PASSIÓ pel PIANO
Us he parlat sovint de la meva passió per la cançó d’autor. Però en matèria sonora, d’addiccions, també en tinc d’altres: la música per a piano, molt singularment.
Estudiant fugit del tacte, complex i subtil, de les tecles blanques i negres des de l’època de adolescència, vaig heretar-ne la sensibilitat -i la debilitat- per sempre. O sigui, l’elegància, la magnificència, el món vellutat i resplendent. En definitiva, la plasmació sonora de tot un estat de gràcia que el piano, sol o en companyia -d’un altre instrument, d’una veu, d’una orquestra, d’un conjunt-, senyoreja en plenitud.
Les festes de Nadal, tot i els seus aspectes prou entranyables, mai no són del tot plàcides. Tanmateix, enmig del tràfec, he procurat tenir temps per anar assaborint l’obra pianística completa de Frederic Mompou. I per cert que, gràcies a la gentilesa de la Montserrat, n’he pogut gaudir en dues versions: la interpretada pel propi autor -que també era un excel·lent pianista- i la d’un altre intèrpret molt notori, Josep Colom.
Mompou, un dels cims creatius del pianisme del segle XX -tot i que l’accés al seu món no sigui sempre fàcil-, té registres màgics, subtilitats lluminoses, moments molt intensos, paisatges de l’ànima… Ho sentim prou, per exemple, en el primer dels seus Préludes, que tant em plau d’adjuntar-vos i que jo no em cansaria mai d’escoltar.
L’obra del compositor de la nua i sublim Música callada -nascut a Barcelona, i instal·lat a París durant vint anys- inclou les Variations sur un thème de Chopin, que remet explícitament a un altre dels noms universals del piano, potser el més gran: el polonès que, entre altres afanys, intentava complaure pel que fa a l’amor la novel·lista George Sand, també des de la mallorquina cartoixa de Valldemossa…
Sense oblidar-nos mai, és clar, de l’hongarès Franz Liszt, a qui, gràcies al meu pare, jo ja escoltava en vinil de ben jove mitjançant les meravelloses interpretacions de György Cziffra. I pensant sempre, no cal dir, en un concert tan increïblement bell per a piano com és l’Emperador, de Beethoven. O els de Brahms, per exemple. O, avançant una mica més en la història, els del rus -nacionalitzat nord-americà- Sergei Rachmaninov. O els nostres Albéniz i Granados, poc o molt contemporanis de l’andalús Manuel de Falla.
En fi, aquests només són alguns exemples per tal que comprengueu com he passat i passo, escoltant el piano -que no tocant-lo, ai!-, alguns instants d’or. Espais de temps que, òbviament, poden allargar-se bastants minuts i, si s’escau, unes poques hores. I no solament pel que fa referència a la música clàssica, tan mal dita culta en la mesura que qualsevol gènere o estil musicals de qualitat són Cultura en majúscules… sense haver de demanar permís.
La música de jazz mai no ha estat ben bé la meva, i això que ja deveu saber que sóc de Terrassa. Però, és clar, el mestratge de monstres com Bill Evans, McCoy Tyner, Keith Jarrett, Thelonious Monk, Herbie Hanckok, Chick Corea, Brad Mehldau o l’enyorat Tete Montoliu, per no allargar-me, no es pot -no el puc- obviar, sinó tot el contrari.
De la mateixa manera que m’ho passo tan bé amb les audicions de la música de piano dels nostres mestres moderns: Manel Camp, Jordi Sabatés o Conrad Setó, per dir-ne només tres, sense menystenir el talent de figures més estrictament de jazz com Albert Bover o Ignasi Terraza.
O exponents de la nova música que se’n diu minimalista. Entre nosaltres, n’hi ha de força interessants, com, posem per cas, Jordi-Lluís Rigol. L’italià, més conegut arreu, Ludovico Einaudi també és un referent de qualitat, tal com una altra amiga pianista, la Francesca, haurà pogut comprovar aquestes darreres setmanes.
I no deixo de pensar, pel que fa a la música per al cinema, en la banda sonora d’un film de l’interès de The piano, precisament, composada per un altre minismalista: el compositor britànic Michael Nyman.
Ni m’oblido -tornant a la clàssica– de referents de la interpretació pròxims com Alícia de Larrocha, l’enyorada Rosa Sabater -homenatjada fa poc al Palau de la Música en acomplir-se el quart de segle de la seva tràgica mort- o l’egarenc Miquel Farré, el granollerí Jordi Masó, el menorquí Ramon Coll… O, més ençà, les joves concertistes Alba Ventura -barcelonina- o Laia Masramon -santpedorenca…
I hi ha encara, aquí i arreu, molts altres noms en tot aquest univers de somni: el d’un instrument musical tan gran, enlluernador i autònom. Jo vaig voler, a la meva manera, dominar-lo, però no me’n vaig sortir: per falta d’habilitat, però també per manca de voluntat i de temps. Les meves filles, al seu torn, ho han intentat -la gran, singularment-, però ja era previsible que xuclessin més els altres estudis.
Un piano és un dels objectes que m’enduria ben de gust a una illa deserta. És clar que aleshores hauria d’espavilar-me tot sol, perquè segur que no tindria a mà el professor -o la professora- pertinent…
Sóc molt admirador d’en Joan Valent, compositor -i pianista- mallorquí que penso autor d’una obra que va guanyant en densitat, i alhora en subtilesa i sensibilitat. No sé si el coneixes, però en cas que no, te’l recomano: no te’l perdis. Es va donar a conèixer (almenys per a mi) acompanyant na Maria del Mar en una gira amb músics de cambra, però després ha “esclatat” ell amb el seu grup i les seves composicions. Jo me’l poso una vegada i una altra, i cada cop l’entenc més, però sobretot el gaudeixo més.
No voldria acabar aquest comentari sense revelar que he usat el títol del teu blog per a un post en el meu (on et cito, naturalment).