Divendres passat, a més d’assistir de matí a la III Jornada de Psicologia i Llengua que ja us hem detallat, teníem moltes saons per atendre. A les 20 hores teníem dues dues inauguracions d’exposicions on acudir, i vam triar la de l’amic Adrià Pina a la Casa de la Cultura de Carlet.

 

         Sota el títol “marilyn 000” Pina revisita una de les icones més reproduïdes del segle XX amb el seu toc particular, que encara que estiguem saturats de veure-la, ens la presenta com una imatge nova, fresca, ens nous contextos, situacions i per suposat, un enfocament pop que, tot i recordar-nos en algunes teles a Warhol, al nostre modest entendre, el supera amb escreix. Copiem un extracte del tríptic:

         “Marilyn 000 està concebuda com una succesió seqüencial d’experiments formals i tècnics que tornen a posar sobre el terreny de la creció l’ampli ventall de recursos iconogràfics que Adrià Pina analitza, esmicola i deconstrueix sense abandonar el personal estil que ha configurat el seu segell com a artista plàstic.”

         L’exposició es pot veure des del 5 de març fins al 9 d’abril a la Casa de la Cultura de Carlet i des del 15 d’abrilfins el 16 de maig a la Casa de la Cultura d’Alzira. Aquesta exposició està patrocinada per la Fundació Caixa Carlet.

 

         Més tard, cap a les 21:30 hores, ens encaminàrem cap al casal del Bloc Jaume I de l’Alcúdia per assistir alsopar-xerrada que sota el títol “El paper de les comarques en la cultura valenciana”, havien de fer Manuel Sanchis-Guarner Cabanilles i Emili Casanova Herrero. I diem havien, perquè en arribar ens comunicaren que Manuel Sanchis-Guarner havia telefonat feia un mes dient que li anava a resultar impossible acudir a la cita, i Emili Casanova va telefonar pel matí dient que tenia problemes gàstrics i que si no millorava no vindria. Ens havíem aplegat una bona colla, i com que ja estàvem allà, vam sopar i xerrar entre nosal3. Cap a les 22:30,recordant que eixe dia el nostre amic Òscar Briz presentava un nou disc del projecte amb Cristina Blasco, anomenat “Hotel Paraiso” i del qual ja us vam parlar el setembre del 2008 (aleshores estava encara en preparació i es deia "Dos gardenias"), decidírem acabar la vetlada gaudint de l’actuació. Us copiem (traduint-la, sí, aquesta vegada el disc està cantat en castellà) la contraportada per a que us feu una idea:

 

         “Cristina Blasco és Victòria en l’Hotel Paraiso. Les cançons d’una història femenina.Victòria és una dona que ronda el quaranta anys i viu a la ciutat. Cantant de professió i separada, treballa a l’Hotel Paraiso, una espècie de club nocturn on a més de música i copes, també es practica encobertament la prostitució. En la seua vida abunden les confessions de taulell de bar amb perdedors de tot tipus, gent per la qual ella sent una especial tendresa, que conten històries de cors trencats i relacions que acabaren malament. Del seu passat li queda el solatge amarg de qui sap que s’ho jugà tot a una carta i ho va perdre. Sempre hagué homes en la seua vida disposats a abusar de la seua condició. El present és un continu obstacle de dificultats econòmiques, un exercici quotidià de supervivència en la jungla de l’asfalt. Per això ella s’aferra als seus somnis que encara que mai es van acomplir, encara li serveixen com a vàlvula d’escapamenti finestra a l’esperança. Uns somnis que li permeten mantindre la dignitat.  

         I ahir, divendres també (a veure si ens posem al dia, que açò no pot ser), vam assistir a l’Assemblea anual de Xúquer Viu a la Casa de la Cultura de Sueca, on repassàrem que férem l’any passat i què queda encara per fer, que no és poc. En acabar sopàrem a “El niu” i allà continuarem xerrant i gaudint de bona companyia fins les dotze.

I també: Fora de cartellera: El projecte de la Bruixa de Blair A. M. Villalonga La terra que el temps oblidà, cap. 6 E. R. Burrouhs L'altra cara de la lluna: Mossèn Cinto Verdaguer: exorcismes entre l'Atlàntida i el Canigó Emili Gil I més relats... (Consulteu l'índex de la primera plana) Il.lustracions: Daniel S. Limon La Lluna en un Cove 15 Rústega amb solapes Tapes plastificades a tot color Il.lustracions interiors 110 pàgines Diversos autors PVP: 8 euros Sol·licitud d'exemplars

El nou número: La Lluna en un Cove 15 Una nova selecció de magnífics relats de ficció en català. La narrativa més actual: un magazín fet a partir de les aportacions literàries de noves promeses; diversos autors, diversos estils, diverses maneres d'entendre el fet literari... Però tots amb un únic objectiu: oferir les millors narracions en la nostra llengua. T'ho perdràs? Contingut: Salomó, o El desconcertant cas dels camps que esdevingueren terrenys Àngel Garcia Verd, que l'amor s'hi perd Laura Homs Cai Climent Salus, Fulmen Barcinonis Alfred Sala A menys d'un metre Javier Pérez L'esperit de fum Joaquim Casal La cançó de l'Albatros Màxim Gorki Amb traducció directa del rus de Liudòvic Mikhaïl

---

Si us agrada La Lluna en un Cove
Subscriviu-vos-hi !
Rebreu tots els mesos cada número directament al vostre domicili, i obtindreu importants descomptes i promocions especials per a la compra de llibres. A més, entrareu a formar part del nostre club de lectura, podreu participar en concursos, i coneixereu de primera mà el que es mou dins del món de la narrativa actual en la nostra llengua: tendències, nous autors, i molt més!
Accés al formulari de subscripció

---

Ara mateix estem treballant en un...
Especial ELLES
Encara podeu participar enviant relats per a selecció.
Consulteu les bases a la nostra web.

