Dirigida per Iciar Bollaín, la pel·lícula tracta del programa d’acostament entre víctimes i causants de la violència a Euskadi, personificats en la vídua d’un dirigent socialista (la Maixabel del títol) i en un pres etarra que ha iniciat un camí d’examen de consciència sobre les seves accions passades. La primera es veu impel·lida a fer el pas valent de parlar cara a cara amb un dels assassins del seu marit, necessitada d’obtenir respostes però també de contribuir a la distensió política i social. El segon, immers en un mar de dubtes i desenganyat de l’evolució que prengué amb els anys la lluita armada d’ETA, accepta també el cara a cara com si d’una teràpia alleujadora es tractés. Em sembla important destacar que el treball de Bollaín s’allunya tan com pot tant de plantejaments polítics com de jurídics i penals: no entra en la qüestió de la resolució del conflicte polític (llevat que, és clar, considera implícitament que el programa és una eina a favor de la seva consecució) i a la vegada evita digressions sobre la gravetat o duresa de les penes imposades als violents. Només li interessa el plànol més emocional i psicològic entre dues persones que, vencent resistències de familiars, amics o companys de partit, necessiten fer-se preguntes i respostes mútuament.
Veient la pel·lícula (per cert, magníficament interpretada per Blanca Portillo i Luis Tosar) hom no pot evitar posar-se en la pell de cada un dels dos personatges i respondre’s la pregunta de què decidiria o què faria en el seu lloc. És molt possible que jo acceptés l’envit, per les raons abans apuntades, però això és molt fàcil de dir des de la galeria. En la realitat, i el film ho posa molt bé de manifest, aquest exercici de diàleg, d’explicar-se i fins i tot de demanar i donar perdó, que ens sembla positiu, saludable i enriquidor, fou molt mal rebut per bona part de sectors dels dos blocs en conflicte. Particularment punyent és la posició de l’etarra (de nom Ibon), que ha de simultaniejar tres penes: la penal evidentment, però també l’acusació de “traïdor” per part de l’abertzalisme més intransigent i la dels que de cap manera pensen oblidar la seva condició de condemnat per assassinat, per moltes redempcions o gestos de penediment sincer exhibeixi.
Entrevistada la Maixabel autèntica, una senyora que destil·la una gran dignitat i enteresa, manifestà ser partidària de les segones oportunitats. Això és el missatge que transmeté al seu interlocutor i aquest és el missatge (i el repte) que té el davant la societat basca. La pel·lícula es clou amb l’anunci televisat del cessament definitiu de la lluita armada per part d’ETA, rebuda amb emoció o resignació, segons el mercat de cadascú. El proper dia 20 d’octubre farà deu anys d’aquella notícia. Bon moment per fer un primer balanç d’aquesta nova etapa i d’aquesta segona oportunitat. La pel·lícula de Bollaín ens hi posa llum amb el relat, emotiu i contingut, de les primeres passes cap a l’acostament, la trobada i la cerca de solucions entre diverses maneres d’imaginar el futur d’una societat.
[Imatge: filmaffinity.com]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!