Dit açò, cal plantejar-nos també que l’avantatge és que les persones som éssers humans que podem reaccionar. No hem de ser deterministes en el sentit de dir: ‘i amb la crisi tot ens va a anar pitjor’. Ens anirà a pitjor si ens deixem que ens vaja a pitjor.

          Aleshores el que preguntar-nos és, per què deixem que ens vaja a pitjor?, això ens portaria a la necessitat de reacció.

          El que no hem de fer mai és oblidar-nos de que la lluita de classes compta en la dinàmica del capitalisme. No fer determinisme i dir: ‘bé, la crisi sempre suposa empitjorament’. Sí, suposa empitjorament però podem reaccionar.

          Estem deixant perdre moltes de les conquestes dels treballadors, sense adonar-nos que tenim aquesta responsabilitat històrica, o siga, estem, ja sé que és una paraula forta, però diria, que estem traint a les generacions que han lluitat tant per aconseguir uns drets socials millors. Aleshores açò és molt greu, em sembla a mi. Tenim en compte que estem abandonant tota la nostra responsabilitat històrica i no hem de pensar que és alguna cosa que ens han regalat. És quelcom que s’ha conquerit.

          Es pot destruir el capitalisme per ell mateix? Difícil, i el dolent seria pensar que si es destrueix per ell mateix, què vindrà darrere... Pense que per a que el capitalisme es destruïsca i continue el sistema humà que vinga darrere, necessitarem estar treballant per a això des d’ara.

          Estem veient que la concentració de riquesa i la concentració de poder és cada vegada major; si no es reacciona tindrem una societat completament tirànica.

          Realment jo crec que ara, l’important és seguir construint des de baix, i en aquest sentit, jo sóc relativament, només relativament, optimista. És a dir, cada vegada hi ha major grups de gent fent coses alternatives, algun dia, tot això podrà catalitzar i aleshores, vull pensar o em sembla a mi, que l’important és no sentir-nos tant derrotats i tant impotents com per a dir: ‘no podem fer res’. Malgrat tots els esforços del capitalisme, segueix havent gent que està intentant transformar la societat i segueix havent gent així en el món sencer.

         Aleshores, bé, en aquest sentit, jo sóc històricament optimista. 

Primera Part.

Capítol 9. Al voltant de la disciplina

‘Els xiquets necessiten models més que crítics’ Joseph Joubert, Pensées, 1842

            Molts pares mostren una preocupació comprensible per la millor forma de disciplinar els seus fills, per la manera d’infondre’ls sentit de la responsabilitat i ensenyar-los a ser disciplinats en els seus actes i reaccions. Aquesta preocupació és d’allò més natural en vista de l’estesa  que està la manca de disciplina en la societat, i especialment entre els joves. Actualment no solament hi ha grans variacions entre les teories de  la disciplina, sinó que el concepte mateix no sembla gaudir de popularitat.  La immensa majoria dels pares que m’han fet preguntes al voltant de la disciplina volien conèixer la meua opinió sobre el càstig dels xiquets –com i quan cal castigar-los, per exemple- i quasi sempre pensaven en el càstig  corporal. Aquests pares, malgrat a que verdaderament desitjaven educar  bé els seus fills i es preocupaven per la millor manera de disciplinar-los, no  s’havien aturat a reflexionar sobre el significat real de la paraula “disciplina”. D’haver-la buscat en un diccionari, hagueren descobert que només l’última de les definicions que es donen suggereix que la paraula també pot significar càstig. El Shorter Oxford English Dictionary defineix la disciplina de la manera següent:

                        1. Instrucció que s’imparteix a deixebles o estudiants; ensenyament;       aprenentatge; educació. 2. Una branca de la instrucció: un departament del    coneixement. 3. L’ensinistrament d’estudiants i subordinats en la conducta i   l’actuació apropiades instruint-los i exercitant-los-en; ensinistrament mental i   moral. 4. Una condició ensinistrada. 5. L’ordre que es manté i observa entre     persones sota control o manament. 6. El sistema per mitjà del qual es manté l’ordre en una església. 7. Correcció, càstig; també una pallissa o alguna coa             semblant.

