Coses a dir

Ja han passat quatre dies de l’atac. Encara no me n’he fet a la idea, però a poc a poc es va assumint. He llegit molts articles, molt twitter, moltes fonts diferents per anar païnt tot el tema i mirar d’entendre què ha passat. He rebut missatges d’amics llunyants per saber si estem bé, encara que ens trobem a uns quants quilòmetres de la barbàrie hem passejat per aquell tros de Rambla moltíssimes vegades mentre va ser casa nostra durant vint anys, i qualsevol de nosaltres hi haguéssim pogut ser aquell dijous fatídic. També en aquell port de Cambrils, tan freqüentat a l’estiu.

Pensant en les Rambles, epicentre de la tragèdia, fa uns dos mesos hi passejava amb una amiga americana que venia de viatge amb els seus estudiants d’Espanyol. Va ser un retrobament molt agradable després de divuit anys sense veure’ns en persona. Passa el temps volant, però certament res no havia canviat gaire (per no di gens) entre nosaltres, llevat que ara som mares i la nostra vida laboral és més estable. I doncs, vam passejar per aquell tros de Rambla; haviem quedat al davant del Zurich, com sempre fèiem llavors. I vam girar pel centre tornant a fer les turistes de la ciutat que ens havia acollit vint anys abans. Amb els atropellaments que s’havien produït a altres ciutats europees en llocs emblemàtics no entenia perquè a les Rambles, tan transitades, tan accessibles, tan obertes, tan cosmopolites, no posaven barreres per evitar l’entrada de vehicles, es veia molt clar que allà hi hauria un objectiu cèntric i fàcil de repercusió mundial. Quan va passar el fet dijous, no vaig poder evitar pensar en aquella conversa i aquella passejada. Sabíem que tard o d’hora havia de passar, en qualsevol moment, i no entenia perquè no s’havien pres mesures. Per sort aquest article (entre altres) m’ho ha aclarit: “Les pilones no evitaran més atemptats“. Posa l’exemple de Kabul i acaba dient: “Ni les pilones, ni els blocs de formigó, ni absolutament cap barrera servirà per frenar una colla de fanàtics. Quan hi ha una fuita d’aigua, la solució no és aturar-la posant-hi obstacles, sinó anar a l’arrel del problema. Com es finança l’Estat Islàmic? Qui li dona suport? Com és possible que nois que han crescut aquí s’acabin radicalitzant? Per què se senten marginats?”. (imprescindible l’article sencer).

He evitat els mitjans sensacionalistes, no he volgut veure imatges de la tragèdia, no em cal, conec perfectament aquell tros de Rambla i prefereixo veure imatges del que ha passat després. De la immensa reacció humana. Una altra cosa són els atacs a twitter (catalanofòbia a twitter) i els mitjans de comunicació, i aquí n’hi ha hagut per a tots els gustos, alguns de molt mal gust, francament, com recordava Iu Forn. Una frase de l’article:”Però per sobre de tot, com va dir Ryszard Kapuściński i ha piulat aquest matí l’Andreu Barnils: “Per ser un bon periodista s’ha de ser bona persona”.“(no només per a ser bon periodista, afegeixo).

Hi ha molts articles que ajuden a entendre el què, el com i la gestió de tot plegat, però cal saber-los triar i contrastar informació. N’hi ha que són de fora que ho entenen perquè han estat seguint molt de prop la realitat catalana: Suso del Toro n’és un i diu a Dos países, dos realidades: “Los atentados han tenido un efecto inesperado para cualquiera: han aflorado las estructuras de un estado”. Bernat Dedéu també ho diu al seu article: “Set hores d’independència” on apunta el que ha sortit per diversos mitjans, com a Público:”La Generalitat denunció la poca cooperación del gobierno de Rajoy en la lucha antiterrorista”, confirmat avui pel Ministre Zoido: “Els Mossos tindran informació de l’Europol a partir de setembre“. Antoni Bassas, analitza i diu: “Resistirem la vergonya d’un Estat que va apartar als Mossos de la coordinació internacional”?. I encara més: “La Generalitat denuncia que el govern espanyol no ha pagat els 688 milions d’euros que li deu dels Mossos“. Per cert, uns Mossos que han excel·lit en la seua feina i que han estat lloats per mitjans estrangers, així com per periodistes de prestigi: la influent periodista madrilenya María Ramírez:

He cubierto atentados en EEUU y en Europa y es difícil encontrar un caso en que las autoridades hayan informado tan bien como los @mossos.

— María Ramírez con 😷 (@mariaramirezNY) August 20, 2017

Palinuro, àlies de Ramón Cotarelo, analitza a Las reacciones que comença així: “Dudo de que haya otro lugar del planeta en que un atentado como el de la Rambla provoque tal alud de respuestas inhumanas, crueles, inmorales, estúpidas o ruines. Algo deben de tener Cataluña y los catalanes para suscitar reacciones tan repugnantes y sacar lo más bajo que muchas personas llevan dentro”. I acaba dient: “¿Se entiende por qué el independentismo catalán es tan fuerte? Y más que será“. No us perdeu la resta de l’article.

