Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Arxiu de la categoria: Viatges i sortides

Turisme al Priorat: Museu de les mines de Bellmunt

1
Publicat el 12 d'abril de 2008

Agradable sorpresa aquest matí. Feia temps que volia fer una visita al Museu de les mines de Bellmunt del Priorat, però fins aquest cap de setmana no m’hi he decidit. Els cartells a la carretera de Falset ajuden a arribar-hi i també la nova variant que ho fa molt més cómode, sense haver de passar obligatòriament pel centre del poble i això fa que hi puguin arribar també els autocars.

A l’entrada hi ha una petita exposició amb explicacions sobre les mines i l’època que són completades amb una visita guiada a la primera galeria a uns quaranta metres de profunditat…

El nostre guia ens ha explicat els detalls de l’extracció del mineral i les dures condicions de treball dels minaires. Als anys 20 del segle passat es va marcar el màxim de treballadors i també el màxim d’habitants al poble (uns 1300). Si bé gairebé tothom vivia de les mines abundants de la zona (per l’extracció de galena, mena del plom), també hi havia pagesia perquè sovint es treien un altre jornal anant a fer feines al camp. Les dones cobraven el sou més baix, havien de deixar la feina quan es casaven i tenien prohibit entrar a l’interior de les galeries. Totes aquestes condicions van millorar amb l’arribada de la República, que va limitar les hores dins les galeries i va augmentar els sous, però va durar poc.

El plom s’usava abundosament durant una època (encara hi ha canonades antigues de plom en algunes cases), fins que va ser substituït pels derivats del petroli. Amb l’encariment del plom, la mina va tancar definitivament el 1972.

Val la pena passejar-hi una estona per reviure aquest petit tros de la vida de la comarca, a banda que s’ofereixen altres possibilitats turístiques interessants.

Tornant a Perugia…

0
Publicat el 1 de març de 2008

Aquest estiu passat vaig tornar a Perugia, ciutat italiana del centre de la bota. Ha canviat molt en aquests 15 anys que fa que la conec. I els amics que hi tinc també han anat augmentant al llarg del temps. Ara retorna S. a Barcelona de visita i m’han vingut tot de records…

A la Paninoteca del Corso Garibaldi sempre hi puc trobar en P. Hi està abonat a l’hora de dinar, la una. Els carrers costeruts que porten al centre estan de reforma contínua. Perugia és la ciutat Etrusca més important i el seu nucli històric (centro storico) és una delícia. M’encanta passejar-hi, sobretot a l’estiu, a l’hivern fa massa fred pel meu gust.

Darrera de l’ufficcio postale hi ha il mercato all’aperto amb un bar amb terrassa amb una excel·lent vista dei monti Sibilini, nevats a l’hivern. A l’estiu, tercera setmana de juliol, l’Umbria Jazz omple els dies i les nits de música en directe. És un bon moment per anar-hi, l’animació és contínua.

Enguany hi vam ser a l’agost i tot ja era tancat per vacances. Després del festival hi ha poca cosa a fer, queden pocs estudiants i tot s’adorm fins a setembre. Els paisatges, per sort, són els mateixos i, això sí, sempre trobes lloc on seure als pocs restaurants oberts (Déu n’hi do els que hi ha de nous).

El primer cop que hi vaig arribar els amics que m’hi van acollir vivien en una casa del s. XIII, dins la muralla, prop de Corso Garibaldi al darrera la universitat. Els estudiants estrangers eren sobretot de llengües i just començava a albirar-se el programa Erasmus, que no arribaria fins uns anys més tard.

Fa quinze anys Perugia era una ciutat segura, acollidora, visitada per estudiants d’arreu per la seva prestigiosa Universitat per a estrangers. Ara hi ha càmeres de vigilància al centre per la criminalitat creixent, s’han donat casos escabrosos i cap precaució és poca. És una llàstima veure una ciutat com Perugia en aquesta tessitura decadent. Segurament trigaré a tornar-hi per manca de temps, però mentrestant la recordaré com era i com m’agradava viure-la…

 

Recordant Zimbabwe

2

Sortint de Namíbia per la regió del Capribi (al nord-est), s’arriba a Zimbabwe on hi ha una de les meravelles naturals més impressionants del món: les Cascades Victòria [wiki], una falla d’un quilòmetre set-cents metres de longitud i uns cent vint-i-vuit metres d’alçada que trenca el riu Zambesi. Zimbabwe en té la major part d’aquesta meravella natural, però n’ha de compartir un tros amb Zàmbia, que és el país veí…

Victoria Falls
és una ciutat construïda per als turistes. Amb un parell de càmpings ben condicionats i hotels de luxe entre els que es troba el The Victoria Falls Hotel, el més antic i amb solera que té la particularitat de tenir un jardí privat amb unes espectaculars vistes sobre el riu i la cascada.

