Les aigües turbulentes

A dir veritat, vaig anar a veure aquesta pel·lícula una mica a les palpentes. Se’ns presentava com un western no sé si d’acció, de comèdia o simplement per passar l’estona en una avorrida tarda (potser d’estiu). El desconcertant títol (un nom de dona fent referència, s’entenia, al protagonista del film, ajudava a aquesta inconcreció sobre el producte final. Recordo que la tieta, que ens va acompanyar als meus germans i a mi, no les tenia totes i anava comentant: “ai, mare, quina rucada anirem a veure!”. Doncs va resultar ser, i continua essent-ho, una divertidíssima comèdia estrenada el 1970, apta per a tots els públics, una despreocupada paròdia dels spaguetti westerns d’aleshores (que, al seu torn, no deixaven de ser paròdies sense voler o còpies barates del gènere originalment nord-americà).

Spaguetti ben dissimulat: els dos protagonistes, Terence Hill i Bud Spencer eren un venecià i un napolità d’italianíssims cognoms, però el producte es comercialitzava millor amb aparença americana i així ha passat a l’imaginari popular. No cal entrar en l’argument de la pel·lícula: el guió no és cap prodigi de sofisticació i en tot cas és conegut de tothom. Trinidad, un mindundi dropo però xulesc, que vaga pel far-west estirat en una mena de baiard arrossegat pel cavall, es reuneix amb el seu germà (apodat “El Nen”, un tipus cepat que no s’immuta per res i que exerceix de xèrif en una remota població). Ambdós s’enfronten al malo (així en dèiem llavors) per ajudar els bons (una comunitat de mormons). A partir d’aquí, curts i divertits diàlegs, els tòpics de sempre (saloons, timbes de pòquer, whisky, abeuradors de cavalls…)  i baralles, moltes baralles. Baralles de les d’abans, que es veia d’una hora lluny que no es feien mal: cops de puny, ampolles trencades, un de sol enfrontant-se alhora contra quatre (i guanyant-los), uns altres mirant-s’ho de lluny, esperant-se a entrar en acció…

Memorable la primera part de la pel·lícula: Trinidad, brut i polsegós, entra en una cantina a devorar una paella plena de mongetes i una ampolla de vi, davant de la mirada entre recelosa i estupefacta de la concurrència. El sonor rot que deixa anar al final culmina l’escena. No cal dir que aquest innocent eructe, que en aquell moment trobàvem el súmmum de la gosadia i el desvergonyiment (parlem dels anys setanta, encara en dictadura) ens feia partir la caixa i així ho recordem, mig segle després.

[Imatge: zon.it] 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!