A la brasa i al caliu

El cas Millet continua portant cua, i és ben lògic, perquè la patacada -individual i col·lectiva- ha estat forta. Veurem què passa en la compareixença judicial del dia 19…

La integritat -provada- d’un català universal com a antídot de cognoms il·lustres que ens han fallat…
Més d’un cop us he recomanat exposicions quan no faltava tant que s’acabés el termini per a visitar-les. Però ara -davant l’autoestima col·lectiva ferida- vull que sigui diferent. M’he afanyat, doncs, a anar a veure, a la sala d’exposicions del Palau Moja, aquesta Pau Casals i l’exili, de la qual podeu gaudir fins al diumenge 29 de novembre.

– “Primer, sóc un home i, segon, un artista. Com a home, la meva primera obligació és lluitar pel benestar de la Humanitat”, deia el mestre del Vendrell. Per això va posar la música en general, i el seu violoncel en particular, al servei d’ideals de pau, catalanitat i democràcia. La seva vinculació amb l’exili català, tal com es pot veure en una mostra valuosa però de discretes dimensions, n’és un gran reflex.

L’actitud favorable de Casals a la causa republicana va ser considerada per alguns com a política. Ho era, ben cert, però ell la definia, simplement, com a moral. No és estrany que el gener del 1939 marxés a l’exili amb el ferm propòsit de no retornar fins al restabliment de la democràcia. Per això -malgrat la visita del 1955 per assistir a l’enterrament de la seva companya sentimental, Francesca Capdevila- no va poder fer-ho, ja que morí a San Juan de Puerto Rico el 1973. A partir del 1979 -quatre anys després de la mort de Franco-, les seves despulles resten entre nosaltres.

La seva posició ferma contra les dictadures venia de lluny: l’any 1919 havia rebutjat tocar a Rússia, i el 1933 a Alemanya. El seu prestigi internacional atreia, però ell mateix, com veiem, es fixava uns límits: durant un temps, per exemple, declinà tocar en públic com a protesta per l’actitud de les democràcies vers el règim franquista. “No puc dir que fos una decisió fàcil -comentava en aquest sentit-, però un ha de viure amb un mateix”.

La mateixa integritat i sentit de la coherència feu que l’any 52 rebutgés de col·laborar amb la UNESCO després de l’admissió de l’Espanya de Franco en aquest organisme internacional. I escrivia a diferents presidents nord-americans en defensa de la llibertat i la democràcia entre nosaltres. En plena Guerra Freda, amplià el seu activisme antifranquista amb un decidit -i conegut- combat per la pau al món, en sintonia amb les posicions de l’ONU, a la seu general de la qual donà, l’any 1971, una sentida notícia de Catalunya.

Molt abans, des de Prada de Conflent, havia contribuït a organitzar l’ajut als refugiats. El seu contacte amb l’exili -concerts, visites als casals catalans, actituds solidàries…- fou constant. I és que els exiliats sabien que amb Casals s’hi podia comptar. És, doncs, una llàstima -a part que no li atorguessin el Premi Nobel de la Pau- que no acceptés la Presidència de la Generalitat a l’exili. No era, certament, un polític com Josep Tarradellas, però no hagués fet el mal que feu aquest, sobretot abans del seu retorn, tal com explica a bastament Josep Benet en el llibre El President Tarradellas en els seus textos (1954-1988), publicat l’any 1992.

El testimoni del mestre sobre alguns dels anys passat a Prada, en companyia de la família Alavedra, diu que “a Vil·la Colette existíem bàsicament gràcies a un plat de naps, faves o llegums bullits. La llet i la carn eren un luxe desconegut. Trobar una o dues patates era motiu de celebració”. Així visqué durant una temporada un referent internacional de la música i la cultura. Potser eren èpoques en què la gent, de grat o per força, tenia altres valors. Ben diferents, en molts casos, als d’ara mateix…

Sobre un dels majors catalans universals, digué Albert Einstein: “El que n’admiro particularment és l’actitud ferma, no tan sols contra els opressors del seu poble, sinó també contra els oportunistes sempre disposats a pactar amb el diable. Casals ha sabut comprendre amb gran clarividència que el món és en perill per la causa tant dels qui toleren el mal, com dels qui el cometen”.

Algunes de les expressions d’aquestes paraules del gran físic em tornen a fer pensar en el cas Millet. És obvi que entre Pau Casals i Fèlix Millet -figures públiques de ben distinta naturalesa- hi ha gran distància, gairebé un abisme. Però l’exemplaritat d’un contrasta amb la barra de l’altre i dels seus presumptes còmplices. I, ja que de música estem parlant…

O no parlem només de música?

En plena efervescència del cas Millet, la meva dona i jo hi vam posar mar pel mig i vam anar a parar a l’illa pitiüsa de Formentera. La possibilitat de fer-ho eren els últims dies de vacances que ens quedaven. L’excusa, important: celebrar en un entorn plaent els seus magnífics 50 anys.  

L’illa de moda d’aquest estiu gràcies a un anunci de cervesa no ens ha decebut: té l’encant de les coses petites que pronosticaven amics i coneguts. Les aigües d’una mar transparent. Postes de sol fantàstiques. Platges, si no paradisíaques, sí de petit paradís. Entorns ben conservats, tot i que el turisme massiu s’hi fa notar. Figueres mediterrànies aguantades amb un estil únic. Pins, i no cremats, sortosament. Munió de llangardaixos verds. El sommi hippy que no ha perviscut -però sí que pot haver influenciat- l’horitzó formenterer…

Cap als divuit anys, vaig fer una excursió familiar a l’illa d’Eivissa. No incloïa festa continuada i obsessiva, tot i que crec que el desmadre no devia ser encara el que es va anar implantant progressivament a la Pitiüsa major. Això sí: vaig fer-li una amable visita al major poeta local, després Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el gran Marià Villangómez.

I des d’Eivissa també vam fer una excursió puntual a Formentera, concretament a l’anomenat -encara existeix avui- Blue Bar [www.bluebarformentera.com], situat a la platja de Migjorn. Finalment, després de força anys -em resisteixo a dir tants-, he pogut visitar l’illa, tot i que el sector del cap de Barbaria amb el seu far -no hi arriba el transport públic- només ens el miràvem des de lluny.

Durant cinc dies, doncs, l’encant de les coses petites s’ha fet plenament real. Petits -i verds- són els infinits llangardaixos, un dels símbols d’aquesta petita illa. Petites són les poblacions, tot i que cada cop més turistitzades amb la notòria excepció d’El Pilar de la Mola, que em va encantar. Petites les esglésies blanques, tot i que la de la petita capital, Sant Francesc Xavier, tingui un aire de castell colonial perquè al segle XVIII encara durava la por d’uns pirates que havien obligat al despoblament.

No tan petites són les platges, envoltades d’unes aigües totalment transparents, d’un blau turquesa que és un efecte de les praderies de posidònia que funcionen com a depuradora natural i permeten la sedimentació de la sorra a la costa. (Unes platges, per cert, de llibertat absoluta, que no acoten pas espais nudistes i ningú sembla immutar-se per això). Ni són petits -sinó normals- els fars, el de la Mola i el del cap de Barbaria, a tocar d’uns penyassegats potser no imposants, però sí del tot dignes de veure. Ni petites les nombroses figueres, aguantades sobre uns pals que, a part de preservar del sol, produeixen un gran efecte.

Vam allotjar-nos en un hotel de la coneguda cadena Riu [www.riu.com] que, sense cap complex ni perquè cobri comissió, us recomano plenament: el Riu la Mola. Els bungalows, el jardí interior i la situació a un extrem de la platja de Migjorn -a banda del bon menjar- paguen realment la pena.

Tant aquest complex com els racons més concorreguts de l’illa -sort que hi ha encara molt entorn natural- vam trobar-los, sorprenentment, força animats la setmana passada, darrera íntegra del mes de setembre -amb un temps que no era del tot bo. Dic que el fet em causa sorpresa perquè, entre nosaltres, estem tan acostumats a fer les vacances durant l’agost o, com a molt, el juliol, que potser aquesta rutina haurem d’anar a fer-nos-la mirar, algun dia.

El cas és que la Formentera de fa pocs jorns estava plena d’italians -i d’italianes, ei!- i, en menor mesura, d’alemanys, dues races que procuren barrejar-se poc perquè sembla que no se suporten gaire. El mite dels catalans i catalanes que sempre en trobem per tot arreu va fallar estrepitosament, aquesta vegada.

Un encarregat d’hotel loquaç i simpàtic em deia que els italians han descobert Formentera fa uns quinze anys i la consideren la petita Itàlia, segurament per la forma del mapa, tot i que l’escala sigui tan diferent.

