoleó III, s’obria el Salon des Refusés, per acollir alguns dels artistes que havia rebutjat (refusé) el Salon oficial -també s’hagués pogut dir Salon des Recuperés“. I és que “pintar és un exercici constant d’elecció, d’acceptació i de rebuig (…). Després de cada sessió, després de cada sèrie, en endreçar l’estudi, abans de cada exposició, un guarda, o descarta. Constantment (…). Aquest racó és alhora saló dels rebutjats i dels recuperats”.

Rebutjats o recuperats, trobo aquests resultats creatius molt ben acceptats per mi, en conjunt. En el cas d’aquesta exposició de la Parés, no totes les pintures i dibuixos -fan impressió, els que pengen del centre de la sala- són hedonistes, perquè la condició humana, ja se sap, té clarobscurs, aquí ben reflectits. Són diverses les figures, i contradictòries, potser sí, però sempre impactants. Ja ho explica, en el catàleg, Quim Monzó: “Les idees que hi ha en aquesta exposició del 2008 em fan pensar en una orquestra, i en Perico Pastor fent-ne de director. ¿És que abans era solista? Doncs potser sí. Potser sí que, de tocar el piano, ha passat a dirigir una orquestra: una orquestra on tots els intèrprets són ell mateix”.

Dos dies després de veure la mostra -que he tornat a visitar ràpidament abans d’escriure aquest post-, l’AM m’ensenyava la traducció interconfessional de La Bíblia que, il·lustrada per Perico Pastor [www.perico.net], ella té a casa, en tres esplèndids volums. Són, en total, un miler d’il·lustracions, 650 en blanc i negre, i la resta en color. Editada el 2007 per Enciclopèdia Catalana, no cal creure necessàriament en interpretacions de la transcendència per tal de valorar adequadament la importància cultural de la religió i, no cal dir, dels textos bíblics. El nostre artista és un molt bón exemple d’aquesta entesa tàcita, i, d’altra banda, és evident que il·lustrar -i interpretar, doncs- una obra així no s’hagués ofert a un creador que no s’ho meresqués.

M’ensenya també, l’amiga, catàlegs de mostres anteriors de Perico. A parer meu, ha seguit una evolució coherent i, amb els anys -és, aproximadament, de la meva generació- afavoridora. Superats -o ho han de ser- els dilemes figuració/abstracció, pintura i dibuix/altres formats i en altres dimensions, cadascú ha d’anar identificant-se amb els estils que el vinclin més a l’art, que més l’emocionin, i amb els artistes que, sobretot, l’interpel·lin. En el meu cas, he descobert que Perico Pastor n’és un. I formidable.

 

Antoni Bassas ha fet avui el seu darrer Matí de Catalunya Ràdio. Després de catorze temporades en antena -tot i que l’espai sonava tan fresc-, alguna havia de ser l’última. El que em molesta -a mi i a tanta gent- no és el fet que se’n vagi, perquè ningú no és imprescindible i els programes, com les persones, poden tenir data de caducitat. El que cou és la manera com se’n va, les formes amb què alguns sembla que triomfen tot intentant arrencar crostes… quan una de les crostes més considerables que pateix Catalunya, probablement, no se l’arrencaran mai.
“Si la classe política del país no pot aguantar un programa com aquest, és que tenim una democràcia molt justeta“, has dit avui en acomiadar-te definitivament com a conductor d’un espai líder d’audiència. Efectivament, Antoni. Perquè tu no has estat -ho certifico: t’escoltava cada matí a l’hora de la dutxa, l’afaitat i la preparació dels bocates de les meves filles- un demagog ni un predicador de la ràdio. Senzillament, intentaves fer, des de la llibertat i el coratge, un programa d’autor.

I a mi, que ja saben els que em segueixen en aquest bloc que em plau la cançó d’autor, això també m’agradava. Tu has distingit prou bé entre informació i opinió i, de tant en tant, donaves el teu punt de vista. Que podem compartir o no -jo sí, moltes vegades-, però que sempre hem d’agrair si es fa des del respecte a les persones, la crítica no sectària a partits i institucions i una aportació positiva a l’autoestima nacional i al progrés de la soferta Humanitat.

T’han posat unes condicions que ja sabien que no podries acceptar. Començar el programa a les 6 del matí, per exemple. I sembla que encara et sap més greu acabar a les 11, perquè els programes similars de la competència acaben al migdia… També van enviar -tant o més greu- el Toni Arbonès, amb la seva Anaconda, a la matinada, i ja vam veure com va acabar la cosa (aquí en vam parlar el passat 29 de febrer).