            El Webster’s New World Dictionary indica que el sentit que se li dóna a Nord-Amèrica a aquest vocable no és molt diferent:

                        1. Una branca del coneixement o del saber. 2. a) Ensinistrament que desenvolupa l’autodomini, el caràcter o l’ordre i l’eficiència; b) Control estricte per a imposar obediència. 3. El resultat de tal ensinistrament o control; específicament  autodomini o conducta ordenada. 4. Un sistema de regles , per exemple per a la conducta dels membres d’una ordre monàstica. 5. Tractament que corregeix o castiga.

            Cite aquestes definicions amb cert detall perquè ambdues demostren que, si bé la paraula pot ser usada en el sentit de càstig, no és aquest el seu significat més important. La idea d’instrucció és suprema. Les definicions nord-americanes, comparades amb les britàniques, insisteixen en l’autodomini, i sembla que això és el que els pares nord-americans més desitgen per als seus fills. Per tant, el seu problema resideix en com instruir als seus fills per a que adquirisquen una mesura sana d’autodomini. Ja que només les últimes definicions d’aquest terme suggereixen que “disciplina” també pot ser usada en el sentit de càstig, i en vista de que fins i tot aquest significat se li dóna només a una subdivisió  especial d’una altra major, relativa a la correcció, és molt discutible que “càstig” o “pallissa o alguna cosa semblant” siguen bones maneres de corregir a algú.

       (segueix a l'interior de l'entrada)

Paradigma del Sistema Educativo from Javier Catania on Vimeo.

         Em sento una persona afortunada. He tingut l’oportunitat que tot educador somnia: elaborar uns programes educatius que comencen amb el naixement i acaben en complir 16 anys. I fer-ho sense cap coacció, deixant-me guiar per clars objectius educatius, és a dir, ètics.

         No es tracta d’ensenyar matemàtiques o anglés, sinó d’ajudar a que el xiquet o xiqueta desenvolupe els seus grans recursos intel·lectuals, emocionals, executius, ètics. Ara sabem que la major part dels trets personals s’aprenen. S’aprenen la passivitat o l’activitat, la valentia o la covardia, l’optimisme o el pessimisme, la resistència o la vulnerabilitat, la sociabilitat o la insociabilitat, el pensament crític o la docilitat del ramat, la curiositat o el desinterés. Incloure totes aquestes possibilitats en la dinàmica educativa, sense ensurts, sense canvis legals,sinó mitjançant un intel·ligent projecte d’assimilació i aprenentatge personals, em sembla la nova frontera educativa. Per a millorar l’educació no és tan necessari el finançament com una millor gestió dels recursos. Si no millora l’educació és perquè no volem. No es tracta de lamentar-se, sinó d’assumir la responsabilitat educativa de tothom, amb energia.

         En quatre anys podem passar de l’actual33% d’alumnes que abandonen prematurament el sistema escolar al 10% que planteja com a objectiu la Unió Europea. Els docents són la consciència educativa de la societat, pel que la seua responsabilitat i compromís són primordials. El sindicalisme desenvolupa un paper molt notable no només per exigir o defensar els drets laborals, també per treballar per l’excel·lència del professional com a motor  del canvi social.

         Introduir qualsevol canvi en el ‘sistema educatiu’ em sobrepassa. Hi ha massa estructures legals, polítiques, ideològiques, mentals com per a que una iniciativa individual triomfe. Per això, he dirigit aquest programa als pares, fundant la “Universidad de Padres (UP) on-line” que aquest any comença la seua cinquena edició.

José Antonio Marina – Rector dela “Universidad de Padres on-line”

Sabeu per què l’assassí de Noruega és diferent dels altres? 