Per cert, aquí només la manipulació i la mala fe han barrejat atemptat amb el procés com bé s’explica aquí: “El vídeo que muestra cómo manipularon varios medios las palabras de Puigdemont para mezclar el atentado con el soberanismo”. Un usuari de twitter se’n va adonar i va explicar-ho i a partir d’aquí diversos mitjans, mentrestant això va donar lloc a una vinyeta de Peridis absolutament horrorosa que podeu trobar en el mateix article citat.

¿Cómo se pusieron de acuerdo los grandes diarios españoles para titular con la misma frase que Puigdemont NO había dicho? Periodismo basura https://t.co/PBd467peZX

— Carlos Enrique Bayo (@tableroglobal) August 21, 2017

Bé, i aquí us deixo un article que fa un resum de tot plegat: 72 hores després, recopilem, de José Antich.

I acabo amb una imatge que s’ha produït dilluns i acapararà les portades de dimarts:

Fa dies que hi dono voltes arran de llegir diversos articles o de sentir algunes notícies a la ràdio. Hi ha molts col·lectius, molts, que fem feina que no es veu, però quan comença l’estiu és quan només se’n recorden d’un: mestres i professors, i no precisament de manera positiva la majoria de vegades…

Cert és que a l’estiu tots portem horaris diferents: els nens tenen vacances i la majoria de pares no i això obliga a fer equilibris en l’horari familiar. Fa uns dies vaig trobar aquest article d’opinió d’Héctor G. Barnés: “La mentira de los tres meses de vacaciones de los profesores y lo que de verdad oculta“. Diu, entre moltes altres coses: “El problema es que el colegio se ha convertido en una guardería que, para más inri, no ofrece sus servicios durante todo el año”. Per pensar-hi. Us recomano l’article sencer, podem encetar un debat.

Ja vaig escriure un parell de post sobre el tema de les vacances de mestres i professors en aquest mateix bloc: “Destruint mites: vacances del professorat de secundària (I) i (II)“. Sé que és un tema recurrent, però quan fas feina que no es veu és difícil d’explicar i més quan la feina afecta a un col·lectiu tan gran i tan sensible. Amb tot, sempre hi ha pares que ho veuen i ho diuen -i és d’agrair- Ramon Camats publicava fa uns dies aquest article que acaba així: “És que ens volia fer creure que els responsables vertaders dels nostres fills són els seus mestres? Sí, els mestres que n’han tingut cura, amb amor i paciència, tot el curs. Jo, per a aquests mestres no tinc pas cap retret ni demanda. Només els dic: “Passeu unes bones i merescudes vacances –la meitat de les quals seran de formació i preparació de classes– i sobretot, gràcies, moltes gràcies!”.

I, per acabar, destaco aquest article de Nando López que subscric plenament: Profes de instituto. Entre moltes altres coses, diu: “Pero otras veces, apenas digo nada. Solo pienso en que esos que resoplan no saben que esta profesión, con todas sus miserias y sus dificultades, es también una de las más hermosas.” #Quedadit #Hodeixoaquí

Bon estiu!

Comença l’estiu. Com mana la tradició hem fet fogueres des de Salces fins a Guardamar enceses amb la flama del Canigó, hem llençat petards, hem menjat caragols i coca, i hem ballat sota les estrelles. Fa calor, una calorada immensa i ve de gust estar al carrer al capvespre tot esperant la brisa refrescant. El riu baixa tranquil i assedegat fins al mar, immens i blau, que ja és càlid per a acollir-nos. No sé si continuarà aquesta calor d’agost durant molts dies, però l’estiu es preveu calent per altres coses…

Ahir, el New York Times va llençar una editorial contundent a favor que els catalans puguem votar el proper 1 d’octubre: “La millor cosa que pot fer Espanya és permetre el referèndum a Catalunya“. Això ha provocat una série de reaccions (a favor i en contra) a les xarxes socials que cuejaran uns dies, però cap resposta oficial, de moment. Mentrestant, Le Monde, es pregunta “A favor o en contra d’una Catalunya independent?” i contraposa les opinions de Lluís Llach i Albert Boadella. El procés s’internacionalitza malgrat que alguns el considerin un “afer intern”.

En un altre ordre de coses, Vilaweb ens anuncia que: “El suport municipal al referèndum només és dubtós en 43 municipis” (dels més de 900); i anuncia que “Romeva farà una conferència sobre el referèndum a la seu de la Comissió Europea a Bratislava“. Mentrestant, a casa nostra, el pols amb l’Estat continua.

Per Sant Joan cremem el vell a la foguera i tornem a començar de nou envoltant-nos d’alegria, de flames, de vida. Estem a la recta final d’aquest procés, és hora de deixar enrere les pors i mirar el futur amb esperança. L’estiu ja és aquí, gaudim-lo i mantinguem encesa la flama. L’1 d’octubre és a la cantonada.