Però el problema no és només d’horari, sinó de concepció informativa. D’independència, al cap i a la fi, i ara no parlo de la del país, que probablement a tu -com a mi- no et faria cap nosa. La gent que mana a Catalunya Ràdio i a la Corporació demostren, darrerament, una certa vocació de kamikazes, i, tot i així, els desitjo sort i encert pel bé del país. I és que un líder d’audiència s’admet que se’n pugui anar, però no se’l fa fora -elles i ells diran que no és exactament així- tan fàcilment…

A la mateixa hora, aproximadament, que el Jiménez Losantos deia tantes animalades a la COPE, tu prenies el pols a un país europeu que intenta que no es perdi, dins el món, la seva identitat. Però el que fa més ràbia és que marxis no pas quan vulguis o quan la parròquia -difícil, això- hagués deixat de seguir-te, sinó uns quants mesos després que comencés a parlar-se d’allò de la crosta nacionalista…

Moltes gràcies, doncs, senyors Joan Ferran, Manel Mas, aparell pesecero en general. Gràcies per protegir-nos, amb demostrada eficàcia, de tanta contaminació ideològica. De tants Bassas amb orelles de llop i pell de xai…

En fi, Antoni, te’n vas per una porta veritablement gran. Ens has ofert el millor alè durant molt temps i, gràcies a tu, la gent del teu equip i col·laboradores i col·laboradors de gran vàlua, hem envellit més feliços.

La Neus Bonet, a partir del setembre, t’agafa el relleu. Per cert, que  has quedat com el que ets, un senyor, entrevistant-la en aquest darrer dels teus Matins. Desitgem-li també sort, encert i llibertat informativa, perquè d’experiència a la ràdio no n’hi falta. I a tu no et dic adéu, sinó a reveure… des de la teva pròxima trinxera.

El mític bar Pastís, una de les referències històriques de la nit barcelonina,
està amenaçat de tancament per unes denúncies per soroll que semblen poc clares. Per tal de contribuir a capgirar la situació, un seguit de cantants i músics van conjurar-se dimecres passat al Luz de Gas no només per salvar el Pastís, sinó per intentar la música en viu no esdevingui, a BCN, una d’espècie a punt d’extinció. Ni s’ho mereixen els creadors ni ens ho mereixem molts ciutadans que no volem que la capital catalana esdevingui, únicament, un gran aparador comercial i un destí turístic de baix cost.
Vaig arribar-hi una mica tard, al Luz de Gas, un local que trobo -dins del que hi ha avui- ple d’encant. M’encantaria encara més si es digués Llum de Gas, però es veu que això, a la Barcelona mestissa, potser ja no és tan fàcil. Ho dic, en tot cas, no en clau d’imposició, sinó de desig.

Em vaig perdre, doncs, algunes actuacions que m’haguessin agradat, com les de Quico Pi de la Serra, Miquel Pujadó -autèntic impulsor d’aquest recital pro-Pastís– o l’ex-Trinca Miquel Àngel Pascual. De la resta -tot i lamentant que la Lídia Pujol, finalment, no ens acompanyés-, va haver-hi moment bons i també estones de badall, perquè la qualitat dels intèrprets era desigual, tot i que la intenció de la convocatòria fos bona. Sort que, valuosos o no tant, totes i tots s’havien compromès a oferir només dues cançons al relativament nombrós públic que hi havia a la sala.

Em quedo, sobretot, amb Joan Isaac, que va jugar molt sobre segur interpretant-nos I jo al meu racó -reeixida versió d’un gran tema d’Aznavour- i la seva mítica A Margalida, amb la qual va aprofitar per retre de nou homenatge -i el feu explícit- a Salvador Puig Antich.

I em quedo, no cal dir, amb una de les icones més entranyables del progressisme barceloní, català i ibèric, el gran Paco Ibáñez, que interpretà un tema brassenià i un altre sobre un conegut poema del seu amic José Agustín Goytisolo. Aquest fou qui, segons que explicà, li descobrí al Paco la màgia que ha tingut i encara té el bar Pastís, a tocar de la part baixa de la Rambla. Quina llàstima que l’ambient nocturn de la zona s’hagi anat degradant!

Jo hi havia anat, al Pastís, però confesso que fa una mica de temps. Em cau molt a prop de la feina, però obren més tard de la meva hora de plegar. Quan em vagui, i com que estic segur que s’aconseguirà salvar-lo, m’hi deixaré caure, i ara més que mai. A veure si, a la sortida d’algun sopar, me’n recordo…

Però no es tracta de salvar únicament aquest petit temple de la música en viu, sinó de fer possible que, en general, aquesta pugui perviure a Barcelona, començant per La Paloma com a mítica sala de ball. Que es compleixin les normatives que calgui i que es facin les adaptacions que siguin pertinents. Que es garanteixi el dret al descans tot fent-lo compatible amb el dret a gaudir de la música, la creativitat, la nit, l’encís, el talent…

Ja sé que aquests equilibris, a voltes, resulten complicats, però crec que BCN no està condemnada a esdevenir només una gran superfície o un hotel sense fi. Hi ha d’haver espai per a tot i per a tothom, des d’una llibertat responsable. El Pastís -que, després de tants anys, no semblava molestar ningú- és un símbol i també la icona d’una manera viva d’entendre la cultura. El concert del Luz de Gas ha de ser un punt de partida per reinvindicar aquesta vitalitat.

