Escapadeta de cap de setmana a Vitòria. La capital alabesa és una ciutat de mides humanes, polida, silenciosa (després explicaré perquè), sembla que molt ben gestionada i, segurament, amb un nivell econòmic superior a la mitjana. Una petita Brussel·les, tant per ser capital funcionarial de moltes administracions com per patir un clima variable i imprevist.
Feliç Any Nou!!! [Rellotge del campanar (Fadrí) de Castelló; foto: elcami.blog.cat]
Bon Nadal a tothom. Pau (i llibertat)!!! [Imatge: pessebre de mida natural instal·lat a Brussel·les el 2010; foto: dinamicarealidad.blogspot.com.es]
‘Can Seixanta’ fa referència a un lloc on impera el desgavell i la desorganització. L’expressió, molt barcelonina, ve a significar més o menys el mateix que “casa de barrets” o, directament, “casa de putes”. La dita prové d’una fàbrica tèxtil del Raval de Barcelona, concretament del carrer Riereta números 18, 20 i 22, la suma
Setmana Santa trista. Avui hem de lamentar no una, sinó dues pèrdues. L’ex-president de l’Associació de Paràlisi Cerebral i ànima del centre La Muntanyeta de Tarragona, Jaume Marí, persona molt estimada a la ciutat pel seu caràcter i per l’entusiasme i la dedicació amb què s’entregava en el món dels discapacitats. I el secretari de
L’estudi d’arquitectura d’un company de feina opta als premis ODA (Obra del Año), únics al món en què els guanyadors són decidits per votació popular. Hi opta en les categories “Arquitectura per la Salut” amb el Centre de dia i Casal de gent gran de Blancafort (imatge de dalt), i “Arquitectura d’interiors” amb Ca Marcelo,
A tots els lectors del bloc, feliç 2017!!! [Imatge: rellotge de l’Ajuntament de Palma, conegut com “D’en Figuera”; foto: avuiesnoticia.blogspot.com.es]
Avui el pare hagués fet cent anys. La contínua constatació de que el temps és relatiu o en tot cas de que s’escurça inexorablement, no amaga un cert sentiment de vertigen al pensar que ja ha passat un segle, un segle!, des que es va produir un fet tan decisiu per a la meva vida (i per
A la vida sempre hi ha una primera vegada per a tot. Experiències agradables o desagradables, previsibles o imprevisibles, buscades o temudes. Avui, depassat àmpliament l’equador de la meva vida, m’he estrenat en un fet que mai no m’havia ocurregut, i per això està aquest bloc, per deixar-ne pública constància: he quedat tancat en un ascensor
Avui és Sant Silvestre, el darrer dia de l’any, el de les curses i el bany a la platja (almenys a Tarragona), el del sorteig de la Grossa (no m’ha tocat res) i el de les preparacions per rebre, de la manera menys ridícula possible, un 2016 que Austràlia ja fa hores que coneix. Però sobretot
Ja torna a ser Nadal. Unes eleccions parlamentàries i una transcendental assemblea política, col·locats en el calendari de forma gens innocent, no aconseguiran fer-nos oblidar la commemoració del naixement de Jesús. Ja torna a ser Nadal. Bé prou que ens en fan memòria contínuament, de forma tenaç, els mil missatges convidant-nos a buidar les nostres butxaques en
* Continuem el periple per la desconeguda illa d’El Hierro. Avui toca conèixer la part meridional, menys poblada que la resta. Hi té molt a veure, és clar, la naturalesa volcànica del territori, que fa que l’única població d’un cert renom sigui La Restinga. Dic renom perquè aquest nucli es va fer famós fa quatre anys al
He estat alguns dies a l’illa canària d’El Hierro. Aquesta és la crònica de la descoberta d’un territori petit i sorprenent. * El primer encant d’El Hierro és la seva escassa colonització turística. Parlo del turisme de masses, de platges bigarrades, de souvenirs, de discoteques, de soroll, de banalitat i d’ordinariesa. La raó? Com aquella cançó de
Falten cinc hores i escaig per encetar el 2015, un any que promet ser bo si ens fiem de la saviesa popular. El 15 és la “nena maca” en el joc del quinto (o del bingo) i els espanyols tenen l’expressió “estar del quince” per dir que quelcom és exquisit, superior o extraordinari. Amb el sincer
ÉS NADAL!, BON NADAL! [Imatge: pessebre instal·lat a la cantonada Colom-Reding, de Tarragona; foto de l’autor]