En aquella placidesa pitiüsa vaig començar-hi a llegir l’extraordinària novel·la El professor d’història, del mestre Joan F. Mira. No l’he acabat encara -l’estic compaginant amb una altra lectura diguem-ne professional– i, precisament perquè és una obra d’excepció, us n’hauré de parlar amb més detall…

El referèndum sobiranista convocat a la vila maresmenca d’Arenys de Munt ha estat un èxit polític i mediàtic notori, i ha demostrat novament les limitacions que té la democràcia a l’Estat espanyol. A part de permetre comptar -72, si no m’erro- els membres de la Falange disposats a armar gresca en una diada tan significativa des del punt de vista simbòlic.

I, en qualsevol cas, està bé que des dels municipis es vagi fent xup-xup, però la batalla de veritat cal lliurar-la des del Parlament a partir d’una entesa estratègica de les forces més compromeses en la plenitud nacional.

Inicialment, volia titular aquest post alguna cosa així com “Arenys de Munt: el paper de cadascú”. He fet el canvi a partir d’una sola dada, la participació, que a mi em sembla que hauria d’haver estat força més alta en percentatge. Més rica i plena si de veritat els catalans -no solament els arenyencs- volem anar per la vida sentint-nos raonablement satisfets.

I no m’hi valen excuses. Que si l’Estatut va ser votat per menys ciutadanes i ciutadans, o que les eleccions al Parlament Europeu també van ser ben poc representatives… Personalment, el que tinc clar és que només amb majories prou qualificades els canvis veritables que necessitem tenen possibilitats de prosperar.

Això no vol dir que el referèndum fet a la vila maresmenca, a més d’esdevenir pioner, no tingui un gran mèrit. Vegem, com deia, com hi han jugat els actors principals:

– Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA): molt lloable i positiu, obrint fronteres, trencat barreres.

– Ajuntament: gran dignitat -amb l’alcalde, Carles Móra, al capdavant-, tot i que cal estudiar, en futures convocatòries similars, si els ajuntaments no han d’oferir un suport més discret a la consulta per tal que el protagonisme recaigui del tot en la societat civil, tot evitant embolics legalistes.

– Administració de l’Estat: es recolza en la seva legalitat i segurament no pot saltar-se-la; però sap greu que, en democràcia de debò, aquesta legalitat no sigui prou justa, perquè es basa en una Constitució que no va trencar realment amb el franquisme i que és exponent -no del tot ranci, admetem-ho- del nacionalisme espanyol.   

– Advocat de l’Estat: personatge atrabiliari, més aviat lleig i, ves per on!, falangista.

– Falange Española de las JONS: exigua força de xoc d’aquest nacionalisme; ara  hem pogut comptar-los, i a Arenys, francament, n’eren ben pocs!

– Candidatures d’Unitat Popular (CUP): coherents amb el seu ideari.

– Esquerra: més del mateix.

– Reagrupament (nou a la plaça): ídem.

– Convergència (Unió a banda): dir que sí… una mica amb la boca petita.

– PSC: mur de contenció que voldria mirar cap a una altra banda (Hereu, Chacón i Rangel: senzillament, deplorables…).

– PSOE: Gran Hermano.

– Iniciativa: sí, però… el seguidisme del PSC hi pot més.

– PP: val més deixar-ho córrer…

– Departament d’Interior saurista: vacil·lant en la jugada prèvia, millor en l’actuació sobre el terreny.

– Generalitat de Catalunya: no hi mana un partit, sinó tres…

– Arenyencs: m’heu agradat i, fins a un cert punt, m’heu decebut; ja suposava que la independència guanyaria per golejada, però no que no anéssiu a votar ni la meitat del cens.

Ara podrien venir Berga, Figueres, Seròs i diversos municipis del país. Com a escalfament, paga la pena, però crec que l’autèntica batalla per l’autodeterminació i, si s’escau, la independència nacional -qüestió no tan senzilla, sinó prou complexa-, cal lliurar-la al Parlament de Catalunya (i ja no parlo dels altres països catalans perquè no vull, ara com ara, fer volar coloms).

Però, per tirar endavant amb el procés, cal una premissa bàsica: que les forces més nacionalment conseqüents es comprometin a entendre’s i no, precisament, a fer-se la punyeta. He posat alguna vegada sigles concretes a aquest desig, però són tan evidents que no ho faré ara.

Mentrestant, i malgrat tot… “visca Arenys!” (de Munt).

Ja sé que són coses ben diferents, però el títol d’aquest post em recorda el conegut Reus-París-Londres amb què s’expressava la voluntat de projecció comercial de la capital del Baix Camp. Doncs bé, l’escriptora Maria Barbal, a partir de les seves arrels pallareses, es projectà primer a tot el país des de Barcelona, on viu ja fa anys, i després a l’exterior a partir de l’èxit de la seva participació en l’emblemàtica -per a la nostra cultura- Fira Internacional del Llibre de Frankfurt 2007.

L’he entrevistat ara per a Presència i he posat al text un títol, Lletres de sabors naturals, que em sembla prou il·lustratiu no solament de la producció de la trempolina -gentilici femení relatiu a la capital del Pallars Jussà-, sinó també de la personalitat de l’autora. I és que si d’algú sembla que no se li han pujat els fums és, precisament, de Maria Barbal, tot i que la qualitat d’obres com la inicial Pedra de tartera, Càmfora, País íntim o Camins de quietud, per exemple, permet trepitjar fort… sense que sigui obligatori, és clar, rendir-se al narcisisme -com tants creadors- ni caure en la prepotència. 
Maria Barbal i Farré (Tremp, 1949) s’ha dedicat mitja vida a l’ensenyament i potser una professió sacrificada com és aquesta també permet tocar suficientment de peus a terra per tal d’orientar-se millor. En tot cas, conserva la familiaritat i les formes austeres d’una dona de comarques a qui la vida de la gran ciutat només deu condicionar en la justa mesura. 

Molts de vosaltres probablement coneixeu Pedra de tartera (1985), novel·la breu que ha fascinat gent de diverses generacions. A mi també m’agrada molt -l’he llegit dues vegades-, però estic d’acord, amb la Maria, que País íntim (2005) “és una novel·la molt més madura literàriament”. També té prou grapa Càmfora (1992), obra molt guardonada, i us haig de dir que, personalment, em va robar el cor Camins de quietud (2001), que vaig tastar amb gran complaença després de redactar l’entrevista, publicada a Presència diumenge passat. I és que passejar-se per pobles i racons oblidats de les contrades pallareses a la recerca de brots verds -i no parlo ara del desitjable redreçament de l’economia- suposa endinsar-se en una Catalunya diferent i omplir-se, sobretot, de vida.

Quan li pregunto si a casa nostra continua llegint-se poc, l’autora demostra tenir clara la precarietat de la cultura a la qual pertany i la singularitat, doncs, del país on viu: “Potser sí -troba-, però no tan poc. (…). Tots coneixem persones a voltes catalaníssimes que, quan t’expliquen què llegeixen, t’adones que no trien sovint autors catalans”. 

Mercè Rodoreda és un dels seus referents literaris, com ho són altres narradors de la generació de la Guerra: Calders, Benguerel, Joan Sales, Tísner… a més d’una gran figura anterior, Caterina Albert “Víctor Català”. Però Barbal ens demostra que si la seva obra, via Frankfurt, ha començat a projectar-se internacionalment, també ella sap fer-ho a través de les seves lectures. I em parla, per exemple, d’“escriptores del sud dels Estats Units de la talla de Carson McCullers o Katherine Anne Porter, o la canadenca Alice Munro. També m’interessa molt Irène Némirovsky, una autora en llengua francesa d’origen ucraïnès i ascendència jueva que va morir l’any 1942 al camp d’Auschwitz. (…). O un escriptor austríac de la qualitat de Stefan Zweig…”. Això sí, no se sent influïda exactament per ningú: “He pouat molt de la tradició oral, sobretot”.

Maria Barbal -a qui Columna acaba de reeditar la seva segona novel·la, Mel i metzines (1990)– prepara actualment un llibre de contes, gènere que és “agraït, però també comporta molta tasca d’orfebreria”. Confio que, quan el tregui, jo ja hauré llegit una altra novel·la seva que m’atreu, Bella edat (2003). Tot i que, en l’àmbit de la novel·lística catalana, abans m’he proposat empassar-me El professor d’història, del mestre JF Mira -que caurà ben aviat-, i -les morts també tenen aquestes coses-, un Porcel que tinc inèdit, Ulisses a alta mar.

En qualsevol cas, la Maria, amb l’estil contingut que caracteritza la seva prosa, ja és, de fa temps, una de les autores més sòlides de les nostres lletres. Va seduir els lectors ben aviat i ha sabut mantenir-se. I la concessió, enguany, de la novena edició del Memorial Jaume Fuster, instituït per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, n’és una valuosa corroboració. Però la seva continua sent, no cal dir, una obra oberta, “de la qual vull creure que el millor llibre encara no l’he escrit”. 

… en el sentit que encara no he anat més lluny del viatge en el qual eres el meu destí -i el de la meva dona- l’estiu del 1990. Des d’aleshores, ens hem passejat per Catalunya i els Països Catalans, la Península Ibèrica i Europa, excel·lència d’Islàndia d’aquest estiu inclosa. 

Ara, després de tornar de l’illa islandesa, he pensat novament en el teu vast i divers territori, en la teva gent i en el molt que ens vas seduir. 
La vista aèria de Rio de Janeiro -la ciutat i el seu entorn de mar i muntanya-, una de les perspectives urbanes més impressionants que conec. Els vessants muntanyencs plens de favelas, que la degraden però que, mirats de lluny, no li treuen encant. El majestuós Crist del Corcovado, malauradament ple de bastides metàl·liques de restauració quan el vam visitar. La gràcia del turó marítim del Pao d’Açúcar, que és una mica com dir el Montjuïc barceloní -el Corcovado seria el Tibidabo, salvades les moltes distàncies.

L’impacte que produeix tornar a Rio amb ferri des de la propera -i obrera- ciutat de Niterói. L’esplèndid jardí botànic carioca. La pletòrica vitalitat de les famoses platges de Copacabana i d’Ipanema -sí, la de la cèlebre garota de Vinícius de Moraes. Aquella delitosa confiteria de Copacabana. L’elitisme del barri de Leblon. Aquella nit que vam passar una certa por en tornar a l’hotel després del sopar-espectacle. L’emblemàtic Sambodromo -recinte del carnaval més popular del món- que no vam veure. El gran estadi de Maracaná que tampoc…

L’aigua incessant, que no t’acabes, de les fabuloses cascades d’Iguazú. La plataforma metàl·lica d’observació que han disposat perquè et sentis encara més imbuït d’aquella gran torrentada. El distingit aire colonial de l’Hotel das Cataratas. Aquell empresari argentí una mica tronat que feia la visita en companyia de la seva secretària… 

La puta de Salvador de Bahia que t’intentava assetjar, en ple migdia, a una certa distància. La diversitat de colors pastel de les cases del centre històric. L’església de Nostra Senhora de Bonfim, on al matí s’hi resa a la catòlica i a la tarda als déus antics, d’origen africà, mitjançant els rituals de la macumba, el candomblé… L’atlètica dansa de la capoeira. La mítica platja d’Itapoá, escenari d’una de les cançons brasileres tan suaus, dolces i plaents. Les novel·les del bahià Jorge Amado que sents no haver llegit encara…

L’univers fulgurant, vast, estremidor, de l’Amazònia. L’històric i bell teatre de l’òpera de Manaus, construït amb els antics doblers del cautxú. El mercat -també històric- que pertany a la prestigiosa arquitectura del ferro. Aquell voltor que gairebé se’t tirava al damunt -potser t’intuïa cansat? El grec madur, i de sang calenta, que conduïa travesses fluvials pel riu Negro. L’increïble Encontro das Aguas del Negro amb l’Amazones. Aquelles ribes que es veien a tanta, moltíssima, distància. Els arbres inundats per l’aigua. Aquell bany refrescant en un rabeig fluvial. L’humil poblat dels caboclos, o nadius mestissos poc o molt assimilats per la civilització. Aquelles formigues tan grosses que et van envair el peu dret -sortosament, sense conseqüències- tot transitant un camí de la selva…

L’estada al Pantanal Matogrossense, no tan conegut entre nosaltres com altres localitzacions brasileres. La vasta zona d’aiguamolls que comporta, la més gran del món i un paradís de fauna salvatge. La deliciosa baixada en barca pel riu Cuiabá. La rastellera de yacarés -petits cocodrils- que anàveu veient en les illetes fluvials i als marges del riu. La dolçor dels capibares, els més grans dels rosegadors, que vas descobrir al Pantanal i dels que ja n’has parlat [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/65126] en aquest bloc. Les moltes aus que vau anar a veure a la petita illa com un dels punts àlgids de l’aquàtica excursió. L’encant de les fazendas o petits hotels rurals i semitropicals…

L’altra dimensió de l’espai que és Brasília. L’arquitectura del gran Oscar Niemeyer [vegeu http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/77745] i l’urbanisme de Lucio Costa. Aquella guia turística que, només arribar a la capital, ens deia que a Brasília tot està disposat perquè al teu barri hi trobis de tot. L’urbs dissenyada en forma d’avió. Una certa deshumanització que, pels espais tan vastos i potser per la manca d’ànima, la caracteritza. La tan singular catedral, en forma d’estel. Les seus dels ministeris d’Afers Exteriors i de Justícia. Les dues torres bessones i les cúpules, una de les quals invertida, del Congrés nacional. El palau presidencial de Planalto. Aquell president corrupte, el neoliberal Fernando Collor de Melo, que vau veure arribar a Planalto amb un petit però presumptament preparat bany de masses, després de deixar l’helicòpter uns quants carrers enllà per agafar el cotxe…

La suggestiva samba, la captivant bossa nova. Les veus i composicions tan preuades de Vinícius de Moraes, Caetano Veloso, Chico Buarque -us adjunto un vídeo antic, dolç i conjunt d’aquests dos darrers-, Gilberto Gil, Joao Gilberto, Tom Jobim, Milton Nascimento, Astrud Gilberto, Maria Bethania, Maria Creuza, Elis Regina, Gal Costa, Daniela Mercury, Ivan Lins… Les guitarres màgiques de Baden Powell i Toquinho. D’altres músics que també són bons -m’ho diu, sobretot, l’Oriol- i he escoltat menys: Paulinho Mosca, Chico César, Marisa Monte, Maria Rita, Lenine, Djavan, Tom Zé, Yamandu Costa, Cartola, Adriana Calcanhotto…

En definitiva, tot un univers sonor molt potent, local i global alhora. I també la música clàssica, encisadora, d’Heitor Villa-Lobos. Els ecos -igualment musicals- d’aquell film històric del francès Marcel Camus, Orfeo negro (1959). Fins i tot la política -ambiciosa- del president socialdemòcrata Juscelino Kubitschek, el del somni de Brasília. Per no parlar de la teologia de l’alliberament del nostre bisbe del Bages, Pere Casaldàliga…

————————–

A més del vídeo, per tal d’il·lustrar aquest post hagués pogut fer servir moltes imatges possibles, algunes de les quals meravelloses. Ja sabeu que el Brasil -amb les seves brutalitats, les seves contradiccions i les seves misèries- pot ser un país ben bèstia, fins i tot sota la presidència progressista de Lula da Silva. Però també resulta molt potent a diversos nivells -ja no parlem, és clar, del futbol. 

Com veieu, em quedo amb els colors i el disseny, molt suggestius, de la seva bandera. Al bell mig hi ha una divisa –“ordem e progresso”– que tots els governs del món, idealment, desitgen.

I és que al Brasil, malauradament, hi més d’un desordre, però progressa, malgrat tot. Ja teniu notícia que és una de les economies emergents que hi ha avui dia al món. Aneu-hi i el trobareu sensual, tropical, multiètnic, llatí, americà… Decididament, universal.   

El viatge a Islàndia era un dels somnis, aquests darrers anys, de la meva filla gran. Sempre li dèiem que no, que resultaria una mica car. Però al final vam sucumbir, i no ens sap gens de greu. L’illa islandesa, a tocar del Cercle Polar l’Àrtic, esdevé una experiència diferent precisament perquè és un país ben distint dels altres en el marc europeu.

I sobretot, si no voleu patir calor a l’estiu… cap a Islàndia falta gent. 

Hi sorprenen, d’entrada, els espais tan vastos, els paisatges tan immensos, els cels tan grandiosos. Tot plegat et crea unes sensacions increïbles, en molts casos, i d’aquí el títol que he posat a aquesta petita sèrie islandesa. I és que la natura ha procurat que, a l’illa nòrdica, els ulls restin, habitualment, extasiats.

La imatge adjunta, en què apareixo al costat d’una de les llengües de la glacera Vatnajökull -la més gran d’Europa- el proppassat dia 1 d’agost, n’és un dels exemples clars. I fixeu-vos en el gruixut jersei muntanyenc, que no és habitual, al nostre país, associar a l’estiu…

A Islàndia pots passar -aigua a banda- del verd puríssim a l’aridesa d’una terra volcànica i a una visió, doncs, del que s’entén sovint com a lunar. D’arbres, ben pocs n’hi ha, tot i que en algunes zones se n’hi concentren més. Sembla que bedolls antics haurien estat tallats -ai!- per fer-hi cases de fusta, avui substituïdes en general per habitatges més moderns però d’aspecte ecològic i pintats, sovint, amb colors vius.

