Aquesta pel·li ja va sortir una vegada al bloc, quan vaig parlar de Setmana Santa, per tant potser repetiré algun detall. La vaig veure a l’Aribau, de Barcelona. Obro parèntesi: per què recordem tan bé el lloc on vam visionar una pel·lícula quaranta o cinquanta anys després? Tanco parèntesi. Es tracta de la versió cinematogràfica
A dir veritat, vaig anar a veure aquesta pel·lícula una mica a les palpentes. Se’ns presentava com un western no sé si d’acció, de comèdia o simplement per passar l’estona en una avorrida tarda (potser d’estiu). El desconcertant títol (un nom de dona fent referència, s’entenia, al protagonista del film, ajudava a aquesta inconcreció sobre el producte
Inicio una sèrie sobre les pel·lícules de la meva vida. Les pel·lis de la nostra vida, millor dit, perquè vull creure que van marcar tota la meva generació, no només a mi. No són necessàriament les millors, les més premiades o les que salvaria d’un incendi. Són les que més em van agradar en el
El proper divendres dia 22 comença la 21a edició del Festival Internacional de Cinema de Las Palmas de Gran Canaria, i ho farà amb la projecció de Nosferatu, l’emblemàtic film expressionista alemany que enguany compleix el centenari (esquerra). També fa cent anys del primer cinema documental: el dia 28 una sessió doble oferirà els noticiaris soviètics
Han passat molts dies de l’afer Smith-Rock, ho sé, però tot i així continuo donant voltes sobre la versamblança dels fets i he arribat a una conclusió. No soc de paranoies ni de volades de coloms, però en el present cas em llançaré a la piscina: tot estava pactat i perfectament preparat. Tal és l’opinió
Dirigida per Iciar Bollaín, la pel·lícula tracta del programa d’acostament entre víctimes i causants de la violència a Euskadi, personificats en la vídua d’un dirigent socialista (la Maixabel del títol) i en un pres etarra que ha iniciat un camí d’examen de consciència sobre les seves accions passades. La primera es veu impel·lida a fer
Per què ens agradava tant Sean Connery? Potser perquè era un actor polifacètic que s’emmotllava molt bé als papers que se li encomanaven, fossin d’agent secret, de monjo detectiu o de pare d’Indiana Jones. Potser perquè se’l veia tot un senyor, contingut, elegant en el tracte i allunyat de les misèries i dels escàndols que
(Què millor que passar l’estiu parlant no de política o de problemes socials sinó de llibres? Dedicaré els propers apunts a alguns llibres de casa, triats a ull, el primer que em cridi l’atenció, sense gaire criteri) Ni me’n recordava que el tenia, però l’actualitat m’ha refrescat la memòria. Lo que el viento se llevó, de
Hi va haver un temps, parlo dels anys seixanta i setanta, que em donava la impressió de que això del racisme anava de baixa. El món evolucionava cap endavant, els drets humans, la democràcia o els més elevats ideals de la Humanitat s’obrien pas lentament, enmig d’innegables obstacles. D’entre aquests ideals, el de que tots
El gran motiu d’indignació per a malalts de llengua, virgilis i hiperventilats diversos les darreres quaranta-vuit hores ha estat l’ús generalitzat del títol en castellà per referir-se a la flamant guanyadora de diversos Oscar, Parásitos. També aquest humil bloc, en el seu apunt d’ahir, optava per aquesta solució perquè creia, i no anava gens errat, que
Ni fet a propòsit. Ahir al vespre vaig veure Paràsits al cinema i aquesta matinada la pel·lícula ha rebut quatre de les apreciades estatuetes que cada any reparteixen a Los Angeles en aquella cerimònia tant hortera com previsible. Oscars ben merescuts, m’avanço a dir. Dues hores de relat in crescendo, sense estones plúmbies ni excessivament atabaladores, amb una
Els fets viscuts al paranimf de la Universitat de Salamanca a l’inici de la guerra d’Espanya (¡Venceréis, pero no convenceréis!, ¡Viva la muerte!) van transcendir la mera nota a peu de pàgina dels llibres d’història per passar a esdevenir un símbol ateses les característiques i la significació política d’aquell dramàtic episodi. Recordo que quan jo
Se’ns en va Bernardo Bertolucci. Els mitjans s’han apressat a titllar-lo de “darrer gran cineasta italià”, no sabem si perquè sempre que mor algú important és el “darrer” (cantant d’un gènere determinat, escriptor d’una generació específica, etc.) o bé per fer una mena de joc de paraules amb dues de les seves pel·lícules més cèlebres, El
Nord d’Itàlia, ambient rural, anys vuitanta. L’estiu transcorre despreocupadament i plàcida per a Elio, un jove que omple el temps llegint, tocant el piano, desplaçant-se en bicicleta, banyant-se i duent una més aviat limitada vida social. En aquestes, apareix Oliver, un nord-americà que s’instal·la a la gran vil·la familiar per col·laborar amb el pare d’Elio
La Mòstra de Cinèma Occitan tòrna a Tarragona. Après èsser-se ajornat en lo passat octòbre, lo dijòus 8 de febrièr, a las 18,30, a la Bibliotèca Publica de Tarragona, se projectarà Lo sòl poder se que de dirai. Fausta Garavini (a l’image) es una de las voses mai autorizadas per parlar de l´occitana e de la