Aules 2.0

Enguany m’ha tocat de ple. L’alumnat que va començar amb l’1×1 (un ordinador per cada nen) a 1r d’ESO ja és a 4t. Han entrat a les aules les pissarres digitals i n’han marxat els llibres a canvi de tenir un ordinador que ho pot fer tot. Amb el temps sabrem si això és un error o un encert, perquè tinc la sensació que no apliquem bé la tecnologia. En sembla molt bé que cada alumne tingui ordinador i que el faci servir, però hi ha més món tecnològic i els llibres no són incompatibles. Com sempre, el problema, és el pressupost. No podem tenir ordinadors i llibres, cal triar. I no haurien de ser incompatibles, cal conèixer-ho tot, cal aprendre a treballar amb quantes més coses millor.

Els nens poden consultar els llibres per l’ordinador (la majoria, per cert, que encara són molt deficients en algunes matèries), no és ben be el mateix que tenir-lo en paper, però permet altres coses com mirar vídeos, respondre preguntes, buscar solucions o informació sobre un tema, etc. Tenim pissarra digital gairebé a totes les aules i és un gran avantatge. Tenim el moodle que genera el professorat de la matèria plens de recursos per a diversificar l’estudi; els blocs que poden fer ells o el professorat, prenen apunts, fan activitats en línia, en paper, etc. El món ha canviat força i la manera d’ensenyar també intenta adaptar-se als nous temps. Tot i això, estic d’acord amb alguns experts que encara no sabem aplicar les pissarres (realment se’ls hi pot treure molt suc), però això anirà millorant perquè cada vegada ens és més habitual treballar-hi i tenim més recursos a l’abast. També indiquen que hauríem de saber treballar en xarxa, potser això és l’escola del futur. Diu l’expert que els nens haurien de saber informàtica des dels 4 anys (més informació aquí i aquí).
Estic d’acord, n’hem d’aprendre molt encara. Estem als inicis d’una gran revolució en l’ensenyament, a saber on ens portarà, espero que molt lluny i molt amunt. Com sempre, però, l’ensenyament dependrà de moltes variables, l’econòmica, per exemple, o del ministre de torn que vol canviar de dalt a baix el sistema educatiu, encara que funcioni. Veurem on anem a parar en els propers anys, però estem en un moment força important, la crisi és elevada, ho sabem, per això el moment és ara tan fonamental. Ho diuen els experts: “En època de crisi cal invertir en educació“.

M’esgarrifa pensar que el pressupost del Ministerio de Defensa és de 47 milions d’euros al dia. Des que he sentit la xifra aquest matí que em balla pel cap. Si no creiem en l’educació com a pilar de la societat, si no creiem que aquesta educació ha de ser gratuïta i abastar al màxim de gent possible, que tothom tingui l’oportunitat d’estudiar, si no invertim en això que és fonamental, quin país tindrem d’aquí uns anys? I més ara que amb la crisi molta gent es dedica a formar-se. Espero que se n’adonin, i rectifiquin. O que la ciutadania se n’adoni i els faci rectificar.

“Millorar l’educació per millorar la societat”

El professor i doctor en pedagogia Xavier Melgarejo va fer a TV3 una lliçò magistral comparant el model educatiu Finlandès amb el Suec i Espanyol. Va comparar-ho amb el Suec per a què en veiessim les diferències en un país proper i també amb el nostre marc de referència espanyol i així va explicar les virtuts d’un sistema que és capdavanter al món des de fa 20 anys. 
Durant l’exposició va mostrar detalladament i de manera clara les mancances que tenim en el nostre sistema i què podríem arribar a fer per millorar-lo.

Hi ha moltes anàlisis a fer, perquè molts van ser els aspectes tractats. Me’n quedo algunes que em van sorprendre i que hem de tenir en compte com a punts forts per millorar-ne el nostre…