Més de la meitat dels gairebé 300.000 habitants de l’illa es concentren a Reykjavík i la seva àrea. A més de dues poblacions satèl·lits de la capital, la quarta ciutat del país, la bonica Akureyri, al nord, s’apropa a les 18.000 persones. La resta són poblacions petites; minúscules, en alguns casos. Les gasolineres, amb el seu supermercat adjunt, constitueixen punts de civilització importants, de la mateixa manera que ho és no deixar apurar el dipòsit del vehicle…

La capital -la més septentrional del planeta i també la menys contaminada del món- esdevé local i global alhora, perquè el cosmopolitisme de Reykjavík transcorre plàcidament, com si fos una mica de poble. La vida cultural hi és intensa, de la mateixa manera que destaca, sobretot durant els caps de setmana, la seva marxa nocturna, concentrada en uns quants bars que escalfen un ambient habitualment fred, sobretot durant els llargs hiverns.

I és que, com ja deveu suposar, molts mesos islandesos són ben foscos i glaçats. Si algunes visites d’estiu les heu de fer en anorac, no cal afegir-hi gran cosa… I la pluja -o la neu a l’hivern- hi són ben presents. Només la lectura i altres activitats intel·lectuals o artístiques, l’ús d’Internet i una mica de beguda -moderadament, si pot ser, que no ho és sempre- poden contribuir a no deprimir-se del tot. Si més no, des d’una mirada mediterrània…

I, tanmateix, el país funciona, i ho fa amb un nivell de vida elevat. Els darrers temps ha tingut, com ja haureu llegit, dificultats econòmiques serioses, que fins i tot en van fer caure el govern. L’executiu actual, de centresquerra, ha demanat l’ingrés a la UE i es preveu que Islàndia l’aconseguirà molt ràpidament, d’aquí al 2013.

I és cert que viatjar allí resulta una mica car, tot i que sembla que aquest any la crisi ha afavorit una moderació en els preus. Una alternativa que surt relativament bé de preu -i que nosaltres vam fer servir- és l’allotjament en granges o hotels rurals, que n’hi ha força a prop de la Ring Road o carretera núm. 1 que dóna la volta a l’illa. Entreu a www.farmholidays.is i les anireu trobant.

Aquest post i els altres que l’han precedit només són impressions -poc o molt afinades- d’un turista àvid. Però, si voleu aprofundir una mica en el coneixement de la terra islandesa i del caràcter de la seva gent, us puc recomanar un bon llibre: Islàndia, l’illa secreta, del conegut periodista, escriptor i viatger Xavier Moret (en versió catalana del 2005 de Brau Edicions a partir de l’original castellà del 2002).

L’he estat llegint aquests dies, posteriorment al viatge, per comprendre millor el país. Moret, que ha estat unes quantes vegades a l’illa, diu que “em sembla que no exagero si dic que Islàndia s’ha convertit per a mi en una segona pàtria, freda i dura a primera vista, però d’una entranyable calidesa quan aconsegueixes entrar-hi a fons”.

La meva família i jo no preteníem tant. Només hem volgut tastar una mica aquella terra relativament extrema, que ara he intentat posar-vos més a l’abast. Mentrestant, enyorarem la seva raça autòctona de cavalls, que pasturen aparentment en llibertat. O de bens, també disseminats arreu. Per posar dos exemples més dels molts detalls islandesos que ens han captivat…  

En l’entorn del volcà Krafla, la lava encara fumeja després de les erupcions produïdes entre els anys 1975 i 1984. Passejar a mitja tarda, enmig d’un ambient plujós, entre aquestes cendres visuals -talment un immens braser a cel obert- fa un gran efecte. El vulcanisme permet que una bona part del territori, a Islàndia, sigui més viu que el d’altres països, la qual cosa és un gran al·licient per als visitants i un poderós esquer per als científics. I és que l’illa -situada a la cresta de la gran dorsal submarina que recorre el fons de l’Altàntic de nord a sud- constitueix una mena de laboratori permanent.
Contemplar de lluny el cràter imposant del volcà Hekla, el més conegut de la increïble illa àrtica, del qual es porten comptades 23 erupcions -la darrera, del 1947-, i la llista continua oberta. Contemplar-lo des del prat verdíssim on fem el pícnic del dia -Islàndia, malgrat la molta lava que la configura, té també extensions bucòlicament verdes. 

Recórrer l’entorn meravellós del Krafla, al nord, de què ara us parlava, i que és l’espai tel·lúric més espectacular del país. Admirar-ne, donant-li la volta per dalt, el cràter Viti -l’infern, en llengua islandesa-, sorgit abans de l’erupció del 1724 i que té 320 metres de diàmetre. Descobrir-hi en l’interior un petit llac de 30 metres de profunditat, on l’aigua és a temperatura ambient però poc recomanable per al bany.

En el mateix entorn, trepitjar -tot seguint el curós itinerari establert, en un país que mima el turisme de natura- els camps de lava de la zona de Leirhnjúkur, que continuen fumejant després de més d’un quart de segle per al nostre deler. Adonar-se de la importància de la plana de Námaskard, amb les seves aigües en ebullició, solfatares, fumaroles i fangs ardents: una autèntica flipada geològica. Deduir el gran actiu que suposa, per a la vulcanologia, l’adjunta planta geotèrmica de Kröflustöd, instal·lada entre el 1975 i el 1977 i que aprofita part de l’energia que genera el Krafla, tot convertint-la en electricitat mitjançant dues turbines de 30 megawatts cadascuna.

Deplorar que les limitacions que són pròpies d’un viatge turístic -tot i que el féssim al nostre aire– ens impedissin efectuar la presumptament fascinant ruta del volcà Askja, situat a les poc accessibles terres interiors. Saber ja, prèviament, que el Toyota Corolla Verso que has llogat a l’aeroport internacional de Keflavík no et servirà a l’hora d’emprendre aquesta aventura, que cal iniciar a les 8 del matí amb el concurs d’empreses provistes de vehicles tot terreny i de conductors avesats als sòls volcànics. Pensar que, si algun dia tornessis a Islàndia -en aquest moment, ho veus de més interès que l’hipotètic retorn a d’altres països-, l’Askja i alguna aventura similar -inclosa la descoberta dels fiords nordoccidentals- les hauries de fer de totes totes. 

Disparar repetidament la màquina fotogràfica i accionar la càmera de vídeo en passar -al llarg de la Ring Road o carretera núm. 1 que circumda l’illa- per la zona de Skeidarérsandur, al sudest de l’illa, amb els seus camps de lava petrificada que agafen unes certes formes de sinuosos troncs vegetals o d’animals morts. Agafar, a la platja de la petita localitat costanera de Vík í Mýrdal, grapats de sorra negra i deixar que s’escoli entre els dits…

Lamentar, en fi, que la densa boira no hagi permès albirar el mític volcà Snaefells, a la península occidental del mateix nom. Mític per la seva peculiar activitat geomorfològica -que va convertir la zona des de l’antigor en un nucli considerat màgic- i també perquè Jules Verne l’hi va tornar encara més en fer-ne l’indret on els humans podíem iniciar, suposadament, un fabulós Viatge al centre de la Terra…    

En definitiva, no parar de sorprendre’s -o potser deixar de fer-ho, un cop assimilades la presència i influència volcàniques a Islàndia- per la rastellera de cràters -els actius i els adormits-, les grans colades de lava, les riolites, les obsidianes, les escòries de material piroclàstic i altres agents naturals que són conseqüència del poder tel·lúric del foc i de la importància orgànica d’aquest element -símbol del poder de la passió- en les nostres vides.  

Onze dies -i deu nits- viatjant per Islàndia resulten suficients -tot i que mai no són prou, és clar- per descobrir-hi moltes meravelles, més de les que hauríem imaginat. En primer lloc, totes les relacionades amb el cicle de l’aigua. L’illa septentrional, atlàntica i àrtica en vessa per tots cantons. N’és un impressionant botó de mostra el màgic, fulgurant i delitós llac amb icebergs de Jökursárlón, situat als peus de Vatnajökull, la major glacera d’Europa i la tercera del món.
La pluja fina que gairebé no ens va deixar mai, els dies finals de juliol i la primera setmana d’agost. La humitat constant que aquesta mullena desprenia, enmig d’un clima que aquí en diríem d’hivern temperat i d’un aire pur, incontaminat, absolutament net.