---

Recordeu que tenim en marxa el 30è concurs del Blog de La Lluna en un Cove.
Es tracta de donar la vostra opinió sobre les lectures que heu fet. Sortejarem un premi entre tots els participants.
Teniu temps fins al 15 de març! Animeu-vos a participar! Accediu-hi

---

Trossos

VICENÇ VILLATORO

 

 

Llevaneus

Hi ha països on l'endemà d'una nevada la gent treu amb pales la neu del davant de casa. N'hi ha d'altres on truquem iradament a l'ajuntament perquè encara no hi ha passat la màquina llevaneu. No és casual. A casa nostra s'ha imposat el discurs que els governs són els responsables de tot. Quan alguns dirigents -per exemple, el president Pujol- apel·laven a la responsabilitat individual dels ciutadans, se'ls deia que això eren sermons morals per defugir les seves obligacions com a polítics. Són els governs els qui pel nostre bé ens han de dir què podem menjar, a quina velocitat podem circular, en quins valors se'ns ha d'educar.

 

 

Responsables

Ara, enmig del caos provocat per una nevada, alguns dels qui durant anys ens han dit que és el sector públic qui ha de tenir tota la responsabilitat i la decisió, ens diuen que el col·lapse va ser culpa de la manca de responsabilitat dels ciutadans i de les empreses. I potser tenen raó. Però ells han estat els primers de negar als ciutadans i a les empreses la seva responsabilitat i els marges de llibertat necessaris per poder-la exercir. Són els que han proclamat que el sector públic tenia el monopoli del bé comú i s'han malfiat de la llibertat i la responsabilitat dels ciutadans.

Pales

Els que han dibuixat un model en què el sector públic feia de pare i els ciutadans eren tractats com a fills menors d'edat, ara es posen a renyar els fills. I a més, no fan bé de pares: no solucionen el que van prometre que solucionarien. Han descobert que no hi arriben. Hi ha països on la gent treu la neu amb pales i països on passen de seguida les llevaneus. Al nostre no s'ha afavorit la cultura de la responsabilitat individual per treure la neu amb pales i al damunt les llevaneus del sector públic són pocs i arriben tard. Ciutadans menys responsables i administracions menys eficients. Potser per això ens col·lapsem més.

Reprenent on ens quedàrem la sessió anterior, i després de la pausa-café...

         Començà la ronda de debat Ferran Suay, a qui vam conéixer a l’assignatura  “Recursos humans i màrqueting lingüístic” del màster. Ens parlà de les diferents actituds respecte a la llengua. En una societat amb membres  bilingües (les societats mai ho són), podem distingir entre persona capacitada al bilingüe i discapacitada a qui és monolingüe. De les diferents actituds dels discapacitats que van des de l’hostilitat a la displicència i al respecte, les dues primeres mantindran la discapacitat i el respecte portarà cap a la capacitació. Als capacitats, l’hostilitat i la displicència els provocaran autoodi i minvaran les capacitats, i el respecte pot augmentar l’ús de la llengua.   

         De les conductes observables va destacar la timidesa lingüística, i la va il·lustrar amb l’exemple de la frase de Ramon Torrens “Més que catalanoparlants som catalanocallants”. Una altra conducta observable és la convergència al castellà que va des de Resistent, que insisteix abans de canviar de llengua; Reactiva, que canvia al primer senyal; i Proactiva, que inicia la conversa en castellà... i tot açò... com es manté? Recordem que el castellà està “avalat” per més de 500 lleis que imposen el seu ús (amb sancions als infractors). El seu aprenentatge és aplicat per contingències: reforç, càstig, desemparança.

         Ens va proposar diferents classificacions de bilingüismes amb foto inclosa (veuré si puc afegir-ne alguna en adjunts) que van del bilingüisme castellà/espanyol del metro, bilingüisme unidireccional: per què les parades de l’Albereda, d’Aragó, de Colom, es diuen en castellà? Bilingüisme folclòric  Centre de Qualitat “Manuel Sanchis Guarner”, on ens atenen i tot està en castellà; bilingüisme imbècil: jersei/jersey; bilingüisme imbècil + unidireccional Castelló/Teruel Castellón/Teruel.

         Quina conducta alternativa (possible) podem aplicar:

         L’assertivitat lingüística, que consisteix a parlar sempre en valencià, canviar de llengua només quan l’interlocutor no està capacitat i ho demana; i sentir-nos còmodes fent-ho. Abans d’acabar va deixar unes quantes preguntes a l’aire per al posterior debat:

Què necessitem? Un canvi d’actitud?, un canvi de conducta?, conducta, de qui?, i com?. Finalment dues citacions:

“Si jo estudie la llengua de l’altre i l’altre no respecta la meua, parlar la seua llengua deixa de ser un gest d’obertura per transformar-se en un acte de vassallatge i de submissió” (Amin Maalouf)

“Parleu la vostra llengua sempre que pugueu. Feu-vos el propòsit de parlar en català als qui sabeu que us entenen, encara que fins ara els hàgiu parlat en castellà” (Till Stegmann)

            Ismael Díaz intervingué seguidament per a explicar que en els models acadèmics de l’Educació, de la Universitat no s’ha avançat des que es va arribar  a una certa fita. A l’escola s’ha avançat en competència, però estem perdent l’ús, i posa l’avaluació de l’oral de l’anglés com a exemple del que hauria de fer-se en el valencià i no es fa. També afecta l’actitud dels docents, que poden veure’s desil·lusionats, funcionaritzats... Una altra actitud individual és la dels professionals (psicòlegs, arquitectes,...) als quals se’ls pot considerar herois: no solen tindre cap instrumentació tècnica (tests, programes, ...) Va afirmar que dintre de l’àmbit de les relacions professionas de psicòlegs es donen situacions d’incomoditat.

 

         El torn d’intervencions al debat el tancà J-Lluís Domènech, professor de Llengua i literatura i membre de l’A.V.L. que aportà altres dades que no s’han exposat anteriorment de l’àmbit de la psicologia. Els tres factors que destacà van ser l’Actitud amb la llengua, el Nivell assolit i l’Ús que en fem d’ella, quan més vaja qualsevol d’ells, més aniran els altres. Va dir que igual com abans s’havia dit (a la conferència) que qui vol aprendre, aprèn, qui no vol aprendre, no aprèn.

         Quant a les actituds individuals i col·lectives que podem adoptar, va proposar:

         1.- Optimista: té molt de futur. No coneix la problemàtica.

         2.- Pesimista: no hi ha res a fer, aturar la lluita. Submissió.