Mentrestant, que el foc renovador de Sant Joan ens il·lumini i encoratgi! Visca els Països Catalans!

Un dels immensos plaers és fer el ple de benzina i tenir quilòmetres a conduir per endavant, sobretot quan fa temps que no t’has pogut moure de casa. En aquest cas n’han estat més de 1600 de recorregut total per arribar fins a les costes d’Almeria i veure una part del Geopark de Cabo de Gata-Níjar (amb una parada tècnica a Santa Pola que explicaré més avall).

Feia molt que tenia al cap visitar el Cabo de Gata, n’havia vist imatges i me n’havien explicat paisatges, però en directe és tota una altra cosa.  És un dels parcs naturals més antics de la península, amb 63 km de costa, 37.500 ha terrestres i 12.000 marines, abraça un ampli territori amb moltes singularitats: volcans, dunes, salines, esculls fòssils…

Diu: “En el Geoparque de Cabo de Gata-Níjar se diferencian dos dominios geológicos absolutamente diferentes que coinciden, a grandes rasgos, con sus dos grandes unidades fisiográficas: la sierra volcánica del Cabo y la llanura litoral de la Bahía de Almería, ambas de un valor geológico excepcional”.

A Rodalquilar hi ha la Casa de los volcanes, un centre museu enclavat a la part antiga del poble miner; ofereix molta informació de la geologia de la zona i de l’explotació minera d’or. Disposa de panells informatius, maquetes, vídeos i exposa un mapa geològic que només pots obtenir via web (una cosa a millorar seria la informació de mà que pot tenir el visitant, només vaig aconseguir un tríptic amb informació bàsica).

A la part oest del Cabo de Gata hi ha la badia d’Almeria amb les albuferes, dunes i platges fòssils. Tota una zona de platja llarguíssima (uns 20 km), amb zona de salines on hi ha abundant flora i fauna diversa. És una part que em va recordar molt al Delta de l’Ebre, aquí molt menys extensa (el Delta té unes 32.000 ha i aquí aquesta zona n’és una part de les 37.500).

Níjar també és un lloc a visitar. És un poble molt tranquil i té una talaia d’on es divisa bona part del parc. Té uns voltants geològicament molt interessants que hauré de veure en una altra ocasió (volcà la Granatilla, desert de Tabernas…).

Vaig recollir sorra d’algunes platges per tal de fer-ne comparacions amb els alumnes. En tinc una bona pila de diversos indrets del món (tant de deserts com de platja) i d’aquesta manera en veiem les diferències. La sorra vista a lupa binocular és tot un món.

De tornada vam fer una parada tècnica a Santa Pola. Vam visitar la platja del Pinet (entre Santa Pola i Elx), on vam veure les dunes fossilitzades i també vam fer un recull de sorra. A Santa Pola també hi ha salines i té una interessant geologia amb roques sedimentàries i volcàniques a l’illa de Tabarca, però això serà en un altre post. Un tastet, aquí.

Més fotografies del Geopark del Cabo de Gata-Níjar les trobareu aquí.

Vas nàixer un 25 de març de 1915 i se’m fa difícil no recordar-te cada dia, però ahir encara més. Va ser un dia atrafegat. Avui, amb més calma, et deixo un poema de Montserrat Abelló i et continuo imaginant asseguda a la vora del foc, teixint.

Mai tan lent com avui

haurà estat el matí, ple

de records, d’obsessions.

Hem obert antics calaixos

de velles calaixeres.

Una a una hem anat estirant

les robes desusades.

Aquelles que ens parlen

d’altres temps, d’altres

costums. Fins que hem trobat

un blanc llençol de lli;

de trames espesses

i fils gruixuts. Pesava.

Quantes mans d’altres

dones esmerçades

en filar i brodar

el bell llençol!

L’hem estirat amb cura

i l’hem estès damunt del llit.

Montserrat Abelló, Al cor de les paraules. Obra poètica (1963-2002)

8 de març de 2017, la jornada més reivindicativa dels darrers anys. Aturada de dones a nivell mundial que també ha tingut repercussió en l’institut. Està bé que els i les joves s’hi impliquin. Han llegit el manifest, han fet pancartes reivindicatives i han aturat les classes de 12 a 12.30. Tot simbòlic, clar, però per alguna cosa es comença, i si serveix per despertar alguna consciència, millor.

Dissabte, dia 10, fem un acte central a Tortosa a l’entorn del 8 de març, amb Montserrat Palau, diputada al Parlament [vikipèdia] i Glòria Aymà, periodista. Hi haurà també actes en els propers dies i setmanes a diversos llocs de la comarca. Ens movem sense pressa, però sense pausa, per anar avançant en els drets de les dones.

Darrerament, hem pogut celebrar iniciatives com #onsónlesdones [web] per demostrar que encara fa falta molt per a arribar a la igualtat en els mitjans de comunicació. Meius Ferres n’és una de les impulsores i en parla en el seu article d’avui al diari: “La revolució de les dones”.

