Les aigües turbulentes

Aquesta pel·li ja va sortir una vegada al bloc, quan vaig parlar de Setmana Santa, per tant potser repetiré algun detall. La vaig veure a l’Aribau, de Barcelona. Obro parèntesi: per què recordem tan bé el lloc on vam visionar una pel·lícula quaranta o cinquanta anys després? Tanco parèntesi. Es tracta de la versió cinematogràfica (1973) de la coneguda òpera-rock de Tim Rice i Andrew Lloyd Webber sobre la passió i mort de Jesús. No cal dir que introduir personatges religiosos (fins i tot divins) en un escenari de musiques
actuals (actuals de fa mig segle, clar), coreografies juvenils i estètiques tirant a hippy havia de generar controvèrsies de tot ordre, i així va ser. Recordo que el meu pare (que precisament m’acompanyà aquell dia al cine, el que denota un especial interès per part seva) em comentava que òpera i pel·lícula havien rebut un rebuig frontal per part de sectors carques o reaccionaris, cosa ben previsible, fins que van fer un passi privat al papa de llavors (Pau VI) que no va trobar-li cap pega; es va acabar la polèmica. També és cert que els responsables es van curar en salut: l’argument no va de la passió de Crist, sinó d’un grup de joves actuals que representen la passió de Crist, que no és ben bé el mateix. Em recorda una mica la introducció de La vida de Bryan, pensada com a prevenció de possibles denúncies procedents dels creients enrageés. Superats els obstacles teològics amb la benedicció papal, immediatament va calar la idea, que comparteixo, que aquella òpera i aquella pel·lícula contribuïen a acostar els joves al cristianisme, titànic intent que no acaba de donar mai fruits.

El film va tenir molt èxit en la seva estrena, però també és cert que ha envellit molt malament. És, claríssimament, un producte vintage. Es va rodar al desert israelí, sempre en exteriors, i amb tota mena de llicències anacròniques. El paper de Judes és interpretat per un negre i el rei Herodes és presentat com un personatge amanerat i ridícul, dos fets impensables als nostres dies. Parlant de correccions polítiques, la presència femenina queda reduïda a Maria Magdalena perquè la Mare de Déu brilla per la seva absència; bé, no del tot: apareix fugaçment en alguna de les pintures barroques que il·lustren un dels moments culminants de l’òpera, l’oració a l’hort de Jetzemaní.

I malgrat tot, és una pel·lícula que no m’importaria veure aquesta nit si la passessin per televisió. És de les meves, per generació, per gustos musicals i, si es vol, per creences personals. Per mi moltes de les peces que s’hi interpreten es mereixen l’epítet de “clàssiques”. Naturalment, els nyi-nyi-nyí de torn (els de la cella alta) ben aviat sortiren a dir que era un producte banal, comercial i prescindible, una opinió que es reproduí quan els mateixos autors estrenaren Evita, de menys qualitat pel meu gust. Alguns anys després vaig tenir l’oportunitat de veure Jesus Christ Superstar en un teatre de Londres i el resultat seguia sent plenament satisfactori. Sí, es tracta d’un gran clàssic dels nostres temps.

[Imatges: Viquipèdia, filmin.es, findelahistoria.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!