         3.- Realista: recomanable, lluita, constància, es poden solucionar molts problemes.

         ¿Per què el valencià no va a més? Segons les enquestes fetes, l’augment d’immigrants farà baixar la proporció de parlants. Açò no vol dir que la nostra llengua es parle menys pels immigrants. Si els parlants valoren positivament la pròpia llengua, possiblement els immigrants ho valoraran positivament també.

         El mercat del valencià està regulat i a més intervingut a favor del castellà des de sempre. Cal també observar els grups polítics com s’han comportat i com es comporten. Quan s’aprovà la LUEV, les actituds són contradictòries. Segons un estudi d’Enric Soria, quan més s’ha usat el valencià a les Corts va ser en l’etapa de Lizondo i U.V. Acaba amb la pregunta: quina actitud és la millor i quina la pitjor?

 

 

III JORNADA DE PSICOLOGIA I LLENGUA.

Societat Valenciana de Psicologia

Facultat de Psicologia. Saló d’Actes. Divendres 5 de març de 2010

        La introducció a la conferència la va fer el rector degà Ramos, que a més de donar-nos la benvinguda, va remarcar que la Jornada de Psicologia i Llengua ja ha consolidat, amb la seua tercera convocatòria, un espai de reflexió al voltant de l’àmbit de la psicolingüística. La nostra llengua no només està amenaçada pel castellà, l’anglés també l’hem de veure com una llengua intrusiva que ens pot fer molt de mal. Va fer un reconeixement als esforços de la Societat Valenciana de Psicologia, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i de tothom a qui, de forma voluntarista, s’apunta a la defensa i consolidació de l’ús de la nostra llengua en la nostra societat.

        Rafa Castelló va començar la conferència en anglés per a explicar-nos seguidament una anècdota que es produí en les intervencions del debat dels candidats a rector de la Universitat de València. Diu que una persona del públic s’alçà i intervingué agressivament, acusant a la nostra llengua de “provincianisme”, de poc útil, i va voler fer veure que l’anglés era la llengua que havia de preocupar-nos per  aprendre i ensenyar. Per contrarestar-ho, ens parlà de l’experiència del seu germà, professor de periodisme a la Universitat Rovira Virgili de Tarragona, que en donar una assignatura en anglés, va considerar-la dolenta. Es donen situacions risibles entre interlocutors de la mateixa llengua intentant parlar en una altra que no és la seua.

        Tot açò ens porta a valorar la nostra llengua, a donar-li un valor d’ús, un valor de canvi, i és clar que això són constructes socials, però si una llengua no té valor d’ús ni valor de canvi, difícilment sobreviurà. Comença a fer l’analogia entre valor i preu. Entre l’economia i la llengua. Una llengua és un recurs, una relació, no és un dret individual, com voldrien els liberals, és, si més no, una cosa entre dos. La llengua només existeix entre els dos (mínim), els seus drets per tant són col·lectius.

        Hi ha diferents àmbits de relació, d’intercanvi. Posem un valor a allò que tenim, que fem, o al nostre recurs. L’Estat i les diferents administracions tenen la capacitat de donar valor als títols acadèmics, amb homologacions, reconeixements, taxes de canvi. La política és molt important, i l’exemple el tenim a la Constitució, on la taxa de canvi és desigual. També està el valor d’ús que li donen els parlants. La conjugació de l’actuació de l’Estat i la dels parlants serà la que regule l’ús de la llengua.

        La dimensió instrumental de la llengua: a més de la funció comunicativa, li hem d’aplicar també una funció participativa, important per a valorar una llengua. Una llengua es valora perquè serveix per a treballar, per a viure, per a compartir. Cal fer una identitat comuna amb la llengua, i al nostre territori, malauradament, no està gens lligada una cosa a l’altra. I ara sí que es posà a parlar econòmicament de la llengua. Va dir que el capital competencial és el capital fixe, i que l’ús és el capital circulant. Que un company escrigui en anglés per a poder publicar és raonable econòmicament. I quant al nivell competencial, mai ha estat millor que ara.

        El polític incrementa el valor de la llengua: fa falta per a entrar a treballar en l’administració pública, però no se’n fa  ús d’ella. Entrem en el mercat especulatiu, si tenim fàbrica (competències) podem fabricar, no ho donem per perdut.

La identitat: si ser valencià és bo, parlar-lo també serà bo. Cal proposar noves línees d’investigació. El valor no depèn només de les seua capacitat comunicativa, sinó en la seua capacitat de relació, d’ús. La família li dóna un valor afegit a la llengua, en aquest àmbit li costa més variar. En eixir d’aquest grup la cosa es complica, i hi ha conflicte. Les llengües entre elles no rinyen, els problemes estan en les persones, en els grups. Si allunyant-nos del nucli proper, una llengua va perdent-se, cal plantejar-se noves maneres per reviscolar-la.

Competències: només tenen més poder aquells que tenen competències en tots els camps. Qui no sap és perquè no vol (hi ha moltes maneres d’aprendre), si no aprèn és perquè es nega. Els únics que tenen una relació socialment negativa són els qui només viuen en castellà, el monolingüe valencià, si existís, seria un heroi.

        Bé, fins ací dóna per hui, seguirem amb una segona part, la de la taula rodona més endavant.

 

         El nom de Bartleby ja ens havia enviat molts senyals des de diversos autors, una edició il·lustrada per Javier Zabala i en castellà, ...ai!..

            De El mundo de hoy de Rysard Kapuscinski, ja teniu referències.

“Els plàtans de Barcelona”. Víctor Mora, de moment, uns fragments:

            “Excel·lents funcionaris, bons sacerdots, armats d’estissores i llapis vermell, posaven cada dia llurs ànimes en perill veient, abans que ningú, totes les pel·lícules, totes les il·lustracions; llegint tots els textos, per estalviar als seus conciutadans ocasions de pecar a causa d’imatges o lectures massa suggestives. Aquesta immensa tasca cívica no sempre era, però, merescudament apreciada. Hi havia gent amargada, corrompuda per l’antic règim, que la discutia i en malparlava amb tossuderia recalcitrant.”
 

            “De fet, en Lluís se sent cada vegada més aficionat a la lectura d’obres on es pinten ambients, situacions i personages semblants als que coneix per experiència... Comença a considerar que aquestes descripcions reflecteixen veritablement la realitat. I que aquests llibres, per tant, diuen més la veritat que altres. En ell es produeix, així, insensiblement, una preferència per llibres que descriuen la vida d’aquells que es troben a baix de l’escala social, i les ferotges injustícies de què són constantment objecte... i que es va impregnant de les idees que aquests llibres contenen”.

        L’encantadora de Florència de Salman Rushdie. Contraportada.-Un viatger alt i ros que es fa dir Mogor dell’Amore travessa el món amb l’objectiu de revelar un poderós secret sobre el qual pesa una maledicció: només hi ha un home que el pot escoltar i continuar viu, i aquest no és altre que el Gran Mogol, l’emperador Akbar. La bruixeria li servirà per a introduir-se a la cort i explicar al governant més gran de la terra la història de la princesa Qara Köz, Ulls Negres, una dona tan bella que desterrava el que els homes fins aleshores havien considerat bell a les files de la vulgaritat més mediocre. Una dona, també, capaç d’hipnotitzar l’esplendorosa ciutat de Florència i d’enamorar l’emperador a través del temps i de l’espai.

         Amb el descobriment del secret, el lector quedarà seduït per la història d’amor i ambició d’una dona que vol controlar el seu destí en un món d’homes. Una narració increïble que posarà en contacte dos mons tan distants com l’esplendorosa capital mogol i la sensual Florència dels Mèdici, que resulten estranyament semblants.

 

         Potser, més endavant, parlem una altra vegada d’aquesta novel·la.

 

                La feina s’amuntega i hauren d’anar fent via.

         Dimecres passat vam gaudir de l’espectacle que ens va representar Batà al teatre la Clau de l’Alcúdia, on desgranaren les peces del seu disc “Cançons de butxaca”, el qual van abandonar per  fer un repàs de diferents expressions culturals populars des de cant d’estil valencià, a sirtaki grec, fins un fado portugués realment impressionants. I l’escalforeta que hi ha al teatre la Clau no es pot comparar. Hi actuaren en grup reduït Carles Llinares, veu i guitarra; Carles Tur, violí i altres;  i  Rebeca Santjoan, veu i cors. A l’altra ja ho sabeu, se’n veniu, ho veieu, i no vos ho conten. Per cert el disc el tenim de fons mentre escrivim açò.

 

         Apunt de classe Gèneres Literaris IV: Assaig, literatura d’idees: “XERRADA: l’ordre no és important. Expressen estats d’ànim. Exposició senzilla, planera... No han de ser llargues...”]. Doncs bé, dijous teníem la reunió amb Toni Cucarella i el grup de lectura del Bloc Jaume I de l’Alcúdia, i llevat del darrer punt de l’apunt de classe, es va complir sobradament: la conversa amb Toni Cucarella va allargar-se fins les 12 i escaig.

         En donar-li la paraula, després de les presentacions, va començar a dir què no diu la novel·la, almenys explícitament. Ho podem comprendre pel títol “Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts”. Perduts en aquest cas es refereix a deixats anar, sense tindre cura d’ells, de com es van morint a poc a poc, i de com resisteixen... igual que nosal3, la nostra cultura, la nostra llengua, els nos3 trets identitaris. Els valencians ens estem morint. El bilingüísme no existeix en un territori, només individualment. El seu veritable nom és conflicte lingüístic. El procés de mort de les llengües, dels països, té un procés gradual que passa per una ACULTURACIÓ, un DETERIORAMENT DE LA LLENGUA, per acabar amb la SUBSTITUCIÓ.

          La novel·la està, en part feta de ficció, i en part feta de l’experiència pròpia per explicar l’extinció de la nostra llengua. La lenta agonia dels ametlers és la nostra pròpia agonia. I si, com als ametlers, hi tenim cura, encara podem recuperar la nostra cultura. Però açò no ho estem fent i va a desaparéixer. Intenta recuperar un món de màgia, de tradicions, de frases fetes, que a poc a poc van perdent-se en la foscor de l’aculturació. Açò és el que realment vol expressar a la novel·la contant una història.

         Contar la destrucció de la pròpia cultura no és res nou, és una constant universal, afavorida per la globalització. Mestissatge i clonació. L’educació que pot clonar-nos és la que ens ha de fer por. El mercat fa que la literatura haja de ser cosmopolita, allò “local” no té cabuda.

         En ser preguntat pel final de Vicent de la tassonà, va dir que no entra a valorar, simplement ho presenta al lector per a que aquest decidisca, adopte la seua pròpia opinió.

         La novel·la està estructurada en tres parts i dues visions. Els morts i els vius ens presenta la visió del narrador, Joan. L’autor retorna als seus orígens per enterrar un món que ja ha desaparegut. Quina lenta agonia ens presenta una visió d’un narrador extraheterodiegètic. La visió  més dura i més lúcida, la del Pepiu que es mira el seu món amb un avisió descarnada de la seua societat de la qual ell també és esclau.

         La tecnologia, la ciència, ens han tallat un cordó –umbilical- amb el sobrenatural. La seua àvia contant-los històries de com va curar de trencadura a tres menuts passant-los per una branca de figuera trencada i relligada i recitant una oració. El lligam amb l’altre món s’ha trencat perquè ja no hi creiem. El dimoni, finalment apareix a la novel·la... per a que li peguen una pedrada. La destrucció de l’imaginari col·lectiu, de tot açò parla la novel·la. Toni Cucarella no vol fer un repàs sentimental, de lamentar allò que hem perdut, intenta prendre distanciament i exposar-ho a la decisió del lector.

         Divendres no vam poder assistir a l’acte (dels molts que havien arreu del País Valencià) del Tirant de Cançó a l’octubre CCC -El petit de cal Eril- ni a cap altre –Òscar a Gandia-... tot no pot ser.

         El dissabte estiguérem a l’homenatge a Josep Lluís Bausset (veure anterior apunt).

 

         Diumenge pujàrem novament al Corral de Rafel a esmorzar i a plantar la resta de pinets que quedava. I ahir començà a ploure i ens alegrem perquè hi haurà més possibilitats que arrelen.

