Les aigües turbulentes
Bloc personal de Jordi Casadevall Camps
Mes i mig després del traspàs de Francesc Sanuy, ens arriba la notícia de la mort de Joaquim Molins, que el succeí com a conseller de Comerç i Turisme, i, doncs, com el meu superior laboral. A diferencia de Sanuy, vaig tenir l’oportunitat de saludar Molins quan visità els Serveis Territorials de Tarragona del Departament que encapçalà entre 1986 i 1988. Era un home extrovertit, charmant, molt expressiu de cara. Saludà un a un tots els treballadors de la casa, fins que arribà el torn d’una companya de feina, una funcionària ja gran, propera a jubilar-se, i que havia ingressat molt jove a l’administració. Molins se li va dirigí amb una d’aquestes preguntes genèriques que es fan quan no se sap massa bé què preguntar als desconeguts: “i vostè quants anys fa que treballa a l’administració?”. La companya li va respondre una xifra d’anys considerable (no voldria equivocar-me, peró probablement més de 40). Al sentir-ho, Molins es posà a riure de forma estentòria, fins a encomanar el seu bon humor a tots els presents, inclosa la companya, a qui la reacció del conseller podia haver mes aviat disgustat. Però fou tot el contrari: aquest era el mèrit, un dels mèrits, del conseller Molins, el seu envejable do de gents que ben probablement feia més planera la vida o la feina als qui l’envoltaven en el dia a dia, i que avui, malauradament, hem perdut.
(Imatge: arxiu la Marxa, www.naciodigital.cat)
Respon a Albert_Vila Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo vaig coincidir amb en Molins en l’aventura – fracassada – de Centristes de Catalunya. I, molt més ençà, en la campanya electoral en què es presentava per a alcalde de Barcelona. I coincideixo totalment amb la valoració del seu caràcter charmant.
I en l’agilitat mental quan creia que havia fet un comentari inconvenient. En el moment a què em refereixo, ell era Conseller i jo subdirector general, i una de les meves comeses era muntar exposicions tipus Construïm Catalunya i semblants. Em veu, se m’acosta, i m’amolla “Què, com van les firetes?”. Immediatament devia pensar que jo m’ho prendria malament i va afegir. “oh, not et pensis, la meva feina també té punts de semblança…”
Tot un senyor. Descansi en pau.