I és que, si la vida no és realment vital, venir aquí no hauria valgut la pena…

Moltes i molts de vosaltres en torneu, però jo encara hi vaig. El cas és que diumenge passat al matí vaig efectuar el meu primer itinerari ciclista per BCN. No em vaig acollir al ja ben popular servei municipal, sinó que em van deixar una bici del petit parc ciclista que tenim a casa -guapa, però no tant com la de la imatge. La meva filla gran, bona experta, s’ho havia proposat: “Papa, hem d’anar fins més enllà del Fòrum, a la ratlla del Besòs…”. Apa, doncs, a pedalar s’ha dit.
Es tractava de decidir-se d’un cop, malgrat que un no hagués après d’anar en bicicleta fins a la tendra edat de quinze anys i, darrerament, només hagués practicat una mica pel camp. Però ben a prop meu tinc una bona animadora, que es va coneixent els carrils-bici barcelonins amb l’empenta i l’entusiasme -no renyits amb la prudència- que, a la seva edat, li corresponen.

Vam iniciar el circuit -còmode i ben senyalitzat, cal dir-ho- per Josep Tarradellas, vam baixar la Diagonal i, pel passeig de Sant Joan, Consell de Cent, Marina i la part baixa de la Meridiana, vam enfilar el darrer tram -el més nou i marítim- de l’avinguda que diagonalment travessa el Cap i Casal.

Unes quantes illes avall, el nou Parc Central del Poblenou -valgui la redundància- em va semblar que promet. Un altre dia, amb més calma, m’agradarà visitar-lo, però ara es tractava de fer ruta, ja que no era només qüestió d’anar, sinó, òbviament, de tornar a casa.

Com altres vegades que hi he estat, penso que tota aquesta zona del llevant barceloní, amb l’excusa d’un no massa reeixit Fòrum Universal de les Cultures, ha sofert una transformació espectacular. Positiva a grans trets -només cal pensar, per exemple, en un nou barri de la significació del 22@-, tot i que hi ha aspectes clarament especulatius que ens haguéssim pogut estalviar, sobretot quant a l’altura d’alguns edificis.

Malgrat que el recinte del Fòrum, habitualment, és un autèntic desert d’asfalt, just en el moment de passar-hi per davant vaig estar a punt de topar amb dues noies degut a la meva poca perícia als pedals. I encara rai que pràcticament ni es van immutar, per sort d’elles i, no cal dir, meva.

Em va plaure observar -això ho coneixia menys- la mansuetud del riu Besòs i el bon arranjament que s’ha fet del seu tram final, amb amplis espais verds i dos carrils-bici que, a banda i banda, ajuden a civilitzar encara més la zona. La meva filla i la seva mare ja els havien transitat i van arribar a la ratlla de Santa Coloma de Gramenet, però això, en el meu cas, ja hagués estat massa…

O sigui que… tornada per un front marítim -inclosa la travessa del Fòrum- que, en conjunt, ha quedat força bé. La idea era atractiva, però, en ple mes de juliol, esquivar alguns cotxes que aparcaven i els banyistes que anaven a les platges no era el millor per a la meva fragilitat. Va caldre sort, paciència i prudència, però un bon granissat de llimona a l’entorn del Port Olímpic m’alleujà, no cal dir, de molts mals.

Pel passeig de Circumval·lació vam accedir al parc de la Ciutadella, que travessàrem per enfilar el passeig de Lluís Companys i de nou el de Sant Joan -que compta, pujant a mà dreta a tocar de València, amb la neogòtica església de les Saleses (1882-1885), de Joan Martorell, per mi una de les més atractives i emblemàtiques de Barcelona.

Una mica durillo, Sant Joan, cal dir-ho. I és que, si a l’anar feia una lleugera baixada, ara el pendent era de pujada, igualment que la part de la Diagonal que correspon a la Dreta de l’Eixample. Les cames ja em feien figa, i frenar de tant en tant en els encreuaments era el més empipador, com ho és gairebé sempre. Però la tornada a casa es produí sense més sorpreses.

En fi, una bona experiència… que ara ja no tindré excusa per no repetir de tant en tant, pel mateix itinerari i d’altres. Això sí, si sou, en general, tan poc hàbils com jo -i tal com discorre habitualment el tràfic barceloní-, absteniu-vos d’agafar la bici a l’estil urbanita com no sigui en diumenge! Altra cosa deu tenir, més aviat, traces de masoquisme, per no dir de pur suïcidi. I alguns volem viure cent anys, pel cap baix…

No, no em refereixo a la nuesa -trobo que poc excitant- que has exhibit en nombroses fotografies i, en definitiva, a la manera de gaudir del teu cos, que tu governaràs com vulguis. La moralitat que em preocupa en el teu capteniment, Carla, és una altra de ben distinta, i encara més quan fa poc que has declarat al Libération que els teus “reflexos epidèrmics són d’esquerres”.

I és que encara et creiem, efectivament, una dona progressista, a més d’afamada exmodel i normaleta tirant a bona cantant -i, sovint, autora. Però, benvolguda diva de gauche: en casar-te amb un president francès situat evidentment à droite, ¿fins a quin punt no has traït alguns dels teus valors? ¿O aquests no eren prou sòlids i per això pertanyies -i segurament encara pertanys- al que a França se’n diu la gauche-caviar?
Mira, Carla Bruni, no em caus del tot malament, què vols que et digui. Mediàticament, deus haver aconseguit eclipsar la meva admirada Ségolène Royal, tot i que aquesta, amb el coratge que la distingeix, continua fent tots els esforços possibles per esdevenir la primera dama socialista de França. I, a l’alcova de l’Elisi, has pogut definitivament -tot i que, tractant-se de senyores tan glamouroses, no se sap mai- amb la Cécilia. Però la besnéta d’Isaac Albéniz ja veiem que l’últim que farà es quedar-se per vestir sants…

En tot cas, el Sarko és tot teu i, en un cert sentit, el fas anar per on vols. És clar que això també sembla que et genera contradiccions, que t’empasses aparentment sense problemes atreta per l’eròtica del poder més que mai.

El teu home és un governant tocat d’un carisma impetuós que ha decantat no solament França à droite, sinó el conjunt de la UE. Compta amb un bon aliat, el pobre Silvio Berlusconi. Que el tàndem no para s’hi ha notat -quina curiosa casualitat que això passi ara!- en la legislació laboral, amb aquesta controvertida directiva que convida treballadors i empleats a fer jornades laborals de… fins a 65 hores! O amb l’enduriment de la regulació comunitària per als immigrants, encara que aquest, cal admetre-ho, és un tema prou complicat. Pregunta-li-ho, si no, a un home que per a tu potser esdevindria deliciosament llatí i racial, el ministre Corbacho…

En tot cas, ¿com està resistint la teva delicada sensibilitat de gauche els bruscos cops de volant? És a dir, ¿quins són i com són realment, Carla, els teus valors morals?

Siguin com siguin, sembla que t’estàs sotmetent massa, interessadament o no, a les exigències del sistema. A tu i el Sarko us van presentar en una festa on tot estava molt preparat per tal que us coneguéssiu. És clar, l’atracció i la passió -tan humanes- haguessin pogut durar unes quantes nits… però un president francès –abandonat com era aleshores, per si fos poc- necessita donar una imatge presumptament responsable. I tu, dolça gata maula, t’hi vas avenir de bon grat…

Jo no sóc president, ni francès ni d’enlloc, ni mano res. La meva comunitat de veïns quan em torni a tocar, com a molt. Però em pregunto, com a persona d’esquerres -o de centresquerra, siguem honestos-, si seria capaç de conviure amb una parella d’idees polítiques i socials massa conservadores. És un problema de pell. De valors, en definitiva. I això que avui, en la nostra societat europea i poc o molt democràtica, les esquerres ni ocupen fàbriques ni assalten palaus d’hivern.

Tranquil·la, Carla Bruni Tedeschi, que totes et ponen. Ara, com que el Nicolas esdevé el president de torn de la UE, tu seràs la primera dama comunitària i lluiràs encara més a les revistes del cor. Continuaràs fent viatges d’estat, provocant la sana admiració dels governants de torn amb els teus modelets i els teus posats modosets… perquè saps que, com a presidenta, no pots provocar gaire. Mentrestant, les teves fotos nues segur que no pararan de circular per Internet, encara que a mi -creu-me, xata- m’agrades més vestida.

I no cal dir que et desitjo molt d’èxit amb el nou disc que ets a punt de treure, Comme si de rien n’etait (Com si res). Serà el tercer de la teva carrera musical, després de l’exitós Quelqu’un m’a dit i de No promises, un recull de poemes musicats d’autors anglosaxons que va tenir menor difusió i que jo vaig llogar, com sempre, en una biblioteca.

Com si res… amb uns o altres valors, amiga.

Del castell de Sant Ferran en diuen així, però és, realment, una fortalesa. Una plaça militar fortificada la història de la qual -fou construïda a partir del 1753 per ordre de Ferran VI- és relativament recent. Bastit sobre una superfície de 320.000 m2 i amb un perímetre superior als 3 km., les extraordinàries dimensions de Sant Ferran -situat en una petita elevació a la sortida de la capital empordanenca que mira a la Jonquera- en fan, entre nosaltres, un recinte únic, potser el més extens d’Europa en el seu àmbit. La seva singularitat -afegida a una proposta de visita diferent de moltes altres-, ha estat la meva principal descoberta en el recent pont de Sant Joan.

D’aquesta gran fortalesa en forma de pentàgon irregular estrellat i amb doble recinte de muralles se’n parla relativament poc. Segurament, perquè encara no fa massa anys que és visitable i també per les seves connotacions molt directament espanyoles. Com que al Consorci que el regeix -juntament amb la Generalitat i l’Ajuntament figuerenc- hi figura el Ministerio de Defensa, conserva una residència militar i va ser, no fa massa anys, presó sembla que no molt severa del facciós coronel de la Guardia Civil Antonio Tejero Molina. Sí, el patètic heroi mostatxut
del trist episodi històric del 23-F (23 de febrer del 1981, ho vull remarcar especialment per als que sou més joves).

Gestiona la visita al monument -declarat Bé Cultural d’Interès Nacional- la fundació Les Fortaleses Catalanes [www.lesfortalesescatalanes.info]. Hi ha un periple a peu amb el suport d’audioguia que pot ser interessant, però que no suposo comparable a la tan atractiva visita que vam fer diumenge passat al migdia amb la Maria P.

Es tracta, en síntesi, d’un recorregut pel perímetre extern del recinte en jeep; una breu immersió en uns túnels anomenats de contramina per tal de copsar sense risc excessiu els moviments de l’enemic, i, sobretot, de la cirereta del pastís: una petita navegació amb llanxa zodiac per una de les quatre cisternes d’aigua que es van trobar en el subsol, i a la qual s’accedeix des del gran pati d’armes. Per acabar, una volta a peu per les grans quadres també té un interès notori.