  • Tot el sistema educatiu és públic i ha estat estable durant els darrers 50 anys, encara que hagi canviat el govern, perquè és un model que funciona i es va crear amb un gran consens per part de tots els grups polítics. Aquí hem tingut diversos models en els darrers anys LOE, LOCE, ara pot venir la LOMCE…
  • L’Estat té poca influència en l’escola, és l’administració local la que en té més competències per ajustar el model a cada barri o poble. Aquí és justament al contrari.
  • Tot l’alumnat, des dels anys 50, té el dinar pagat a l’escola. Això és el que es diu “igualtat d’oportunitats”, si no estàs ben alimentat no pots rendir bé. Els diners, però, no venen d’educació sinó de serveis socials. Els infants són el gran tresor del país i els protegeixen. Aquí “no hi ha diners” per a menjador i els pocs que es pagaven ara se’ls estalvien fent jornada intensiva.
  • Tot el material que utilitza l’alumnat (llibres, llibretes, llapis, etc.) és gratuït. L’alumnat és responsable del que li donen i si el perd o el trenca l’ha de comprar nou. Aquí val a dir que conec petites escoles rurals que ho fan, però no és la norma general.
  • La ràtio (nombre d’alumnes) per aula és de 15, però baixa a 10 si hi ha algun alumne amb necessitats educatives especials. Aquí, abans del darrer decret, eren un màxim de 25 alumnes per aula, en alguns llocs l’organització del centre podia fer que en fossin 20. Ara en poden ser 35 i en poden ser més d’un els que necessitin atenció especialitzada.
  • Els pares s’impliquen molt en l’educació dels fills. Aquí… és diferent. A la darrera reunió de l’AMPA érem unes 20 famílies del total de 176 que en formem part.
  • L’escolaritat obligatòria comença als 7 anys, edat en què es comença a aprendre a llegir, no abans. Aquí és als 3 anys i als 6 ja tenen deures de llegir a casa, però els Finlandesos continuen sent els primers en lectura.
  • És un gran honor ser mestre, està molt ben considerat, per això només els millors poden ser-ho. L’accés és a partir de notes altíssimes i la selecció és continuada. Aquí, molts ensenyants pensem que és la feina més important del món… però devem ser els únics! ni l’administració ni la societat ho pensen. Qualsevol pot entrar al sistema amb relativa facilitat. No hi ha gaire control sobre el procés de reciclatge.
  • Les hores que dediquen a llengua i literatura són moltes menys que en el nostre sistema, però sobta veure que els resultats, en canvi, són espectacularment bons. La solució és senzilla: tenen una gran xarxa de biblioteques públiques totalment accessibles i els pares hi porten sovint els fills a llegir (llibres en paper, especificava, on hi ha un silenci sepulcral), també emeten molts programes en versió original (anglès) subtitulats, el que, a banda d’afavorir l’aprenentatge de l’idioma, fa que sentin curiositat per llegir i aprendre el que es diu i també obliga a llegir des de petit. Aquí hi ha biblioteques, sí, però no hi ha gaires pares que portin els fills a llegir (els que hi trobo sovint són també mestres o professorat), les taules més allunyades de les bibliotecàries estan guixades i fetes malbé. És difícil que hi hagi silenci molta estona seguida…

Són algunes de les coses que recordo del vídeo i que trobo certament interessants. També havia tingut l’oportunitat de llegir articles sobre l’educació a Finlàndia que va presentar X. Melgarejo i que adjunto per si és del vostre interès. Trobo excel·lent la frase que s’extreu de l’entrevista “Millorar l’educació per millorar la societat”.

Adjunto dos arxius amb anàlisis sobre l’educació a Finlàndia. Un article de X. Melgarejo i l’altre del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, tot i què cal tenir en compte  que són del 2005 i hi ha algunes dades que han canviat sensiblement (per exemple les ràtios d’alumnes/professor, el nombre d’hores lectives i de permanència i el sou dels docents).


Wertgonya!

Aquest matí no es parlava de res més pels passadissos i aules. De fet, a 4t d’ESO, demà els tocarà fer un debat sobre la darrera ocurrència del Ministre d’Educació. Tots estan en contra de la proposta de fer el català una llengua residual, però la meitat hauran de defensar-ho. Per fer-ho, llegiran l’ABC, El Mundo, Intereconomía… Els altres prepararan la defensa del català com a llengua vehicular a l’ensenyament. El debat promet ser interessant. Curiosament, acabem de fer les proves diagnòstiques a 3r i a 4t d’ESO. Tant en català com en castellà els nivells són alts, fins i tot el castellà supera el català en alguns punts. Sobre la mitjana de Catalunya ens mantenim per sobre. L’alumnat domina les dues llengües, de fet, més el castellà en alguns punts, per això tenim previst un pla de millora de l’expressió oral en català. Per tant, l’atac a la llengua no és per a què els alumnes sàpiguin més castellà, sinó per a què el català es perdi. Un atac molt barroer. M’ho miro perplexa, com si això no anès amb nosaltres. Em costa d’entendre que tornem a temps pretèrits amb tanta celeritat. A la Terra Alta pràcticament no he sentit parlar castellà. Hi ha pocs nouvinguts i, els que hi són, de seguida s’integren en català. No hi ha conflicte lingüístic. I, això no obstant, el nivell de castellà és notable. És decebedor que no entenguin res, o potser que volen fer veure que no ho entenen. Tot això no té cap sentit si no és que ens tenen agafats pels… i a més, en aquest cas, qui paga no mana.

Veurem com reaccionem tots plegats, però hi ha línies vermelles que no es poden traspassar. La independència és urgent, no ens podem permetre perdre més temps, per a ells som una colònia, això és evident.

Recomano vívament el Singulars de dimecres 5, tracta sobre l’educació amb el professor Xavier Melgarejo, psicopedagog, autor d’una tesi sobre l’ensenyament a Finlàndia.

Pagar per dur la carmanyola a l’escola

Aquests dies és polèmica la decisió de fer pagar els alumnes que duguin carmanyola a l’escola i s’ha obert un debat. Una enquesta a La Vanguardia mostra clarament la tendència al refús de la mesura (la qüestió està mal plantejada, però, és evident que si et demanen si has de pagar per portar el menjar diràs que no). “Fer pagar per dur el menjar”, si això fos així jo també hi estaria en contra absolutament, però això no és cert. En realitat el cost del menjador no és només el menjar que s’hi dóna, sinó el servei del monitoratge. Algú s’ha de fer càrrec dels alumnes entre la sortida de classe i la re-entrada. Són menors i han d’estar custodiats fins als 16 anys. Són unes hores que inclouen l’esbarjo i el dinar. És a dir, el preu del dinar inclou també l’acompanyament dels nens durant les hores que són a l’escola i que no hi ha els mestres. És per això que no em sembla malament que es pagui el servei que no sé si ha de ser de 2€ o més o menys, suposo que dependrà de cada escola depenent del servei que tingui.

Destruint mites: vacances del professorat a secundària (II)

En el post anterior explicava la distribució horària del professsorat de secundària, les hores de permanència al centre (una mitjana de 30 setmanals), i les hores que treballem a casa o fora del centre (7.30 hores setmanals). Aquestes són les hores que “teòricament” fem, justament el “teòricament” és el que té motiu de polèmica. Per als desconeixedors del tema el “teòricament” és menys dels que se’ns demana. Per als que estem dins el sistema sabem que el “teòricament” poden ser més hores de les que se’ns paga.

No negaré que és un privilegi poder treballar des de casa (un privilegi i un plaer, tot s’ha de dir), i, en els darrers anys, ens han facilitat molt la feina en aquest sentit: podem posar les notes des de casa, podem preparar classes directament al moodle del centre (que és un web on pots afegir activitats, exercicis, vídeos, enllaços, etc., per a poder treballar-ho després a l’aula o els alumnes des del seu ordinador fent-ne tu la supervisió), pots buscar notícies per al bloc del departament directament des de casa, pots mirar el tauler d’anuncis del centre des de casa… és a dir, pots estar tot el dia, 24 hores, 7 dies a la setmana fent feina, si vols, des de casa, perquè ni els webs ni internet tanquen per vacances. Clar que estem parlant que pots treballar des de casa còmodament amb el teu ordinador i pagant tu la tarifa d’internet que et sigui més convenient. Aquesta és una altra, no se m’acut una altra feina on hagis de portar-te el teu propi instrumental si és que vols estar ben servit…

A la majoria d’instituts que he estat el professorat ens distribuïm en departaments de les diferents àrees o matèries, depenent de l’espai que disposi el centre. En el centre actual compartim departament el professorat de física i química i el de biologia i geologia. Cinc professores, dos ordinadors disponibles (tres si som generosos perquè hi ha un portàtil que va a manovella però es pot utilitzar), una impressora… i som l’enveja de molts departaments que poden tenir només un sol ordinador per a tot el professorat. Si no poguéssim fer la feina a casa seria un desastre i qui es resisteix a la temptació de treballar a casa tranquil·lament a l’hora que et ve de gust, amb un seient còmode i un ordinador en condicions òptimes, en comptes de compartir un ordinador o dos amb altres cinc persones? Reconec que això, fins ara, ha estat un avantatge. I si treballes més a gust, treballes més hores, sobretot si t’agrada la feina.