Jo us ho vaig a dir i us vaig a dir quines coses sobre ell no ens dirà mai cap mitjà de comunicació.

Aquest home s’anomena: Anders Behring Breivik, és el noruec de 32 anys, que assassinà a gairebé 100 persones fa uns dies a l’illa d’Utoeya en Noruega, és un cristià conservador d’extrema dreta que odia els musulmans.

I encara que al principi diversos mitjans afirmaren que l’atac havia estat realitzat per musulmans, i països com els EEUU s’estriparen les vestidures dient que anaven a enviar tota l’ajuda possible a Noruega per a atrapar als autors de la pitjor matança que s’haja vist en eixe país des de la Segona Guerra Mundial, per ara se sap que el tipus “anti-sistema” actuà sol.
D’ara en avant, no veurem als mitjans refregant-nos per la cara el credo religiós de l’assassí, ni atribuiran a la religió les seues idees extremistes.

Tindrà un judici completament just i el més segur és que acabarà els seus dies en un hospital mental perquè llocs com Guantànamo no han sigut confeccionats per a rossos d’ulls blaus amb sang europea.

Cap membre de la família d’aquest home serà perseguit ni el seu país envaït per matar a innocents, ningú  gosarà usar mètodes de tortura com el “submarí” per aconseguir una confessió i fins i tot és molt possible que després de centenars de psicoanàlisis ens facen creure que hem de tindre-li llàstima, i la seua pel·lícula serà premiada amb un Òscar de la Acadèmia després d’haver-se convertit en un Best Seller.

No escoltarem mai una disculpa als musulmans per encolomar-nos l’atac “debades” i dintre d‘uns dies aquesta notícia serà només una “relliscada” i un motiu més dintre de la magnífica Comunitat Europea per a que tracten d’unir-se més que mai en contra dels terroristes de torn.
En Noruega aquest ‘patriota’ assassinà a 100 persones i és la pitjor tragèdia des de la Segona Guerra Mundial, en canvi els morts de Líbia, Síria, Bahrein, Afganistan i Pakistan, són només danys col·laterals. Aquestos no compten en aquestes llistes de tragèdies.

La pobresa en Somàlia està anorreant la seua població, fomentada per països que l’han parasitat y després ¨se muden¨ a altres amb tots els recursos explotables per a fagocitar-se’ls.
Mentrestant, seguiran sembrant vents i continuaran recollint tempestes.

Vull aclarir que jo jamai justificaré l’assassinat de cap innocent, el que he volgut subratllar, són les “petites grans” diferències amb que serà tractat aquest cas.

Llegir els detalls i observar les imatges encara em tenen en estat de xoc, però no menys que els xiquets assassinats a diari por l’OTAN, EEUU o qualsevol altra força creada per a justificar el crim. Res justifica la mort d’éssers innocents.
Rashida Jenny Torres
Musulmana Costarricense.

http://www.elpionero.com.mx/no​tas.pl?n=25116&s=7

http://ultima-hora.bichotoblog​.com/%C2%BFquien-es-anders-beh​ring-breivik.html?utm_source=r​ss&utm_medium=rss&utm_campaign​=%25c2%25bfquien-es-anders-beh​ring-breivik

http://www.boingboing.net/2011​/07/22/oslo-terror-suspect.htm​l

Per: Rashida Jenny Torres

El 28 de maig, els airnovencs participaran a la Bressolada.

Com cada any la participació airenovenca serà múltiple. Participarem al passavila del matí i a l'actuació castellera de la tarda. Tu també, vine, participa, ajuda l'ensenyament de la llengua catalana a Catalunya nord.

PROGRAMA:

10h30 Espectacle dels alumnes de la Bressola

11h30 Gran Cercavila reinvindicatiu pels carrers de Perpinyà amb els Gegants de Talteüll , els Sorollosos del Riberal i Els Salanc’aires

13h dinar popular sota els plàtans de la passejada.

15h30 grup d’animació infantil País de Cotó

16h30 castellers AMB els Castellers del Riberal i els Angelets del Vallespir.

18h concert del grup gironí “WOLLY GOATS”

20h45 retransmissió en directe del partit de fi de Final de Copa de Campions : Barça- Manchester 

Informacions: www.bressola.cat

Barcelona: 647729756

Servei de restauració i bar tot el dia

VIURE BÉ, SENSE NUCLEARS

MANIFESTACIÓ PER UN FUTUR MILLOR

DISSABTE 9 D'ABRIL. 18:30 PLAÇA DE SANT AGUSTÍ

NO VOLEM UN RIU RADIOACTIU

TANQUEM COFRENTS

NO AL CEMENTERI NUCLEAR

- L’energia nuclear és inevitablement perillosa, Fukushima tindrà conseqüències comparables a les de Txernòbil. Respecte a Cofrents, només en els últims 10 anys ha patit 102 “successos” que afectaven a la seguretat, 25 parades no programades i 6 prealertes de seguretat.

Cofrents està situada en una zona d’intensitat sísmica mitjana, però només està dissenyada per a suportar un terratrèmol de 6 a 6'5 graus Richter. En eixe cas, a més, cal sumar el risc que suposen els embassaments aigües amunt.

- L'energia nuclear no és necessària: A Espanya l'electricitat d'origen nuclear aporta un 20% del total, mentre que les renovables aporten entre el 35 i el 40 %. Desenvolupant les energies renovables es pot prescindir de tota la d'origen nuclear.

 Donat el sobredimensionament del nostre sistema elèctric, es podrien tancar hui totes les centrals nuclears, posant en marxa algunes de les centrals de gas que estan ara aturades.

 Tampoc és cert que si no produïm energia nuclear l'hàgem d'importar. Espanya exporta des de fa molts anys el 2-3% de la seua producció elèctrica neta, fins i tot a França.

- L'energia nuclear no evita el canvi climàtic: Durant  les operacions de mineria, polvorització de la roca, purificació, enriquiment i transport de l'urani; en la construcció i desmantellament de les centrals; i en la gestió dels seus residus es generen grans emissions de CO2. Les emissions mitjanes de la indústria nuclear en el món, s'estimen, en 66g de CO2/kwh; menys que el gas, el fuel o el carbó, però molt més que qualsevol renovable. I la tendència és que augmenten, ja que la riquesa de mineral d'urani cada vegada és menor, la qual cosa obliga a extraure, triturar.. cada vegada més tones de roca per a extraure el mateix urani.

- L'energia nuclear és cara: el cost real del kwh nuclear a Espanya és un poc més de 0'1€, la més cara de totes les formes de generació, amb tendència a pujar perquè el preu de l'urani està augmentant. Les noves mesures de seguretat que s'exigiran arran de l'accident de Fukushima, com ja va passar en Txernòbil, són molt costoses. Hi ha energies renovables com l'eòlica, que ja són més competitives.

- L'energia nuclear no evita la dependència energètica. Tot l'urani que s'utilitza a Espanya ve d'altres països, alguns tan “estables” com Rússia, Namíbia i Níger. El pas tecnològicament més difícil per a l'obtenció del combustible nuclear, l'enriquiment de l'urani, tampoc es realitza a Espanya.

Ens sumem a la protesta.

TRIBUNA: GEMA MARTÍN MUÑOZ

Una expressió ciutadana

GEMA MARTÍN MUÑOZ 04/02/2011

            Les manifestacions que s’estan produint en Tunísia, primer, i Egipte, a continuació, són abans de res un moviment ciutadà. No es limita a una revolta popular, ni a una sublevació social per les pèssimes condicions socioeconòmiques en què viuen. És una demanda ferma d’exercir els seus drets de ciutadania. I estan tots junts, musulmans, cristians, islamistes, laics, classes mitjanes, estudiants, intel·lectuals. Des de fa anys totes les enquestes sociològiques que regularment es fan entre les opinions públiques àrabs ens estaven dient sistemàticament que la seua principal aspiració era gaudir d’un Estat de dret. Pocs atenien a aquesta substancial dada, tan ocupats sempre en el perill islamista, el vel islàmic, preservar l’statu quo... D’ací la sorpresa.

            Els àrabs volen la democràcia, per a sorpresa d’alguns. I estan preparats per a exercir-la

La idea d’una suposada minoria d’edat política àrab és colonial

            Sembla que als àrabs els agrada la democràcia, per a sorpresa probablement d’alguns. I sembla que estan preparats per a exercir-la. Se senten ciutadans i volen ser-ho. La sorpresa ve, en tot cas, de l’errònia interpretació d’identificar règims amb país, i de no posar atenció a les enormes dinàmiques de canvi i maduració ciutadana que les dones, els joves i la major part de la societat estaven realitzant des de fa anys en eixos països. No s’ha mirat a la societat, només als sistemes polítics.

            En eixes societats, les dones (amb vel i sense ell) estan fent la seua particular revolució silenciosa contra el patriarcat i estan participant activament en eixa gran reivindicació ciutadana, i en general els joves (el 70% de la població té menys de 30 anys), principalment urbans, molt polititzats i amb una majoritària preparació universitària i diplomada, representen un enorme potencial per al desenvolupament democràtic i socioeconòmic del país. I si aquest es trunca, representen pel contrari un immens desafiament d’alienació ciutadana amb indesitjables evolucions.

            S’està veient amb simpatia aquesta mobilització perquè, i és totalment cert, és civil i els partits islamistes no han exercit cap paper. I això és bo perquè ni ells, ni cap altre partit, podrà reclamar legitimitat alguna d’origen. La legitimitat més que mai és de la ciutadania sencera, amb totes les ideologies presents. Però això no significa que no vagen a tindre un paper a jugar en la transició democràtica si aquesta es desenvolupa bé. En el cas de Tunísia, on acaba d’arribar Rachid Gannuchi, líder carismàtic d’En Nahda, el moviment islamista va a recuperar base social. En Egipte, l’oposició política més estructurada i amb base social són els Germans Musulmans. El seu perfil d’actuació està sent deliberadament baix (En Nahda ha anunciat que no presentarà candidatura a la presidència de Tunísia). Aquesta posició respon a la consciència de que qualsevol aspecte de protagonisme islamista pot oferir el tan útil argument del "perill islamista" per a perdre el substantiu suport extern a la reivindicació ciutadana i trencar la unitat interna existent.

            De fet, els menys interessats en que eixa evolució democràtica es desenvolupe són els qui estan intentant posar en primera línia de la informació el risc de que Egipte sucumbisca a mans de radicals islamistes. Però la qüestió que es planteja és que si s’imposa la dinàmica democràtica, els gens radicals islamistes del Nahda tunisià i dels Germans Musulmans egipcis estaran presents en el procés, i això no ha de privar de legitimitat ni suport a la tan necessària transició democràtica. Podríem en aquest cas adaptar la famosa frase clintoniana: "¡És la democràcia, estúpid!". La pertinaç actitud de triar unilateralment als actors que han de participar en l’escena política en aquesta part del món en nom dels seus ciutadans ha fet ja tot el seu fracassat recorregut. Com també ho han fet les propostes diverses de reforma política edulcorada i per a la galeria internacional que des de finals dels huitantes s’han promès sense cap resultat pràctic. El moment i el discurs de la reforma està caducat, ara és el temps de la transició democràtica, i el que eixos ciutadans àrabs estan expressant és el mateix que els ciutadans espanyols demanàrem amb la mateixa fermesa i entusiasme fa més de 35 anys.

            La dimensió del canvi és, sens dubte, de gran abast perquè suposa modificar els paràmetres substancials de la política internacional en aquesta regió. Deixar d’entendre l’statu quo com a sinònim d’estabilitat perquè, pel contrari, ha engendrat ràbia, humiliació, pobresa, extremismes. Afrontar que es podrà tindre bons aliats però no clienteles. I això té moltes conseqüències en aquesta part del món.

            El cas d’Egipte és, en aquest sentit, molt més desafiant. El seu pes simbòlic i estratègic és determinant, i sens dubte preocupa a molts l’abast que tindria el seu canvi de règim. Però el nacionalisme que també alimenta la rebel·lió és un altre component substancial a tindre en compte per a valorar la força de la mobilització. Els egipcis se saben referència de tota la regió i han digerit molt malament la seua pèrdua d’influència regional, desplaçada a altres parts del món àrab, les considerades excessivament estretes relaciones amb Israel, i el seu gran afebliment intel·lectual, en altre temps líder i pioner en la producció cultural àrab. Tots aquests factors, units a una profunda alienació contra un sistema que els ha marginat, empobrit i menyspreat, s’han convertit en una explosiva alquímia de components, verdader polvorí en l’actualitat. Per tot això, la fallida o intent de rendició d’aquesta rebel·lió ciutadana egípcia (promovent el caos, l’enfrontament violent i la provocació) augura un més que probable bany de sang que ni el nacionalista Exèrcit egipci, actor fonamental, ni la comunitat internacional poden permetre. Les conseqüències serien desastroses (més violència, més radicalització, més inestabilitat).

            Però també és cert que si la transició democràtica arrela, és necessari un substancial suport econòmic internacional que acompanye al fràgil procés polític. Durant molt de temps s’ha defensat en Europa que invertir en el desenvolupament econòmic era la clau per a contribuir a la transformació de eixos països, desentenent-se de les clàusules que vinculaven eixa política a l’avanç democràtic (com establia la declaració de Barcelona, els acords de lliure comerç, la nova política de veïnatge, etcètera). Els resultats han estat escassos i efímers. És ara, en el suport al desenvolupament econòmic acompanyat de democràcia, on els actors exteriors tenen una verdadera mà que jugar: sent fidels a les seues pròpies definicions, declaracions i objectius i deixant de banda els hegemonismes passats que amb cert regust colonial s’han justificat per una pretesa minoria d’edat política àrab. El caràcter ciutadà d’aquestes manifestacions els ha definitivament liquidat.

Gema Martín Muñoz és directora general de Casa Àrab i professora de Sociologia del Món  Àrab i Islàmic de la UAM.

ENRIQUE VILA-MATAS

Si no fóra per la crisi

ENRIQUE VILA-MATAS 18/01/2011

Un país que dilapidà el temps de l’esplendor amassant infortunis. Un país de tertúlies. Un país fora del temps. Amb verdaderes masses de fumadors omplint les terrasses d’hivern, esperant als xinesos. No vam saber ser pròspers i ara qualsevol redreça la desfeta. Un país de vociferants en podis de clofolles de gambes. L’únic bo és que ja podem anar-nos-en, de pont etern. Ha acabat ocorrent-nos el que Michon diu que li passà a Rimbaud: morí de la mateixa mà d’aquells el treball del qual l’enriquien; s’havia enriquit amb una mort sumptuosa, sagnant com la d’un rei al qual immolen el seus súbdits; només fou ric en or, i d’això morí.

La puixança portà la desaparició de gran part de les persones amables, amb bon caràcter

            D’un temps ençà, tot s’ha tornat, a més, insofriblement vernacle. Quan regnava la hipnosi del benestar, ja era tot asfixiant, perquè la puixança portà la desaparició de gran part de les persones amables, amb bon caràcter. Era penós veure que, quan més avançàvem en el miratge del progrés, més malhumorat es tornava el ciutadà. Quan arribà la crisi, semblava que aquesta ajudaria almenys a rebaixar els nivells d’estupidesa dels vanitosos, dels malcarats, dels cabrons. Però no ha estat així. Ara bé, no s’ha d’oblidar que en realitat les crisis són un fenomen recorrent, quan no perpetu, i tenen un costat molt bo, perquè ofereixen moments de gran sacsejada i creativitat. De fet, si no fóra per la crisi, no tindríem de què parlar. Per als què han organitzat uns debats públics sobre el tema al CCCB, les crisis no solament obren sempre un lapse de llibertat abans que cristal·litze un nou ordre, sinó que, a més, permeten que es tornen a plantejar les grans preguntes.

            Després de tot, una crisi és un element essencial en qualsevol esforç que fem per a trobar-li sentit al món. En les conferències de Barcelona participen Soledad Puértolas, Saskia Sassen, Gosta-Esping Andersen, François Jullien, Avishai Margalit, Claudio Lomnitz-Adler, Eva Illouz, Antón Costas, Étienne Balibar. El títol de la xerrada de

Jorge Wagensberg, Si no fóra per la crisi, encara seríem bacteris, ofereix indicis de que aquesta serà tan realista com optimista i permet recordar-nos que el més cru realisme no té per què mancar d’humor. El món s’ensorra,  però hi ha algú que xiula una cançó. M’ha recordat un moment d’aquella novel·la de Saramago sobre la mort de Ricardo Reis. Eixe instant en el què, amb Europa en plena escalada cap a la guerra, un home s’asseu davant l’Atlàntic i es pregunta si ell, Ricardo Reis, existeix.

            Les crisis serveixen també per a proposar serenitat i fins el retorn a una cultura clàssica. I així, la setmana passada, quan tornàrem a veure en televisió, gairebé de pur miracle, El Sur, de Víctor Erice, ens dèiem al matí següent si no era una tragèdia que artistes como Erice portaren tant de temps sense rodar. Quin gran dia serà aquell en el que els nostres xarlatans unisquen esforços per a desxifrar per què amb crisi o sense ella sempre maltractem als millors. Però de res d’açò es parlà eixe matí del dia següent, eixe matí del que només recorde una pudor a anís castís en l’ambient i una cridòria en les ràdios i un aldarull en les televisions: una carrera de bojos per veure qui emetia més fort en les terrasses al sol o en els interiors amb clofolles de gambes, qui emetia més alt el seu fúnebre cant general per l’or que perdérem.

Escric mentre escolte udolar en la ràdio i les veus perverses dels més xerraires em porten el record d’alguna cosa que plantejava Mario Levrero al voltant de Nerval: "¿Com és possible que estant boig s’haja expressat en Aurèlia, mitjançant un estil seré, dolcíssim? Em pregunte què esdevindria si tots els bojos reberen una cultura clàssica".

Introducció

         La premsa liberal ens bombardeja a diari amb la idea de que el major perill de la nostra època és el fonamentalisme intolerant (ètnic, religiós, sexista…), i que l’únic mode de resistir i poder derrotar-lo consistiria en assumir una posició multicultural.

         Però, és realment així? I si la forma habitual en que es manifesten la tolerància multicultural no fos, en última instància tan innocent com se’ns vol fer creure, perquè, tàcitament, accepta la despolitització de l’economia?  

         Aquesta forma hegemònica del multiculturalisme es basa en la tesi de que vivim en un univers postideològic, en el que hauríem superat eixos vells conflictes entre esquerra i dreta, que tants problemes causaren, i en el que les batalles més importants serien aquelles que es lliuren per aconseguir el reconeixement dels diversos estils de vida. Però, i si aquest multiculturalisme despolititzat fos precisament la ideologia de l’actual capitalisme global?

         D’ací que crega necessari, en els nostres dies, subministrar una bona dosi d’intolerància, encara que només siga amb el propòsit de suscitar eixa passió política que alimenta la discòrdia. Tal vegada, ha arribat el moment de criticar des de l’esquerra eixa actitud dominant, eixe multiculturalisme, i apostar per la defensa d’una renovada politització de l’economia.

 
cONTRAPORTADA