Les aigües turbulentes

L’Aula Magna de la Universitat Rovira i Virgili fou el marc, ahir, de la taula rodona sobre l’ús del català, organitzada per Òmnium Cultural del Tarragonès. Els intervinents, un autèntic luxe, com va destacar la presidenta Codines: el flamant secretari general de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, el president de la Societat Catalana de Sociolingüística, Miquel Àngel Pradilla, i la presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, Teresa Cabré.

Les estranyes mesures contra la Covid imposades per la Universitat (tots els assistents exageradament separats i obligats a situar-nos començant per la darrera fila de seients) no impediren que l’acte fos acollidor, proper i ben organitzat, gens desangelat. Únicament cal lamentar la durada de l’acte, que impedí que el públic pogués formular preguntes o opinions sobre un tema que, a fe de Déu, ens interessa, ens preocupa i a vegades fins i tot ens angoixa. Efectivament, el punt de partida de la taula rodona eren les darreres i inquietants dades sobre un alarmant descens de l’ús del català en la franja jove de la població els darrers anys. Pradilla i Vila s’encarregaren, amb profusió de gràfics, de relativitzar els resultats d’aquestes consultes, confrontant-les amb altres dades. També Cabré, des d’un punt de vista qualitatiu (com va dir ella, no duia powerpoints) insistí en la mateixa idea: les anàlisis i les conclusions sobre aquest tipus de dades s’han de matisar i en cap cas l’opinió pública s’ha de quedar amb els titulars sensacionalistes dels mitjans de comunicació.

Els intervinents també dedicaren bona part del temps a analitzar el DAFO del català: onades migratòries, interferències polítiques i judicials, paper de les noves tecnologies… a vegades ens impedeixen conèixer, i per tant valorar, algunes fortaleses de la nostra llengua. Exemple: a les universitats catalanes (protagonistes, això sí, de lamentables incidències per canvi de llengua a les aules el primer dia de classe), el català té una insòlita posició de domini respecte a altres llengües plenament normalitzades (es va posar d’exemple el lituà i alguna altra). L’última part de la taula rodona es dedicà, com no, a les propostes per a un futur immediat. Cabré, de nou des d’una posició més institucional i teòrica, va dir que ens feia falta un relat com el dels anys vuitanta (que ara no tenim) i va demanar compromís i optimisme entre els parlants; creure-s’ho. Però el protagonisme correspongué a Vila, l’encarregat de liderar les noves i necessàries línies d’actuació (començant per un Acord per la Llengua) per retornar a la lluita per la complicada normalització del català l’embranzida d’èpoques passades, després d’uns anys de penosa inoperància per part de l’administració. N ho tindrà fàcil: els altres intervinents van plànyer (irònicament) els reptes que se li presenten. Per la meva part, tinc dipositades esperances en Vila, més tècnic que polític. Veurem.

[Imatge: @OmniumTarragone]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!