O sigui que, per poc que us temptin els valors del patrimoni, no podeu perdre-us aquesta visita en el marc d’una Figueres que, com veieu, té més atractius que el Teatre-Museu Dalí, l’església parroquial de Sant Pere, el Museu de l’Empordà o el Museu del Joguet de Catalunya.

Des de Sant Ferran sembla que no s’ha exercit -com jo em queixava en el post anterior en parlar del castell de Montjuïc- massa repressió directa sobre la població civil. En canvi, com a recinte militar no ha estat tan efectiu com volia el seu dissenyador, l’enginyer militar Juan Martín Zermeño. La fortalesa ha estat massa vulnerable als atacs de l’artilleria i ha hagut de rendir-se més d’un cop, i no solament als exèrcits napoleònics.

Però val molt i molt la pena de ser coneguda. I si, a més, podeu combinar-ho, com ho vam fer nosaltres, amb una plaent estada a l’hotel i restaurant Mas Pau d’Avinyonet de Puigventós [www.maspau.com]; un sopar de nivell a l’Hotel Empordà -escenari de conegudes estades de Josep Pla-; un altre àpat més corrent però també delitós a Ca la Francisqueta de Llers -poble on diuen que hi havia hagut bruixes-, i dues incursions successives a la magnífica i sostenible platja d’Argelers -una de les que, l’any 1939, van acollir a precari soldats republicans derrotats- i al més que bonic poble mariner de Cotlliure -on és enterrat Antonio Machado-, a la Catalunya-Nord… què voleu que us digui?

Doncs que em sembla, sincerament, que no es pot demanar massa més. O així és com, ara mateix, us ho vull transmetre…

El castell de Montjuïc sembla que ja és del poble, ni que ho sigui només a mitges. La jornada de portes obertes de diumenge passat així ho volia simbolitzar. La pretensió era que la ciutadania de BCN se sentís molt més seu el castell que no pas fins ara, i això es va aconseguir amb la complicitat de molta gent, no pas de la meva. I és que no puc oblidar fàcilment que aquest recinte ha estat, durant molt temps, un dels símbols més negres de la repressió contra la capital de Catalunya, inclòs l’afusellament d’un dels presidents del país, Lluís Companys.
Diumenge al migdia, amb la meva dona vam veure les llargues corrues de gent que es disposava a agafar els autobusos que la durien a la fideuà popular i altres actes organitzats en ocasió de la jornada de portes obertes. Però vam preferir enfilar la muntanya a peu i refugiar-nos, a tocar del MNAC, a l’íntim i meravellós Antic Jardí Botànic.

Entenc la bona intenció de les autoritats, tot i que les condicions imposades per Madrid per a la cessió del castell a Barcelona encara no s’hagin pogut vèncer del tot. Però no és aquesta únicament la qüestió, sinó sobretot la negra, negríssima, història de la fortalesa, en la qual hi va campar durant anys una estàtua eqüestre del general Franco.

I des de la qual s’hi va bombardejar o reduir per força la ciutat. I que va ser lloc d’afusellament d’anarquistes -entre els quals, Francesc Ferrer i Guàrdia– i republicans -Companys no seria pas l’únic, òbviament- des de finals del segle XIX. I on hi van apilotar uns 3.000 obrers presos amb motiu de la vaga, després victoriosa, de la Canadenca, l’any 1919, que arribà a paralitzar el 70 % de la indústria del país.

Un castell, en definitiva, de tràgica memòria, tal com es va encarregar de recordar Raimon en el seu concert de la tarda, que vaig seguir per TV3 ja que, com sabeu, l’havia vist en viu recentment a Terrassa. Per cert, que diumenge sí que va cantar una de les seves cançons per a mi més emblemàtiques, Quatre rius de sang, que al recital vallesà hi havia trobat a faltar.

O sigui que -tot i que, de tant en tant, visito castells en els quals també deuen haver-hi passat episodis terribles- serà una mica difícil que arribi a sentir-me meu aquest exemple ominós d’arquitectura militar. El seu valor artístic tampoc no el trobo particularment rellevant. No dic que sigui partidari que l’enderroquessin, perquè ja sé que això, avui dia, va contra els usos vigents en matèria de patrimoni. Però estic convençut que, si el castell de Montjuïc desaparegués, el món no perdria cap gran maravella…

Sembla que ara s’hi farà això que avui en diuen un centre per la pau. En fi, si des d’aquest nou equipament s’aconseguís, poc o molt, deturar guerres, impedir violències, limitar opressions, preveure iniquitats, combatre desigualtats… aleshores, sí. Aleshores, que comptin amb mi.

