Club 7 Cinema

En aquest apunt enllisto les pel·lícules que avui es projecten per primer cop i oficialment en alguna de les seccions del Festival de Canes, a la Quinzena dels Cineastes, a la Setmana de la Crítica i a l’ACID. Els enviats especials les podran veure avui (tard o d’hora) o en reposicions en dies posteriors i, per tant, en parlaran un cop les hagin vistes; per la qual cosa les seves cròniques, piulades, apunts de facebook que els pugui recollir aniran ampliant els apunts ‘Ressons de Canes‘, en què recullo algunes reflexions (tantes com puc) dels films vistos. És a dir, els apunts ‘Programa diari’ són per a reflectir el programa del dia i els ‘Ressons de Canes’ per a recollir-ne impressions. Cada dia.

Avui, dimarts 21, a Canes 2024.

Competició.

De Sean BAKER, “Anora”. Producció: EUA. Durada: 2h28. Guió i muntatge: Sean Baker. Fotografia: (en 35 mm) Drew Daniels. Amb Mikey Madison, Mark Eydelshteyn, Yuriy Borisov, Karren Karagulian, Vache Tovmasyan, Ivy Wolk. Nota sinòptica: Comèdia dramàtica sobre una treballadora sexual, ambientada entre Nova York i Las Vegas. Sinopsi: Anora, una jove stripper de Brooklyn, es transforma en una ventafocs moderna quan coneix el fill d’un oligarca rus. Sense pensar-s’ho, es casa amb entusiasme amb el seu príncep encantador; però quan la notícia arriba a Rússia, el conte de fades es veu ràpidament amenaçat: els pares del jove fan cap a Nova York amb la ferma intenció d’anul·lar el matrimoni… Informació: A diferència dels títols més coneguts de Sean Baker, “The Florida Project” (2017) –Quinzena dels Realitzadors– i “Red Rocket” (2021) -en Competició, a Canes-, no serà la totpoderosa A24 que li distribuirà el film als EUA, sinó Neon*. “Anora” és, dels seus films, el que ha comptat amb un pressupost més elevat. Ha declarat que ha pres Jess Franco com a gran referent, per a aquesta pel·lícula, i ha revisat el cinema eròtic dels anys setanta. A la filmografia de Sean Baker -especialista en els mons suburbans nord-americans- hi ha diversos títols sobre treballadores sexuals i pornografia. VI: FilmNation* + Focus Features*. DF: Le Pacte. | Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Entrevista Fotogramas (esp), altres enllaços.|

De Christophe HONORÉ, “Marcello Mio” (“Près des yeux, près du coeur”, anteriorment “O Sole Mio” i inicialment “Actors’ Studio”). Producció: França (Les Films Pelléas, France 2 Cinéma), Itàlia (Lucky Red*, BiBiFilm*). Durada: 2h. Guió: Christophe Honoré. Amb Chiara Mastroianni, Catherine Deneuve, Benjamin Biolay, Melvil Poupaud, Nicole Garcia, Fabrice Luchini, Hugh Skinner. Nota sinòptica: La Chiara Mastroianni (filla de Marcello Mastroianni i Catherine Deneuve), pressionada per totes bandes per la figura del seu pare, decideix retornar-lo a la vida a través d’ella mateixa. Es fa dir Marcello, es vesteix com ell i demana que la considerin ara un actor, no pas una actriu. La gent que l’envolta creu que és una broma passatgera, però la Chiara està decidida a no renunciar a la seva nova identitat… Sinopsi: És la història d’una dona anomenada Chiara. És actriu, és filla de Marcello Mastroianni i Catherine Deneuve i durant un estiu, sacsejada en la seva pròpia vida, es diu a si mateixa que hauria de viure la vida del seu pare. Ara es vesteix com ell, parla com ell, respira com ell i ho fa amb tanta força que els altres al seu voltant s’ho acaben creient i comencen a dir-li “Marcello”. Informació: Prolífic director i guionista de cinema (ocasionalment, actor), dramaturg i director teatral, escriptor de novel·les i literatura juvenil, polemista, persona pública i home obertament gai que ho reflecteix sovint directament o indirectament a la seva obra (tant a films dirigits com en la tasca de guionista per altri), Christophe Honoré té tanmateix i malgrat reconeixements obtinguts, una personalitat cinematogràfica diguem-ne tebiona, no és pas cap gran autor, però ja ha estat anteriorment cinc vegades al Festival de Canes, com a director (el 2002, a Un Certain Regard, amb “17 fois Cécile Cassard” -amb una explossiva Béatrice Dalle, protagonista dels 17 retrats de la noia que malda per refer la vida-; el 2007, en Competició, amb “Les chanson d’amour” -amb Louis Garrel, actor freqüent dels seus films, Grégoire Leprince-Riguet i Chiara Mastroianni, evocant la història que expliquen totes les cançons d’amor, i és que l’ombra de Jacques Démy és llarga en la formació i els gustos d’Honoré-; el 2011, Fora de Competició, amb “Les Bien-Aimées” -els amors respectius d’una mare i una filla, en uns anys i indrets diferents, romàntica comèdia dramàtica musical-; el 2018, novament en Competició, amb “Viure de pressa, estimar a poc a poc” -de ressonàncies autobiogràfiques, la relació amorosa entre un noi de la Bretanya i un escriptor de París- i el 2019, altre cop a Un Certain Regard, “Habitació 212” -una dona deixa el marit i se’n va a l’habitació 212 de l’hotel del davant de casa seva, des d’on ‘revisa’ aquella llar, el seu home, el seu passat, els delits perduts…-, que valgué a Chiara Mastroianni el Premi com a Millor Actriu de la secció); a Venècia només hi ha estat en 1 ocasió (i encara a les Giornate degli Autore), el 2014, amb l’arriscada (pretenciosa?) “Metamorphoses” -fantasia que ‘adapta’ les Metamorfosis, d’Ovidi. El seu darrer film, “Dialogant amb la vida” (2022), el va presentar al Festival de Sant Sebastià, on s’endugué el Premi al Millor Actor (per al jove Paul Kircher -en el rol d’un noiet ‘de províncies’ que, a la mort del pare, deixa enrere l’adolescència i comença una vivència salvatge del sexe amb homes, a París-). Amb “Marcello Mio” són ja set vegades que Chiara Mastroianni ha treballat al cinema amb Christophe Honoré, que també l’ha dirigida al teatre. Pel·lícules de Christophe Honoré a Filmin Cat. | VI: MK2. DF: AdVitam. EF: 22.05.2024. DI: Lucky Red. EI: 23.05.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance,  Wkp (fr), Les Inrockuptibles (fr).|

De Paolo SORRENTINO, “Parthenope” / “Partenope”. Producció: Itàlia, França. Durada: 2h16. Guió: Paolo Sorrentino, Umberto Contarello. Amb Stefania Sandrelli, Luisa Ranieri, Silvio Orlando, Isabella Ferrari, Gary Oldman, Celeste Dalla Porta, Silvia Degrandi, Lorenzo Gleijeses. Nota sinòptica (llarga): La vida de Partènope , la dona que porta el nom de la seva ciutat, no és ni una sirena ni una criatura mitològica. Des del seu naixement l’any 1950 fins a l’actualitat. La seva llarga vida reflecteix plenament la riquesa de l’existència humana: la lleugeresa de la joventut i la seva decadència, la bellesa clàssica i les seves transformacions inexorables, amors vans i impossibles, idil·lis lleugers i passions vertiginoses, petons nocturns a l’illa de Capri, llampecs d’alegria i continuïtat, patiment, pares reals i inventats, finals i nous inicis. Acompanyats per una multitud de personatges formats per homes i dones retratats amb precisió i amor, els seguim a través de les seves onades de malenconia i les seves decepcions, la seva impaciència i la seva desesperació, i la seva angoixa davant la idea de no riure mai més d’un dandi que ensopega i cau sobre una vorera. El pas del temps, el més autèntic dels amants, fa de teló de fons d’aquesta història, amb la ciutat de Nàpols que t’encisa i t’encanta, que crida i riu, i que sap fer mal. Sinopsi: La vida de Partènope des del seu naixement, a la dècada de 1950, fins a l’actualitat. Una epopeia femenina sense heroisme però apassionada per la llibertat, per Nàpols i per l’amor. Els amors veritables, indescriptibles o de curta durada que et condemnen al dolor però et fan tornar a començar. L’estiu perfecte a Capri per a una joventut despreocupada malgrat un horitzó sense esperança. Al voltant de Partènope, els napolitans. Escrutats, estimats, desil·lusionats i plens de vida, als quals seguim en les seves derivas malenconioses, les seves tràgiques ironies i els seus moments de desànim. La vida pot ser molt llarga, memorable o normal. El pas del temps ofereix tot el repertori de sentiments. I allà, al fons, a prop i lluny, aquesta ciutat indefinible, Nàpols, que encisa, encanta, crida, riu i ens pot fer mal. Vídeo: Tast. Informació: A la mitologia grega, Partènope és una sirena que donà nom inicialment a la ciutat posteriorment anomenada Nàpols. Desena pel·lícula de Paolo Sorrentino, una carta d’amor a la seva ciutat, Nàpols, on s’ha rodat -també a Capri-. De fet, actualment el cineasta està centrant la seva filmografia en Nàpols, on ambientà també “È stata la mano di Dio” (2021) -Gran Premi del Jurat i, entre d’altres reconeixements, Premi Marcello Mastrioianni al Millor Intèrpret Juvenil-, que ve a ser una mena de personal ‘amarcord’ -en la seva dèria d”homenatjar’ tant com pot Federico Fellini, com va fer a tall de ‘dolce vita’ amb “La grande bellezza” (2015), un dels sis títols amb què ha participat a la Competició del Festival de Canes, d’entre els quals, “La juventud” / “Youth” (2015), amb Michael Caine, Harvey Keitel i Rachel Weisz-; després d’haver repassat diversos personatges de la política italiana, com Silvio Berlusconi (“Silvio y los otros” / “Loro” -2018-) o Giulio Andreotti (“Il Divo” -2008-, Premi del Jurat a Canes). Amb un sarcasme agut, un estil granguinyolesc, efectista i barroc, ha explicat històries de personatges foscos, ja sigui en Geremia de’Geremei (Giacomo Rizzo), de “L’amico di famiglia” (2006)  -usurer, de setanta anys, monstruosament lleig, brut, ric i gasiu, cínic i irònic, amb una relació morbosa i obsessiva amb els diners, a qui tot el posa malalt, la seva mare, el seu pare, els diners, les dones, en definitiva, la vida-; ja sigui l’introvertit i misteriós Titta Di Girolamo (Toni Servillo), de “Le conseguenze dell’amore” (2004) -un home del Sud, de cinquanta anys, que des de fa vuit anys mena una rutinària i tediosa vida sense fer res en un hotel de Lugano i, de sobte, tot se li capgira, en sentir-se atret per una cambrera-; ja sigui en Cheyenne (Sean Penn) de “Un lugar donde quedarse” / “This Must Be The Place” (2011) -una antiga estrella del rock que als 50 anys d’edat conserva un decadent, estrafolari, aspecte gòtic, i viu dels seus ingressos a Dublín, fins que la mort del seu pare el fa tornar a Nova York, on descobreix que el seu pare volia venjar-se de l’home que l’havia humiliat durant la Segona Guerra Mundial i és així que, per a trobar-lo, ell decideix continuar-ne la recerca, en un viatge per Amèrica-. Autor de curtmetratges, vídeos, telefilms, sèries (va convertir Jude Law en el primer Papa nord-americà de la Història, a “The Young Pope” -2016-, i, a continuació va entronitzar John Malkovich a la càtedra de Pere, a “The New Pope” -2020-, minisèries que van recollir premis col·laterals a la Mostra de Venècia), Sorrentino va debutar en el llargmetratge amb “Un hombre de más” / “L’uomo in più” (2001), que ja protagonitza el gran actor Toni Servillo, protagonista de la majoria dels films del napolità. Pel·lícules de Paolo Sorrentino disponibles a FilminCat i a Filmin. | VI: Fremantle*. DF: Pathé. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços. | -Nota: autor de la fotografia, adjunta:  Gianni Fiorito-.

Cannes Première.

De Jessica PALUD, “Maria” / “Being Maria”. Producció: França. Durada: 1h42. Guió: Jessica Palud, Laurette Polmanss, basat en el llibre ‘Tu t’appelais Maria Schneider‘, de Vanessa Schneider . Repartiment: Anamaria Vartolomei (Maria Schneider), Yvan Attal (Daniel Gélin), Matt Dillon (Marlon Brando, per “L’últim tango a París“), Céleste Brunnquell (Noor),  Marie Gillain (Marie-Christine), Stanislas Merhar (l’agent), Giuseppe Maggio (Bernardo Bertolucci), Alexis Corso (Nathan). Sinopsi: 1969. Maria és lliure i salvatge. Increïblement bella. Ja no és una nena, encara no és adulta, quan inflama la pel·lícula d’un jove i prometedor director italià, una sessió a porta tancada de sexe i violència, al costat d’una estrella nord-americana. Es fa famosa. No estava preparada per a res, ni per a la glòria ni per a l’escàndol… Informació: La pel·lícula, en part, tracta de la controvertida producció i de les conseqüències tremendes de l’obra mestra de Bernardo Bertolucci de 1972, una fita que va convertir Schneider en una icona mentre la tancava en una imatge sexualitzada de la qual mai va poder escapar (Variety). Jessica Palud va treballar al plató de “The Dreamers” (2003), de B. Bertolucci, i, com a ajudant de direcció, a diversos films, entre els quals, “Marie Antoinette“, de Sofia Coppola. Autora de diversos curtmetratges -entre els quals “Marlon” (2017), multipremiat i nominat als Cesar, sobre una noieta de 14 anys que visita la mare a la presó i segueix creient que és la bona dona de la seva infantesa-, va presentar el seu llarg “Revenir” (2019) a la Mostra de Venècia -premi al Millor Guió de la secció Orizzonti, protagonitzat per Nils Schneider i Adèle Exarchopoulos, parla d’un home d’uns trenta anys que torna a la granja rural de la seva infància i es reincorpora a la lluita familiar per a sortir-se’n. Pel·lícules de Jessica Palud disponibles a FilminCat. | VI: Orange Studio. DF: Haut et Court. EF: 19.06.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang).|

Sessions Especials.

De Daniel AUTEUIL, “Le fil“. Producció: França (Zazi Films*). Durada: 1h55. Guió: Steven Mitz, Daniel Auteuil, adaptació de la col·lecció de relats breus ‘Au guet-apens: chroniques de la justice pénale ordinaire‘, de l’advocat penalista de Lille Jean-Yves Moyart. Amb Daniel Auteuil, Grégory Gadebois, Sidse Babett Knudsen, Alice Belaïdi, Suliane Brahim.S inopsi: Com que va exonerar un assassí reiterat, el senyor Jean Monier (Daniel Auteuil) ja no s’encarrega de casos penals. La trobada amb Nicolas Milik (Grégory Gadebois), pare acusat de l’assassinat de la seva dona, el toca i li sacseja les certeses. Convençut de la innocència del seu client, està disposat a fer qualsevol cosa per ajudar-lo a guanyar el judici, redescobrint així el sentit de la seva vocació. Informació: Thriller policíac.  L’actor Daniel Auteuil torna a posar-se darrere de la càmera, després de les diverses adaptacions de Marcel Pagnol (“La Fille du Puisatier“, “Marius“, “Fanny“) i l’obra de teatre de Florian Zeller ‘L’Envers du décor’ (“Amoureux de ma femme“) (SortirÀParis). | DF: Zinc Cinema. DI: Bim Distribuzione*. EF: 25.09.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Sortir à Paris (esp).|

Un Certain Regard.

De Mo HARAWE, “The Village Next To Paradise“. Producció: Somàlia (Maanmaal CC*), Àustria (FreibeuterFilm*), França (Kazak Productions*), Alemanya (NiKo Film*). -. Durada: 2h13. Guió: Mo Harawe. Amb Ahmed Ali Farah, Anab Ahmed Ibrahim, Ahmed Mohamud Saleban. Nota sinòptica: En un poble de Somàlia ventós, una família recentment reunida ha de navegar entre les seves diferents aspiracions i el complex món que l’envolta. L’amor, la confiança i la resiliència els impulsaran en el camí de les seves respectives vides. Sinopsi: En un poble perdut enmig del desert de Somàlia, en Mamargade, un pare solter, fa feines ocasionals per sobreviure. La seva germana, l’Araweelo, es va refugiar amb ell després d’una convulsa disputa domèstica. El potencial d’en Cigaal, el fill d’en Mamargade, s’ignora a causa de la situació en el si de la intimitat d’aquesta fràgil família. En Mamargade i la seva germana confien mútuament, però no haurien triat viure junts si les circumstàncies no els haguessin obligat a fer-ho. El dia a dia d’aquesta família és inseparable de la situació sociopolítica d’un país ple de disturbis polítics, desastres naturals i el llegat del colonialisme. Informació: Òpera prima del fins ara curtmetratgista Mo Harawe, autor de films com “Life on the Horn” (2020) -seleccionat al Festival de Locarno: durant més d’una dècada, els residus tòxics s’han llençat il·legalment a la costa de Somàlia. El terratrèmol i el tsunami del 2004 van fer malbé els contenidors tòxics i van vessar-ne residus, fet que va provocar la propagació de malalties. Molta gent se’n va anar dels seus pobles però alguns s’hi van quedar i van viure-hi amb les conseqüències– i “Will My Parents Come to See Me” (2022), en competició a la Berlinale i Grand Prix al festival de curts de Clermont-Ferrand -una policia somali experimentada torna a acompanyar un jove intern pels procediments del sistema de justícia del país-. | VI: Totem. DF: Jour2Fête. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, AustrianFilms (ang).|

D’ Ariane LABED, “September Says” (“Sisters”) / “Soeurs”. Producció: Anglaterra, Irlanda, Grècia, Alemanya, França. Durada: 1h38. Guió: Ariane Labed, adaptació de la novel·la gòtica ‘Sisters‘, de Daisy Johnson. Amb Mia Tharia, Pascale Kann, Rakhee Thakrar, Barry John Kinsella, Cal O’Driscoll, Niamh Moriarty, Amelia Valentina Pankhania, Shane Connellan. Nota sinòptica: Dues germanes se’n van a pagès amb la seva mare maníacodepressiva. Sinopsi: Les germanes July i September són carn i ungla, tot i que molt diferents: la September és protectora i desconfiada dels altres, mentre que la July és oberta i curiosa. La seva dinàmica preocupa a la seva mare soltera, Sheela, que no sap què fer-ne. Quan expulsen la September de l’escola, deixen que la July s’espavili sola i comença a afirmar la seva pròpia independència, cosa que no passa desapercebuda per a September. La tensió entre les tres dones augmenta quan es refugien en una antiga casa de vacances a Irlanda, on la July veu que el seu vincle amb la September canvia de maneres que no pot entendre ni controlar del tot, i una sèrie de trobades surrealistes posen a prova la família fins al límit. Informació: Òpera prima de l’actriu Ariane Labed, grega que va crèixer entre França i Alemanya, dona de Yorgos Lanthimos a la vida real, premiada com a Millor Actriu a Venècia 2010 (pel seu paper a “Attenberg“) i a Locarno 2014 (pel seu treball a “Fidelio: Alice’s Odyssey“) i que va tenir el seu curtmetratge “Olla” (2019) seleccionat a la Quinzena dels Realitzadors de Canes. | VI: The Match Factory. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Cannes Classics.

El segle de Costa-Gavras.

“La vérité est révolutionnaire. Episode 3: L’aveu”, de Yannick Kergoat (2024). Producció: França. Durada: 0h52. Guió: Edwy Plenel. Michèle Ray-Gavras presenta una producció de KG Productions amb el suport de l’INA, Gaumont Pathé Archives, ERT. Presentació d’un dels deu capítols de la sèrie documental “Le Siècle de Costa-Gavras”. Aquest està dedicat a la història de “L’Aveu”, estrenada l’any 1970. En presència de Costa-Gavras, Yannick Kergoat i Edwy Plenel.

Còpies restaurades.

“La Rose de la mer“, de Jacques de Baroncelli (1947). Durada: 1h26. Una presentació de Pathé. Restauració 4K, basada en els negatius de nitrats originals, un negatiu d’imatge i un negatiu de so òptic, així com un marró estàndard de 1a generació. Treball realitzat pel laboratori L’Image Retrouvée. En presència de Sophie Seydoux, presidenta de la Fundació Jérôme Seydoux-Pathé.

Esdeveniment especial, amb motiu dels Jocs Olímpics París 2024.

“Olympiques! La France des Jeux“, de Mickael Gamrasni (2024). Producció: FRança. Durada: 1h39. Guió: Mickaël Gamrasni,Benoît Heimermann. Documental. Amb la veu, com a narradora de Marion Cotillard. Sinopsi: Tres generacions d’atletes francesos comparteixen coneixements sobre la profunda connexió de la seva nació amb els Jocs Olímpics, destacant la importància cultural i els èxits atlètics que han forjat un vincle durador. Informació facilitada pel Festival, sobre l’esdeveniment: El Festival de Cinema de Canes i la Ciutat de Canes estan en sintonia amb ‘París 2024‘! Personalitats esportives i esportistes seran els convidats d’una vetllada excepcional, el dimarts 21 de maig, amb la projecció única del documental “Olympiques! La France des Jeux”,de Mickaël Gamrasni. En presència del seu ambaixador més prestigiós, la flama olímpica! Quan les Olimpíades esportives es troben amb les Olimpíades del cinema, la fraternitat, la trobada de pobles i la celebració d’un ideal humanista conflueixen a la catifa vermella i pugen els esglaons com un podi abans de trobar-se a la pantalla. Com que el cinema i l’esport són llenguatges que van més enllà de les paraules i superen fronteres, s’uneixen al voltant dels valors pacifistes. Aquest serà el lema d’aquesta gran vetllada festiva al voltant de la projecció del documental de Mickaël Gamrasni, “Olympiques! La France des Jeux”, que aplega David Douillet, Guy Drut, Jean Galfione, Céline Gerny, Laura Flessel, Laure Manaudou, Cédric Nankin i una vintena de campions olímpics i paralímpics. D’entre 20 i 100 anys, expliquen les seves trajectòries i dibuixen la genealogia increïble dels Jocs Olímpics francesos, des de la seva creació el 1896 fins a les recents gestes, des de Charles Coste, medallista d’or el 1948 fins a Romain Cannone, medallista d’or el 2021, entre els quals Kiki Caron. que van il·luminar Tòquio 1964 o Béatrice Hess i Nikola Karabatic, quatre i tres vegades medallistes d’or. En aquesta pel·lícula, produïda per France Télévisions, tres generacions d’esportistes francesos es reuneixen per primera vegada i revelen per què França té una història molt especial amb els Jocs. (..) Tony Estanguet, Marie-José Pérec, Thierry Rey, Iliana Rupert, Marie Patouillet, Nélia Barbosa, Alexis Hanquiquant, Christine Caron i Brahim Asloum envoltaran Arnaud Assoumani (Campió Paralímpic de Para Atletisme) que portarà la flama olímpica a la catifa vermella. ‘París 2024′, d’acord amb l’Ajuntament de Canes, ofereix la flama al Festival a la seva catifa vermella, abans de la seva benvinguda a la ciutat per a tots els residents de Cannes el 18 de juny.

La Cinef.

Programa 1.

De Lionel SEAH, “Withered Blossoms”. Escola: AFTRS (Austràlia). Durada: 0h14. Guió: Lionel Seah. Repartiment: Rachel Young (àvia),  Stella Ye (neta). Sinopsi: Havent amagat la seva separació de la parella de llarga durada durant dues setmanes, una noia finalment decideix visitar la seva àvia que està lluitant contra l’envelliment. Vídeo: Tràiler.

De Nicolò FOLIN, “In Spirito”. Escola: Centro Sperimentale di Cinematografia (Itàlia). Durada: 0h14. Guió: Nicolò Folin, Francesco Bravi. Repartiment: Beatrice Bartoni  (Lucia Broccatelli),  Nicolò Folin (Messire Zoanin), Marco Folin (Alessandro Da Fiorano). Sinopsi: Durant un viatge per Itàlia a finals del segle XV, un jove cortesà es troba davant el misteri d’una dona amb estigmes. Vídeo: Tràiler.

De Pola KAZAK, “Plevel” / “Weeds”. Escola: FAMO (República Txeca). Durada: 0h14. Film d’animació. Amb Zuzana Hykyšová-Petráňová. Sinopsi: Una dona cuida un petit jardí en un camp ple de males herbes. El que comença com una trobada innocent es transforma en una lluita per la supervivència, en un desig de preservar el món d’abans a tota costa. Vídeo: Tràiler.

De Chidananda S NAIK, “Sunflowers Were The First Ones To Know…”. Escola: FTII, Pune (Índia). Durada: 0h16. Repartiment: Jahangeer M S (el pare), Vishwas B S (el net), Vasudha Bharighat (l’àvia). Sinopsi: El sol ja no surt des que una vella va robar el gall del poble, submergint la comunitat en el caos. Per recuperar el gall, s’invoca una profecia que envia la família de la vella a l’exili. Vídeo: Tràiler.

De Dovydas DRAKŠAS, “Praeis”. Escola: London Film School (Anglaterra). Durada: 0h27. Repartiment: Ieva Kaniušaitė (Ada), Martynas Karvelis (Marius), Šarunas Puidokas (el pare). Sinopsi: La filla d’un traficant de cigarrets recorda la relació que va mantenir amb el seu pare. Quan qüestiona el mite que va construir al seu voltant quan era petita, comença a veure’l amb una nova llum. Vídeo: Tràiler.

Quinzena dels Cineastes.

De Caroline POGGI i Jonathan VINEL, “Eat the Night“.Producció: França. Durada: 1h46. Guió: Caroline Poggi, Jonathan Vinel, Guillaume Bréaud. Repartiment: Théo Cholbi (Pablo), Erwan Kepoa Falé (Night), Lila Gueneau (Apolline). Sinopsi: En Pablo i la seva germana Apolline, encara adolescent, han crescut junts jugant a ‘Darknoon’, un videojoc de fantasia heroica en línia. ‘Darknoon’ anuncia la imminent desaparició del seu univers, que desconnecta, mentre que la relació sentimental d’en Pablo amb el misteriós Night, amb qui fabriquen i tracten l’èxtasi, va agafant cada cop més espai, abandonant la germana i provocant la ira d’una perillosa banda rival. Text de presentació de la Quinzena: Poggi i Vinel signen el seu “Ready Player One“: un film d’empelt de l’animació amb la imatge real, del thriller amb allò romàntic, de l’edat adulta amb la infantesa. Projecte terriblement ambiciós dins del jove cinema francès, “Eat the Night” ens submergeix a l’univers de Darknoon, un videojoc 3D d’heroic fantasy multijugador especialment dissenyat per a la pel·lícula. És un film d’apocalipsi, sobre l’adéu a l’adolescència, però també un autèntic film d’amor, rodat en l’atmosfera surrealista de Le Havre. Els directors: Caroline Poggi (Ajaccio, Còrsega, 1990) va estudiar a París IV i després a la Universitat de Còrsega. Jonathan Vinel (Tolosa, 1988) va estudiar muntatge a la FEMIS. Han realitzat diverses pel·lícules, per separat i després conjuntament, amb el seu curtmetratge “Tant qu’il nous reste des fusils à pompe” -fa molta calor, els carrers estan estranyament buits, les palmes pateixen i les armes de foc ploren, en Joshua vol morir però no vol deixar sol al seu germà Mael i mentrestant es troba amb una colla: els icebergs-, que va rebre l’Ós d’Or a la Berlinale el 2014. El seu primer llargmetratge “Jessica Forever” (2018) -en un món distòpic on regnen els inadaptats violents, una dona i la seva família improvisada de saltamarges rehabilitats lluiten per la pau- va ser seleccionat als festivals de Toronto i Berlín. L’any passat van dirigir el film d’1 hora “Best Secret Place” -hi ha gent que s’està prenent un descans dins de les meves parets. Esperant per viure…-. | VI: MK2. DF: Tandem. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies|.

