Ja ho podem confirmar: l’actual pandèmia serà la pitjor crisi sanitària que hauran viscut les nostres generacions. Ni tan greu i sòrdida com la pesta negra del segle XIV, amb milions de baixes, ni tan lleu com les habituals passes de grip hivernals, aquelles que produeixen molts més morts que el Covid-19, segons ens asseguraven
Quart dia de confinament i segona compra al supermercat. Tranquil·litat absoluta, cap aglomeració, personal amb guants i mascaretes, lleixes plenes, fins i tot m’he pogut proveir de paper higiènic per si les mosques. En contrast, el basar xinès del davant ja fa més d’una setmana que va tancar “per vacances”, segons resa amb peculiar redacció
Avui les xarxes ens ofereixen sorprenents imatges de vagons de metro i tren replets de gent, en cridaner contrast amb les que ahir vam veure de policies controlant solitaris ciclistes o corredors. Se suposa que tot aquest volum de viatgers es dirigeixen, com qualsevol dilluns, als seus llocs de feina, on hi ha la possibilitat
El virus de marres s’ha ensenyorit definitivament de la nostra vida diària. Aquell del qual ningú no en parlaria ben aviat, segons vaig gosar afirmar fa algunes setmanes. Tota la rutina s’ha trastocat, des de la feina fins les compres diàries, passant per les activitats culturals o socials. A falta de saber què més decideixen
S’acosta el 2020. El “vint-vint”. Em suggereix win-win, l’any en que tothom guanyarà i ningú no perdrà, o així ho creurem. Un bon punt de partida, almenys des del punt de vista de l’actualitat política. Estarem escèpticament expectants de veure què succeirà en les properes setmanes i mesos. De moment, desitjo a tots un feliç
A tots els lectors, comentaristes i visitants del bloc, molt Bon Nadal!!! (Imatge: Pinterest).
He pasau uns días de vacancias a lo Pirineu aragonés, a la val d’o río Aragón, como tiengo pa costumbre os zaguers estivos. Este anyo las expectativas de fer excursions y passejades pa los impresionants paisaches d’aquella serralada, motivo prioritario d’a mía escapada, se van veyer frustraus pa las inclemencias meteorolochicas. Unas persistents plevias, de
Estic fent la llista de la compra per al súper amb una llibreteta de… 1972! Endreçant calaixos i racons de casa em va sortir aquest bloc que anava annexat en realitat a una agenda. Abans de cometre el crim de llençar-la tal qual, aprofitaré els pocs fulls que té per anotar els productes que necessito,
Considero l’arribada de l’home a la Lluna una fita històrica, potser l’única realment transcendental que la nostra generació ha tingut la sort de viure. Parlo d’un fet extraordinari que semblava impossible poc abans, la primera vegada en què vaig sentir parlar-ne, i cinquanta anys després continua meravellant-nos, almenys a mi, home de lletres que segueix
Sembla que hem tingut un hivern més aviat sec. S’han produït ben poques pluges, fet constatat tant pels professionals de la cosa meteorològica, amb els seus mètodes estadístics i científics, com pels simples mortals, amb el no menys efectiu sistema de sortir al carrer dia a dia i comprovar que les voreres estan seques. El
[Imatge: rellotge-carilló del mercat de Tarragona; foto Mauri, diarimes.com]
Qui escriu aquest bloc, malgrat el seu notori caràcter seriós, s’havia permès el 28 de desembre, dia dels Innocents, publicar (no sempre) alguna broma o facècia amb encert desigual. I ho feia intentant mantenir el caliu d’una tradició definitivament vinguda a menys com tantes altres del Nadal (“les festes”, com mana ara la correcció política).
[Imatge: detall del pessebre napolità instal·lat al palauet Quegles, de Las Palmas de Gran Canària; pessebrista: Fernando Benítez; foto: canarias7.es]
Aquest cap de setmana passat, fugaç escapada (estríctament turística) a Brussel·les. Coneixia la capital belga i europea, i ara també catalana, d’una visita encara més fugaç fa alguns anys i com passa massa sovint, no vaig tenir prou temps per conèixer els seus carrers, els seus monuments i els seus racons dignes d’interès. El tren
M’assabento de la mort d’una antiga companyia de feina. Ja era nonagenaria i feia temps que no havia tingut l’ocasió de saludar-la tot passejant pels carrers de Tarragona. Més enllà de la pèrdua en si, el que la fa singular és que fou la que m’acollí el dia de la meva incorporació al primer lloc