La cascada -en català no s’admet el terme catarata– de Gullfoss, el primer impacte aquàtic fort -més enllà de la immensitat de l’oceà Atlàntic- que van rebre els nostres sentits. La de Seljalandsfoss, l’única que hem vist que ens deixa passar-hi pel darrere. La de Skogáfoss, gran cortina d’aigua de 62 metres de caiguda, amb un estrèpit espectacular (ja haureu endevinat que, en la per a nosaltres difícil llengua que és l’islandès, foss vol dir cascada, precisament).

La cascada de Svartifoss, amb les seves potents columnes basàltiques. Les de Lítlanesfoss -amb la mateixa escenografia natural que l’anterior- i Hengifoss, a la qual el riu ens va impedir d’acabar d’admirar del tot els seus 118 metres de caiguda. Les impressionants de Detifoss, Hafragilfoss i Selfoss, al gran congost que forma el riu Jökulsá i que ens hagués agradat de tenir més temps per recórrer…

En fi, la de Godafoss o cascada dels déus, dita així perquè, fa uns mil anys, les autoritats vikingues de l’època hi van precipitar els ídols pagans per tal de mostrar la voluntat que l’illa nòrdica -qui sap si la mítica Thule- es convertís al cristianisme, que hi funciona, sobretot, en versió luterana. O les de Hraunfossar -on l’aigua sorgeix directament de la lava- i de Barnafoss, on, malauradament, fa anys que hi van caure dos nens i que no té res a veure, és clar, amb Barcelona… Per dir-vos únicament les que vam tenir ocasió de visitar, enmig de desenes i desenes que petits i mitjans salts d’aigua que anàvem veient pel camí.

La impressió inoblidable que produeix el llac glacial de Jökulsárlón, situat, com us deia, als peus de la major glacera europea. Els seus icebergs insòlits, que semblen petits animals marins flotant per l’aigua… Els nombrosíssims llacs -petits i grans- que vas trobant en el teu itinerari viatger, amb la singularitat del llac Mývatn i les seves curioses illes-cràters. O l’urbà Tjörnin, al centre de la capital, Reikjavík. Els cabdalosos i, per tant, més que generosos rius… Les glaceres de Langjökull, Hofsjökull, Eyjafjallajökull (ja haureu endevinat que jökull vol dir glacera), Mýrdalsjökull i, sobretot, la gran Vatnajökull, potentíssima plataforma vora l’Atlàntic que trobem a l’est d’Islàndia.

L’albirament de balenes en un petit vaixell que solca l’oceà Àrtic -la primera i emocionant vegada que el veia- a la badia de Húsavík. O de foques -per mi, encara més suggestives- a una altra badia àrtica, prop d’Ósar…

Els més que interessants guèisers de Geysir -d’on els prové, precisament, el nom. L’aigua calenta natural que la tecnologia d’avui aprofita per a l’àrea urbana de la capital. I, per no cansar-vos més, els relaxants banys geotermals a la Bláa Lónid -més coneguda internacionalment com a Blue Lagune-, prop de l’aeroport internacional de Keflavík, i uns altres no tan grans a la zona del llac Mývatn.

En fi, que el tema de l’aigua, a la terra islandesa, dóna per a molt, però no esgota aquest meravellós entorn natural que continuaré provant d’acostar-vos… 

Els membres del Club d’Opinió Arnau de Vilanova tanquem habitualment cada curs al poble de Vidrà (Osona, en els límits amb el Ripollès i la Garrotxa). Un dels nostres, en Ramon, hi té la casa pairal, El Cavaller de Vidrà, i d’aquesta trobada n’hem fet, cada mes de juliol, una tradició plaent.

A parer meu, la distinció entre la dreta i l’esquerra continua tenint sentit, perquè la crec prou entenedora per interpretar la marxa del món. Tot i que cal matisar força i també adequar el debat, en el nostre cas, a la vigència d’un fet nacional que no ha deixat -ni deixarà, per ara- de ser un plet.

Vidrà és un racó deliciós, des del qual es poden fer excursions a cims no massa difícils, com el Puigsacalm o el Bellmunt. Fins i tot en ple estiu, el verd d’aquestes contrades, situades a la capçalera del riu Ges, i la frescor que se’n desprèn són plaers per a la vista i la resta de sentits. Impagables…

El Cavaller de Vidrà és una de les masies catalanes històricament més destacades. L’actual edifici, notable construcció barroca del 1787, fou projectada per un arquitecte francès. La finca pertanyia des del segle XIII a la família Cavaller i passà per matrimoni, el XVI, als Vila de Buscarons, després Vila d’Abadal, que han donat figures notòries a la vida del país.

A un dels restaurants vidranencs, la colla del nostre Club [www.arnaudevilanova.com] va intentar, dissabte passat, arreglar el món una altra vegada. Enguany, modestos com som, només preteníem escatir si la divisió ideològica tradicional entre dretes i esquerres continua sent vigent, o tenint sentit. No és poca cosa…

Tant pel nostre debat com per alguna conversa posterior amb gent del meu entorn he arr¡bat a la conclusió que aquestes denominacions diguem-ne tradicionals susciten, progressivament, alguns recels. Això no passa tant, és clar, amb persones directament vinculades als partits o fortament interessades -i encara no prou decebudes- per la política.

Per mi, la dreta i l’esquerra continuen sent pols vàlids en la mesura que serveixen per entendre i saber interpretar el món, sobretot des del punt de vista col·lectiu. La crisi actual potser ha complicat una mica les coses, però, malgrat tot, també ajuda a veure-hi una mica més clar. Ni que pugui no semblar-ho…

Ara: crec que cal introduir, en aquest debat, un seguit de matisos. Vegem-ne uns quants:

1) En l’espai europeu, si més no, l’esquerra ja no té la pretensió d’assaltar cap mena de palau d’hivern. Per tant, la confrontació, en principi, es resol en termes estrictament democràtics.

2) Mai no he estat marxista, perquè sempre he cregut que l’economia és molt important, però no ho condiciona tot. Ser d’esquerres, o de dretes, implica en bona part una mirada als valors humans i socials i prendre partit -que no vol dir, necessàriament, militar– en funció d’aquesta mirada.

3) Ser de centre també és legítim. No és únicament situar-se en un punt equidistant entre la dreta i l’esquerra, sinó viure el món des de la moderació. De fet, en conec moltes, de persones centristes.

4) Siguin de centre o no, hi ha persones que, en algunes coses, s’identifiquen amb valors esquerrans, i, en altres temes, amb valors dretans. La complexitat de les societats postindustrials també hi ajuda, perquè les polítiques són, a voltes, molt complexes.

5) Considerar-se progressista és més inclusiu -i, segons com, menys sectari- que ser d’esquerres. A més, no totes les persones de dretes, o conservadores, són reaccionàries sense remei, tot i que n’hi ha que ho siguin tant.

6) De dretes n’hi ha hagut i n’hi ha d’autoritàries i de democràtiques. D’esquerres, igualment. A Willy Brandt i Stalin, posem per cas, els distanciava un abisme, i entre Franco i Sarkozy, per exemple, vull creure que també. I això canvia molt les coses.

7) En un cas com el català, hem de compaginar sempre l’eix ideològic amb l’eix nacional. A mi, per exemple, m’agradaria que la percebuda com a dreta i la percebuda com a esquerra nacionalistes col·laboressin molt més del que ho han fet aquests darrers anys en benefici del país.

En fi, podria afegir-hi encara més punts, però em deturo en el número màgic. Vull dir, en conclusió, que dreta, esquerra i centre, en un entorn democràtic, no han de deixar de dialogar mai, perquè el progrés social també té la seva base en aquest diàleg. Que no sempre és possible…

Abans de cloure el dinar, els del Club vam fer la clàssica ronda de definicions: on et situes, en l’eix esquerra-dreta? Doncs bé, jo em sento, des de que tinc ús de raó social i política, dins l’esquerra moderada. I ja fa alguns anys que prefereixo definir-me com de centre-esquerra per posar tant l’èmfasi en la necessitat del diàleg transversal com en una visió progressista del món que vivim.

Mentre aneu pensant, si us ve de gust, on us situeu vosaltres, us desitjo MOLT BON ESTIU. Aquest bloc farà vacances fins a algun dia del mes d’agost, que també s’ho mereix… i jo amb ell.

Aquí i arreu, Greenpeace ha esdevingut un dels agents globals del món que ens ha tocat viure. I és que la preservació del medi ambient és un tema globalitzat com n’hi ha pocs, tot i que les seves manifestacions també són locals. L’organització ecologista segurament més coneguda del planeta ha fet molt perquè tanta i tanta gent hagi anat adquirint, durant les darreres dècades, una consciència verda que resulta indispensable si volem combatre amb eficàcia el canvi climàtic o, si més no, els seus efectes més destructius.

Com en el cas d’Amnesty International, a la qual fa unes setmanes vaig dedicar un post per tal d’iniciar aquesta minisèrie sobre ONG[http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/90514], sóc soci de Greenpeace des de fa la tira d’anys i ho considero, permeteu-me, un timbre de glòria. El que no sóc -ni he estat mai- és un activista verd d’aquests que veiem sovint als noticiaris i en documentals. Simplement, em limito a pagar la quota de l’organització i a intentar reciclar els diferents tipus de deixalles el més curosament possible. I a contaminar tan poc com puc…

Ja sabem que el nostre món té molts problemes i que el travessen multitud de debats en els quals tanta gent es posiciona a favor i en contra. El de l’agricultura transgènica, per exemple, que ens ha de fer adoptar, com a mínim, una prevenció lògica i no veure massa de bons ulls que el nostre país sigui, en aquest sentit, un campi qui pugui -no és així a d’altres indrets d’Europa. O el de l’energia nuclear, que té avantatges i inconvenients, però que no hauria d’impedir el desenvolupament al màxim de les energies renovables, singularment la solar en el nostre cas.

Pertànyer a Greenpeace [www.greenpeace.org] no m’impedeix de ser crític amb els ecologistes quan ho crec necessari. En el tema del túnel de Bracons, posem per cas, la construcció del qual ha permès que dues comarques importants de la Catalunya interior com són Osona i la Garrotxa visquin ara molt menys d’esquena que no pas abans. La mobilitat d’un país o d’una part del seu territori no és un tema menor, em sembla. I de vegades hi ha un fonamentalisme verd que també cal matisar en nom, precisament, d’un progrés que sigui sostenible.

Ha plogut molt, i progressivament la gent s’ha anat adonant que de la preservació adequada del medi en depèn una part important del futur del planeta, o de Gaia, per dir-ho a la manera de James E. Lovelock, un dels gurús del pensament ambiental. Fins i tot des dels Estats Units, un polític com Obama i un expolític -tots dos demòcrates, remarquem-ho- com Al Gore gosen liderar, a la seva manera, una nova consciència que és clau per a la continuïtat de la història.

Tot plegat no és cap broma, perquè els estudis més recents sobre el canvi climàtic revelen l’impacte d’aquest procés presumptament imparable en l’agreujament de malalties i desastres naturals. I no cal dir que les seves conseqüències perjudiquen sobretot els països més pobres, que són, per a més sarcasme, els menys contaminants.

Resta, tanmateix, alè per a l’esperança. I és que, a tranques i barranques, l’agenda verda ja no deixarà de ser present a les reunions del G-8 o del G-20. Els resultats, en aquest sentit, podran semblar migrats o insatisfactoris. El risc de les emissions de CO2, per exemple, perviurà poc o molt mentre continuï la dependència del petroli. I els vessaments al mar de residus tòxics són una taca no pas fàcil de diluir…

Tanmateix, la consciència ambiental ja l’hem incorporat definitivament a la cultura de la modernitat i als valors de la nostra època. Ni que la cobdícia del totxo, per exemple, aquí i a molts llocs, continuï fent estralls. Greenpeace, en aquesta presa de consciència global, hi té, segurament, el paper més rellevant. Que algun dia es pugui assolir, i que després es consolidi del tot, la pau verda que indica el seu nom…

La segona part del títol d’aquest post tradueix el nom d’una de les pel·lícules –Take the money and run (1969)- de la producció primerenca d’algú que estimem tant, Woody Allen. I sí, pot donar la impressió que el que calia, en matèria de finançament, era agafar el diner disponible i no intentar anar més enllà. Però el procés negociador amb Espanya havia arribat a un punt que, segurament, calia…

En tots aquests mesos, les forces polítiques majoritàries i, en primer lloc, el  tripartit al govern, han estat dignes i no han acceptat engrunes. Calia plantar-se i hem sabut fer-ho, de la mateixa manera que intentar ara trencar els límits de l’acord possible hagués acabat sent eixorc. Digui el que digui CiU, el maximalisme aparent de la qual -en una federació habitualment tan pactista- sembla una tàctica prou calculada a poc més d’un any de les eleccions al Parlament.  

Fa uns quants anys vaig tenir un litigi laboral amb una empresa periodística en català. Una part de la plantilla havia de quedar absorbida per una altra empresa, i jo formava part del grup d’acomiadats. Vaig anar a veure un conegut advocat laboralista i el que em va dir m’ha estat, des d’aleshores, com una certa llei de vida.

– “Vostè, el que ha de tenir clar, són els màxims i els mínims. Ha de demanar inicialment el màxim tot sabent que, segurament, no li donaran. Però ha de saber quin és el seu mínim irrenunciable. Si accepta el que puguin donar-li per sota d’aquest mínim, haurà perdut la dignitat”. 

No vull entrar ara en valoracions de tipus econòmic, però llegit el que he llegit les darreres hores, entenc que l’acord de finançament que són a punt de subscriure els governs català i espanyol es troba per damunt d’aquest mínim. Aquest acord ens impedirà, doncs, sentir-nos col·lectivament derrotats i, poc o molt, enganyats. Vull dir que no és molt bo -un pacte així mai no ho serà prou-, però tampoc tan dolent. Que hi estiguin en contra el PP i la Brunete mediàtica -inclosa, en aquest cas, certa premsa econòmica- és bona senyal. I que no ho vegin prou clar alguns dels sectors catalans més nacionalment exigents crec que forma part del guió.

En aquesta tragicomèdia -perquè qualsevol negociació nostra amb Espanya és tràgica, però alhora fa riure-, a Convergència i Unió li ha tocat un paper més aviat poc lluït. Els seus dirigents són massa previsibles quan, per càlculs puraments electorals, parlen d’un mal acord. Si fossin al govern, ho veurien ben bé d’una altra manera. No els critico, perquè crec que els seus 23 anys al Palau de la Generalitat van ser, globalment, positius per a Catalunya. Però em fa gràcia que siguin més aviat poc congruents. Artur Mas, quan va pactar de matinada l’Estatut actual amb Zapatero, era l’artífex d’un possibilisme que ara li costa practicar…

Esquerra Republicana té, com sempre, un paper desagraït, sobretot de cara als sectors formalment més independentistes. El que han de demostrar aquests nuclis -ara com ara, no ho han fet- és que són capaços d’obtenir el relatiu èxit electoral i de govern que ERC, amb els seus encerts i errors, ha assolit aquests darrers anys. Un impacte i una influència capaços, en bona mesura, de condicionar el PSC i les seves relacions amb el PSOE.

Quan els organitzadors d’una manifestació et diuen que hi havia 100.000 persones, posem per cas, i la policia xifra l’assistència en 30.000, el més probable és que els manifestants fossin 50 ó 60.000. Per tant, ni acord de finançament històric ni desastre nacional: només una nova eina que ens permetrà continuar avançant.

I qui -com jo mateix- vulgui anar més enllà, doncs ja ho sap: majoria absoluta al Parlament de les forces clarament nacionalistes, sobretot Convergència -no sé si Unió-, Esquerra, potser Iniciativa i el sector més catalanista del PSC. I amb una col·laboració molt més estreta entre aquestes forces que la que es dóna actualment. Si fos possible, que s’hi sumi el Reagrupament d’en Carretero, que alguns pocs diputats i/o diputades sí que serà, suposo, capaç de treure…

Aquest és, esquemàticament, el meu full de ruta per la sobirania. Mentrestant -tot i que caldrà estar a l’aguait de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut-, agafem el diner i correm, que la despesa social que al país li convé és molta, diversa i, en algunes qüestions, urgent.

Tal com era de preveure, la mort de Baltasar Porcel ha desfermat comentaris de tota mena. S’hi ha destacat, bàsicament, l’excel·lència de l’escriptor, l’habilitat -i ambigüitat- del columnista i el gran ego del personatge. Ha estat, segurament, un homenot excessiu, per dir-ho a la manera del seu admirat Pla. 

Jo em quedo, sobretot, amb l’escriptor. Per això em plau retre-li un petit homenatge reproduint alguns dels sensuals paràgrafs de l’inici d’una de les seves novel·les que més m’han agradat, Les pomes d’or (1980).

“Carla ha arribat a mitja tarda, caminant artificiosament redreçada entre l’ametllerar pansit. Les fulles, penjant amb un arrugat patetisme, com si cada arbre s’humiliés davant la triomfal atmosfera solar. En la terra calenta, l’eriçada rostollada semblava una agressiva salvatgina. Surava una olor de cremat, acre: per la falda d’un pujol, la verdor de la seva pineda groguejant amb exaltada tonalitat, avançava a poc a poc un incendi. Encara el puc distingir, resplendor llunyana i balandrejant, sord bramul”. 

……………………………………………………………………………………………………………….