Però un cop has vist les meravelles naturals i has passejat pels carrers te n’adones de la realitat complexa del país. La moneda local té un valor efímer. Els bitllets, nous de trinca, tenien data de caducitat en els propers sis mesos i era el tercer canvi de moneda en poc temps. De fet, un dels guies que ens acompanyava i que era zimbabwès ni tan sols ho sabia perquè feia tres mesos que no trepitjava el país. Per comprar acceptaven dòlars americans o euros (que feien equivaldre al dòlar), i miraven amb recel la moneda del país que només acceptaven si portaves el justificant del banc conforme havies fet el canvi legalment, el mercat negre (white market allà), era a l’ordre del dia. La policia turística se n’encarregava que ningú vingués a oferir-te res, els turistes circulàvem en una bombolla i una mica més enllà la realitat. Restaurants per a turistes, botigues per a turistes, hotels per a turistes…

El nostre guia a 26 anys, dona i dos fills, tenia una esperança de vida de 35 a tot estirar, i això que ell tenia feina. Nou mesos a l’any viatjava des de Sud-Àfrica fins a Zimbabwe portant turistes, però no veia la família, només els altres tres mesos de "vacances". I tot i això es considerava afortunat perquè tenia feina, un 80% de la població no en té. Amb aquest panorama no és estrany que ens digués que feia temps que pensava d’emigrar a Europa per poder guanyar més diners per a la seva família.

Tan de bo les coses puguin canviar a bé en aquest país africà, de moment continua Mugabe al poder i l’oposició no ho té fàcil.

Notícia sobre la cimera: La Unió Europea i l’Àfrica discrepen sobre les relacions comercials
Crònica de Ramon Rovira a El Punt: El futur de Zimbabwe
Bloc de viatges: Namíbia, Botswana, Zimbabwe i Zàmbia

Punt i a part.

0

Fa calor i necessito vacances, com tothom. Enguany retorno a Itàlia, la meua segona pàtria…

És tard i no tinc son, cosa normal, d’altra banda, a l’estiu. Mirar els estels de nit ha estat una de les millors ocupacions d’aquestes hores nocturnes, ara ho bescanvio per la xarxa…

Ara preparo el retorn a Itàlia, per retrobar paisatges, sabors i uns quants amics i amigues a qui fa temps que no veig en persona (fa més de cinc anys…), com passa el temps!

Ja tinc ganes de veure com ha canviat tot… i d’escriure-ho!

Màlaga

0
Publicat el 5 de gener de 2007


Fa més de set anys vaig anar a parar a
Màlaga per assistir a un concert de Suzanne Vega. Era l’u de juliol del 1999 al Teatro Cervantes de la capital andalusa. Hi vaig arribar en tren nocturn el dia 30, així tenia tot el dia i part de l’u per fer turisme per la ciutat.
En arribar vaig anar a
parar a un hotel cèntric que em va semblar molt barat (4000ptes la
nit), l’any anterior m’havien cobrat 1000 peles més en una pensió de
Burgos molt més tètrica.

Màlaga és la capital cultural d’andalusia o almenys això diu a les guies. Recordo un "Cafè con libros" molt atractiu, festival de cinema i teatre, però el que més em va sorprendre són els preus de les coses. Era el meu primer viatge a la península meridional i la cervesa en ple centre i zona turística era a 125 ptes., un escàndol quan aquí ja en costava unes 450 o més en plena Rambla. Vaig sentir que aquí ens prenien el pèl o que allà encara no s’havien vist les orelles.

Un amic que havia anat a parar allà em va acollir un vespre al cortijo on vivia; havia anat a Màlaga per sis mesos i ja hi portava dos anys dels quals uns mesos fora de la ciutat, que li semblava massa sorollosa. El camp em va semblar magnífic, uns paisatges espectaculars units a uns camps de blat immensos. Aigua, llum, sol…un paradís, si a tot això li donem els preus que es portaven llavors la combinació era ideal.

Han passat set anys i he tornat a Màlaga i tot és diferent. La catedral ja està restaurada i brilla immensa al bell mig de la ciutat. Han recuperat el teatre romà i l’aprofiten per fer obres de teatre a l’hivern i tot, el dia que hi vaig ser segons ells feia fresca de nit i érem a 15ºC. Les voreres, els pàrkings, els jardins… tot és nou, net i endreçat, es nota que s’hi han abocat calés. Per tot arreu sobresurten els cartells de Junta de Andalucía, res en referència a l’Estat. Com si fos una república independent que s’ha fet d’or i les coses li van bé.

Els preus no són el que eren ni de bon tros i no és l’efecte del pas dels anys, és la comparació entre els preus d’ara d’aquí i d’allà, no hi ha tanta diferència, per no dir-ne gens. Possiblement l’entrada de l’euro hi té a veure i també que s’ha vist que el turisme és un bon negoci. Marbella és a la vora i l’aeroport de Màlaga és un dels més transitats de la península.

