PAU ara
Quan ahir participàvem amb la Maria P., a Barcelona, a la manifestació contra l’ofensiva a Gaza, encara tenia previst un altre títol per a aquest post: “Pel poble PALESTÍ, no contra ISRAEL”. Però, tal com van les coses, l’admiració que sempre he sentit per la identitat jueva no m’ha de fer justificar totes les barbaritats que perpetri l’exèrcit israelià sota les ordres del seu govern. Ni que pensi, com tanta altra gent, que l’estratègia d’una organització com Hamàs, a més d’errònia, és suïcida, perquè perjudica d’una manera gravíssima la causa que diu defensar.
De manera que he decidit posar un altre títol -aquest de “PAU ara”–, tot identificant-me amb el moviment pacifista israelià que es diu així [www.peacenow.org.il] i que ahir també va aconseguir d’aplegar uns quants centenars de persones a Tel Aviv. Ni que la causa de la pau, en un conflicte que dúra ja tants anys, no sigui gens fàcil, perquè són complexos els interessos en joc.
Hamàs és una organització terrorista que no solament ha provocat una guerra civil entre els palestins, sinó que fustiga Israel tant com pot perquè en voldria la destrucció. Però el seu potencial bèl·lic és el que és -el dels atemptats i la pluja de coets sobre el territori israelià-, i no hauria de venir-li gens de nou que la reacció sionista hagi estat, diguem-ho clarament, tan bèstia. Hi ha prou precedents que permetien preveure-ho, però el fanatisme dels radicals palestins els ho impedeix.
I Israel hauria d’adonar-se que, amb les formes militars que està exhibint aquests dies, no aconseguirà d’acabar fàcilment amb el problema. Ben al contrari: multiplicarà fins a l’infinit l’espiral de l’odi i continuarà sent, li agradi o no, un país assetjat, tot i que temut.
En sectors amplis del nacionalisme català i, per extensió, del catalanisme, hi ha una admiració amb fonament pel sentit de la identitat jueva. Ens enmirallem en la seva força perquè encara sigui més clara la nostra feblesa. Però, naturalment, no tot s’hi val, i els Drets Humans, fins i tot en la situació terrible d’una guerra -i aquesta té un caire massa desequilibrat- han de prevaldre per damunt de tot, ni que sigui a precari.
Yasser Arafat, el mític rais palestí, va acabar acceptant, de grat o per força, la inevitabilitat de l’existència de l’Estat hebreu. Mahmud Abbas, l’afeblit president d’una Autoritat Nacional Palestina que Hamàs no vol obeir, ha intentat ser un digne hereu del seu llegat en la fràgil mesura que li ha estat possible. D’aquí a -hi confio- pocs dies, quan l’alto-el-foc sigui un fet, totes les parts implicades en el conflicte haurien de procurar recomençar de nou. Ni que això no sigui gens fàcil.
La nova Administració nord-americana no sé si contribuirà a arreglar massa la situació, però segur que no l’espatlla encara més del que ja ho està. L’Estat palestí esdevé, més que mai, un objectiu urgent, tot i que el camí torna a estar ple de pedres. Senyor Barack Obama, senyora Hillary Rodham Clinton com a imminent secretària d’Estat: vostès, en aquest merder oriental del dimoni, haurien de tenir molt a dir-hi…