A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

PUJADÓ mira enrere… per anar endavant

Sense categoria

Crisàlide és el tercer lliurament de la Integral oberta de Miquel Pujadó, presentada dimecres al vespre a la seu barcelonina de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE). Els dos volums anteriors, publicats en pocs mesos, són Frontissa i Sediments. És clar que el cantautor terrassenc, després de més de mig segle de carrera, es troba en un bon moment creatiu, com espero que ho corrobori el disc amb temes nous que veurà la llum relativament aviat i del qual ens va oferir algun tast.

L’acte va tenir oficiants de luxe: Isabel-Clara Simó, Manel Camp i Miquel Àngel Pascual, l’antic trincaire que no s’ha dedicat als negocis lucratius a l’entorn del món de l’espectacle. Em va complaure -a més d’admirar novament la creació pujadosiana- saludar l’escriptora i també el pianista i compositor, i descobrir la lucidesa i el sentit de l’humor del barbut nascut a Mataró.  


Miquel Pujadó
 torna a ser protagonista d’aquest bloc -ja ho va ser l’any passat a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/55116– perquè una Integral oberta no es presenta cada dia, i menys en l’àmbit de la Cançó. Després de l’èxit -us n’adjunto en el vídeo Tot és nostàlgia, un dels temes més bells- que representà La sínia i l’estrella. Suite d’Agustí Bartra (2006) -disc d’homenatge a un gran poeta del qual enguany es commemora el centenari del seu naixement-, Discmedi té en curs d’edició aquesta mena de balanç provisional de la trajectòria d’un artista -i també crític musical- que disposa, crec, de corda per a estona.

Frontissa, Sediments i ara Crisàlide en són els tres primers lliuraments. Al web pujadosià [www.miquelpujado.cat] en trobareu una informació més àmplia. Però ara vull centrar-me en un acte de presentació que em va resultar particularment emotiu. No em sap gens de greu, doncs, haver fet campana de la meva classe setmanal de ioga, interessant experiència de la qual us en parlaré algun dia.

Isabel-Clara Simó va ser prou vehement -com és el seu estil- a l’hora de ressaltar el sentit incisiu de les lletres del Miquel, la qualitat de les quals sempre li ha estat reconeguda. I va fer especial èmfasi en el compromís -patriòtic i cívic- de l’artista, la qual cosa no l’impedeix de ser crític amb el país i el món que li ha -ens ha- tocat viure.

Manel Camp -un dels nostres reconeguts mestres moderns sonors- va subratllar l’ofici musical de Pujadó, amb el qual ha anat col·laborant d’una manera intermitent. Al manresà, aquesta col·laboració li resulta còmoda. Segons ell, MP té molt clar el que vol i, a més, grava habitualment els temes gairebé d’una tirada. Remarcà, de tota manera, que fer arranjaments a partir de les lletres del de Terrassa -pèrò nascut a Madrid l’any 1959- no sempre és fàcil, ja que són, sovint, ben llargues.

I Miquel Àngel Pascual va fer una exposició ben divertida en la qual donà a entendre que la irrupció massiva, a partir del rock i dels Beatles, de la música popular anglosaxona desequilibrà profundament el panorama de les músiques del món. Pot semblar aquesta una actitud resistencialista, però també és la meva des de sempre perquè la crec prou ajustada a la realitat. Ep!, i això sense menysprear alguns grans noms de compositors i/o intèrprets en llengua anglesa que es mereixen, si s’escau, tots els honors.   

Pujadó accepta que se’l consideri una mena de representant aquí de la cançó de tradició francesa “és el nostre Brassens”, proclama I-C Simó-, però es creu més aviat deutor d’una gran tradició poètica i musical europea que es remunta al temps dels trobadors. Ens ho tornà a demostrar al final de l’acte, en interpretar algunes cançons dels cedés que es presentaven -entre les quals la molt punyent L’hecatómbola, sobre el destí incert dels infants al món segons el seu origen– i dos dels interessants temes nous. Abans, Manel Camp havia interpretat al piano la seva singular versió de Sóc un peix de terra endins.

Precisament, em va complaure saludar aquest músic abans de prendre alguna cosa en el petit xeflis final. No havíem tornat a trobar-nos des de l’entrevista que l’any 2003 vaig fer-li per a El Temps. Camp, cap del departament de jazz i música moderna de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), ha prestigiat des de sempre la Cançó com a acompanyant de molts dels seus grans artistes i arranjador d’un bon nombre de temes. Un remarcable servei a la cultura i al país, doncs, i un luxe per a la música.

I també resultà interessant la breu conversa amb Isabel-Clara Simó i el seu marit, Xavier Dalfó, als quals conec des dels temps que jo havia col·laborat a Canigó, la mítica capçalera nacionalista del període de la Transició i primers anys de la democràcia que ells comandaven. Ja sabeu que l’escriptora d’Alcoi és una novel·lista i narradora molt llegida i una columnista que, diàriament des de l’Avui, ens posa en contacte amb el món vist des d’una realitat nacional, la nostra, que s’estima a bastament, però, quan s’escau -i això és molt sovint-, d’una manera ben crítica.

Entre el públic vaig distingir l’exconseller convergent Joan Guitart -un brassenià impenitent- i l’escriptor Robert Saladrigas. D’una manera o altra, l’obra de Miquel Pujadó -com la de tants altres cantautors- propicia la convivència perquè de sempre sabem que la música, la poesia i la cançó són, sobretot, rastres de vida.

 
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.