Les aigües turbulentes

Per què ens agradava tant Sean Connery? Potser perquè era un actor polifacètic que s’emmotllava molt bé als papers que se li encomanaven, fossin d’agent secret, de monjo detectiu o de pare d’Indiana Jones. Potser perquè se’l veia tot un senyor, contingut, elegant en el tracte i allunyat de les misèries i dels escàndols que de sempre envolten la seva professió. O potser perquè va portar la seva escocesitat (m’invento el mot) fins al punt de defensar la independència de la seva nació, una música que dringa molt agradablement en les nostres sensibles oïdes polítiques.

Connery és, per a la meva generació, Bond, James Bond. Com s’ha repetit fins a la sacietat, el que millor va saber interpretar la figura de l’agent amb llicència per matar, per prendre combinats remenats, no batuts (o potser a l’inrevés, no recordo), per destrossar els ginys de Q o per endur-se al llit quanta femella queia rendida als seus peus. El James Bond autèntic, ben lluny de la insubstancial i políticament correcta versió actual, protagonitzada per aquell sòsies de Putin. Només Connery i Roger Moore se salven de la meva crema particular (sóc fan de les seves pel·lícules).

Com passa amb tots els actors que desapareixen del món físic, ens queda l’oportunitat de seguir veient “viu” Sean Connery a través dels seus films. A veure si alguna cadena televisiva té el detall de programar-ne algun aquests dies. No consta tant.

[Imatge: art.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!