Les aigües turbulentes

Han passat molts dies de l’afer Smith-Rock, ho sé, però tot i així continuo donant voltes sobre la versamblança dels fets i he arribat a una conclusió. No soc de paranoies ni de volades de coloms, però en el present cas em llançaré a la piscina: tot estava pactat i perfectament preparat. Tal és l’opinió que vaig deixar anar en xarxes socials i un conegut periodista, per alegria meva, em va donar la raó.

Que la cerimònia dels Oscar balla de capoll (preciosa traducció d’ir de capa caída, que acabo de descobrir) és una evidència incontestable. Enguany cap pel·lícula destacava a les travesses de premis i en tot cas aquests han estat molt repartits, com la loteria espanyola. De les guanyadores, CODA o Dune ningú no en parla. Per tant a la gala d’enguany convenia introduir-hi algun fet noticiable, alguna anècdota suplicant la gràcia d’un titular periodístic, alguna imatge impactant apta per ser viralitzada en minuts. I la vam tenir amb la impactant agressió, no sabem si bofetada o cop de puny (ma tieta hagués dit una nata), de Will Smith al presentador, un tal Chris Rock, en directe.

Diverses son les pistes que m’indueixen a pensar que tot plegat fou una comèdia. Per començar estaria la ja esmentada necessitat de preveure algun imprevist, valgui el joc de paraules, en el transcurs de la vetllada cinèfila. La manera de Smith de donar la bufa a Rock i la d’aquest d’entomar-la sembla bastant estudiada, i prou que s’han entretingut aquests dies els experts en analitzar un a un els fotogrames de la seqüència. Incomprensiblement, Rock no es defensa, ni s’hi torna, ni mostra enuig, ni tant sols estupor; tot al contrari, sorprenentment deixa anar un “oh, m’ha pegat Will Smith!”, suposadament improvisat. Quan Smith torna al seient se li escapa el riure. En cap moment intervé ningú més, ni personal de seguretat, ni de protocol… Calen més indicis?

Au, Hollywood ja ha aconseguit el que volia, que es parlés de la gala de l’estatueta encara que sigui malament. Perquè a les imatges del cop de puny, pensades per concitar l’atenció del mon mundial, s’hi han d’afegir, és clar, tots els comentaris i discursos que subsegüentment s’han generat, des de l’etern debat sobre els límits de l’humor fins a la poca gràcia dels monologuistes de (totes) les vetllades de concessió de premis, des del factor racial d’ambdós protagonistes (ai si un dels dos hagués estat blanc, què no estaríem dient ara!) fins a la inevitable “perspectiva de gènere” de tot l’afer (no era la dona pressumptament ofesa qui, en tot cas, havia de fer saber el seu enuig pel comentari?).

Deixo pel final la seqüela d’acudits, mems i poca-soltades generats per una gernació tant desvagada com enginyosa. Particularment, em va fer molta gràcia quan es va dir que a Will Smith tenien que haver-li donar l’Oscar al millor actor de ‘reparto’. L’única nota realment positiva de l’incident haurà estat que ha servit per conscienciar l’opinió pública sobre el problema de l’al·lopècia femenina. Qui ho havia de dir.

[Imatge: Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!