A principi d’aquest curs em vaig proposar comptar les hores que dedico a la feina tant al centre com des de casa per tal de saber exàctament si treballo més hores de les que em paguen o és justament el contrari. Em va ser impossible perquè moltes vegades són sumatoris de períodes curts de temps: improvises reunions al passadís, dediques deu minuts a mirar notícies i penjar un post al bloc de l’institut, t’atures i fas altres coses, prepares més tard un power point que ja el tenies començat, repasses el calendari per ressituar exàmens, parles amb aquell alumne o aquell altre durant l’esbarjo, etc. Tenint en compte que la mitja hora del pati és teòricament el temps que tenim per esmorzar i molts l’aprofitem per a treballar al centre o atendre alumnes, etc., vaig arribar a la conclusió que no faig menys hores de les que em paguen i vaig decidir no comptar les de més. No vaig amb el cronòmetre a la mà, no crec que en aquesta feina ens ho puguem permetre. Quan hi ha pics de feina es fan posant-hi les hores que calgui. També hi ha períodes de calma que compensen els pics anteriors. Cap setmana és igual a l’anterior. Cap dia és igual a l’anterior. Cap curs és igual a l’anterior. Això és l’immens atractiu d’aquesta feina, sempre estàs reinventant-te perquè sempre hi ha nous reptes per a aconseguir i les circumstàncies no són mai les mateixes per a poder extreure el millor dels teus alumnes.

Estem permanentment endollats durant els 10 mesos que dura el curs, de dilluns a diumenge, amb dos descansos importants (Nadal i Setmana Santa) que s’agraeixen i ens ajuden a ressituar-nos i tornar a agafar empenta per als mesos següents. Al juliol o bé fem cursets o bé preparem el proper curs. A l’agost, vacances i desconnexió.

No sé si he aconseguit el repte que em proposava al principi de de destruir el mite dels tres mesos de vacances, però creguin-me, el privilegi, com alguns pensen, no són les vacances, el privilegi és treballar amb els alumnes, amb els adolescents; són material sensible, són un repte nou cada dia, són el futur… Ajudar-los a extreure el millor de si mateixos i preparar-los per als nous horitzonts que hagin triat… això sí que és el que fa que la nostra feina sigui envejable.

Post recuperat: “En època de crisi cal invertir en educació”

Fa justament un any s’explicaven els perills de no invertir en educació. En aquesta part del camí ens trobem amb retallades més elevades de les que havíem pensat. Mentrestant estem em ple debat de si fer o no jornada continuada com a mesura d’estalvi i per racionalitzar horaris. Sigui com sigui, l’educació és un dels pilars fonamentals de la societat i cal que ho tinguem present…

“En època de crisi cal invertir en educació”

Destruint mites: vacances del professorat a secundària (I)

Ja fa dies que em volta pel cap intentar explicar què fem el professorat i les hores que treballem. No és una tasca fàcil, ho sé, i no sé si quedarà prou aclaridor perquè la idea general ben arrelada és que tenim tres mesos de vacances i que treballem poc. Normalment quan em diuen això somric i li dic a la persona en qüestió: “fes-te mestre si t’agrada tant” i normalment la resposta és negativa, sobretot per “l’alèrgia” als nens… però potser ja és hora que ens posem seriosos i ho expliquem clarament.

No fa gaire he mantingut una conversa amb un polític sobre les retallades en educació i la conversa va ser el detonant d’aquest post. Quan li vaig fer les queixes de la reducció de plantilles, l’augment de les ràtios i el fet que als substituts el proper any només els pagaran les hores de classe (lectives) i no les guàrdies, tutories, etc., em va respondre que no hi ha diners i que ja era hora que ens fessin treballar més hores, que tenim tot l’estiu per preparar classes i nosaltres (“només”) treballem 20 hores a la setmana, en canvi ell 14 al dia. Clar que ni crec que ell pensi que només treballem 20 hores a la setmana i sé que ell no treballa sempre 14 hores al dia, però les respostes amb ritintín sobre les hores que treballem i els mítics tres mesos de vacances d’estiu molesten perquè donen una imatge errònia de la realitat.

Al polític, li vaig proposar de fer un intercanvi, una setmana ve ell a veure la feina que fem a l’institut i l’altra vaig jo a veure què fa ell a l’Ajuntament. Tots dos estavem convençuts que tenir raó, perquè a tots dos ens agrada la nostra feina, la fem amb passió i estem convençuts que treballem més que ningú.

Estic segura que els professors fem més de les 37 hores i mitja a la setmana que ens paguen i també és segur que ell no tots els dies fa 14 hores.

No és fàcil entendre que els polítics treballen moltes hores, els veiem presidint un acte a primera fila i pensem la sort que tenen de ser-hi quan nosaltres amb prou feines hem trobat lloc per seure, però potser el polític pensa que estaria millor a casa o fent alguna altra cosa en comptes d’estar allí. Al ser un càrrec públic és cert que ha d’estar disponible 24 hores al dia set dies a la setmana, són gangues de l’ofici. Segurament polítics i mestres o professors, són de les professions més atacades i menys compreses. Potser un dia parlaré de la primera, avui toca parlar de les dues altres, sobretot de la segona que és la que conec més bé…


És un mite i una creença ben estesa que mestres i professors tenim tres mesos de vacances a l’estiu o com a mínim juliol i agost, com si el fet de no tenir criatures al davant t’eximís de fer la feina o, dit d’una altra manera, com si només treballéssim quan tenim criatures al davant. Sé que no és fàcil d’entendre fins que no hi estàs posat. Ho sé per companys que es dedicaven a una altra feina i després han entrat a l’ensenyament. Treballar amb adults és diferent de treballar amb criatures o adolescents, és molt plaent, has de donar molt i també reps molt, necessites energia i estar alerta, no hi ha descans. M’encanta distribuir el curs, planificar-lo, saber què faré, més o menys, cada mes, i acabar el temari a temps. Però la tasca de planificació no s’acaba mai, potser hi ha sortides o activitats que et prenen hores, o mil casuístiques que t’obliguen a anar redistribuint el temps contínuament. També has d’estar informada, almenys en la meua matèria constantment hi ha notícies, vídeos, programes, etc. que et poden ajudar a l’aula. La feina no s’acaba mai, és molt creativa i, fins ara, teníem la sort que podíem distribuir-nos la feina a casa com ens venia de gust i això és molt d’agrair, no diré que no (un altre dia parlaré de les condicions a l’institut per a què el professorat pugui treballar a gust).


Tornem a les vacances. De fet, el nostre mes oficial de vacances és l’agost. El juliol l’escola i l’institut estan oberts, l’equip directiu hi treballa en horari de matins (com a la majoria d’empreses), i el professorat hi podem anar puntualment si se’ns demana o ho creiem necessari. Però també és el moment de fer cursos, que no són per passar el temps, sinó una formació necessària que podem fer durant l’any i/o als juliols i que entra dins el nostre horari de feina. Necessitem el reciclatge dels cursets perquè necessitem aprendre com una prioritat bàsica de l’ensenyant per poder donar el màxim al nostre alumnat. No conec cap professor (o professora) que no estigui disposada a aprendre, perquè aprendre és la base per poder ensenyar.

Al quadre següent he fet la comparativa de la distribució horaria del professorat de secundària els darrers dos cursos i el proper. S’observa que la permanència obligatòria al centre és més elevada, però continuen sent les mateixes hores de mitjana de permanència al centre setmanals (30) i les mateixes per preparar classes, corregir exàmens i assistir a cursos (7.30), però distribuïdes d’una altra manera, tot i què les hores lectives han augmentat, és a dir, tenim més hores de classe directa amb els alumnes, però les mateixes hores per preparar les classes. Algú pensa que anem amb el cronòmetre a la mà i quan hem exhaurit les 7.30 setmanals entre cursets, correcció de proves i preparació de classes ens aturem? Algú pensa que els dissabtes i diumenges els tenim sempre lliures?… continuo en el següent post.


Quadre evolutiu de les hores del professorat a secundària:

CURS 2010-11

CURS 2011-12

CURS 2012-13

Hores lectives (hores de classe directa a alumnes)

18

19

20

Hores d’activitats complementàries d’horari fix (guàrdies i altres vigilàncies, reunions setmanals de departament o seminari, comissió d’atenció a la diversitat, etc. )

6

6

8

Obligatorietat de permanencia al centre

(suma de les anteriors)

24 hores

25 hores

28 hores

Hores d’activitats complementàries de presència al centre educatiu no sotmeses a horari fix (reunions d’avaluació, de claustre i de consell escolar, reunions amb pares i mares, etc.)

