Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Emocionant!

Ha estat un dia llarg. Després de dotze hores i dos cafès hem fet el recompte. Emoció a l’ambient. Podríem resumir en: cues a primera hora. Aplaudiments en entrar els primers votants. Moment de desconcert en entrar dos individus amb una bandera espanyola penjada de capa. “Tranquils, venim a votar”. Estan en el seu dret. Ha vingut molta gent de molts llocs diferents tenint en compte les circumstàncies. Alguns no han pogut votar perquè no tenien el DNI en regla, o els hi havien robat feia poc i no tenien el nou, o posava un altre municipi en comptes del que estaven vivint. En molts rostres he vist la il·lusió i les ganes de participar, de fer un tomb a la història. Gent que ho feia per primera vegada i no ho havia fet mai tot i que hagués pogut fer-ho. Gent gran que havia esperat tota la vida per fer una votació com la d’avui. Gent en cadira de rodes. Gent amb crosses. Gent que es feia fotos posant la papereta a l’urna. Nens que posaven els vots dels seus pares… Molta, molta gent, en definitiva, perquè ens havien dit que no ho podíem fer això de posar un vot dins una urna i era com si fóssim gairebé delinqüents. I res, la gent ha respost amb el vot.

El fet d’haver-se de registrar i després inscriure’s per votar ha generat cues en algun moment. M’he sentit americana per uns instants, registrant-me i votant, volent exercir el meu dret activament. I sí, com diu Francisco Fernández, també és el dia en què m’he sentit veritablement demòcrata.

El procediment ha estat diferent a totes les votacions que hem fet fins ara. Urnes diferents. Espais diferents. Tot nou, a estrenar. L’alegria i il·lusió als rostres que hem viscut als col·legis ha estat indescriptible. Què bonic és poder exercir un dret. Ens hem manifestat a les urnes més de dos milions de persones. Més d’un milió 600 mil han votat Sí-Sí. I, com diu en Sergi Castanyer: “qui no vota, no té veu, per tant, tant se li’n dóna el resultat i accepta el que surti”. Tot un èxit, doncs, al meu entendre.

I demà?  “Demà potser no passarà res, però tot haurà canviat per sempre” diu Vicent Partal. Cert.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Parlant de Política per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent