Pols d'estels

El Big Bang, teoria científica qual l’Univers va aparéixer i s’expandeix actualment a partir d’una explosió inicial, és difícil de divulgar per ser necessari tenir un coneixement elevat de física de partícules.

Doncs un joc educatiu de l’Origen és el que acaba de posar en la xarxa el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Amb la col·laboració del Centre Europeu de Recerca Nuclear (CERN) i investigadors de la Universitat de Barcelona, l’Autònoma i la Politècnica de Catalunya, el Joc del Big Bang
permet fer un passeig per la història de l’univers, des dels primers moments i quan les partícules tot just es creaven.

Després d’acabar el cicle solar passat (número 23, en la nomenclatura solar) durant el 2007 i arribar al mínim d’activitat, sembla com si el Sol s’hagués quedat com adormit. Fa uns dos anys que les taques no apareixen. Només, de mes en mes, se’ns presenta una taca ben efímera, de les que duren 1 o 2 dies.

La setmana passada, en el congrés de física solar de Palma, es parlà d’aquest Mínim d’Activitat anòmal. Deien alguns que com que el camp magnètic de les taques va a la baixa, allà pel 2015, ens quedem sense elles.

Tanmateix els heliosismòlegs, estudiosos dels sismes solars, ens tranquil·litzaren. Les vibracions observades a la nostra estrella van tornant al nivell que haurien de tindre.
I van fer una predicció. El dilluns 21 de setembre apareixeria un grup de taques important.

Les oscil·lacions del gas solar es propaguen per tot el Sol, tal com fan els sismes terrestres. I com ells donen també informació de l’interior del cos per on viatgen, en aquest cas el Sol. Però, amb una tècnica anomenada FarSide som capaços “d’observar” el que passa a la cara oposada del Sol, la que no podem veure des d’ací ja que la forma de les vibracions solars queda afectada per la presència d’una “pertorbació” a l’altra banda del Sol.

Doncs sembla que el Sol s’ha despertat. El grup de taques va aparéixer quan tocava, el dilluns, a l’hemisferi sud, cap al sud-est i està evolucionant.
I per les seues característiques pertanyen al nou cicle 24.

I internet bull de missatge d’alegria i emoció entre els físics solars després de mesos i mesos de sequera de taques…

Podem veure el grup de taques a les imatges de la sonda SOHO que està observant contínuament el Sol. I a més ha aparegut un altre grup a l’hemisferi nord.

La llàstima és que pel País Valencià no para de ploure i no podré veure-ho en persona.
Si que em sap greu…

Imatge: Imatge MDI del Sol el 23 de setembre 2009. SOHO és un projecte de cooperació internacional entre ESA i NASA.

I avui, fa uns minuts, a les 23:18 ha començat la tardor, moment en el qual el Sol, en el seu camí pel cel, creua l’equador celeste. Per això mateix avui ha eixit exactament per l’est i s’ha post per l’oest.

Nombrosos monuments històrics arreu del món, que es troben orientats seguint els punts cardinals, mostren avui un volgut joc d’ombres. El més conegut, i que vos deixe ací, és troba a la ciutat més important de la civilització maia, Chich’en Itza. Allí és troba el temple anomenat “El Castillo” o piràmide de Kukulkan. És una piràmide de quatre costats que culmina en un temple rectangular.

S’assenta sobre una plataforma rectangular de 55,5 metres d’amplada i té una altura de 24 metres. Cada costat de la piràmide té una gran escalinata de 91 escalons cadascuna que porta al temple superior.

Unes baranes de pedra flanquegen cada escala, i a la base de l’escalinata nord s’hi troben dos colossals caps de serps emplomallades, efígies del déu Kukulkan. La piràmide es va construir de forma que es pot veure un curiós fenomen astronòmic que té lloc al capvespre dels dies 21 de març i 22 de setembre, els equinoccis de primavera i de tardor respectivament: és l’anomenat descens de Kukulkan. Una projecció solar de la posta solar s’observa a l’escala nord, consistent en set triangles de llum, invertits, com a resultat de l’ombra que projecten les nou plataformes d’aquest edifici.

Sembla talment una immensa serp amb el cap situat a la base de l’escala que va movent-se a mesura que el Sol transita pel cel.  Podem imaginar l’admiració i  potser la por que sentiríem els antics maies en veure descendir a la terra la serp emplomallada. Actualment milers de visitants que s’apleguen cada sis mesos a la planície iucateca per observar aquest fenomen religioso-astronòmic es queden bocabadats en veure-ho.

Us deixe un vídeo per fer-vos gana de ser-hi el pròxim equinocci.

Text: basat en la Vikipèdia.
Foto:  The Descent of Kukulkán. Chichen Itza,
Autor: SmithsonianNMAI. National Museum of the American Indian

El congrés de física solar acaba amb nous contactes. I aleshores passe de les amistats i coneixences professionals a les amistats virtuals. La visita a l’illa de Mallorca tenia un valor afegit que no havia desvelat fins ara. Vaig a conéixer en persona a la meua primera i més constant lectora, la que s’ha guanyat el títol de “Lectora preferida“, Victòria, El pèndol de petites oscil·lacions.Victòria em rep en sa casa juntament amb J. Ella és tota amabilitat i pau. Una llarga conversa sota els arbres en el que destaca un nesprer que ja presenta les flors que prompte seran fruits. La poesia, el record de Xesca, el cel de setembre, tot és tema de conversa. Que és d’estrany això dels blocs de Vilaweb! Permet fer amistats virtuals que després no deceben en fer-se reals. Aquesta casa virtual que ens acull ens permet expressar els nostres anhels comuns sobre el món i sobre el nostre país.

Segueix…

A la nit, tal com vaig prometre, cal posar en estació del telescopi de Lidl que va comprar per recomanació meua. Les nits, com ja passa tota la setmana, s’omplen de  núvols de pluja tot just cau la nit, després de l’horabaixa. Només podem veure el gegant del cel, Júpiter amb la seua cort de 4 satèl·lits, en fila i situats tots a un costat. Els fotons de llum que provinents del planeta li arriben només a ell, encenen les pupil·les del nen amatent a les meues explicacions. Els nens són sempre els millors alumnes. Crèduls de vegades però sempre curiosos i sense vergonya per preguntar. Llestos en definitiva.

I sota la nit mallorquina parlem de constel·lacions, de galàxies llunyanes, d’estels blaus i rojos o eren verds i taronges? Finalment la pluja fina comença a mullar el telescopi i cal cercar recer a una bona taula per fer la xerrada nocturna.

I escolte la dolça parla mallorquina que et sobta de vegades amb paraules bellíssimes però desconegudes per a mi com ara xapar.

Al matí els rellotges de Sol de Rafael Soler, situats ací i enllà per tot el passeig marítim, marquen les hores sota un Sol benigne que no crema mentre ens dirigim a la bella catedral de Palma per veure altra meravella illenca, la capella del Santíssim on s’hi troba un grandiós retaule ceràmic de l’artista de Felanitx, Miquel Barceló. Però mentre hi arribem ens delectem en l’onada de color que el rosetó de llevant projecta sobre el centre del temple. Onades de blaus, grocs  i rojos que pinten les cares i els cossos dels visitants que es deleixen per banyar-se en aquesta llum celestial…I finalment arribem a l’obra de Barceló. A la dreta una ona gegant en perpetua caiguda mentre un estol de peixos s’enfonsa cap a nosaltres. Estrelles de mar, gambes i algun ham esperant que un peix s’hi enganxe.

A l’altre costat tot un món vegetal, pans cruixents, figues, albargines,… I al centre apareix un Crist fantasmal.

Fora ja passegem. Cort, l’ajuntament de Ciutat, amb un rellotge amb nom de figuera amaga la firma de l’autor al costat de la porta principal. Mestre Caragol puja la paret des de fa segles..

I la plaça de Santa Eulàlia, lloc indigne on eren ajusticiats els pobres jueus mentre l’església acull encara, com fa segles, la noblesa illenca.

I dinem a Valldemossa, a un indret ben plaent, ple d’història i bon menjar. I conec les coques de patata de Ca’n Molinas que semblem monetes de Pasqua però que se’t desfan a la boca en tastar-les.

Gràcies, Victòria, per fer-me conéixer alguns dels secrets de l’illa. Tinc la sensació d’haver tocat un bocí de cel.

Són ja poques les xerrades que ens queden per escoltar i els ànims dels assistents estan amatent al que es diu. S’hi expliquen nous mètodes per esgarrapar algun bri de coneixement de la nostra estrella, potser massa especialitzats per contar-los ací.

Un investigador ens explica els seus treballs al laboratori de recerca de la Marina dels Estats Units.

La Marina nord-americà fa recerca punta des de fa 85 anys en moltes branques de la ciència i fins i tot hi treballen civils estrangers. Segur que hi ha algun departament de recerca restringida però la transparència de la marina nord-americana és exemplar.

Ens expliquen les observacions realitzades a la Regió de Transició, capa de l’atmosfera solar situada sota la corona i que només pot observar-se en l’ultraviolat, i com que aquesta radiació de la llum tan energètica no arriba a la superfície terrestre en ser absorbida per la capa d’ozó, cal anar a l’espai a observar-la.

Les observacions s’han realitzar amb un coet equipat amb un telescopi (VAULT) que observa en l’ultraviolat. Aquest és llançat fins a una altura de 300 km, s’obri el telescopi i mentre el coet cau cap a la Terra té temps per observar durant uns 5 minuts. Finalment un paracaigudes s’obre i el telescopi cau suaument (animació) per recuperar les dades i poder-lo usar novament.

I el plat fort del matí és la presentació dels primers resultats de l’instrument IMaX que va volar a bord de la missió Sunrise el passat 8 de juny des de la base sueca de Kiruna. D’això ja us en vaig parlar en el seu moment. I s’esperava obtenir les imatges més detallades que mai s’han vist del Sol.

I el que és veu no decep. Es veuen imatges del Sol espectaculars i… fins ací puc escriure ja que no em toca a mí desvetllar més secrets…

Pròximament ja en parlarem més quan es facen públiques les imatges. Ja us les mostraré….

I demà us posaré l’últim apunt d’aquesta sèrie en la que l’amistad renovada en serà l’eix fonamental…

Foto: Un filament vist sobre la vora del sol. El material dens i fred és sostingut sobre la superfície solar per intensos camps magnètics en forma de bucles. Del Laboratori de Recerca de la Marina dels EUA. Més imatges.

I quin interés té reproduir la natura? Doncs, podeu imaginar que els fenomens astrofísics no es poden portar a cap laboratori terrestre com qui porta una planta desconeguda per analitzar-la. Només és possible reproduir el fenomen, normalment a l’ordinador, posant-hi tota la física necessaria per a que s’assemble a la realitat.
I us puc assegurar que el model s’assembla a la realitat moltíssim.  Ara cal estudiar el model i veure si ens fa veure algun fenomen nou a les taques reals. L’article original publicat a Science no està accessible però si que hi ha alguna notícia ací i ací en anglès.

Altre tema que ha portat discussió és esbrinar que li passa al Sol. Com ja he dit alguna vegada, sembla que aquest mínim d’activitat, que ja dura 2 anys, sense taques, no és gens normal. Fa poc ha sortit un estudi dels físics americans Livingston i Penn que han mesurat el camp magnètic de les taques solars durant els últims 17 anys i han comprovat que aquest camp va minvant any rere any. A aquest ritme el 2015 les taques hauran desaparegut completament. Serà, potser, el començament d’un nou mímin de Maunder?

Tanmateix, els heliosismòlegs, físics solars que estudien els sismes o vibracions del Sol, no estan d’acord que l’activitat solar estiga ara mateix minvant. Les oscil·lacions solars van tornant al seu ritme habitual i això ha començat a passar des de finals del 2007. El problema és que l’activitat solar no és encara visible. No se sap el perquè.

I ens han fet una predicció. En 3 o 4 dies apareixerà una taca a la cara visible del Sol. Ha estat detectada per sismologia a la cara oposada a la Terra. Ja parlarem el pròxim dilluns del tema.

Mentrestant el vent bufa fort i en la llunyania es veuen rajos….

Al congrés ens expliquen com faran un nou telescopi gegant amb un disseny innovador per escorcollar la nostra estrella. Mostren un bonic treball explicant com s’eleven des de l’interior petits arcs magnètics enmig dels elements de la granulació. Veiem l’efecte del Sol actiu sobre la Terra, bombardejant l’alta atmosfera amb partícules ben energètiques.

Mentre la tècnica millora i podem veure detalls cada vegada més petits, el Sol sembla no voler arrancar el nou cicle de taques. Fa més de dos anys que pareix inactiu, talment com si fora un petit mínim de Mauder, que deixà el Sol sense taques durant 70 anys al segle XVII juntament amb un fred més intens.

Tanmateix no ens preocupen encara. Algun indicadors mostren que el nou cicle actiu ja ha començat encara que no és del tot visible…

A la vesprada, caminant pel passeig marítim, arribe, sense voler, davant d’un rellotge monumental de Sol de Rafael Soler Gayà format per dos tetraedres pegats per la punta amb 6 quadrants solars. Tots el que ens dediquem poc o molt a això d’atrapar el temps en la geometria de les ombres hem begut de les seues obres i dels seus llibres…

I arribe a la Catedral ja de nit. Un plaer pels sentits veure els arcs com flotant en l’aire. A la portada de ponent descobrisc la imatge de Maria envoltada d’un Sol i una Lluna. Al voltant també hi veig altres símbols: una ciutat, una torre, un ramell de roses… M’assabente després que aquests atributs se li atribueixen a la Mare de Déu a la Lletania Lauretana. Tanmateix no hi trobe referència al Sol i la Lluna.  Quin significat tenen aquests objectes astronòmics?
Descobrisc que Júpiter ja ha aparegut entre els núvols i vols afegir-se a la festa dels sentits.

A aquestes hores els trons continuen escoltant-se de ben a prop mentre contemple el castell de Bellver…

Us deixe un article que ha publicat l’escriptor valencià Manuel Vicent al diari El País sobre l’amor i el pas de la vida front a la immensitat del cosmos. Encara que té algun que altre error astronòmic com ara que els satèl·lits de Júpiter són visibles a ull nu (llavors, que va descobrir Galileo Galilei?) està prou bé.

Us el deixe en la seua llengua original.

De noche, al final del verano, en la terraza de un café a orillas del mar, un hombre y una mujer de mediana edad discuten de cosas domésticas. Por la violencia soterrada de las palabras, acompañada de crueles silencios, parece que la pareja está al borde de la ruptura. Bajo miles de millones de galaxias, que pueblan el universo infinito, la mujer le echa en cara al hombre, una vez más, que se olvide siempre de bajar la tapa del retrete….

Segueix…

Astronomía

Manuel Vicent, El País, 13 setembre 2009

Podeu veure més fotos a l’apunt de la nit astronòmica a la pàgina web de Ca les Senyoretes.

L’observació del cel l’haurem de deixar per a una nit millor.

Els aminoàcids són molècules que constitueixen les peces bàsiques de la vida. Amb només una combinació de 20 classes diferents es poden construir les proteines, que formen les estructures de la vida.

L’anàlisi exhaustiva de les mostres del cometa Wild 2 recollides per la missió Stardust l’any 2004 i portades a la Terra el 2006 ha mostrat la presència de l’aminoàcid glicina. Fa dos anys i mig, la revista Science ja va publicar els estudis preliminars de les mostres cometàries. En vaig fer un apunt ben detallat on resaltava els resultats i també el novedós material de captura, l’aerogel.

Ara es descobreix glicina, un dels aminoàcids essencials en el essers vius. És tan comú a la Terra que primerament es pensà que la seua presència a l’aerogel era deguda a una contaminació biològica accidental durant el muntatge o desmuntage de l’instrument de captura. Tanmateix la gran abundància de l’isòtop del carboni ¹³C en la molècula de glicina en lloc de l’usual en la Terra ¹²C ha reforçat la idea que és realment un aminoàcid extraterrestre.

També s’han detectat altres aminoàcids en la mostra però en tan poques quantitats que han fet impossible l’anàlisi. Tanmateix la glicina, amb només 1 bilionèsima part d’un gram, ha estat l’únic aminoàcid mesurable.

La doctora Jamie Elsila del Goddard Space Flight Center de la NASA, afirma “El nostre descobriment reforça la teoria que alguns dels ingredients de la vida es formaren a l’espai i foren dipositats sobre la Terra fa molt de temps per meteorits i impactes de cometes.” Elsila és l’autora principal d’un article sobre aquesta recerca que eixirà publicat a la revista Meteoritics and Planetary Science. També remarca que la recollida, en un futur, de mostres del nucli d’un cometa, no només de la cua, probablement ens donarà una mescla més rica d’aminoàcids,

Podeu llegir la notícia completa a aquesta pàgina de la NASA.

La vida podria estar molt més estesa del que pensem a la vista d’aquest nou descobriment.

Foto: Imatge artística de la nau Stardust començant la seua ruta a través del gas i de la pols que envolta el cometa Wild 2.  NASA/JPL

A primers d’estiu vam organitzar, dins de les nostres Nits Temàtiques a Ca les Senyoretes d’Otos una vetlada astronòmica, amb tant d’èxit de públic que es van omplir totes les places ràpidament. Per això hi tornem el dissabte 5 de setembre amb el mateix programa. Oferirem una xarrada a càrrec del doctor Enric Marco i, després de sopar, un taller d’espectrocopia i una observació astronòmica amb telescopis. Les places cal reservar-les al telèfon 962358032 o al correu casa@ruralotos.com.

La nit començarà demà dissabte 5 de setembre a les 21.00 h a la terrassa de Ca les Senyoretes amb una xerrada d’espectroscòpia bàsica a càrrec del doctor Enric Marco per explicar com els colors de les estreles descobreixen de quina matèria estan fetes. A les 22.00 h serà el sopar, i en acabant es farà el taller d’espectroscòpia, construcció d’espectroscopis casolans, i observació dels espectres amb làmpades d’hidrogen, heli, mercuri i altres elements. Després hi haurà observació astronòmica amb diversos telescopis.El text ha estat extret de la informació de la Nit temàtica a Vilaweb Ontinyent.

Foto Joan Olivares.

No hi res de notable al cel del mes. El planeta Júpiter continua sent el rei de la nit com ja fa uns quants mesos. I Mart ja serà visible al cel de la matinada a partir de les 2.

I el 22 de setembre també tindrem el dia de l’equinocci de la tardor, el dia en que el temps de llum i d’ombra duren exactament 12 hores. L’estiu acabarà.

Mentrestant el mític telescopi de 100 polzades de Mount Wilson es troba al mig del foc a l’àrea de Los Angeles.

Segueix…

Júpiter és el rei de la nit encara en aquest mes. El passat dia 2 de setembre, el planeta i la Lluna van estar ben prop, a només 2 graus.

A la posta de Sol, no hi ha res notable per assenyalar.

Mart serà ja visible a partir de les 2 de la matinada en l’horitzó oriental.

Ja ben prop de l’alba, si mirem cap a l’est, podem veure clarament Mart ben alt en la constel·lació dels Bessons i, Venus en Càncer. Quan avance el mes Venus anirà apareixen cada vegada més tard fins que serà invisible en les llums solars al final del mes.

I el 22 de setembre també tindrem el dia de l’equinocci de tardor, el dia en que el temps de llum i ombra duren exactament 12 hores i el final de l’estiu. L’equinocci és cada un dels dos moments de l’any en què el sol creua l’equador celeste. Durant els equinoccis, la nit i el dia tenen la mateixa durada en tot el món. La paraula equinocci ve del llatí i significa “nit igual”.

Enguany aquest fet ocorrerà exactament el 22 de setembre a les 23 h i 18 minuts, temps local. Podeu veure les efemèrides a aquest enllaç.

I en quins dies gaudirem de les principals fases de la Lluna? Hui, dia 4 de setembre tindrem lluna nova, el 12 de setembre, quart minvant mentre que el 18 serà lluna nova i el 26 quart creixent.

Foto: Fum a Mount Wilson. UCLA Department of Physics ans Astronomy. 1 de setembre 2009.

La descoberta d’un lloc desconegut ben a prop de casa teua, on a més trobes amics que s’estimen el territori ha estat una sorpresa. El Corral de Rafel és un centre educativo-ambiental situat a les afores de l’Alcúdia (La Ribera Alta), que patrocinat pel seu ajuntament pretén fer conéixer l’entorn natural a tots els roscans (gentilici amable dels alcudiencs).

El passat dia 27 d’agost vaig ser convidat, juntament amb diversos membres de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, per parlar de les mitologies del cel i observar després els objectes del firmament.

La llàstima va ser que les núvols feren acte de presència de manera intermitent.

Segueix…

Acompanyat de diversos membres de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, vaig arribar cap a les 9 de la nit al Corral de Rafel, al mateix temps que s’anaven aplegant dotzenes de persones per gaudir d’una nit astronòmica després de sopar.

En fer les presentacions, al regidor de Medi Ambient, Paulí, i al president de l’associació d’amics del Corral de Rafel, Vicent Boix, tot van ser atencions. M’ensenyaren l’indret, un antic corral on guardaven animals reconvertit en centre cultural. Em van ensenyar la seua biblioteca de publicacions referides al lloc. Em cridà l’atenció un article a la mítica revista Nat on ja es parlava de l’indret escrit per Vicent. Tant que la vaig seguir quan eixia…
A Vicent se li notava el seu entusiasme per l’indret i per la fotografia d’animals i plantes. Acabava de “caçar” una papallona nocturna, que tancava convents quan apareixa: la  Papallona Calavera (Acherontia atropos).

Mentre la gent començava a seure amb les seues amistats i davant d’uns bons entrepans i beguda de la terra, muntàrem els telescopis per observar la Lluna, Júpiter i les nebuloses visibles. Però la natura segueix el seu curs impertorbable als humans i ens tenia preparats uns quants núvols. Si tot l’estiu ha estat ras avui tocava tapat….

Després d’un sopar ben bo sobretot per la companyia i la conversa agradable amb Àngel Canet i amb amics de l’Alcúdia, van treure de postres unes fantàstiques peres herculines i uns melons de tot l’any ben sucosos, donació d’empreses del poble.

Vicent Boix feu un parlament contant, per als nous vinguts com nosaltres, les bondats de l’entorn natural malgrat l’incendi de 20 fanecades que es produí el passat 16 d’agost. Es va prometre restaurar el paratge amb espècies més resistents. També parlà de la l’activitat desenvolupada a totes les escoles de l’Alcúdia sobre la biodiversitat del terme.

Finalment l’alcalde Robert Martínez va lloar les activitats del centre i, després de fer-me un regal no merescut, em va donar pas a la xerrada que duia preparada.

Un passeig pel cel estrellat, per conéixer les constel·lacions, com es van crear i com les utilitzen avui dia els astronònoms va ser la primera part del meu discurs. Seguidament vaig comentar les profundes arrels culturals dels personatges representats a les constel·lacions, com les aventures amoroses de Zeus i la presumida Cassiopea, històries que eren ben conegudes a l’antiguitat i que han inspirat multitud d’obres artístiques.

La darrera part de la nit astronòmica es va dedicar a observar el cel amb la bateria de telescopis que havíem dut des de la Safor. Tanmateix el firmament estava ben cobert per una capa de núvols intermitents que deixaren visible, i encara sort, el planeta Júpiter i els satèl·lits, el temps suficient per a que els assistents a la vetlada ho veiérem. De la Lluna no en sabérem res, amagada darrere de gruixuts núvols.

I com sempre passa, cap a les 2 de la matinada i quan ja desmuntavem els telescopis, els núvols finalment marxaren i el cel se’n presentà amb tota la seua magnificiència, amb el Cigne-Zeus presidint l’esfera celeste.

Finalment només em cal expressar el meu agraïment, i el de tota l’Agrupació Astronòmica de la Safor, a l’alcalde, Robert, al regidor de Medi Ambient, Paulí, a Vicent Boix i a Antoni Montes per totes les seues atencions.

I moltes gràcies pel llibre L’Alcúdia: Paratge natural del riu Magre, de Vicent Boix i Ximo Martínez i editat per l’Ajuntament de l’Alcúdia. Té unes imatges magnifiques i és imprescindible per conéixer la comarca.

Fotos de Vicent Boix.

Torne meravellat de les terres de la Provença. He passat les últimes setmanes a un petit poble situat entre els rius Ardecha i el Céser, afluents del gran Roina. Allà a la llunyania destacava el mont Ventoux (Ventor en occità), mític punt de la cursa del Tour de França i escalat per Petrarca el 1336. He estat envoltat de tranquil·litat, bon menjar, bon vi de la comarca i petites visites culturals que no s’han fet pesades.

I ha estat també un descans digital, una aturada general de comunicacions electròniques. Sense connexió a internet, sense cap trucada al mòbil, un aïllament digital total.

Segueix…

Com he dit, he estat envoltat de tranquil·litat, bon menjar, bon vi de la comarca, molta amabilitat on ens hem allotjat. També hem fet petites visites culturals que no s’han fet pesades.

Tanmateix les ciutats d’Avinyó i Mimes eren de visita obligada. La residència que va fer construir el papa, que fugint de les lluites entre els senyors romans va anar a parar ben prop del rei francés al segle XIV és impressionant i plena de turistes. El Palau papal d’Avignó bé s’ho val. La llàstima és que estiga buit de mobles i d’ornaments. L’exercit francés el va usar durant el segle XIX i va obrir finestres i posar estàncies dins de les enormes habitacions papals. Ara està tot ben net i restaurat. Però la instal·lació d’alguns mobles ho faria tot molt més agradable. Avignó també és la ciutat del pont inacabat, aquell famós de la cançó que tot xiquet francés coneix.

Nimes, ciutat romana, conserva en molt bones condicions l’anfiteatre (les Arenes) i el temple dedicat a l’emperador (La Maison Carré). A les Arenes, que continuen funcionant com a plaça de bous i és, per tant, el somni complit de tot arquitecte, que el teu edifici continue fent la seua funció 2000 anys després de construir-se, s’hi feien al segle I grans espectacles. De matí tenien lloc escenes de caçera. Es soltaven animals entre arbres i turons i uns caçadors tractaven de matar-los. Al migdia, els senyors anaven a dinar, mentre els criats i esclaus els guardaven el lloc. Era el moment de fer complir les execucions. Els condemnats a mort eren lligats a estaques i les feres els acabaven devorant, amb una plaça gairebé buida.
La vesprada era el moment més esperat. Els gladiadors eixien i lluitaven entre ells. Al contrari del que pensem, la mort d’un ells no era, generalment el final lògic.  Hi havia grans lluitadors i els seus fans els animaven des de les grades.

També van veure el famós aqüeducte romà de Pont du Gard que és el que apareix als bitllets de 5 euros. Realment és impressionant i està molt ben conservat.

El que m’ha sorprés és que totes les possibles atraccions turístiques estan explotades. Ja pot ser un petit castell, un riu amb barques i canoes, un poble medieval, etc… tot té el seu fulletó en diversos idiomes (en català no, ni tampoc en castellà) i la seua entrada. I els turistes hi van, paguen, pregunten i se’n van contents. Quantes meravelles del nostre patrimoni podríem mostrar als turistes que ens visiten! Coves, torres de guaita, castells, molins, etc… I no hi ha ganes ni estímuls per fer el que fan Pirineus enllà…

I respecte al cel que podria dir-vos? Un cel negre, la Via Làctia ben visible, amb totes les seus zones fosques i clares, les constel·lacions clares. La nit del dia 12 d’agost, nit de les Perseides, va ser fantàstica. El poblet on ens allotjàvem va organitzar una observació popular de la pluja d’estels. Ja estava preparat quan vaig arribar. En una clariana del bosc amb un nom ben occità, la Lausa (la llosa), vam veure unes poques però ben brillants “llàgrimes de sant Llorenç”. Per sota de la constel·lació de Cigne tres “estels” seguits deixaren una bona traça al cel cap a les 23:30 hores.

I que podem dir de les llibreries. Tot poble en té una i de vegades més. A Bagnols sur Cèze (Banhòus de Céser, en occità), agermanat amb Carcaixent, en vaig trobar 2 a la mateixa plaça, una de llibres nous i altra de vells. A la de vell podien trobar quasi de tot. I a un altre carrer hi havia altres llibreries de llibres usats. M’han dit que a França hi ha molta llibreria de vell. Ja ho vaig comprovar a la Brocante, una gegantina fira d’antiquari que fan a Barjac al voltant del dia de la Mare de Déu. S’hi pot trobar de tot, sobretot moble antic, però també molts llibres, eines del camp,  aixovar d’altres temps. Val la pena passejar-s’hi, encara que és una mica car però s’hi pot regatejar.

La conservació del territori i del paisatge és exemplar. Tots els pobles estan ben cuidats, sense edificis fora de lloc, sense altures descompassades, pobles on no et fa vergonya viure.

I he sentit parlar occità a les persones grans, encara que ells l’anomenen Patois. És per aquest motiu que era tan fàcil comunicar-nos en valencià. Tanmateix no he trobat pràcticament res en occità a les llibreries. Això si, els carrers de Nimes estan retolats en bilingüe, francés, occità i moltes poblacions tenen el seu nom en els dos idiomes.

I finalment fer notar que no he actualitzat aquest bloc des de principis de mes ja que he estat unes dues setmanes sense internet, totalment aïllat del cibermón, sense saber que passava per casa ni pel planeta. Una desconnexió electrònica que m’ha anat d’allò més bé.

Fotos: Enric Marco

1.- Oronetes al Castell de Roure, Labastide-du-Virac
2.- Camp de lavanda
3.- Carrer de Nimes
4.- Pont del Gard
5.- Labastide-du-Virac