“Vaig guaitar entre les persianes: Carla venia. Alta, amb un vestit llarg fins a mitja cama, negre i amb unes grans flors blanquinoses estampades, caminava solemnement tesa. Però imprimint alhora al seu cos una gairebé imperceptible ondulació, delicat residu d’adolescència i velada insinuació sensual que foragitava l’halo de severitat que emanava del vestit”. (…).

“Carla somrient: una expressió subtil i equívoca, més en la mirada que als llavis. O potser fugissera conseqüència de l’aguda conjunció dels seus trets facials. Els ulls lleugerament oblics, el nas llarg caient, la boca d’una acusada carnositat, i estreta i punxeguda la barbeta. Abans d’obrir el balcó, l’he contemplada detingudament. És torbadora la seva semblança amb els busts fenicis, els de l’enigmàtic somriure arcaic, que els arqueòlegs extreuen del subsòl d’aquesta illa mediterrània, sec i flamejant arxipèlag balear, on he vingut a raure, una altra etapa que no sé quant durarà.

“Somriure floral: sempre he associat Carla amb les flors, sempre la n’he vista plena. En el seu vestit, aquesta mateixa tarda. I en el jardí dels nostres malencònics anys inicials, la boia com una gran bandera de tristesa i ella passejant-se amb el gerro d’alabastre vessant de roses i mimoses… Les flors també com a llenguatge ideogràfic, proveït d’un doble significat: el de l’alegre bellesa i el de les amenaçadores recambres”.   

No sóc especialment necròfil, però fa una estona he passat un momentet per la capella ardent de l’autor mallorquí instal·lada al magnificent Saló del Vigatà del Palau Moja, una de les seus del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Era una manera de completar l’homenatge a l’escriptor, que no, segurament, a la persona. En aquest darrer aspecte, us convido a llegir el que ha escrit Eulàlia Mesalles al post Ha mort déu Baltasar Porcel, de l’1 de juliol, inclòs al bloc riellblvd.blogspot que figura als meus enllaços.

Cal separar, en definitiva, l’escriptor del personatge, per molt vital que aquest hagi estat. I recordar, per exemple, que el gran Jorge Luis Borges donava suport als colpistes argentins; que Llorenç Vilallonga –un altre autor mallorquí cabdal- era falangista, o que Picasso era cruel amb l’entorn. El cas de Porcel no es ben bé comparable al d’aquests i altres exemples que podria posar perquè s’entengui el que vull dir.

Personalment, en guardaré dos records. El primer, quan em va rebre durant dues hores a la seva casa de Vallvidrera, una xafogosa tarda del dia de Sant Joan. Jo devia tenir uns divuit anys, i m’agradava d’anar a visitar alguns escriptors il·lustres. El segon, quan vaig arribar a penjar al meu estudi -i no he estat mai maoista!- un gran pòster de Mao Zedong, influït pel llibre porcelià China: una revolución en pie (1974).

Més tard, el llibertari de morro fi que sempre va ser i maoista alguna estona es va arribar a fer, fins i tot, amic del Rei Juan Carlos… Deixem-ho. I encara sort que es va acostar -per interès mutu- a la figura de Pujol, i aquí sí que podíem tenir més coincidències.

Tant li fa, tot plegat. Em quedo amb l’escriptor, insisteixo. Per això, vull reproduir una de les citacions -seva, en aquest cas- incloses al recordatori que donaven al Palau Moja:

“Concebo la literatura com una recreació apassionada del món primer, com una atmosfera, un magma, del qual poden brotar després arguments centrals, però que sobretot són farcits de mil i una pul·lalacions humanes, sensorials, fugisseres: el riu heraclià”. 

Aquest és el títol de la meva entrevista amb la cantant, apareguda diumenge passat a la revista Presència, que ja sabeu que s’encarta a diversos diaris d’abast territorial començant per El Punt. Tal com dic a l’entradeta, la de la Lídia “és la veu de dona més interessant de les aparegudes els darrers anys en el panorama de la música popular a Catalunya”. Ho acrediten, singularment, els seus dos discos editats en solitari, Iaie (2003) i Els amants de Lilith (2007), però també els múltiples projectes en què s’implica habitualment.

El segon dels treballs esmentats va merèixer l’atenció de la crítica internacional, que el va incloure a la prestigiosa llista World Music Charts Europe, el nexe de la qual és la qualitat. Ara, des de la xarxa, Lídia Pujol ha iniciat un nou projecte musical i escènic, el primer fruit del qual és el tema en anglès -d’aire més pop que els precedents- Begging the waves.

–

És un luxe veure’s novament acollit per les pàgines d’una capçalera tan veterana però que, des de fa uns mesos, disposa -a més de continguts interessants- d’un disseny reeixit. I és un privilegi haver tingut l’oportunitat d’entrevistar una molt bona cantant -i a voltes compositora- que viu la música i l’art d’una manera intensa, tal com ja us transmetia en el primer post que li vaig dedicar [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/77570].

Deixeu-me ara que us posi a l’abast algunes de les coses més interessants que la Pujol -com s’autoanomena sovint- em va dir una tarda de primavera en un bar plaent de l’entorn on viu, el barri barceloní o antiga vila de Gràcia. Ho feia ben acompanyada del seu gosset Uli, testimoni força tranquil de la conversa:

– “Sempre em dic a mi mateixa: Espero que no deixis mai d’anar polint aquest diamant que, malgrat tot, som les persones“.   

– “Cantant puc resultar intensa, suau, esquinçada… talment com són els colors de la vida. Puc transmetre la tristor, l’emoció, la ràbia, la calma, l’amor, la pèrdua…”

– “Els amants de Lilith mostra, del món, la cara més fosca. El repte, doncs, és que aquesta foscor aflori, surti a la llum”.

– “El cel és a la terra, però també hi és l’infern. Cel i infern, en definitiva, és el que som nosaltres mateixos, però el que hem de procurar és que la part fosca no se’ns mengi”.

– “El repte és anar posant llum a les coses que ens fan ser animals en excés, com la violència de gènere, per exemple, que es reflecteix en aquests temes que pertanyen al cantó més tètric i salvatge del cançoner tradicional català”.

– “Lilith -la dona independent, fins i tot rebel- i Eva -més submisa- no són dues dones separades, sinó la cara i la creu d’una mateixa persona. Jo penso que una dona pot ser tendra i afectuosa i, alhora, ferma i amb caràcter. Que sàpiga dir que sí, però també que no, que tingui diversos registres”.  

– “El català sempre serà, per a mi, una llengua preferent, però m’interessa explorar diverses tradicions que s’expressen en diferents llengües”.

– “Crec que el nivell de receptivitat del públic per a la música que es fa aquí està pujant. I estaria bé que els artistes que elaboren propostes amb contingut trobessin els canals de difusió adients, perquè la qualitat i la comercialitat no estan renyides”.

En fi, són bons botons de mostra d’una artista que té un discurs potent. Seguiu-la en directe, adquiriu-ne els discos o localitzeu-la a la xarxa, i en primer lloc a www.lidiapujol.com.

Jo us n’he penjat el YouTube que inclou el directe del tema Amèlia en l’escenari singular de l’acte institucional de l’Onze de Setembre del 2008 al Parc de la Ciutadella de Barcelona. És bo que les nostres institucions tinguin el criteri de mostrar propostes artístiques com la de Lídia Pujol, que a les històries més aviat terribles d’Els amants de Lilith reivindica no solament la condició de la dona, sinó el sentit de la lluita contra la no menys patètica violència de gènere.

I ho fa tal com ella és en l’art i en la vida: punyent, però amb delicadesa…

Aquests últims dies he llegit una entrevista que El Punt li ha fet a Joan Carretero i he assistit a un sopar que tenia com a convidada Rut Carandell, una de les col·laboradores més directes de l’exconseller al projecte del Reagrupament independentista. A aquesta associació política -que no encara partit-, molta gent creu que li passarà com a aquell Partit per la Independència (PI) del Colom i la Rahola, i sí, és possible que tot plegat acabi en una certa agitació militant però ben poca incidència electoral.

Tot i que la situació, avui, és diferent: diversos sectors del país estan molt més cremats amb Espanya que no pas uns quants anys enrere. De tota manera, al projecte del Reagrupament, si vol realment engrescar, encara li falten molts continguts i saber si realment vol dedicar-se a la política quan sigui gran. Que amb l’estendard de la independència i la bandera de la regeneració de la cosa pública potser no n’hi ha prou…

A l’entrevista amb Carretero, que podeu llegir sencera a www.reagrupament.cat, el presumpte líder de l’independentisme transversal hi diu coses prou interessants. Però el primer titular que s’hi destaca –“Nosaltres no ens volem guanyar la vida amb la política”– ja fa pensar que aquest Reagrupament té aspectes una mica atípics, poc propis d’un país normal. És clar que se’m dirà -i amb raó- que Catalunya no ho és en la mesura que, com a nació, no disposa d’estructures d’Estat. I tanmateix…

Tanmateix, cal denunciar -hi estic del tot d’acord- els abusos de la classe política, i no cal dir la corrupció. Ara: en un país seriós, els polítics han de ser ben pagats si no es vol que la política, i el país, esdevinguin mediocres. És una qüestió d’equilibri.