I, per acabar, us deixo amb un cartell que publica la CGT i que m’ha agradat molt.

Aquests dies estem de celebració a l’institut. De fet, dilluns hi haurà l’acte oficial, però fa mesos que s’està recopilant informació que va sortint per diferents mitjans: hi ha un grup al Facebook, hi haurà un monogràfic a La Riuada i enguany el calendari que ha repartit l’ajuntament està dedicat a l’institut. 50 anys de la inauguració de l’edifici ideat, segons consta a l’ordre Ministerial de 13 d’agost de 1963, per un equip d’arquitectes integrat per Francesc Basso, Joaquín Gili, Oriol Bohigas i Josep M. Martorell que redacten el projecte de construcció del Instituto Técnico de Enseñanza Media (ITEM) de Móra d’Ebre [per saber-ne més cliqueu aquí]. El nom Julio Antonio no és casual, fa referència a un dels escultors més il·lustres de la població.

Poc imaginava quan hi vaig estudiar, entre el 81-85, que hi tornaria gairebé trenta anys més tard tenint el privilegi d’ensenyar en aquelles aules on havia après tant.

L’edifici està molt ben dissenyat i ha aguantat perfectament el pas dels anys. Amb algunes ampliacions, això sí, sobretot arran d’encabir-hi els nous cursos d’ESO. Però és una ampliació que no trenca l’harmonia. Personalment, m’agrada molt més la part antiga, potser perquè encara m’hi veig com a alumna. Certament, calcigar les aules ara com a professora té un regust especial.

Recordo molt bé els laboratoris i particularment el professor de ciències que ens va fer una EATP de llavors (ara se’n diria crèdit variable), de genètica. Encara hi ha els mateixos forns on fèiem els encreuaments amb la drosophila melanogaster per a comprovar les lleis de Mendel, i continuen funcionant! Com xalàvem en aquell laboratori! I es conserva molt bé. Fins i tot he trobat un armari amb la inscripció feta a mà “Drosophila” i tot de flascons de vidre amb cotó fluix i altre estris de ceràmica que ben bé podien ser d’aquella època. Ara és el laboratori de biologia. Entre el de biologia i el de física i química hi ha un espai més petit on ara hi ha un altre laboratori habilitat que s’ha convertit en el de geologia. Allà hem continuat posant les col·leccions de roques i minerals endreçades, hem posat microscopis adaptats a petrogràfics per observar preparacions, lupes binoculars i una col·lecció de sorres de diversos llocs del món per tal veure’n les diferències. Tocar, manipular, observar, fer preparacions… en definitiva gaudir de les ciències naturals i comprovar en directe allò que hem vist als llibres.

Bé, cinquanta anys donen per a molt i hi ha històries per a tots els gustos (que m’ho diguin a mi que som de la mateixa quinta!). Cadascú tindrà la seua història particular per a explicar. Molts ex-alumnes també són ara, o han estat, professors del centre; altres són coneguts per la feina que fan de músics, o presentadors de televisió, ràdio… però el triomf és, sobretot, haver dotat, a la població i a la comarca, d’un centre de referència que ha fet de trampolí imprescindible a moltes generacions, i que molts d’aquests que vam marxar hem tingut la sort de poder tornar per treballar a la comarca o comarques veïnes.

Personalment, a banda de les classes, recordo amb molta estima la sala d’actes que encara conserva les mateixes estructures de l’inici. Allà hi hem vist (i fet) moltes representacions, no només de l’institut sinó que era la sala de teatre del poble quan encara no hi havia un lloc específic. L’institut sempre ha donat aixoplug a activitats culturals. A més, la sala és gran, còmoda i el vestíbul d’accés també. Es nota el bon disseny dels arquitectes que han fet un edifici funcional.

Però també la part humana és important, no només he trobat un bon nivell de professorat sinó que l’alumnat és excel·lent, dels millors que recordo d’haver-me trobat mai. Tot el conjunt fa que ser-hi sigui molt plaent, de les millors experiències laborals de la meua vida.

Institut Julio Antonio, d’avui a molts anys!

Comencem l’any amb una notícia tràgica una altra vegada, i no em refereixo a Turquia, sinó aquí més a prop, a Madrid ha mort la primera víctima de violència masclista de l’any. Sembla que a Brazil també va acabar malament una festa de Cap d’Any, però no només va matar la dona, sinó també el fill i més gent de la família.

12.000 dones denuncien violència masclista cada mes. A tot l’Estat 103 dones assassinades el 2016, tres en un mateix cap de setmana de desembre.  Una violència que no s’atura i que és transversal, com vam comprovar tristament fa dues setmanes i va ser notícia de primera plana de molts informatius. “A Catalunya hi ha hagut més de 6.000 denúncies per violència masclista durant l’any 2016, cada dia es denuncien tres agressions sexuals, una cada 13 hores”. I hi ha més xifres en aquest article de Carme Porta. I encara més en aquest article (imprescindible) d’Irene Jaume: “Una violació cada 8 hores a l’estat espanyol. 426 denúncies diàries per violència masclista, que suposen 38.402 en un sol trimestre”.