Ja no reconec aquella ciutat en què em costava trobar un bar obert a les 9 del matí per fer un cafè, i a la nit podies començar a sopar a la una de la matinada, s’ho continuen prenent amb calma, però tot és diferent, s’han europeïtzat.

Curiosament vaig trobar la Casa on va nàixer Picasso al costat de la plaça, al costat del Teatro Cervantes, al costat de la Catedral i l’Alcazaba… tot semblava més a la vora que fa uns anys i el mar també allà mateix. Una caseta de Turismo de Màlaga feia l’efecte que ho tenien tot més controlat, més endreçat.

M’agradaria tornar-hi amb calma.

Marroc

2
Publicat el 4 de gener de 2007


Sempre ve de gust anar a un lloc càlid quan aquí fa massa fred. La calor no em fa nosa i el Marroc era un lloc prou proper com per deixar-s’hi caure amb cotxe. Una setmana i uns 3000 quilòmetres, dels quals uns 900 pel Marroc, tot un repte.


Travessar les espanyes en cotxe ens ha mostrat com són les carreteres de bones i de franc. Pel que fa a la duana, el trajecte Tarifa-Tànger va ser prou curt (un parell d’hores) tenint en compte que la policia portuària ens feia passar un per un i ho mirava tot (Amb els CATs bens posats...).

Segons les guies que havíem llegit conduir pel Marroc havia de ser un caos terrible i d’una perillositat extrema. Les carreteres tercermundistes i trajectes curts de 100 km. els marcava a fer en 3 hores. La veritat és que qui ho va escriure no coneix les carreteres interiors del nostre país, que també estan mal asfaltades i també són perilloses. No es pot córrer, és clar, però això no impedeix que puguis fer una bona velocitat a 70 o 80 km/hora, i cal anar en compte, com a tot arreu (avançaments perillosos en revolts o en línies contínues, etc.). L’autopista està bé tot i què no és barata i la benzina té el mateix preu que aquí.

De dia feia molt bona temperatura, uns 20ºC, i als vespres podia refrescar fins als 10ºC. Però el més impressionant ha estat el paisatge: tots els colors del verd en un cap immens i intens.

A cap d’any vam ser a un poble de muntanya, Xaouen, que es troba al nord prop de Tànger i Tetuan. És conegut per la grifa i, de fet, ens en van oferir anant a comprar a una botiga i tot com una cosa habitual. El poble és el paradís de vacances de joves vinguts de Madrid, Andalusia i Múrcia, que troben un lloc obert i posat per a turistes on tot és més barat. A l’hotel de cap d’any a Xaouen ens van fer un sopar amb tots els ets i uts. Vam preveure que al Marroc és molt difícil i car trobar alcohol i vam emportar-nos el cava. Els de Múrcia no van ser menys, també cava català, tot i què després ens van preguntar si la COPE tenia raó quan deia que a Catalunya el castellà estava perseguit. Ai, això d’escoltar la COPE ni que sigui per esport pot arribar a ser perillós. No els van convèncer les nostres explicacions.

D’esquitllentes ens vam assabentar de l’atemptat d’ETA a Madrid. Encara que a tots els hotels hi havia televisió poques vegades tenien els canals ben sintonitzats, només a Tànger i a Rabat vam poder seguir alguna cosa, sempre en francès. Era la segona notícia després de l’execució de Saddam.

Era el primer viatge al Marroc i pel que diuen les guies la situació ha canviat bastant. Saben que al turista se l’ha de protegir i per això hi ha la política turística per tot arreu, a vegades uniformada i a vegades no, que impedeixen que ens vulguin prendre el pèl amb qualsevol excusa. Això sí, a Fez i a Xaouen l’infrastructura de prendre el pèl funciona bé si no estàs a l’aguait, però això pot passar a qualsevol lloc del món.

Amb els CATs ben posats…

0
Publicat el 3 de gener de 2007
hem viatjat per Itàlia, França i l’Estat Espanyol i, fins ara, no hi ha hagut cap problema. Però aquest cop el repte era travessar l’estret per arribar al Marroc i la Policia portuària s’ho mira tot de dalt a baix…

Tarifa és la punta més meridional de la península Ibèrica. D’allà surten vaixells ràpids que anuncien que fan el trajecte en 35 minuts, però a l’anada en vàrem tardar 55 i a la tornada 45, tot això amanit amb una hora de retard a la sortida sobre l’horari previst.

