Les aigües turbulentes

A la vida sempre hi ha una primera vegada per a tot. Experiències agradables o desagradables, previsibles o imprevisibles, buscades o temudes. Avui, depassat àmpliament l’equador de la meva vida, m’he estrenat en un fet que mai no m’havia ocurregut, i per això està aquest bloc, per deixar-ne pública constància: he quedat tancat en un ascensor durant uns vint minuts ben bons.

Això de “bons” és un dir. No és que pateixi claustrofòbia però sempre és una experiència un pèl ingrata per a tothom. Encara bo que l’ascensor era modern, ampli, amb mirall i dotat d’un timbre d’alarma que m’ha posat en contacte immediat amb el servei tècnic. Però estar-se tanta estona sol, sense res per llegir o entretenir-se i, horror, sense dur el mòbil a sobre, ajuda a entendre la teoria del temps del senyor Einstein.

Entrant en detalls tècnics, s’ha de dir que em dirigia a una tercera (i última) planta i l’ascensor no només no s’hi ha aturat sinó que ha seguit pujant fins a quedar un pam més amunt del que li tocava, fet que ha provocat que les portes es bloquegessin. És curiós, perquè recordo haver tingut més d’una vegada un malson consistent en què estic en un ascensor que continua pujant després del darrer pis fins que, per horror meu, trenca el sostre. Llavors em desperto. Ànsies de llibertat? Vés a saber què voldrà dir!

[Imatge: uns il·lustres predecessors de la meva experiència, no fa massa; cadenaser.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!