Cada 25 de novembre es commemora el Dia Internacional contra la Violència envers les Dones. Aquell dia ens aturem a reflexionar sobre aquest tipus de violència, la visible i la invisible; repassem les dones mortes i les víctimes en el darrer any potser fem un minut de silenci a les places o algun acte institucional mentre pensem en tot allò que significa… però la xacra no s’atura.

Bel Zaballa també ens fa un bon repàs en el seu article: I acaba amb allò que hem d’interioritzar tothom (i totdon): “O bé pots decidir que no vols ser un potencial agressor, entendre que això també és cosa teva, que com diu la campanya d’enguany de la Generalitat ets #unhomedeveritat, i contribuir a capgirar aquesta merda de realitat per fer-ne una altra que estimi les dones.”  Perquè si no ens hi impliquem tots (homes i dones), no podrem derrotar el masclisme.

Penseu que només cal dedicar un dia (només un) a recordar tota aquesta barbàrie? Penseu que en un sol dia es poden capgirar aquestes actituds o fer que tothom en pregui consciència? Penseu que si no anem tots a una (homes i dones) ens en sortirem?

I acabo. El mateix 25 de novembre es va realitzar un acte institucional  a l’institut Julio Antonio en col·laboració amb el Consell Comarcal. Els alumnes de 3r d’ESO van fer una excel·lent representació de l’obra “La festa”, basada en els micromasclismes quotidians que, lamentablement, els tenim encara tan interioritzats que ens poden semblar normals, i no.

Des d’ERC, com no podia ser d’una altra manera, vam voler recordar les dones que han mort enguany víctimes de la violència masclista a Catalunya per fer palès el nostre compromís amb aquesta lluita. Per desgràcia són xifres molt altes, encara, i no només això, les agressions sexuals han augmentat el darrer any, preocupant (aquí en podeu trobar una anàlisi). Per això hem de pensar que #Totselsdiessón25N, tots els dies hem de lluitar contra la violència masclista, contra els micromasclismes i, sobretot, estar alerta i denunciar-ho si veiem aquests tipus de comportaments violents. Ho hem de fer com a individus, però sobretot des de les institucions que són les que poden transformar la societat i fer que #obrimelsulls. Si tots hi posem de la nostra part, si tots (i totes) ens hi comprometem, segur que dia a dia podrem estar una mica més #lliuresdeviolència.

I vam tornar a sortir al carrer massivament, com ho hem estat fent els darrers cinc anys. La convocatòria descentralitzada va permetre veure imatges insòlites a racons del país que mai acostumen a acollir tanta gent. De Móra d’Ebre vam marxar en un parell d’autocars, però ens consta que altres hi van anar pel seu compte aprofitant que Tarragona és a prop i té platja. Una altra avantatge, ahir el dia era calorós, però la Rambla de Tarragona té ombra, molta ombra. L’ANC i Òmnium preveien que estaríem assedegats i van posar barres de bar al llarg de la Rambla, per a anar-nos abastint. Grallers, gegants, músics, balladors… i somriures, molts somriures. Una festa reivindicativa i cívica. Una gentada fent pinya pel mateix i així ho cantàrem moltes i moltes vegades al llarg de les hores que vam envair els carrers, pacíficament, clar, com sempre. Sense cap incident.

L’ambient del vídeo és d’una hora abans de la manifestació, mentre agafàvem posicions al tram i ens distrèiem amb càntics i balls. Emoció, felicitat, tranquil·litat… totes les seus eren plenes i segurament superàvem el nombre d’inscrits, com sempre. Naltros érem al tram 33, amb els punts a punt per acabar fent un batec conjunt espectacular.

Vicent Partal, que sempre reacciona ràpid als esdeveniments, va dir el mateix 11 al vespre: “Nosaltres hem tornat a omplir els carrers, ara vosaltres proclameu la independència abans de la Diada vinent” i, el president al matí següent a Catalunya Ràdio ho va confirmar. Mentrestant, a Madrid fan veure que no passa res, la premsa minimitza o distorsiona, com sempre ha fet, i el govern espanyol respon a Puigdemont i tanca la porta al referèndum pactat. Res de nou. Setembre, ha començat el curs polític, a Espanya no hi ha govern i a Catalunya fem via.

Admiremos a Cataluña, diu Suso del Toro, i Ramón Cortarelo diu: “Enhorabuena a los catalanes. Un año más, un ejemplo de reivindicación nacional, independentista, pacífica, democrática y en masa“. Doncs això.

