Les aigües turbulentes

Estic fent la llista de la compra per al súper amb una llibreteta de… 1972! Endreçant calaixos i racons de casa em va sortir aquest bloc que anava annexat en realitat a una agenda. Abans de cometre el crim de llençar-la tal qual, aprofitaré els pocs fulls que té per anotar els productes que necessito, per si no me’n recordo, que un ja té una edat: el suc de taronja, els iogurts, les capsules de cafè… la quotidianitat més innòcua i avorrida llistada en una venerable llibreta que ja té quaranta-cinc anys i es conserva en perfectes condicions. Si la llista de la compra la fes al mòbil (segur que hi ha una aplicació per aconseguir tan laboriosa activitat), alguna cosa fallaria, la connexió, la bateria o la meva agilitat mental fins a fer-la aparèixer a la pantalla.

Sempre m’ha merescut respecte, com si d’una persona molt gran es tractés, que els objectes que ens rodegen continuïn fent servei, malgrat els anys transcorreguts, pràcticament com el primer dia, en oberta contradicció amb aquest concepte que cíclicament posem de moda anomenat “obsolescència programada”. Ja sabeu què és, bombetes elèctriques, electrodomèstics o components crucials d’un ordinador fabricats amb la malèvola intenció de que s’espatllin als deu anys com a molt i obligar al consumidor, és clar, a substituir el producte prèvia retratada per caixa. Cada vegada hi ha més productes i adminicles elaborats d’aquesta manera, i quan no s’espatllen algun altre obstacle n’impedeix el funcionament normal: recanvis que ja no es fabriquen, programari incompatible o lànguida desaparició de cintes de caset i CD per l’aparell que a casa espera, ansiós, reproduir. Amb el vestir, de fet, passa el mateix: les peces de roba i els complements passen de moda a una velocitat angoixosament ràpida, de manera que una mínima obligació d’estar à la page obliga a fer canvis a l’armari: la roba passada de moda la pots guardar, és clar, però cal esperar vint anys perquè es torni vintage i, doncs, poder-la lluir de nou, sempre que les mesures corporals siguin les mateixes dues dècades després, cosa dubtosa.

Parlant d’objectes que es guarden i segueixen fent servei anys i anys sense aparent necessitat de ser substituïts me’n vénen a la memòria infantil dos: un ou de fusta d’aquells que es feien servir per sargir mitjons i que la mare m’explicava que ja l’havia heretat de l’àvia i potser de generacions anteriors i que, en tot cas, era un dels objectes més antics que corrien per casa. L’altre també tenia a veure amb la costura, unes tisores normals i corrents, davant les quals feia la següent reflexió: mira, un estri que no es gasta mai i que, per tant, no cal comprar cada ics anys. No sé què deu haver estat de l’ou de fusta, però segurament va deixar de ser útil precisament perquè els mitjons, com la resta de les peces de vestir, van ser sacrificats anys després a l’altar del consumisme més irresponsable, de manera que quan es foraden, se’n compra un parell de nous i llestos. Potser les noves tendències que propugnen una major sostenibilitat en tots els ordres farà que es retorni a aquesta pràctica de reaprofitar la roba cosint-la, apedaçant-la o substituint-hi botons i cremalleres; la proliferació els darrers anys de botigues tipus La iaia costurera així sembla indicar-ho.

Aprofitar, aquest sembla el camí a seguir, mentalitzant-nos que no fa falta canviar-ho o renovar-ho tot de forma contínua, esclaus de capricis infantils o d’esnobismes ridículs. Tampoc cal exagerar i instal·lar-se en l’atrotinament de les coses, és clar. El món, malgrat tot, ha de seguir endavant.

[Imatge: pinterest.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!