Ja us he explicat algun cop que, en temps de tanta descàrrega de música per Internet, jo practico compulsivament un esport potser més tradicional: l’obtenció en préstec de CD’s a la xarxa bibliotecària pública. Aquest joc tan senzill m’està donant, des de fa alguns anys, satisfaccions que no tenen preu. La darrera, la gran, molt gran, Cesaria Evora, la intèrpret que ha situat l’arxipèlag atlàntic i africà -i abans colonial i portuguès- de Cap Verd al cor musical del planeta.
A Cesaria Evora [www.cesaria-evora.com] li diuen la diva descalça -perquè sempre canta amb els peus nus-, i també la reina de la morna pel tipus de lletres que diu en el dialecte crioll que parlen els naturals de Cap Verd. Lletres que evoquen, singularment, l’amor i la distància…

¿I per què, als escenaris, la Cesaria no té ni per pedestal les sabates, que diria Jordi Coca tot referint-se a Joan Brossa? Doncs en solidaritat i homenatge als sense sostre i les dones i nens pobres del seu país. D’unes illes que són deu, situades a uns 500 km. a l’oest de Dakar. Un món que -com els temes que interpreta Evora- té aire africà, regust portuguès i projecció sudamericana, sobretot al Brasil. Unes cançons plenes de malenconia, properes al fado i també al blues.

Nascuda l’any 1941 en una família humil i òrfena de pare als pocs anys, va començar a triomfar internacionalment a Lisboa fins a obtenir, més tard, un gran reconeixement a França. El 2004 va guanyar un premi Grammy al millor àlbum de world music contemporània. Sí, aquest apartat sonor que serveix per designar la diversitat musical i cultural al marge de la tendència anglosaxona dominant. I ja sabeu: a la world s’hi poden trobar rastres d’art i de vida no solament intensos i contrastats, sinó tan i tan interessants…

El so capverdià de la dama negra -aquesta sí que ho és de veritat, i no, ja us ho deia, com l’Obama- parla, en general, de la llarga i amarga història d’aïllament del país -que avui també és destí turístic-, d’un tràfic molt dolorós de comerç d’esclaus i d’una emigració molt notòria que va fer estralls.

És una música emocional, servida per la veu afinada d’una artista de delicada sensibilitat. I una de les coses que més m’agraden de la Cesaria és que canta amb una fluïdesa natural, d’una manera no gens forçada. Sovint no es pot dir el mateix, i, en aquest sentit, posaré els exemples de dues cantants i artistes emblemàtiques: la portuguesa Dulce Pontes o la nostra Maria del Mar Bonet. Les tres són grans, molt grans, però em sembla que la Cesaria guanya les altres dues -i segur que es podrien posar altres exemples en ambdós sentits- en naturalitat.

Jo he portat a les màquines de casa el recopilatori Best of Cesaria Evora (RCA, 1998). Són 17 temes en general deliciosos, començant pel famós Bésame mucho –que no em fa oblidar la versió del nostre (també gran) Moncho-, el subjugant Sodade -en tinc una versió també magnífica de Dulce Pontes- o la tan sensible cançó Luiza, i la festa continua… En fi, que hi ha teca per a estona, cançons per llepar-s’hi els dits.

En temps d’una crisi econòmica que sembla cada cop més clara, i a més amanida amb vagues del transport, mirem de no desabastir la nostra ànima -si és que això de l’ànima existeix- trobant-li, amb el concurs d’artistes i ciutadanes de la talla de Cesaria Evora, els refugis més adients…

Es parla de Barack Obama com del flamant candidat negre pel Partit Demòcrata a la presidència dels Estats Units. Si som rigorosos, veurem que això no és exacte. L’afroamericà Obama és fill d’un pare negre d’origen kenià i d’una mare blanca americana. Més enllà de l’evident mestissatge, el que més interessa remarcar és que en el món de la globalització han de caure encara moltes fronteres, incloses, sobretot, les mentals. Això també s’ho hauran d’aplicar els votants potencials del Partit Demòcrata, que sembla que només amb un ticket potent Obama – Hillary tenen possibilitats de tornar a llogar la Casa Blanca per quatre anys, si més no…

Alaska, la ja veterana cantant pop, ha presentat una campanya en contra de les corrides de toros, i jo que m’hi apunto. En el cartell ad hoc hi surt ella mateixa púdicament en pilotes -amb el fotoshop que calgui- i amb tres banderilles clavades a l’esquena. Se suposa que indolores, i no com les que claven als braus. “S’haurien de clavar banderilles a escala als qui diuen que el toro no pateix”, diu la que va ser, en el seu moment, musa de la Movida Madrileña. Doncs sí, quefa…
Alaska, amiga Olvido Gara (Mèxic DF, 1963), reconec que t’he seguit més aviat de lluny, tot i que ja tens la meva simpatia només pel fet d’haver triat el teu nom artístic a partir d’una cançó de Lou Reed. O pel contrast que suposa el teu aspecte entre volcànic, exuberant i panotxa amb el fred que deu fer habitualment per aquell territori americà, tant al nord i tan gèlid…

Perdona’m, la Movida vaig seguir-la també massa de lluny, tot i que em caigués collonut el seu principal impulsor des del poder, aquell alcalde socialista i abans antifranquista irrepetible que es deia Enrique Tierno Galván. Vaig fer-me més aviat fan de la teva competència, el grup Mecano i la seva angèlica veu ara en hores baixes, l’Ana Torroja. Fins i tot, amb la meva dona recordo que vam anar-los a sentir a Barcelona, sí, a la Monumental… Si més no, que les places de toros serveixin per a alguna cosa que s’assembli a la cultura de veritat.

I mentrestant, tu, Alaska, artífex de grups com Kaka de Luxe -el nom, creu-me, ja era tot un manifest-, Los Pegamoides, Dinarama, Fangoria… No hi hagués donat molta més importància -insisteixo, t’he seguit poc, i la teva música no m’atreu especialment-, però tu, ara, reclames la meva atenció posant-te decididament en contra d’una festa que diuen que és nacional… potser no de tota la nació i, en tot cas, no de la meva.

La teva, suposo, és una reacció més que necessària i saludable a la plaça de toros que sembla que s’instal·larà al Parlament europeu de la mà d’un grup d’eurodiputats del PP. Diuen, aquests senyors -senyors?, i no sé si alguna senyora-, que les corrides tenen un alt valor ecològic, ja que ajuden al manteniment d’una raça animal que, si no fos així, estaria abocada a l’extinció.

Potser sí, però, a segons quin preu… En tot cas, més valdria que reconeguessin els interessos econòmics que hi ha darrera la fiesta o la insensibilitat moral dels seus defensors. Com que no ho faran fàcilment, serà oportú que un bon article de la sociòloga i escriptora Eulàlia Solé a les pàgines de “Diàleg” de l’Avui de dilluns passat [www.avui.cat] pugui ajudar a veure-hi clar.

“És de sobra conegut -diu Solé- que el toro, com a mamífer superior, posseeix un sistema nerviós que li fa sentir el mateix dolor i la mateixa por que experimentaria un ésser humà si es veiés acorralat, banderillejat i traspassat per una espasa. Es tracta d’una evidència científica que ja no pot negar ningú”.   

Tu no solament veus ben clara, Alaska, aquesta evidència, sinó que, a més, poses passió en denunciar el que és una injustícia flagrant, una autèntica animalada… protagonitzada en part, sense pretendre-ho, per un animal noble i valent. Quefa, estic amb tu, a ritme de pop, de rock, de movida o del que sigui. Estic amb tu i amb les associacions que promouen la campanya, PETA i AnimaNaturalis. 

I em posiciono, un cop més, decididament contra ells, o elles… Els que són del PP -quina casualitat!- i d’altres que diuen -imagina’t!- que són més progres. Molt espanyols, en tot cas, tot i que a les Espanyes també hi ha qui creu, com tu, que “la tauromaquia es cruel”… I tant, si ho és!

Alaska, Olvido, un petó ben fort.

¿Una Cataluña sin España? és el darrer llibre publicat per l’amic Josep Maria Puigjaner, un dels fundadors del Club d’Opinió Arnau de Vilanova i la persona que m’hi va facilitar l’accés ja fa un quart de segle. Amb el subtítol Carta de un escritor catalán a sus amigos españoles, el volum té un to educat, però no li manca un esperit exigent. Puigjaner és dels qui encara creuen que es pot fer pedagogia amb Espanya, però la fa sense renúncies ni cap intenció -ans al contrari- de fer-se perdonar la seva condició de català, d’autèntica pedra picada.
La lleidatana Editorial Milenio [www.edmilenio.com] s’ha encarregat de la publicació d’aquest darrer volum del conegut escriptor i periodista, que va ser el primer corresponsal de l’Avui a Madrid i havia dirigit a la capital espanyola la revista Mundo Social als difícils però esperançats últims anys del franquisme.

Puigjaner ha escrit un bon llibre -perquè ell escriu molt bé, en català, però també en castellà- i ens lliura, sobretot, un text valent. En el seu discurs no hi manca la correcció en les formes, però hi ha una exigència de fons que no sé si molts dels seus amics espanyols acceptaran de grat.

El seu cunyat i anterior portaveu socialista al Congrés dels Diputats, Diego López Garrido, signa un pròleg que no és gran cosa per sí mateix però que esdevé una correcta carta de presentació per a un llibre que aposta encara pel diàleg, però no a qualsevol preu.

De fet, l’autor és, ja fa temps, un dels assagistes catalans més qualificats com per a fer possible aquest intercanvi, que no és gens fàcil -tal com estan les coses- que pugui arribar a entesa. Ho va demostrar prou, per exemple, en un altre llibre publicat ja fa -ai!- vint anys, en aquest cas en català: Catalunya-Espanya: ficció i realitat (Col·lecció Arnau de Vilanova, 3. La Llar del Llibre, 1988).

Puigjaner argumenta, en aquest nou volum, a partir d’uns quants eixos cabdals a tenir en compte en una relació entre dues nacions que fa segles -ja prou abans del 1714- que no es dóna en peu d’igualtat. Tot i que no exclou per a res -com a nacionalista, però sobretot com a bon demòcrata- la possibilitat de la independència, aposta per un Estat espanyol radicalment diferent del que és ara. “Es evidente -diu- que lo que estamos proponiendo conlleva, no a modificar el Estado ni a apedazarlo, sino a rehacerlo de raíz. En dos palabras, a refundarlo”.

La qüestió, no cal dir, és complexa. A mi -segur que a ell també-, el cor em demana independència, perquè crec que aconseguir el màxim grau de sobirania possible dins la Unió Europea fóra el més bo -i just, i necessari- per al meu país. Però no ens enganyem: a Catalunya -deixem de moment, pobrets!, els Països Catalans- no hi ha, ara com ara, un projecte sobiranista clar, tot i els molts intents que s’estan donant en aquest sentit. 