6

5

2

7 Hores i 30 minuts de preparació de classes, preparació d’activiatats, assistència a cursos i activitats de formació, que no s’han de fer necessàriament al centre.

7.30

7.30

7.30

La jornada laboral ordinària dels professors és de 37 hores i 30 minuts setmanals, que per al curs que ve 2012-2013 es distribuirà de la manera següent:

20 hores lectives, distribuïdes en cinc dies, que es destinen a la docència directa a l’alumne (docència a grups classe, atenció a la diversitat, tutoria individual i en grup) i a activitats directives i de coordinació amb les dedicacions previstes per a l’exercici d’aquestes funcions. Aquestes 20 hores es podran prendre com a mitjana quan el centre no faci una distribució horària uniforme al llarg del curs escolar a causa de variacions trimestrals.

8 hores d’activitats complementàries d’horari fix, guàrdies i altres vigilàncies, reunions setmanals de departament o seminari, comissió d’atenció a la diversitat, coordinacions de nivell i amb especialistes per a l’atenció a la diversitat, entrevistes amb mares i pares, manteniment del laboratori i aules específiques, organització i execució de les accions que ofereix el centre en el marc de determinats programes.

2 hores d’activitats complementàries de presència al centre educatiu no sotmeses a horari fix: (reunions d’avaluació, de claustre i de consell escolar, reunions amb pares i mares, reunions de coordinació amb altres centres, reunions amb professionals i entitats externes, activitats de reforç i de tutoria i altres encàrrecs que, en el marc de les seves funcions, li faci el director/a del centre).


7 hores i 30 minuts de preparació de classes, correcció d’activitats, assistència a cursos i activitats de formació, etc., que no s’han de fer necessàriament al centre.

Extret de les instruccions d’inici de curs 2012-2013

Les retallades no afectaran la qualitat de l’ensenyament?

Durant molts anys els mestres i professors hem mentit sobre la nostra feina. Sobre el nostre horari de feina per a ser més exactes. Quan ens preguntaven quantes hores treballàvem en realitat sempre responíem les hores que estàvem obligatòriament a la feina no el total que dedicàvem a treballar. El nostre horari laboral setmanal a secundària és de 37,5 hores que es distribueixen de la següent manera: 19 hores lectives (de classes), 6 hores d’activitats complementàries d’horari fix (guàrdies, reunions, etc.)(fins aquí les que estem obligatòriament al centre cada setmana), 5 hores de presència al centre educatiu i sense horari fix (reunions d’avaluació, amb pares, etc.), i 7 hores i 30 minuts de preparació de classes, correcció d’activitats, assistència a cursos i activitats de formació que no s’han de fer necessàriament al centre. Per tant, enguany hi estem obligatòriament 25 hores a l’escola pública, però a casa ens passem bastant més que 7 hores i mitja a la setmana a la feina després de l’invent de la intranet que hi ha a tot arreu. Gràcies a aquest sistema pots estar 24 hores al dia i 7 dies a la setmana connectat a la feina, preparant classes amb el moodle, buscant informació, corregint activitats, etc.

L’únic que se sap del curs vinent és que la nostra consellera ens ha anunciat que ara estarem 28 hores obligatòriament als centres educatius, tindrem més hores de classes, però continuarem tancant la setmana a 37 hores i mitja. Algú pot entendre que si fas més hores de classe necessites més dedicació a casa per preparar-les i per corregir després les proves. Algú pot entendre que això no repercutirà en la qualitat de l’ensenyament? I no ho dic perquè el professorat fem pitjor la nostra feina, sempre ho farem el millor possible, però si has de fer més amb el mateix temps i a banda hi ha menys diners per fer coses miracles no n’hi ha. Absorbirem 15.000 alumnes més sense augmentar la plantilla i baixant el pressupost, i el sou. Mentrestant 1500 mestres que podrien treballar hauran de fer cua a l’atur. No em diguin que no és una manera curiosa de motivar a la gent i augmentar l’ocupació, i això és el govern dels millors senyores i senyors, algú en dóna més?