 

         Tenim un apunt a mitges de darreres lectures, però com no ens posem prompte l’haurem de partir en dos també.

 

Perquè tota una vida amb un compromís ferm per la lengua i per la terra no és fàcil de mantenir. Perquè de tant en tant el desànim ens ennuega i volem deixar-ho córrer, abandonar, i aleshores recordem a aquest gran home i ens encoratgem i decidim que encara no està tot perdut. I si, com el dissabte, ens trobes amb tanta gent significativa de tots els àmbits socials del nostre país, dels nostres països, fent costat a un home a qui no li agraden les "bufes de pato" (sic), i que malgrat tot aguantà estoïcament tots els parlaments -molt emotius, sense caure en la sensibleria- trobem noves forces per tirar endavant, per continuar lluitant pels drets d'un poble, el nostre, d'una llengua, la nostra. Els dilluns solem acompanyar en el viatge cap a la tertúlia a Josep Lluís Bausset, però hui no teníem classe, així que ens hem allargat a mitjan matí fins la farmàcia, on sol estar llegint el diari, i li hem fet arribar totes les mostres d'afecte que des de la catosfera se li han mostrat. I ara us els deixe ací, perquè si ja està dit, i molt ben dit, només ens queda deixar-vos el recull del que em trobat i li hem fet arribar. Hem estat conversant una estona, i malgrat les poques ganes que tenia de l'homenatge, sí que ha fet un repàs a gairebé tothom que s'hi aplegà, i quan véiem que li'n faltava algun, li'l recordàvem i deia, sí, "també el vaig saludar". Ens hem oferit per acompanyar-lo en el tren, però ha refusat amablement i ens ha dit que ja coincidirem un altre dia.  Ens ha agraït els fulls impressos que li hem donat i ens ha dit que li serviran per entretindre's al tren fins a València. Que el tinguem entre nosal3 per molts anys! 

 I ara el recull de textos

Ulisses20

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/160945

El buit del temps (Juli Peretó)

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/160971

Àngel Canet Català

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/160956

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/161046

Compromís per l’Alcúdia

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/160986

El Punt

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/141057-josep-lluis-bausset-homenatge-a-lhome-subterrani.html

Avui

http://www.avui.cat/cat/notices/2010/02/100_anys_d_un_valencia_89582.php

 

Entrades més visitades aquest mes

 

31 de desembre

Els apunts més visitats del mes de desembre. (139 visites)

1 de febrer

TRADUCCIÓ: "Milers de valencians clamen pel Cabanyal" Público (118 visites)

22 de gener

TRADUCCIÓ: Entrevista a Francesc Viadel a Público (18-01-10) al voltant del seu llibre "No mos fareu catalans" (91 visites)

18 de febrer

25 i 27 de febrer. Toni Cucarella, Josep LLuís Bausset i Salvador Espriu. (82 visites)

20 de gener

TRADUCCIÓ: Atemptat Cultural - La SGAE ataca de nou de José Luís Sampedro. (82 visites)

27 de gener

Activitats del Bloc Jaume I per al que queda de gener i tot febrer. (73 visites)

24 de gener

TRADUCCIÓ: "El poder està en les ments" entrevista a Manuel Castells al Magazine de El País 17-01-2010 (70 visites)

19 de gener

Activitats de llengua i literatura a l'Octubre CCC de València (69 visites)

10 de gener

TRADUCCIÓ: Article de Sergi Tarin. Levante 7 de gener. El Cabanyal, de nou en perill.(68 visites)

15 de febrer

Divendres 12 de febrer: Sopar-xerrada amb Encarna Sant-Celoni i macroconcert per Haití. (67 visites)

 

 MARÇ

 

Divendres 5, a les 21.30 h. Sopar i xarrada amb Manuel Sanchis-Guarner i Emili Casanova, que parlaran sobre “El paper de les comarques en la cultura valenciana”.

 

Dijous 11, a les 21.00 h. Sopar  i a les 21.30 h cinema. Es projectarà ‘Madrid 11’

Dissabte 13, a les 8.00 h. anirem d’excursió a la ‘Macollà de l’Aigualeig’ (Olocau). Cal apuntar-se i pagar ja que dinarem no arròs al forn que és el que estava anunciat sinó olla de col.

 

18-19-20 i 21, a les 7.00 h, des del Mercat Municipal, eixirà el bus que ens portarà a l’excursió de la Vall del Jerte, monestir de Yuste, Plasència, Càceres i Trujillo.

 

Dissabte 27, a les 8.00 h. des de la Casa de la Cultura eixirem per pujar al Cim de la Serra d’Aitana.

 

No falleu als sopar-xarrada, el convidat us ho agrairà, i els organitzadors també. Si aneu o no a la muntanya o a visitar una ciutat o un país dóna el mateix  que siguem 5 que 10, ara en un sopar i xarrada hem d’omplir el Casal, i això ho aconseguim a partir de 20 assistents; sigues tu un d’eixos.

 

Salutacions

 

III JORNADA SOBRE PSICOLOGIA I LLENGUA

DIVENDRES 5 DE MARÇ

SALA D´ACTES DE LA FACULTAT DE PSICOLOGIA

ORGANITZA: SOCIETAT VALENCIANA DE PSICOLOGIA

 

Col.laboren:

- Facultat de Psicologia de la Universitat de València

- Acadèmia Valenciana de la Llengüa

 PROGRAMA:

10 h. Paraules d´Inici 10,15 h.- conferència debat: EL VALOR DEL VALENCIÀ.

Ponent: RAFAEL CASTELLÓ

(Doctor en Sociologia i Vicedegà de la Fac. de Ciències Socials)

11,30-12 Pausa Café

12 h-13,30 h. Taula rodona: ACTITUDS RESPECTE A LA LLENGUA

Partipen:

- FERRAN SUAY (Doctor en Psicologia i President de Tallers per la LIengua) 
- JOSEP-LLUÍS DOMÉNECH (Doctor en Psicologia i Membre de l´Acadèmia Valenciana de la LIengua)
- ISMAEL DIEZ (Doctor en Psicologia - Serveis Psicopedagògics Escolars)

Modera: OTO LUQUE (Doctor en Psicologia i President de la Societat Valenciana de Psicologia)

   Hui, a les 8 de la vesprada tenim reunió de la Junta del Bloc Jaume I de l'Alcúdia, després, a les 10 de la nit, al Teatre la Clau, Batà ens cantaran "Cançons de butxaca", us recordem que l'entrada es debades i us convidem a vindre. (C/ Sant Pere, 14, l'Alcúdia - Ribera Alta de Xúquer)

   Demà, dijous 25, ja ho deveu saber, però per si de cas us ho recorde, tenim la reunió del grup de lectura amb Toni Cucarella al casal del Bloc Jaume I de l'Alcúdia, c/ Sant Jaume (antic Santiago Apóstol), núm. 31,  a les 10 de la nit.