I és que el sobiranisme no es fabrica únicament a base de declaracions o d’enquestes més o menys favorables, sinó de majories electorals mínimament sòlides i d’actituds socials -i no cal dir econòmiques- solvents. A més, cal tenir en compte que, excepte els més abrandats, és possible que molts teòrics partidaris de la independència tinguin por de les conseqüències reals d’un conflicte no ben resolt amb Espanya, que continua disposant de molts ressorts -ho veiem cada dia- per portar les aigües al seu molí…

Sigui com sigui, Puigjaner sap prou bé que, de moment, no sabem estar a l’alçada del repte. La qual cosa no vol dir que la situació no pugui canviar, quan el PSC s’adona, per exemple, que en temes de desenvolupament estatutari i de finançament li estan aixecant la camisa. O quan Artur Mas parla -encara no prou desacomplexadament- del dret de decidir…

JMP aposta, doncs, per un camí conjunt amb els espanyols que, en els termes en què el planteja, és tant o més difícil que la
perspectiva independentista. Sort que és un autor coherent i lúcid i, sobretot, un home de diàleg… que sap que no és gens fàcil de trobar-ne a l’altra banda. Però també sap que el nostre horitzó no s’esgota en la dialèctica Espanya-Catalunya. Llegiu, per exemple, l’engrescador article d’avui a l’Avui de Josep Maria Solé i Sabaté i veureu el per què.

Et confesso, Josep Maria, que, tot i aquestes possibilitats de futur, no sé ben bé què passarà els pròxims anys. L’aposta 2014 -en principi, una bona jugada de Carod- crec, sincerament, que no la guanyarem. I, ara com ara, exclòs el diàleg amb la gent del PP -tot i que cal acabar de veure si Rajoy se’n sortirà viu, o no, de la mena d’infern que, en poques setmanes, li han muntat-, només resta escoltar moltes noves promeses de ZP i confiar que, alguna vegada, en compleixi alguna…

El sociòleg Alain Touraine, un dels gurús del progressisme francès, ha estat recentment a Barcelona per tal de presentar-nos el seu llibre El món de les dones, traduït al català per Paidós. Un dels eixos de la seva reflexió és que, per a les noies d’avui, “el més important és construir-se elles mateixes”. Touraine veu, en aquesta mena de “revolució silenciosa”, un dels signes més clarament positius del nostre temps. Malauradament -i més val que no anem més enllà del món occidental-, encara hi ha homes del tot incapaços de suportar aquest procés  i per això els noticiaris apareixen, massa sovint, tacats de sang…
“La dona està canviant el món en silenci”, és el títol de l’entrevista que publicava l’Avui el dia 21 de maig. Si aneu a www.avui.cat i entreu a “Avui paper” col·locant-vos en el dia de referència, la localitzareu a la secció de “Cultura i Espectacles” i crec que sabreu copsar-ne l’interès.

És clar que alguna de les idees que apunta Touraine és ambivalent. Per exemple: “No és que les dones s’hagin d’esforçar per arribar al nivell dels homes, sinó que han de convèncer els homes perquè abandonin el somni de dominació del món que prové del segle XVII, perquè així no anem enlloc”. O bé: “El canvi profund és que el més important no és triomfar en el món, sinó en les nostres vides”. 

Estic d’acord amb aquesta crítica al poder… però les dones tampoc no poden renunciar a manar, quan cal, ni que sigui fixant un estil propi. Que els ho preguntin, si no, a Rosa Cullell o Mònica Terribas, per pensar només en els dos canvis més recents a la Corpo… I no vull parlar de Carme Chacón perquè, tot i el seu coratge, ni em sembla una dona amb idees pròpies ni la matèria actual del poder que deté és santa de la meva devoció…

Visc a casa envoltat de dones -incloses dues adolescents, amb les quals ja se sap que la convivència no sempre són flors i violes- i sempre em vanto de tenir més amigues que amics. Fins i tot mantinc relacions excel·lents amb alguna antiga novieta, perquè el reciclatge, en aquest sentit, m’ha sortit prou bé. Admiro les dones integralment, sense deixar de fixar-me en els encants que puguin tenir, perquè aquesta, ben administrada, és una de les sals de la vida…

Bellesa i sensualitat a banda, no m’han fet mai por, ans al contrari, la intel·ligència, l’autonomia, el coratge, la creativitat, la determinació de les dones. He estat manat per elles més d’una i de dues vegades i no crec que puguin tenir queixa del meu sentit del deure… no mancat de la crítica, si s’escau.

Però hi ha, malauradament, la cara fosca. Simone de Beauvoir, també francesa i una de les icones del pensament feminista, declarava, pocs anys abans de la seva mort a París el 1986: “S’ha produït una hostilitat dels homes davant l’emancipació de les dones que els tornarà molt més agressius i perillosos del que hagin estat mai“. Bé, prou que ho veieu: també estem en això.

Per tant, no em cansaré de fer algun comentari cada vegada que na Maria Victòria Secall, al seu bloc El pèndol de petites oscil·lacions que tinc entre els meus enllaços, denunciï algun nou cas de violència domèstica… que és barbàrie masclista pràcticament sempre.