Fa uns dies vaig descobrir aquest bloc d’una exministra d’educació d’Equador, pedagoga i periodista. Hi fa una anàlisi acurada del sistema educatiu finlandès. És llarg, però val la pena llegir-lo per reflexionar sobre el nostre propi sistema.

Espanya es trenca

La reforma de la (es veu que no tan Sagrada) Constitució ja està en marxa, avalada pels dos grups majoritaris de la cambra. El PSC continua sent PSOE allà i “no se sap ben bé què” aquí. El Tribunal Constitucional dóna dos mesos a Ensenyament per a fer que el castellà sigui també vehicular a l’escola. Tan se val la immersió lingüística que s’ha demostrat que funciona, contra el català tot s’hi val. Al País Valencià i a les Illes la cosa està molt pitjor des de fa anys, ara ha empitjorat i encara resisteixen. Ara toca fer claudicar al Principat. Veient “Temps de Silenci” en la reposició de TV3 sembla que no hagin canviat gaire les coses i tornem a temps passats. Només els falta prohibir-nos llegir llibres en català. Tot arribarà si no hi posem remei…


S’han aixecat veus de protesta i es promou una Diada reivindicativa més que mai. Sí, cal protestar fins i tot quan no serveix de res,
però aviat hi haurà eleccions al Parlament espanyol i també cal que
anem a votar si és que realment volem canviar les coses.

Un bon observador sap que quan la participació és alta guanyen les
esquerres. Quan cau una mica la dreta pot sumar. Si la participació és
baixa la dreta guanya sempre.

S’està coent una llista unitària independentista, tan de bo tiri endavant, cal unir-se, ja ho diuen, la unió fa la força. Cal molta generositat de tothom per aconseguir-ho, cal seny, cal una llista unitària independentista i contestar d’una manera clara i diàfana a
tot el seguit d’agressions que estem patint. Contestar a les urnes que és l’única manera legítima que poden entendre. Les manifestacions ajuden, fan visible, però els vots són imprescindibles.

Veurem si som capaços tots
plegats d’aconseguir-ho. S’ha fet un llarg camí fins aquí, hi ha moltíssima gent que hi ha participat d’una manera o d’una altra, que han somiat durant molts i molts anys la independència del nostre estimat país. Alguns ens han deixat fa poc. Per tots ells i per tots nosaltres cal seguir sumant gent i complicitats. Sols no ens en sortirem, però junts res no és impossible. Ara és l’hora
de fer el darrer pas, ens ho estan posant en safata, ens ho demanen a crits. Fem-los-hi cas!

Reflexions d’inici de curs

Puntualment, com cada any, ahir 1 de setembre va començar un altre curs escolar. En argot futbolístic estem hores d’ara en pretemporada. Una pretemporada curta que donarà pas a l’inici de la lliga que comença el dia 12. Són moments de reunions, de preparació de les programacions del curs, de saber-ne els horaris, de conèixer el nou professorat, de retrobar l’antic, de recollir els llibres i material escolar…

Enguany sembla que hi ha novetats i tornen els (esperats) exàmens a setembre. Almenys esperats per molt professorat i pares i mares. Ja era hora que algú posés seny! Tenir temps per preparar-se per a la recuperació i no només una setmana o deu dies és una millora important per a la qualitat de l’ensenyament, sinó anem sempre de rebaixes. També es facilitarà que els estudiants  puguin accedir a cicles per treure’s un graduat. S’ha d’acabar de perfilar, perquè la proposta no és gaire clara, encara, però és evident que el sistema és molt millorable per tal d’aconseguir que el jovent es motivi per acabar els seus estudis, estar preparat és important. Tanta joventut ociosa que fins als 16 anys no poden fer alguna feineta d’estiu per anar fent és una pèrdua de recursos important que pot acabar derivant en ni-nis…



La Maria Mercè Roca parlava aquest estiu a l’AVUI de les vacances i dels treballs d’estiu en aquest article. És
evident vivim en una època de canvis que ens ha de fer replantejar
moltes coses. La crisi va per llarg i és un bon moment per repensar,
millorar, corregir… la crisi també és una oportunitat de canvi en
positiu per a aconseguir un futur millor. Cal mirar què va bé i què és millorable i corregir-ho en la mesura del possible. La manca de recursos ens ha de fer aguditzar l’enginy.

Comença un nou curs, “tot està per a fer i tot és possible”.