   Divendres 26 actua a València a l'octubre CCC El petit de cal Eril, a les 8 de la vesprada i fins les 11 de la nit (diu que).

   Dissabte 27, a les 12 del matí, al mateix octubre CCC, homenatge a en Josep Lluís Bausset, ja us ho vam dir i us ho repetim ara i ací. Per la nit, a les 10, al Teatre el Micalet, homenatge a Salvador Espriu "Assentiré de grat" de qui teniu també el cartell en apunts anteriors.

   No ens direu que no hi ha oferta, nosal3 pensem acudir a tot, i si ho fem, ja us ho reportarem.

   Bon dia!

 

 

 

Les raons de l’èxit

JOSÉ RAMÓN GINER 15/02/2010

 

 

 

 

            Dins de la línea de baixa intensitat que caracteritza l’actual moment de la política valenciana, es produeix, de tant en tant, algun fet rellevant que convé destacar. Un d’aquests fet és, al meu entendre, la publicació del llibre De l'èxit a la crisi, que ha escrit el professor Manuel Alcaraz. De l'èxit a la crisi. Pamflet sobre política valenciana, com el titula el seu autor, és un llibre oportú, molt meditat, d’un caràcter –fins a cert punt- pràctic. Dic pràctic perquè està escrit amb innegable voluntat d’incidir sobre la realitat per a transformar-la. Malgrat haver abandonat fa temps la política parlamentària, Alcaraz no ha renunciat mai a intervenir en la vida pública ja que pensa que, com a ciutadà, és eixa la seua obligació.

·         webs en espanyol

·         en altres idiomes

            De l'èxit a la crisi pretén explicar les causes que han portat a la dreta a governar la Comunitat Valenciana (que diuen ells) durant els últims quinze anys. ¿Per què una societat tradicionalment considerada progressista passa a conservadora en un període breu? Les causes d’un fenomen d’aquesta mena sempre són complexes i no és fàcil distingir-les a primera vista. Per a fer-ho, cal observar la realitat amb detall i extraure les conseqüències corresponents, una activitat sempre subjectiva, malgrat el que diguen els científics socials. Front a les solucions simples que solem utilitzar a l’hora de respondre a la pregunta: què està passant ací?, Alcaraz fracciona el fenomen i busca la relació entre les parts per a extraure una visió global. Al seu judici, "el fet de no establir línees que permeten comprendre la totalitat del comportament del PP és una de les raons que impedeix que la esquerra estiga a l’altura de les circumstàncies".

            A grans trets, la tesi central del llibre és que, davant el fenomen de la globalització, la dreta ha trobat les respostes adequades per a satisfer a la societat valenciana. L’esquerra -afirma Alcaraz- no se n’ha adonat del que succeïa i, per això, ha estat incapaç d’oferir cap alternativa. La tesi pot resultar un poc forta per a les delicades oïdes dels partits d’esquerra però, a la vista de succeït, sembla plausible. Si s’accepta, ofereix un excel·lent punt de partida per al debat i la reflexió. Una altra cosa és que els qui viuen immersos en la política es resistisquen a acceptar uns arguments que no convenen a les seues posicions.

            Alcaraz creu que el triomf del Partit Popular es deu a la seua capacitat per a desenvolupar un model econòmic recognoscible pels ciutadans. Aquest model -construcció, turisme i grans actes públics- ha estat el dominant durant els anys passats. Ara bé, l’economia per si mateixa no haguera donat al Partit Popular la formidable base social que hui té de no haver-la acompanyat amb un important imaginari simbòlic. El gran mèrit del PP és haver aconseguit que arrele en la societat valenciana la idea de que la Comunitat Valenciana (torna-li) és una regió (sic) moderna, pròspera, i envejada, gràcies a la seua política. No importa que alguns considerem eixa política elemental i falsa; el que importa és el seu èxit. I aquest és indiscutible.

            A l’hora de valorar la incidència De l'èxit a la crisi, caldria afegir dos detalls per completar el mapa: que el llibre haja estat publicat per una editorial universitària, i que es presente escrit en llengua valenciana. No són qüestions menors si el que pretenem és entendre la nostra societat.

Les paraules.

Hi ha tristesa darrera
les paraules, lents carros
en corrua que porten
runa de tu, molt tedi
de tarda de diumenge,
temor de dany. Se't tanquen 
llibres i amics, els llavis
de les coses. Malèvols
aprenents d'homes grisos
t'encalcen per difícils
retorns a Déu. Intentes
amagar-te ben dintre
del teu hivern, on puguis
amb tants records encendre
l'últim foc. Després mires
amb ulls ja buits i penses
a dormir. Però encara,
a les palpentes, vénen
ferida procellana,
nocturna seda, i trenques,
des d'un aigua profunda, 
veus d'oblidats, intacte
vidre vell de paraules.  

Amics i amigues de Xúquer Viu, us comuniquem un parell d'activitats a les que esperem li doneu difussió:
 
1- Xerrada de presentació del documental "Aguas, Ríos y pueblos" organitzada per CERAI i col·laboració de Xúquer Viu. En la xerrada participa, entre altres, Pedro Arrojo, premio Goldman de Medio Ambiente 2003.
Tindrà lloc el dilluns 22 de febrer a les 19:00 en l'aula 2.2 CeiMigra en la Gran Via Fernando el Católico, 78 de València. 

 

2- Jornades "Els rius, molt més que aigua" que tindran lloc els dies 4, 11, 23 i 30 de març.
Tindran lloc al Centre Octubre de València, C/Sant Ferran, 12 de Valencia organitzades per Xúquer Viu i col·laboració de l'Insitut del Territori. 
 
 

Jornades ´Els rius, molt més que aigua´

 

4, 11, 23 i 30 de març

Centre de Cultura Contemporània OCTUBRE

C/Sant Ferran, 12  (46003) València

 

 

DIJOUS, 4 DE MARÇ:

19.00 hs. Inauguració de l’exposició del II Concurs de Fotografia de Xúquer Viu: “Paisatges d’aigua al riu, cara i creu”

19.30 hs. Conferència inaugural: “La Directiva Marc de l’Aigua: principis per a la gestió sostenible dels nostres rius i aqüífers” a càrrec de Abel La Calle (professor de Dret Internacional de la Universitat d’Almeria i vicepresident de la Fundació Nova Cultura de l’Aigua)

Presenta: Francesc La Roca, professor d’Economia Aplicada de la Universitat de València i soci fundador de la FNCA

Lloc: Sala d’Actes

 

DIJOUS, 11 DE MARÇ:

19.00 hs. Taula redona: “El nou Pla de Conca del Xúquer i la Directiva Marc de l’Aigua” amb la participació de Juan José Moragues, president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, José Pascual Fortea, president de la Comunitat de Regants de Sueca, Paco Sanz, portaveu de Xúquer Viu.

Presenta i modera: Naxto Serra, WWF/Adena (Valencia)

Lloc: Aula 1

 

DIMARTS, 23 DE MARÇ:

19.00 hs. Taula redona: “El Xúquer: el nostre futur en joc” amb la participació de Gregorio López Sanz (professor de la Universitat de Castella la Manxa), Joan Baldoví (alcalde de Sueca) y Graciela Ferrer, secretària de Xúquer Viu.

Presenta y modera: Carmela Cerdá, Ecologistes en Acció del País Valencià

Lloc: Pavelló Àtic
 

DIMARTS, 30 DE MARÇ:

19.00 hs Taula redona: “Els paisatges d’aigua, espais de ciutadania” amb la participació de Francesc Tortosa (geògraf) y un representant a confirmar de l’Agència Catalana de l’Aigua

Presenta i modera: Eliseu Climent, Institut del Territori

21.00 hs. Cloenda de l’exposició del II Concurs de fotografia de Xúquer Viu“Paisatges d’aigua al Xúquer, cara i creu”

Lloc: Aula 1

 

Organitza: XÚQUER VIU

Col·laboren: Institut del Territori i Centre de Cultura Contemporània OCTUBRE

 

També pots consultar el nostre bloc http://xuquerviu.blogspot.com/

i la nostra plana web www.xuquerviu.org

Pots posar-te en contacte amb nosaltres en xuquerviu@hotmail.com

Fes-te amic de Xúquer Viu en Facebook

 

El proper dijous 25 de febrer ens tornarem a reunir amb el Grup de Lectura, aquesta vegada amb Toni Cucarella per a parlar de la seua novel·la "Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts" a les 22 hores al Casal del Bloc Jaume I de l'Alcúdia.   El dissabte 27 de febrer està ple d'activitats, d'entre els quals destaquem l'homenatge que se li farà a Josep Lluís Bausset a l'octubre CCC a les 12 del migdia. Entre els assistents, hi haurà Jordi Pujol i l'abat de Montserrat, i per suposat nosal3.

          Divendres passat vam haver de compaginar dues activitats ací al poble i ens va eixir bastant bé, tot i la coincidència d’horari. De primer vam acudir al macroconcert per Haití a l’Àgora jove, on, des de les 8 fins les 9:30 vam poder gaudir de l’actuació de Dani Miquel i Toni de l’Hostal, a mitjan actuació del qual haguérem d’eixir fugint, sense poder veure a l'amic Òscar, per acudir al sopar-xerrada amb Encarna Sant-Celoni que comentarem més endavant. En acabar la xerrada ens en tornàrem cap al macroconcert i allà vam poder conéixer a Belen i saludar,entre d’altres a Tonet, a Raimon, a Bryan, a Carlos, i a més no perquè no pugueren vindre... L’assistència va ser nombrosa i suposem que s’hauran arreplegat bastants diners per fer-los arribar a aquell país tan necessitat.

        El sopar va acabar i Encarna Sant-Celoni va començar la seua intervenció dient-nos que anava a fer una breu relació de qui és i a què es dedica... Va nàixer a Tavernes de la Valldigna l’any 1959 i actualment viu a Alboraia. Filla de llauradors humils, va créixer en un ambient religiós, estudiant a les monges. Els seus pares, tot i ser tan humils, sabien llegir per uns pocs llibres, que mai van saber dir-li d’on havien eixit i que guardaven a l’andana de casa. El 1976 se’n va a estudiar a Valpencia i la vida li canvià. El 1979 a Granada va descobrir el feminisme activista i es dedicà a estudiar arqueologia prehistòrica. El 1981 es llicència, però com passa sovint, viu de fer classes particulars a casa i treballant esporàdicament de cangur. Decideix matricular-se en valencià i aprendre la pròpia llengua, entrant a formar part d’un centre d’ensenyament per a adults, on comença a revelar-se-li la seua passió per la llengua, la qual la portà a presentar-se a unes oposicions a la Generalitat com a dinamitzadora lingüística, lloc on encara desenvolupa el seu treball.

        Començà a escriure als setantes, primer poesia i prosa poètica, amb temàtica adolescent: amor, mort... Va parlar d’una cantautora, Big Mama, que recentment ha musicat i editat un dels seus poemes,Gèminis, en un disc. El 1982 escriu el seu primer conte “Falaga de mar” al qual seguirien altres. De Al cor, la quimereta, va dir que té molt d’autobiografia i és un sentit homenatge a sa mare, com molt bé diu a la dedicatòria: “A ma mare; a qui, si no?”  I al Preàmbul hi diu: “És dur escriure sobre algú que ha mort, és clar que sí. És molt més que dur, és tot un acte de purificació –una catarsi-, una mena d’expiació i un repte; sobretot, si la persona en qüestió era algú que t’estimaves, com més t’hi vas internant, més t’hi vas involucrant.”

        Finalment, ens va explicar quins són els seus motius per escriure: gràcies a la literatura viatja i fa viatjar, per fora o per dins, als lectors i a ella mateixa com a lectora també...

        En preguntar-li si Al cor, la quimereta era autobiogràfica, va dir que, tot i que és l’obra que no diu res d’ella, per això mateix diu més d’ella que qualsevol altra obra seua. Queden moltes coses més que es van dir i parlar, però això ho deixem perquè a tot no arribem i per motivar-vos a vindre als sopars-xerrades i poder gaudir de converses tan enriquidores com la que ens va oferir Encarna, a qui li donem les gràcies per compartir el seu temps amb nosal3.

   

 

I també: Gerolamo Segato, el petrificador Emili Gil, dins de la secció "L'altra cara de la lluna" Fora de cartellera: Ballant en la foscor A. M. Villalonga La terra que el temps oblidà, cap. 5 E. R. Burrouhs Batecs Tomàs Bosch Em dic Josep Torné Elies Villalonga I més relats... Il.lustracions: Daniel S. Limon La Lluna en un Cove 14 Rústega amb solapes Tapes plastificades a tot color Il.lustracions interiors 110 pàgines Diversos autors PVP: 8 euros Accedir a la web

El nou número: La Lluna en un Cove 14 Una nova selecció de magnífics relats de ficció en català. La narrativa més actual: un magazín fet a partir de les aportacions literàries de noves promeses; diversos autors, diversos estils, diverses maneres d'entendre el fet literari... Però tots amb un únic objectiu: oferir les millors narracions en la nostra llengua. T'ho perdràs? Contingut: La reina dels gossos Sergi Jover L'última cançó Aida Xercavins Ulls de mentida Xavier Serra Guasch Depil-tot Carme Julià Instint de supervivència J. Pellicer Moscardó Nit de renúncia Ivan A. Bunin Captiu de la llibertat Jaume Miravitlles En un marc de formes arrodonides Teresa Farrés * La Lluna en un Cove, relats de ficció. * Una publicació mensual en paper de relats de ficció en català. * Un magazín literari amb una miscel·lània d'històries sorprenents. * Originals, de temàtica i gèneres diversos. * Fantasia, ciència-ficció, misteri, aventures, viatges, humor... * Un projecte literari obert a la participació de tothom.

Sopar-xerrada amb David Hammerstein Mintz: “Experiències i anècdotes d’un ecologista al Parlament Europeu”al Bloc Jaume I de l’Alcúdia el divendres 29 de gener de 2010.

 

        David Hammerstein arribà a la València dels anys setanta en plena mobilització ciutadana, i aviat passà a militar i ho continua fent en moltes associacions de barri, veïnals, socials. És sociòleg, i diu quel’ecologisme no és de dretes ni d’esquerres, és d’endavant: el futur s’ha detenir sempre en compte. A la darrera legislatura del Parlament Europeu ell va ser l’únic que ha anat a totes les reunions. Ja no és parlamentari, però segueix treballant a Brussel·les per a col·lectius socials treballadors.

         Ens va obsequiar a cadascun dels assistents amb un llibre: Europa verde de la A a la Z. Apuntes de un ecologista en el parlamento europeo escrit per ell i il·lustrat amb fotos de grafitti del Carme. Començà la xerrada amb records dels primers temps, a finals del setanta, on en dies de revolta, feren una barricada al Carme, el declararen “Califat Independent” i arribaren a cobrar peatge. Pensa que el barri s’ha recuperat seguint l’exemple d’Europa però Europa tampoc no és la panacea, se suposa que és una societat democràtica,oberta, amb  drets per als seus ciutadans i que defensa el medi ambient, En arribar al Parlament es pensava que tot això aniria guanyant pes en la política que es feia des d'Europa, però aviat va veure que no era així.

         La primera reunió, el primer punt: transvassament Xúquer-Vinalopó i la LRAU... , el tema va provocar un gran debat, hi havia víctimes de la corrupció urbanística. Va ser dels primers a trencar amb el tabú: mai no votes contra el teu país, en contra d’arreplegar diners per construir infraestructures nefastes, ell ho va fer en alguns casos flagrants. El model de la rajola no és bo; les economies que han apostat per tecnologies han resistit la crisi, el món del totxo no. Un del PP, que passava per allà li va dir que si seguia així anaven a treure-li els ulls, d’altres que mirés davall del seu cotxe....

         Al Parlament Europeu, sovint els parlamentaris li donaven suport (Sta Cruz de Tenerife) però votaven a favor de la cúpula europea... li deien “tu fas d’escut humà, si han de matar algú que siga a tu...” arran d’uns diners per a pal·liar la pobresa construint Hotels de luxe a Gran Canària.

         Ha treballat també en qüestions de maltractament animal en la Comissió de Defensa del Benestar Animal, on van incloure les corregudes de bous, entre d’altres.

         Ens contà també com va arribar des de El Caire fins a Gaza en taxi, mentre queien les bombes, els carrers deserts...a l’edifici de l’ONU on hi havia milers de xiquets, que després de 3 mesos debombardejos ja no feien cas de les bombes. Una experiència molt dura. El van entrevistar per la ràdio i era l’únic jueu que advocava per la pau, dient que l’enfrontament només provoca odi. Els xiquets palestins, des del patí de l’escola, tiren pedres als soldats israelians, fins que tot s’acaba amb pots de fum lacrimogen.Orient Pròxim, Xipre, hi ha molts conflictes, Bulgària, Romania, va allà on grups socials el conviden per anar a donar-los suport.

         Quina feina fa un eurodiputat?Treballen molt i fan moltes hores, tenen moltes reunions. També hi ha lobbies i quan es reuneix, per exemple la Comissió d’Industria on es discuteixen els màxims de consum dels cotxes, 180 dels representants eren fabricants de cotxes, petroleres, editors dels diaris on s’han d’anunciar els cotxes... el lobbies omplen Brussel·les donant pel sac. El de les químiques és qui realment escriu les lleis...

         Ja acabant recollirem aquesta frase: “Als ecologistes ens acusen de ser catastrofistes i amb els anys ens donen la raó”.

         A veure si ja han arribat les fotos, i si no ho pengem igual i ja les afegirem.

   Ha arribar una foto, no gaire bona, però què hi farem...!