L’estelada penja del balcó. Semblava cosa d’un parell d’anys i ja en fa cinc. I l’estelada aguanta. Està un pèl descolorida. Ha patit ventades, pluges, fred, calor… però aguanta. Una mica estripada, això sí, però continua allà esperant el dia en què serà retirada. I sí, demà ens tornarem a manifestar una bona colla. Des de Móra anem al tram 33, a Tarragona. Ens hem apuntat escrupolosament, hem comprat la samarreta, hem reservat plaça a l’autobús, i a l’hora prevista anirem cap a la manifestació. Som un Poble disciplinat. Ens manifestem donant el nom, DNI, situant-nos a un lloc precís a una hora concreta, aixecant els braços alhora a un senyal… i ja fa cinc anys que ho fem d’una manera organitzada, aclaparadora, desbordant… I li posem música (“Endavant les atxes“), i li posem somriures, i li posem tota la il·lusió que li hem de posar. Potser enguany et fa més mandra perquè penses que els polítics han de fer la feina. No t’amoïnis, l’estant fent, ara ens torna a tocar a nosaltres, tornar a dir-los a ells i al món que estem A PUNT. Ha de tornar a ser una Diada festiva, històrica i reivindicativa!

‘L’11 de setembre no celebrem una derrota, commemorem l’últim dia que vam ser lliures‘ deia ahir Laura Borràs al seu parlament a Tortosa. Doncs això, sortim i diem al món que estem A PUNT per a tornar-ho a ser!

En aquesta serie de posts hem començat parlant de riscos endògens, geodinàmica interna (a partir del terratrèmol d’Amatrice), i hem continuat desgranant diversos aspectes dels estudis de la geologia (II i III), i també hem explicat per a què serveix. Ara anem a tancar la setmana explicant els riscos geològics produïts per la geodinàmica externa.

Conceptes sobre riscos geològics: perillositat, vulnerabilitat, exposició = risc

Riscos Geològics en tenim de dos tipus:

1. Els exògens : riuades, inundacions, esllavissades, moviments de terra, esfondraments… són produïts per la geodinàmica externa.
2. Anteriorment, hem parlat sobre els riscos geològics endògens, els produïts per la geodinàmica interna (terratrèmols, volcans…).

Els que ens toquen de més a prop són els exògens, a la península en tenim uns quants i desgraciats exemples:

• 1982, es produí la gran inundació pel trencament de la presa de Tous. Moriren 40 persones i aproximadament 300.000 persones es quedaren sense llar en els dies següents. Les conseqüències van ser greus i hi va haver molts afectats que van trigar molts anys a recuperar el seu patrimoni. Us deixo un estudi posterior dels sediments que va deixar el riu: Dinámica y sedimentología de los depósitos de la avenida del río Júcar en octubre de 1982 en su tramo bajo. Acta Geológica Hispánica
• El 7 d’agost va fer 20 anys de la tragèdia del Càmping las Nieves a Biescas. Va ser el més gran desastre geològic a la península, van morir 87 persones i 183 van resultar ferides. A partir de llavors va canviar la normativa de seguretat, a l’hora de construir un càmping nou, necessita un estudi geològic favorable. De sobte se’n van adonar que conèixer la geologia de la zona era important, i que el treball dels geòlegs o enginyers geòlegs és imprescindible.

• 
• El 2005 es va produir un esfondrament al túnel del metro del Carmel que s’estava construint llavors. Els geòlegs van alertar del perill, però no van ser tinguts en consideració. No hi va haver morts, però la crisi política fou greu. Arran d’això es va crear l’Institut Geològic de Catalunya (ara Institut Geològic i Cartogràfic de Catalunya, per les retallades), amb personalitat jurídica pròpia i plena capacitat d’obrar per a exercir les seves funcions.

En continuarem parlant de tot plegat.

Per a què serveix la Geologia? A vegades m’ho pregunten els alumnes, incrèduls de que tingui alguna utilitat pràctica. Normalment, et diuen “estudia les pedres”, així ras i curt (em poso les mans al cap!). Provar d’anar més enllà és una feina que requereix un gran esforç, no és culpa seua que siguin “analfabets geològics”.

Els geòlegs sempre intentem explicar-nos, i els dic que moltes de les coses que fan des que s’aixequen tenen a veure amb la geologia: l’aigua, per exemple, a vegades ve d’un riu (Geomorfologia), o també d’un magatzem subterrani que ha trobat algun geòleg (Hidrogeologia); els nostres mòbils contenen metalls i plàstics derivats del petroli (Geotècnia, Geologia del Petroli); el “marbre” de la cuina (que sol ser una roca ígnia actualment), és un tipus de roca ornamental (n’hi ha moltes que s’usen tant a l’interior com a l’exterior d’edificis, en làpides funeràries, obres d’art…); si escalfes la llet en un caçó metàl·lic, per exemple, i l’escalfes amb gas natural, o elèctric provinent d’una Central Nuclear que utilitza urani -mineral- al reactor, per exemple; d’un aerogenerador (les energies renovables necessiten una Ordenació del Territori), etc. Moltes coses que fem diàriament tenen a veure amb la geologia d’una o altra manera. I amb la química, clar, i amb la biologia, i amb la física… ja vaig parlar en un post anterior de la importància d’estudiar totes les ciències i de relacionar-les entre elles cosa que no aconsegueix el Batxillerat científic actual.

Però, sens dubte, la geologia és la ciència més desconeguda en tant que la menys estudiada des de petits i, en tant que la menys estudiada, la menys estimada. Aquí hi ha un petit llibre que intenta explicar-ho, amb il·lustracions senzilles i entenedores. El llibret Saps què és la Geologia? editat per l’Institut Geològic de Catalunya amb text de Gonçal Lluna i Mariona Losantos i il·lustracions de Pere Virgili, intenta donar llum a les preguntes que sovint ens fem sobre aquesta ciència d’una manera didàctica i entenedora.

Per a què serveix, la geologia?

La geologia és una de les ciències més poc conegudes. Per a què serveix la geologia? Tothom sap molt bé què es pot esperar de la medicina o la biologia. I fins i tot té una idea aproximada de les utilitats de la física, de la química o de l’astronomia.

Però, per a què serveixen la geologia i la feina dels geòlegs? Aquest llibre vol mostrar que la geologia és una de les ciències més pràctiques i que és imprescindible per a moltes coses de la nostra societat. Sense que ens n’adonem, és una de les ciències que té més a veure en la nostra vida quotidiana.

Si no us ho creieu, us ho podem demostrar ràpidament amb tant sols tres paraules: “petroli”, “terratrèmol”, “autovia”.
El llibre continua desgranant-nos les diferents vessants de la geologia en una trentena de pàgines, amb dibuixos entenedors. Estaria recomanat per a primària i potser també 1r i 2n d’ESO. Si comencem a treballar-la des de petits, serà més fàcil que l’estimem de grans; i podem començar fent sortides al camp a l’entorn més proper que segur que serà força interessant o, en el seu defecte, anar a un museu que ens doni una visió geològica de diversos indrets i ens comenci a despertar la curiositat i ens faci fer-nos preguntes, al cap i a la fi la Terra és la nostra casa i hauríem de conèixer-la des de tots els aspectes per a aprendre a no maltractar-la.

Per acabar, us recomano un article: La imprescindible labor geológica: «Las Geociencias deben tener una presencia más destacada en la Administración y en la Educación» per Rubén Esteban Pérez a Tierra y Tecnología

No recordo ni a l’escola ni a l’Institut haver vist roques o minerals en directe. Als laboratoris hi havia biologia: plantes, esquelets, insectes… La Geologia era inexistent llavors. Fins a 3r de BUP (1r de BAT), no vaig saber que hi havia una Facultat de Geologia, ningú me n’havia parlat, però un company del curs superior va voler fer aquella carrera. Llavors a COU havies de triar entre Geologia i Química; la Biologia amb el Dibuix Tècnic. La Física no dividia amb ningú, però certament era un desastre que les quatre ciències no es poguessin cursar alhora: Física, Química, Biologia i Geologia, a banda de les Matemàtiques, haurien de ser matèries imprescindibles per a qualsevol formació científica. De fet, a qualsevol carrera de ciències es demana, ni que sigui de manera tangencial, la Física, la Química, la Biologia i la Geologia. 30 anys més tard el desastre continua, i la Geologia (anomenada ara Ciències de la Terra i del Medi Ambient), s’ha de barallar amb la Física; la Biologia amb el Dibuix Tècnic i la Química amb la Tecnologia Industrial. En un món de tecnòlegs la Geologia sempre queda de banda i és una llàstima perquè tenir uns coneixements bàsics de totes les ciències et dóna una base científica sòlida en tots els camps, a banda que et pot servir per a la Geologia Aplicada com hem vist en el post anterior.

D’altra banda, la Geologia, és de les quatre ciències, la que té contacte amb totes les altres. Evidentment, si et decantes per l’Enginyeria Geològica, deixes de banda la biologia, però la pots incloure si estudies Ciències del Mar. Sigui com sigui, deixar una de les ciències de banda, no és un bon negoci per als estudiants, que hauran d’esforçar-se més a la Universitat per a adquirir els nivells requerits en les matèries que no han pogut cursar al Batxillerat. Tot i això, cada vegada hi ha menys alumnes de ciències pures i més de batxillerat tecnològic. Una oferta cada vegada més diversificada que fa difícil la tria.

Per si a algú li serveix: CTMA pondera 0’2 en les PAU (igual que la Física) en els següents estudis:

• Biologia/ Biotecnologia /
• Biologia Ambiental/ Ciències Ambientals/
• Bioinformàtica/ Biologia Humana/
• Geologia /Enginyeria Geològica/
• Enginyeria en Geoinformació i Geomàtica/
• Ciències del Mar
• Educació infantil
• Educació Infantil/Ed. Primària (5 anys)
• Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport
• Grau Obert, Programa de
• Disseny-Elisava
• Enginyeria Agrària i Alimentària/ Enginyeria Agrícola/ Eng. Agroalimentària/ Eng. Agroambiental i del Paisatge
• Enginyeria Biomèdica
• Enginyeria de sistemes biològics
• Enginyeria de l’Energia/ Enginyeria de Recursos Energètics i Miners/ Enginyeria Minera
• Innovació i seguretat alimentària

Pondera 0,1 (igual que la Física), en els següents:

• Filosofia / Economia
• Estadística aplicada / Sociologia
• Ciència i tecnologia dels aliments
• Farmàcia / Nutrició humana i dietètica
• Infermeria/ Logopèdia
• Psicologia
• Administració i direcció d’empreses / Dret
• Antropologia social i cultural /Audiovisual i multimèdia
• Ciència política i gestió pública
• Ciències polítiques i de l’administració
• Comptabilitat i finances
• Comunicació audiovisual /Comunicació i indústries culturals/ Informació i documentació
• Criminologia
• Direcció Hotelera
• Educació Social/ Treball social / Turisme
• Empresa internacional / Empresa i tecnologia
• Geografia / Geografia i ordenació del territori
• Gestió aeronàutica
• Pedagogia /Periodisme / Publicitat i relacions públiques

Ara que comença un nou curs llegeixo articles sobre la influència dels professors sobre els alumnes que els poden inclinar a fer o no uns determinats estudis. La veritat sigui dita no recordo cap professor de ciències que m’influís, exceptuant el de Biologia de 3r de BUP i COU (1r i 2n de BAT actuals), bàsicament perquè fèiem Genètica al laboratori i és una especialitat que m’agrada, i treballar al laboratori m’encanta (com saben els meus alumnes).

Però la Geologia ja era dins meu des de molt abans. Era aquella matèria que tenien tots els llibres de Ciències Naturals al final del llibre i que no hi arribàvem mai, no sé si perquè no hi havia temps o perquè el professor/a de la matèria tampoc hi tenia gaire interès a arribar-hi. I així passaven els cursos i a mi m’atreia, no sé perquè, aquella part on s’explicaven volcans, terratrèmols, l’estructura de la Terra, l’Univers, els tipus de roques, la formació de muntanyes… Potser perquè era (em deien a l’escola), una defensora de les causes perdudes (jo deia causes justes encara que fossin perdudes), potser perquè de petits els iaios ens portaven cada cap de setmana al tros, i mentre ells collien olives o esporgaven, naltros corríem pel camp. Al costat del Riu Sec em preguntava com havien anat a parar totes aquelles pedres allà, arrodonides, si ara no hi havia aigua; mentrestant el meu germà s’endinsava a les coves que havien fet els soldats durant la Batalla de l’Ebre per a protegir-se. Ell ha acabat sent arqueòleg. Jo tornava amb pedres que em semblaven interessants, em construïa un mapa de la zona (sempre m’han fascinat els mapes), i feia una brúixola casolana per a orientar-me. Mentrestant, prenia notes en una llibreta d’allò que anava descobrint. Al cap i a la fi la geologia és una ciència que es pot mirar des de diferents vessants i el camp és el millor laboratori per a aprendre.

Amb el temps descobreixes que la Geologia està relacionada amb totes les ciències (més avall en teniu un esquema senzill). La Geotècnia, entre altres, forma part de la Geologia Aplicada a l’Enginyeria Civil que s’ha desenvolupat en el Grau en Enginyeria Geològica que s’oferta des de fa 22 anys entre la UPC i la UB.

De la relació de les diferents ciències i la geologia en continuarem parlant en els post següents.

Hi ha la dita que només ens en recordem de Santa Bàrbara quan trona. Aquesta Santa és la protectora contra els llamps. De petita, en tronades braves on s’apagaven els llums i havíem d’encendre espelmes, ens quedàvem en silenci mentre la meua besàvia resava a la Santa. Sant Pere arrossegava caixes (els trons), i de tant en tant podia caure un llamp que, amb la protecció de la Santa, esperàvem que fos lluny…

Bé, el fet és que la Geologia és una mica així: ningú se’n recorda fins que hi ha una gran desgràcia, sigui terratrèmol, esllavissada, inundació… Ara ha passat a Itàlia, en una zona central entre Roma, Perugia i l’Adriàtic. Amatrice, 2650 habitants, és sota runes. Han mort 268 persones, hi ha molts desapareguts i continuen buscant-los. El poble era preciós abans del terratrèmol. Els experts afirmen que aquest no serà l’únic que passarà a la zona.

Aquí teniu un mapa tectònic d’Itàlia:

La Terra té molta activitat sísmica. A casa nostra tenim l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, que estudia els fenòmens sísmics. Quan succeïxen desgràcies com aquesta, surten els experts alertant de la importància de conèixer la geologia i els seus riscos: Contra los riesgos naturales, geología. El terratrèmol d’Itàlia ens recorda la necessitat de revisar la normativa espanyola per a prevenir els danys sísmics, diu Manuel Regueiro y González-Barros, President del Ilustre Colegio Oficial de Geólogos (ICOG).

Amatrice, abans i després del terratrèmol

Una anàlisi tranquil·la després del devastador terratrèmol d’Amatrice, per Antonio Aretxabala, geòleg de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de Navarra