A més, la proposta de regeneració dels carreteristes, tot i que sempre sigui lloable, s’esdevé en una terra amb molt menys escàndols político-econòmics que no la Comunidad de Madrid, el País Valencià o la Gran Bretanya, posem per cas. Per no parlar de les mandangues berlusconianes, els efectes letals de les màfies russes i tantes altres prepotències i impunitats, incloses les que són habituals als països del Tercer Món. Tot i que el tema del finançament dels partits -recordeu el famós incident del “tres per cent” maragallià– estigui lluny de ser resolt. 

Un altre aspecte qüestionable -si més no, exagerat- del que diu l’exalcalde de Puigcerdà i exconseller de Governació és que el seu antic partit, ERC, “no ha fet res per la independència”. Home!, com si el procés d’avenç cap a la sobirania fos bufar i fer ampolles…

I també sembla curiós, si més no, que faci la impressió que, per a aquests patriotes poc o molt arrauxats, les diferències entre dretes i esquerres siguin gairebé negligibles. D’acord, no es tracta d’assaltar cap Palau d’Hivern, però si fins i tot entre Obama i Bush, posem per cas, hi ha dissonàncies ben evidents!

Ara: els reagrupats semblen situar-se en un altre estadi, potser més prepolític que no pas polític, exactament. I s’adonen que, cada cop més, al país hi ha molta gent cremada amb Espanya i desencisada de qualsevol efecte ZP… si aquest no hi posa definitivament remei tot convertint en alguns fets tangibles massa parole que s’endú el vent. I el tema del finançament, després de tanta comèdia, serà, en aquest sentit, la prova del nou. 

De qualsevol manera, aquest Reagrupament ha de tenir, com tothom, la seva oportunitat política. Però cal que es doti de molts més continguts, tal com ahir dimecres vam intentar transmetre-li la gent del Club d’Opinió Arnau de Vilanova a l’advocada i mediadora Rut Carandell, patriota conseqüent, política progressista i dona amb prou encant…

Jo crec, sincerament, que la llista electoral que pugui impulsar Carretero pot aconseguir alguns escons al Parlament de Catalunya, però no serà, ni de lluny, majoritària. I la majoria absoluta que propugna aquest metge nascut a Tremp i que podria dur, hipotèticament, a l’autodeterminació depèn sobretot dels diputats de Convergència -no dic dels d’Unió- i d’Esquerra, i de la col·laboració que -després d’enterrar destrals ja rovellades- aquests siguin capaços d’establir. 

O sigui que no us enganyeu, Carretero, Carandell, Jaume Renyer… Però, si fracasseu relativament, no cal que tireu la tovallola a la primera de canvi, com sembla que insinueu. Això seria massa d’amateurs i, per tant, impropi.

Quan ja érem als postres -mai no prenc cafè a l’hora de sopar-, li vaig preguntar a la Rut si, més enllà d’uns certs plantejaments d’ONG, el Reagrupament tenia el propòsit de convertir-se en un partit polític. “Si cal, sí”, va contestar-me. No ho sé, si cal, Rut, però crec que heu de tenir clar que a la independència si arriba, sobretot, forçant-la des del govern. La societat, després, ja seguirà, però són els i les dirigents -les elits, en definitiva- que han d’arriscar decisivament, empènyer el carro amb fermesa.

O sigui que ja ho veurem, senyor Carretero (i companyia). Vostè sembla un home digne, però diria que els lideratges van més enllà de la dignitat i que el patriotisme ha de ser, més que mai, un patrimoni compartit. Per Catalunya! 

Amb el disc Auteclàssic, Joan Isaac ha tornat a encertar-la, en una nova fita de la seva fulgurant segona vida musical. Aquesta vegada té, en Luis Eduardo Aute, el còmplice perfecte. Ambdós artistes són molt amics des de fa anys, tal com la revista Sons de la Mediterrània -n’he reproduït la portada- explica amb un cert detall al seu número 10, corresponent als mesos de maig i juny.

Isaac, amb la seva sensibilitat característica, versiona dotze cançons d’entre les més conegudes d’Aute, en alguns casos acompanyat d’aquest cantant i autor -i també pintor- d’origen filipí. Són versions molt destacades de grans cançons, però aquest CD, que encara no és al mercat, té un gran valor afegit en el seu tractament musical. De l’acompanyament d’un piano i un quartet de corda en sorgeix un món vellutat, veritable música de cambra interpretada al segle XXI. Els temes del disc constituiran la base d’un espectacle en directe que es presentarà al Festival de Perelada el pròxim 14 d’agost.

Vaig quedar gratament sorprès quan Joan Isaac, fa poques setmanes, va venir-me a veure un moment a la feina per lliurar-me el màster del nou disc, acompanyat d’una acurada carpeta amb textos. “És un detall personal”, va remarcar. Són precisament aquests, els detalls que s’agraeixen, perquè resulten plaents tant en el pla de l’art com el de l’amistat.

A més de dues entrevistes que li he fet, al Joan ja vaig dedicar-li un post [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/78539] per comentar la seva actual etapa, tan interessant dins l’univers de la Cançó catalana d’avui i la cançó d’autor en un sentit més ampli. No solament és un gran cantant i autor, sinó un intèrpret capaç de fer immillorables versions d’altri, tal com ja va demostrar, l’any 2002, al CD Joies robades. En aquest treball -que us recomano- ja hi havia dos temes d’Aute, d’un dels quals (La bellesa) us n’he penjat el YouTube perquè veieu -i valgui la redundància- com n’és d’increïblement bell.

Aquesta joia gaudeix, des d’ara, d’una nova versió. I és que a Auteclàssic, el tractament singular de La bellesa i de la resta de cançons –A l’alba, Dos o tres segons de tendresa, Giralluna, Sento que t’estic perdent, Les quatre i deu, Dos o tres segons de tendresa, etc.-, la majoria extraordinàries, ofereix noves visions d’Aute, una lectura diferent de la seva obra basada en temes molt intensos i de gran riquesa melòdica. 

Veritable música de cambra a l’entorn d’un dels mites de la cançó d’autor, aquest disc delicat i exquisit –que ha comptat amb arranjaments de Pere Bardagí i Enric Colomer– hauria de ser un dels esdeveniments musicals de l’any. Això no se sap mai, però segur que pot ajudar-hi el fet que sigui una multinacional discogràfica -i encara més quan aquesta indústria travessa hores baixes- qui hagi decidit editar-lo.

Pel que fa a les adaptacions al català, cal destacar la fecunda col·laboració amb Joan Isaac del cantautor terrassenc Miquel Pujadó, de qui us he parlat singularment en dues ocasions [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/55116  i  http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/116173]. Pujadó, filòleg i crític musical a més d’artista, constitueix la tercera pota del triplet -ara que aquest terme, gràcies al Barça, està de moda- que ha fet possible una producció tan reeixida. 

Al número que us comentava de Sons de la Mediterrània, a banda d’una entrevista amb Isaac parlant del nou disc i de la seva relació i col·laboració amb Aute, també podeu llegir-hi un reportatge sobre l’estret vincle que aquest ha mantingut amb Catalunya. Ell mateix hi diu: “Vaig trepitjar Barcelona per primera vegada el 1951, quan tenia 8 anys. El meu pare, que treballava a Tabacos de Filipinas, va fer unes vacances a Europa i després d’una breu estada a Roma ens vam instal·lar a la ciutat”. Són tendres els seus records de la vila de Gràcia, quan “ens estàvem a la torreta d’uns oncles, al número 42 del carrer de Massens”. I és plaent l’evocació dels estius al Garraf: “La casa d’estiueig dels mes oncles a Sitges em permetia una inusual confraternització per a un noi d’aquella època amb unes noies franceses que hi passaven els seus estius”.

La relació personal i musical entre els dos cantautors esdevé, a més, un intercanvi autèntic entre dues cultures que haurien de poder conviure des del respecte, o sigui, sense necessitat de trepitjar-se ni fer-se ombra. Això, moltes vegades, no és així, i ja sabem quin és l’àmbit cultural que surt més perjudicat en aquests casos… Però produccions com Auteclàssic demostren que la cultura catalana, l’espanyola i l’universal, si es fonamenten veritablement en la diversitat, poden albirar nous horitzons de complicitat creativa entre el local i el global.