Les aigües turbulentes

Quart dia de confinament i segona compra al supermercat. Tranquil·litat absoluta, cap aglomeració, personal amb guants i mascaretes, lleixes plenes, fins i tot m’he pogut proveir de paper higiènic per si les mosques. En contrast, el basar xinès del davant ja fa més d’una setmana que va tancar “per vacances”, segons resa amb peculiar redacció el rètol de la foto. Poca broma amb els xinesos, perquè al seu país, encara que amb algun retard a l’hora d’adoptar les dràstiques mesures que aquí continuem esperant de la Villa y Corte, han aconseguit controlar l’expansió del Covid-19 i tornar lentament a fer vida normal.

A la que les coses van començar a agreujar-se (recordem allò de l’Any Nou de la Rata), vam assistir al tancament de molts bars i comerços regentats per xinesos, que moguts no sabem si per la responsabilitat, la prudència, el càlcul empresarial o, qui sap, per temor a reaccions xenòfobes (que igualment es van produir, per desgràcia), van abaixar la persiana, van posar rètols i cartells redactats com només ells saben fer i van començar el seu peculiar confinament. Alguns fins a la data.

Aquesta desbandada asiàtica em porta a recordar una història que m’explicava el meu pare. A Barcelona durant la República, la colònia xinesa era nombrosa o, en tot cas, es feia notar molt pel seu exotisme i per la seva vitalitat comercial. Una de les activitats a què es dedicaven era a la venda ambulant de tota mena d’articles, com si fossin un tot a cent amb maleta: articles tèxtils, estris per la casa, vaixelles… fins i tot corbates, que segons el pare les venien a peleta, o sigui, a una pesseta. Anaven pels cafès i les terrasses dels bars oferint la seva mercaderia. El regateig era obligat i quan algun client oferia una quantitat excessivament baixa per algun article d’interès, el xinès marxava teatralment ofès… per tornar un minut després amb una contraoferta al possible client. Tot això explicat pel meu pare et feia partir de riure. Quan va esclatar la guerra, i aquí vénen els paral·lelismes amb l’actualitat, tots els venedors ambulants xinesos van desaparèixer d’un dia per l’altre. Tenien, i segueixen tenint pel que es veu, una innata intuïció per desaparèixer quan les coses van maldades. Digue’ls-hi tontos.

[Imatge: laciutat.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!