De Yôko KUNO i Nobuhiro YAMASHITA, “Ghost Cat Anzu” / “Anzu, chat-fantôme” / “Bakeneko Anzu-chan”.  Producció: Japó, França. Durada: 1h37. Guió: Shinji Imaoka, adaptació del maga ‘Bakeneko Anzu-chan’ de Takashi Imashiro. Film d’animació. Amb les veus de: Mirai Moriyama (Anzu), Noa Gotô (Karin). Sinopsi: Xxplica la història de la Karin, d’11 anys, abandonada pel seu pare amb l’avi, el monjo d’un petit poble costaner de la província japonesa, que li demana a l’Anzu, el seu gat fantasma jovial i servicial encara que bastant capritxós, que la vigili. La trobada d’aquests personatges forts provoca espurnes, si més no al principi… Text de presentació de la Quinzena: Aquesta co-realització adaptada d’un manga també és el primer llargmetratge de la jove Yôko Kuno, destacada al Japó pel seu treball d’animació en rotoscòpia. Pel·lícula adreçada a tots els públics, la bellesa d’Anzu, el gat fantasma, rau en la seva barreja de lirisme i comèdia i els seus personatges d’animals i d’esperits grollers i burlers. Pel·lícula d’animació que, per la seva història i per la varietat dels seus gràfics, agradarà als seguidors de “Mes Voisins les Yamada” i de Miyazaki. Els directors: Yôko Kuno (1990, Japó), formada a la Universitat de Belles Arts Tama, la seva pel·lícula d’estudi, “Airy Me” (2013), va guanyar nombrosos premis. Va treballar com a directora d’animació rotoscoping. Actualment és considerada una de les figures essencials de l’animació contemporània. També és una creadora de manga. Nobuhiro Yamashita (1976, Japó) és un director molt popular al Japó. En els seus inicis, sovint se’l va comparar amb Aki Kaurismäki i Jim Jarmusch pels seus personatges de joves errants a la deriva. “Linda Linda Linda” (2005), la seva primera pel·lícula rodada en 35 mm, va ser un èxit popular.| VI: Charades.  DF: Diaphana. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies|.

De Hala ELKOUSSY, “East of Noon” / “Sharq 12”. Producció: Països Baixos, Egipte, Qatar. Durada: 1h49. Guió: Hala Elkoussy. Repartiment: Ahmed Kamal (Shawky el Showman), Menha El Batroui (Jalala), Omar Rozeik (Abdo), Fayza Shama (Nunna). Sinopsi: Ambientada en un món confinat fora del temps, és la faula del prodigi Abdo (19 anys) que utilitza la música per rebel·lar-se contra la seva gent gran: Shawky el Showman (70 anys), un showman excèntric que governa amb una barreja d’actuació i de por, i un narrador d’històries, Jalala (75 anys), que aporta calma amb històries del Mar, que ningú més ha vist. “East of Noon” és una sàtira sobre el funcionament intern d’una autocràcia malaltissa i la seva vulnerabilitat inherent davant la visió desenfrenada dels joves d’un món millor. Text de presentació de la Quinzena: Distopia carnavalesca, conte popular entre ‘Ubu’ i ‘Les 1001 nits’, “Sharq 12” és el segon llargmetratge d’una artista egípcia. Pel·lícula barroca i excessiva que destaca dins del cinema africà i àrab, “Sharq 12” inventa l’al·legoria d’un país autocràtic que intenta sufocar un jovent inconformista i rebel. Subratllem-ne encara més el coratge d’aquest gest quan la censura egípcia no ha estat mai tan ferotge amb el autors. Directora: Hala Elkoussy és una artista visual egípcia que treballa en diferents suports: fotografia, vídeo, instal·lació, escultura. Ha produït una sèrie de curtmetratges que s’han projectat en exposicions i festivals d’arreu del món. El seu primer llargmetratge, “Cactus Flower” (2017) -l’actriu Aida i la seva veïna, l’envellida diva Samiha, es queden al carrer, en una calorosa i políticament desafiada El Caire, i juntament amb l’intel·ligent Yassin, intenten trobar un lloc per viure, obligant-los a confrontar-se amb el seu passat-, va participar a la Fabrique Cinéma du Monde i després al Festival Internacional de Cinema de Rotterdam. “East of Noon”, el seu segon llargmetratge, va rebre finançament De Verbeelding a Doha. | Enllaços: SeriousFilm-productora, IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies|.

Setmana de la Crítica.

De Marcelo CAETANO, “Baby“. Producció: Brasil, França, Països Baixos. Durada: 1h46. Guió: Marcelo Caetano, Gabriel Domingues. Amb João Pedro Mariano, Ricardo Teodoro, Ana Flavia Cavalcanti, Bruna Linzmeyer, Luiz Bertazzo. Sinopsi: En sortir d’un centre de detenció juvenil, en Wellington es troba sol i a la deriva pels carrers de São Paulo, sense notícies dels seus pares i sense recursos per començar una nova vida. En un cinema porno, coneix en Ronaldo, un home madur que li ensenya noves maneres de sobreviure. De mica en mica, la seva relació es converteix en una passió conflictiva, oscil·lant entre l’explotació i la protecció, la gelosia i la complicitat.. Comentari de la Setmana: Segona pel·lícula del director brasiler Marcelo Caetano, retrat vibrant d’un jove marginal que intenta sobreviure a São Paulo. Per més romàntic que pugui ser, aquest melodrama ‘queer’ amb una pell suau i dura alhora representa una realitat social restrictiva tant com explica una història d’amor d’avui. Una pel·lícula commovedora i extravagant, interpretada per actors carismàtics. Informació: Marcelo Caetano (nascut el 1982 a Belo Horizonte -Brasil-). Viu a São Paulo des del 2004. Va estudiar Ciències Socials a la Universitat de São Paulo. Va dirigir el seu primer llargmetratge “Corpo Elétrico” l’any 2017 i ha col·laborat en una vintena de pel·lícules com a ajudant de direcció i director de càsting, entre elles “Bacurau” i “Aquarius“, de Kleber Mendoça Filho, presentades a competició a Canes. “Baby” és el seu segon llargmetratge. | VI: M-Appeal. DF: Epicentre*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Curtmetratges en competició a la Setmana de la Crítica – Programa 2.

De Valentina HOMEM, “A menina e o pote” / “The Girl and the Pot”. Producció: Brasil. Durada: 0h12. Guió: Valentina Homem, Eva Randolph, Francy Baniwa, Nara Normande, Tati Bond. Animació: Tati Bond (Direcció artística i animació), Nara Normande (Direcció d’Animació). Amb Francy Baniwa. Sinopsi: En un món distòpic, una noia trenca un gerro de ceràmica que amaga un secret. Aquesta acció obre les portes a un món paral·lel i la jove s’endinsa en un període de transformació en què finalment és possible crear un nou món. Comentari de la Setmana: Les ganes i la possibilitat d’un món nou també són al centre d’”A menina e o pote” / “The Girl and the Pot” de Valentina Homem, que barreja potents visions cosmogòniques amb el recorregut iniciàtic del seu personatge femení.

De Beza HAILU LEMMA, “Alazar“. Producció: Etiopia, França, Canadà. Durada: 0h35. Guió: Beza Hailu Lemma. Amb Surafel Teka, Zewdnesh Kassa,  Tekle Abate, Adamu Zeleke,  Mikias Demise, Hanna Getnet. Sinopsi: A l’Etiòpia contemporània, l’èxode d’una comunitat de camperols s’interromp quan el patriarca d’una família important desapareix de la seva tomba. Tessema, el seu fill, comença a qüestionar l’explicació divina de l’Església, obligant-lo a iniciar la seva pròpia investigació. Comentari de la Setmana: Recorregut iniciàtic, el del protagonista (..), que ens fa experimentar en osmosi una recerca de veritat ambigua sobre un fons de sequera deletèria i suposats miracles.

De Guil SELA, “Montsouris” / “Montsouris Park”. Producció: França. Durada: 0h14. Guió i muntatge: Guil Sela. Amb Martin Jauvat, Pierre Gandarmay, Raika Hazanavicius, Lucas Doméjean, Guil Sela. Sinopsi: Un bonic dia de tardor, al Parc Montsouris, en Jacques i en Nathan busquen gent interessant per a filmar pel seu documental. Es troben amb en Pierre i en Martin, dos ocells estranys que estan a punt de viure un moment inesperat. Comentari de la Setmana: “Montsouris” de Guil Sela dissimula darrere d’un relat aparentment anecdòtic un sentit del burlesc i de la senzillesa narrativa que aconsegueix emocionar.

De Marinthia GUTIÉRREZ VELAZCO, “Ella se queda“. Producció: Mèxic. Durada: 0h10. Guió: Marinthia Gutiérrez Velazco. Amb Marianna Escobedo, Sofía Jofré, Násmar Guzmán, Leo Huerta, Brenda Bellozo. Sinopsi: Durant una estada nocturna a Tijuana, la Laura espera que arribi el seu destí. Comentari de la Setmana: És un gest de cinema captivador i lliure, a mig camí entre l’homenatge ‘vintage’ a la Nouvelle Vague i el ‘trip’ experimental versió ‘Grindhouse’.

D’ Arvin BELARMINO, “Radikals“. Producció: Filipines, EUA, Bangladesh, França. Durada: 0h21. Guió: Arvin Belarmino, Kyla Danelle Romero. Amb Elora Españo, Timothy Castillo, Ross Pesigan. Sinopsi: Un nou membre d’un estrany grup de ‘chiken-dance‘ es veu desconcertat en ser el pitjor ballarí d’una actuació, després de la qual cosa es troba davant d’una sèrie d’esdeveniments estranys que revelen el destí de la baula més feble del grup. Comentari de la Setmana: Recorregut iniciàtic d’uns ballarins que passen per una història amb continus trencaments de to, anant de la crònica naturalista rural al conte fantàstic frontal.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!