Com que el viatge et porta des de l’Estat Espanyol fins al Marroc cal passar la frontera. Et miren els Passaports i els documents del vehicle i et posen paperets dient que tot és correcte. L’últim control, però, el fa la Policia Nacional. El senyor no tenia cara d’alegria, precisament. Plovia a Tarifa i feia fred a fora. Se’ns va tallar el somriure de cop quan vam veure que el poli donava la volta al vehicle i s’aturava a la matrícula del darrera. Es sentia un soroll com si rasqués alguna cosa, i vam entendre que ens estava traient el CAT. Al cap d’uns segons, que van semblar eterns, va tornar cap a la part davantera i va anar a buscar la documentació que m’havia pres. Amb un senyal em va fer avançar sense creuar cap paraula.

-Bé, almenys ens queda el CAT del davant -vam pensar-.

En arribar a la llarguíssima cua de vehicles vam sortir a fer un vol, encara faltava molta estona per embarcar. La sorpresa va ser que el CAT continuava al seu lloc, com si s’hagués fossilitzat damunt la placa i la “E” (im)pertinent. Un petit esquinç en un costat revelava que havia estat atacat, però encara aguantava molt bé.

Vam somriure i vam respirar a fons perquè no ens havia dit res, qüestió de sort vam pensar. Al Marroc ningú en va fer cas dels nostres CATs, com passa a qualsevol altre lloc del món. De fet, a la documentació del vehicle no hi surt l’E per enlloc.

En tornar eren dos els policies a la frontera espanyola. Un es va mirar el cotxe de lluny i es va aturar a la placa i al CAT. Ai, però no, no va dir res, ni va fer cap gest. Suposo que ens l’haguessin pogut fer treure, posar una multa o dir-nos alguna cosa, però sortosament no ho van fer.

Vam creure que era qüestió de sort, potser no en tindrem tanta la propera vegada. Això sí, de moment els CATs són al seu lloc.

Aterrant de vacances

0

Quan te’n vas a l’altra punta de món, encara que només siguin unes setmanes, el temps canvia de dimensió i es dilata. Afortunadament és un bàlsam fantàstic i tornes renovada i plena d’energies.

Fa pocs dies he tornat d’un viatge llarg per terres llunyanes amb molt de Tarannà. Un grup de 16 més el cuiner, el conductor i la traductora (ups, on és el/la guia que ens havien dit?), hem emprés un camí llarg creuant un munt de països, de terres, de paisatges, de realitats diferents. El viatge ha estat un èxit per motius propis i un fracàs per motius aliens. L’agència (aquelles de turisme d’aventura en diuen), ha fallat en la seva apreciació, en l’organització i en proporcionar-nos algú que conegués els països de cap a cap.

Després de la queixa oportuna em trobo amb l’atzucac que els 16 que hem fet el viatge ara som guies experts en l’Àfrica austral, segons la deficinió donada per l’agència. No sé si canviar de feina. Ja m’estaria bé que em paguessin les vacances mentre acompanyo els turistes amunt i avall, sense haver de donar gaires explicacions perquè no em cal.

Alerta, no som els primers (i per desgràcia), els últims turistes amb vocació de veure món divers que serem enredats. Cal llegir-se molt bé la lletra petita dels contractes (com si no tinguessim prou feina), i reclamar el que calgui. Les agències denominades "serioses" poden deixar de ser-ho en un instant i llavors ja estàs atrapat enmig del no-res sense poder queixar-te massa.

La majoria de companys de viatge no protestaran la presa de pèl. Molta gent no sap on i a qui s’ha de dirigir la queixa, però sobretot és mandra (crec jo), una mandra crònica que tenim tots de protestar quan no estem satisfets perquè estem massa cansats de papers i ja tenim prou preocupacions.

Tanmateix l’agència mereix una queixa, no ja pel nostre viatge, que no té solució, sinó pels que vindràn, per a què ho sàpiguin, ho valorin, ho tinguin en compte i no siguin enganyats. La protesta no és només això sinó una vocació de servei als altres i al país per tal de millorar les coses en la mesura del possible. Crec jo.

Fa tres anys vam tenir la sort d’ensopegar un guia excel·lent que ho sabia tot sobre el seu país. Ara és un amic que està fent la tesi doctoral a Barcelona. No hem trobat cap altre guia del seu nivell i això ens ha creat un problema.

Un/una guia estima la seva feina i sap tot allò que els llibres no poden dir-te, que només el fet d’estar en un lloc molt de temps et pot dir. I si et fa conèixer el país acabes estimant-lo, no tens més remei, i llavors el recordes d’una altra manera.

Des d’aquí vull agrair la feina excel·lent que fan milers de guies turístics a tot el món ajudant-nos a comprendre la realitat que ens envolta, i faig una crida a les agències de viatge d’aventura per a què no prenguin més el pèl a la clientela àvida de saber coses noves i que es trobarà perduda enmig del no-res. Si no hi ha personal no l’ofereixin, simplement diguin la veritat, serà menys lucratiu per vostès, però infinitament més honest.