Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Cuenca-Albacete-Alcalá del Júcar

Seguint la N-420 vam arribar fins a Cuenca. El paisatge canvia molt després de Teruel i arribes a la Manxa i tot és pla a més de 1000 metres d’alçada. Groc de gira-sols.  Ens vam instal·lar al Camping Caravaning Cuenca, a la carretera de Cuenca a Tragacete, prop de la ciutat, enorme, però amb molts de serveis tancats i una mica deixat. Això va fer que l’estada fos una mica incòmoda. Això sí, ben situat en una verdor immensa, si, a més, el personal fos amable i els serveis millors ja seria perfecte.

La ciutat és més plena de turistes i d’estudiants en pràctiques del que recordava. La vaig trobar canviada des de la darrera vegada, ara molt més turística amb preus més elevats. Calorosa de dia i fresca a la nit (el forro polar no m’hagués fet nosa). Com a anècdota, vam coincidir davant la catedral amb uns altres turistes que ens haviem conegut a la cua de “Los amantes de Teruel” el dia anterior. Les cases “colgadas” (se te’n reien si t’equivocaves i deies “colgantes” fent-se els importants), i el pont de Sant Pablo (ara ple de candaus). Al centre de la ciutat, la casa natal de Perales ha estat reconvertida en un Figón, i a la vora hi ha altres tasques molt agradables amb menjar casolà i més assequible.

Molt recomanable sortir de la ciutat i arribar fins el naixement del riu Cuervo i, sobretot, la Ciutat Encantada. Molt interessant la visita, a més, molt ben explicada per una guia, amb tots els accidents geomorfològics que s’hi poden trobar i les característiques de formació. Un passeig geològic molt agradable.

Tornant cap al Mediterrani ens vam aturar a Albacete. Hermosa ciutat manxega al centre d’una plana immensa. Ens va agradar més que Cuenca, molt més amable la gent i l’entorn, i amb molt per descobrir.

Ens vam estar al Complejo turístico La Fuente a Casas de Ves. Un lloc molt familiar amb un càmping petit però amb bons serveis bàsics, molt còmode i gent molt amable (l’antítesi de Cuenca). Prop d’allà hi ha Fuentealbilla, bressol d’un dels millors futbolistes de la història.

Estàtua d’Iniesta a Fuentealbilla.

I després, Albacete, ciutat dinàmica i més moderna que Cuenca, ens va recordar Barcelona en alguns aspectes. Seguint la regla de “allà on vagis que dels teus hi hagi”, uns amics ens van guiar per la ciutat fent molt agradable la passejada. De fet, retrobar amics és el millor motiu per visitar qualsevol racó del món.

La nostra guia ens va portar a una terrasseta d’un bar típic. Un bon dinar de tapes tastant menjars locals (boníssims) i, després de refugiar-nos a la piscina a casa dels seus pares (era difícil escapolir-se sinó de la calor intensa a l’hora de la migdiada), ens va continuar fent de guia ensenyant-nos el centre amb edificis bonics i un record de la Guerra amb un refugi antiaeri que s’estava acabant de rehabilitar. Albacete va ser centre de les Brigades Internacionals durant la Guerra i va ser fortament bombardejada. I no ens oblidem del Museo de la Cuchillería.

Després, ens va portar al parc d’Abelardo Sánchez ubicat al centre d’Albacete i el més gran de la ciutat. Preciós. Un lloc de verdor esplèndida amb arbres centenaris altíssims i zona de jocs, lloc perfecte per fugir de la calor i gaudir de converses sense pressa. L’amiga, autòctona tot i que viu a Elx, ens va explicar que el seu avi havia ajudat a plantar alguns d’aquells arbres. Allà ens vam retrobar amb un altre amic que porta un temps vivint a Albacete des que la seua parella va arribar-hi per treballar a la Universitat (els d’allà li diuen Harvarcete), i ja porten uns anys a la immensitat manxega. Un bon lloc per viure i també per anar en bicicleta a tot arreu, sense presses.

I si, després, et regalen formatge manxec i vi de la terra, ja no es pot demanar res més. Bé, l’únic problema és que ara el meu fill només vol formatge manxec, però bé…

Un passatge cobert que és molt transitat.

I seguint la recomanció dels amics ens vam arribar a Alcalá del Júcar. Molt bonic, molt refrescant dins la planura i la calor. Enfonsat en un meandre del riu amb unes roques sedimentàries molt interessants i cases incrustades a la roca.

I tornant d’Alcalà del Júcar a Casas de Ves per una carretereta solitària enmig de la immensitat plana, enorme la sensació de pau i llibertat i una posta de Sol magnífica.

Hi tornarem, si podem.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Viatges i sortides per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent